AUTONOMIES A DOJO

17 Publicat a Avui, 22 de gener del 1981.

Sembla que el criteri del partit que governa l’Estat espanyol —el criteri del govern d’aquest Estat, per tant— és el de les autonomies a dojo. Hi ha, però, la intenció que aquestes autonomies puguin evolucionar fins arribar a basar-se en el dret d’autodeterminació, amb totes les conseqüències, i que Espanya esdevingui un marc rigorosament democràtic on convisquin, amb plena independència i respectant-se mútuament, diverses nacions?

Molts dels qui mai no hem estat monàrquics i que ara ens mantenim no bel·ligerants tocant a l’actual monarca espanyol, encara som capaços d’esperar-ne que remogui l’encallada i com a conseqüència incompleta transició que es va iniciar l’any 1975; que la remogui i la dinamitzi aplanant el camí a l’eradicació de tota mena d’injustícies i impulsant la llibertat a tots els nivells. A l’actual monarquia restaurada podria cabre-li la glòria de reconèixer a les nacions que ara li estan sotmeses la llibertat que els pertoca. Si ho feia així, no és gens difícil de preveure que, en esdevenir totes elles iguals en drets —en tota mena de drets— i, per tant, sense que n’hi hagués cap de dominadora ni cap de dominada, totes plegades reconeixerien de bon grat la monarquia que hauria facilitat llur alliberament i que, essent comuna a totes elles, les mantindria coordinades. No són aquests els viaranys del meu ideari polític, però reconec que aquesta solució, mentre no es deteriorés, deixaria sense cap mena de possibilitat qualsevol altra alternativa tocant al futur dels pobles jurídicament integrats a l’Estat espanyol.

L’Estat de les autonomies a dojo, si bé pot significar un parany en el qual s’entrebanquin les «nacionalitats històriques», també pot ésser una fórmula evolutiva que dugui gradualment la solució al plet de l’autogovern de les nacions ibèriques oprimides, un plet que, des d’anys i panys, tants d’esforços, tants de sacrificis, tanta de sang està costant a tots els qui, vulgues no vulgues, ens hi trobem involucrats i que fa que, els uns en la lluita per alliberar-nos i els altres amb l’obsessió d’oposar-s’hi, malversem en una aferrissada i interminable lluita unes energies que, a tots plegats, ens convindria d’aplicar a altres activitats.

Precisament la idea de les autonomies a dojo —i no parlem pas de la idea de la República federal, que ha estat sempre bàsicament catalana— la va llançar, ja fa més de cent anys, un català; el mateix que proposà, per primera vegada, la creació de la Mancomunitat, el primer que va teoritzar sobre la qüestió nacional en relació amb l’internacionalisme i sobre la República catalana, en Josep Narcís Roca i Ferreras. En va començar a parlar entre els anys 1877 i 1878, quan la Restauració monàrquica del 1875, en reintroduir la censura i tot un seguit de traves a l’activitat política, feia altra vegada difícil la reivindicació de la llibertat nacional de Catalunya.

Fou precisament el mateix Roca i Ferreras qui es va referir a aquestes dificultats quan exposà els seus punts de vista conjunturals, al mateix temps que s’esforçava perquè quedés ben clar que la seva manera de pensar no havia variat gens ni mica d’ençà dels anys compresos entre el 1868 i el 1873, quan hom podia expressar-se sense traves i era possible que cadascú fes una activitat política coherent amb les idees que professava. És per això que, abans de parlar del seu possibilisme conjuntural, caldrà veure quina era la seva visió no censurada de la qüestió nacional catalana.

Aquesta visió queda reflectida en innombrables articles de fons que va publicar, sense signatura, entre el 1871 i el 1873, al diari republicà federal «La Independencia», del qual fou un dels redactors més influents.

Després, entre l’l de maig i l’l de novembre de 1873, una bona part del seu pensament polític exposat a «La Independencia» el trobarem sistematitzat i, en algun aspecte, aprofundit, en una sèrie de nou articles que van aparèixer a «La Renaixensa».

Roca i Ferreras considera que només hi ha un catalanisme digne d’aquest nom, el de les classes populars catalanes, el que ajunta inseparablement la tradició de la lluita per la «independència nacional» amb la «tradició de les llibertats que avui en diem polítiques, municipals i democràtiques i d’alliberació o emancipació de classes socials», la «tradició dels catalanistes revolucionaris, dels catalanistes republicans, democràtics, dels catalanistes que miren endavant» i que no té res a veure amb la tradició dels qui es diuen tradicionalistes, els quals, com tots els conservadors, només són catalanistes de nom però mai de fet. «I si no —comentava— el catalanisme conservador, el tradicionalista com se titula, monàrquic catòlic unitari o exclusiu, aristocràtic, burgès, reprimidor de les turbes o masses ¿admet, accepta, per al dia d’avui, per al 30 de maig de l’any 1873, l’autonomia, la independència de Catalunya com a Nació, com a Estat TOT LO MÉS confederat amb altres d’Espanya, com l’accepta el catalanisme federal, democràtic, revolucionari, el catalanisme que anomenem progressiu?».

Creia Roca i Ferreras que «Catalunya deurà preparar-se i educar-se per ser Estat, essent-ho». I afegia: «Sols essent Estat pot renéixer com a Catalunya, com a pàtria, com a poble». I advertia: «La qüestió d’Estat o província és per a Catalunya qüestió de vida o mort per la part moral (…) continuant essent província espanyola o francesa, Catalunya és morta moralment dintre pocs anys (…) Avui en dia ens queden als catalans alguns costums, algun esperit, algunes tradicions de quan Catalunya era Estat. Som encara separatistes, provincialistes; no tant, per desgràcia nostra, com diuen els demés espanyols, mes algun tant. Aprofitem el que ens queda per a recobrar més». Insistia: «Donem pressa al mal camí, passem-lo aviat; com més prompte comenci Catalunya a viure com Estat, més aviat i més fàcilment passarà les dificultats morals i materials del començament d’aquesta vida; més qualitats conservarà encara per sortir-ne més aviat i millor». I rematava: «Per lo que toca al dia d’avui (agost de 1873), no volem dir que Catalunya se separi d’Espanya amb violència.

Per una part la guerra carlista, per l’altra part la situació política del govern i del Congrés centrals encaminada a plantejar una Constitució on Catalunya és reconeguda com Estat confederat, aconsellen seguir el camí pacífic i legal en quant es pugui, mentre aquella guerra duri i mentre el Congrés i el govern del centre no tractin de tornar al sistema unitari».