VOTEM PARTITS CATALANS

Publicat a Hoja del Lunes de Barcelona, 4 d’octubre del 1982.

¿A qui ha de votar el ciutadà d’una nació sotmesa que, si més no en teoria, no ha renunciat a alliberar-se?

Seria molt arriscat de suposar que entre els habitants d’una nació sotmesa no ni ha interessos morals i materials contraposats; interessos que, a l’hora de la lluita política, generen les diferents opcions que, en generalitzar, hem convingut dir dreta i d’esquerra.

En una nació sotmesa, igual que en una nació lliure (com en una nació imperialista, o sigui, lliberticida), és raonable de trobar anarquistes, feixistes, liberals, socialistes, comunistes, monàrquics, republicans… Ara bé, en una nació sotmesa, totes les qüestions que afecten la vida pública —i, com a conseqüència i d’una manera irremissible, la vida privada de cada un dels ciutadans— queden supeditades a un poder extern, per molt que, en certa mesura, els habitants que integren la nació de referència puguin influir en el capteniment d’aquest poder.

En el cas concret dels Països Catalans, a l’hora de resoldre’n els problemes, les mesures adoptades des de Madrid seran sempre diferents de les que serien preses des de Mallorca, València i Barcelona si en cada una d’aquestes ciutats existissin òrgans de govern plenament sobirans.

Sé que algú correrà a dir-me que la plena sobirania no existeix, que les grans potències tenen un pes decisiu en el comportament de les petites.

No ho oblido. Fins i tot les grans potències s’interfereixen entre elles. Si no existís la URSS, la política dels EEUU no seria la mateixa d’ara; i viceversa. En termes absoluts m’atreveixo a dir que no hi ha cap mena de llibertat; però si acceptem per endavant que tot és relatiu, no serà gaire difícil d’entendre que per molt que Holanda, posem per cas, ara hagi d’acomodar la seva política als condicionaments del món occidental, si fos incorporada, imaginem que a Alemanya, encara que els holandesos tinguessin representants al parlament federal alemany i una autonomia com la que en aquests moments té, de fet, Catalunya, la resolució dels seus problemes no solament estaria influïda pels alts i baixos de la política de blocs sinó que quedaria supeditada a la conveniència dels alemanys i els interessos de la població holandesa en resultarien desfavorablement afectats.

Crec que tots els qui puguin entendre la qüestió nacional aplicada a Holanda com a exemple, s’adonaran que, fos quin fos el partit que governés a Catalunya, al País Valencià i a les Illes, si els Països Catalans esdevinguessin independents, tindrien, d’entrada, una autonomia financera que, sense necessitat d’augmentar cap dels impostos ara vigents, els permetria disposar de tres vegades més de diners per a atendre els serveis públics, des de l’ensenyament a la seguretat social, passant pel millorament de les vies de comunicació. I totes les lleis que hi regissin serien conseqüència de la correlació de forces que resultés de la realitat catalana; es tractaria, per tant, d’unes lleis que sempre estarien directament relacionades amb aquesta realitat.

És per això que, al moment de votar uns diputats, i uns senadors a les Corts espanyoles, si bé un ciutadà dels Països Catalans no pot fer abstracció de l’opció més o menys dretana o esquerrana que correspon als seus interessos personals i de classe, i, coherentment, no deixarà de tenir en compte la influència que aquests diputats i senadors poden exercir en el conjunt de les terres de l’Estat espanyol, el que per damunt de tot ha de valorar en ells és que, ben de debò, tinguin la voluntat de defensar per a Catalunya, per a les Balears i per al País Valencià el màxim grau d’autogovern. Perquè només amb un autogovern efectiu, real, els, catalans podrem comptar amb els mitjans econòmics i amb les lleis que facin possible una seguretat social, unes relacions laborals un equilibri ecològic, un ensenyament, un desenvolupament cultural que estigui en relació directa amb les nostres autèntiques necessitats.