LA PAU I LA POR
Publicat a Hoja del Lunes de Barcelona, 14 de juny del 1982.
Bàsicament motivats pel risc d’una guerra nuclear, els moviments pacifistes prenen embranzida en diferents indrets d’Europa.
Una antiga dita, gairebé caiguda en desús, volia desvetllar l’atenció davant de tota mena de perills assegurant que la por guarda la vinya. Tant de bo que la por de la guerra es generalitzés fins al punt que els cabells s’ericessin damunt de totes les clepses, ja que queda irremissiblement demostrat que mai no s’ha evitat cap guerra ni per sentiments ni per raonaments ètics; i, ara com ara, res no m’empeny a creure que el món es convertirà en una bassa d’oli gràcies a un beatífic amor al proïsme.
El respecte a la vida, no tan sols mai no ha estat assumit per tothom sinó que, ben al revés, els humans, com a mínim des del moment que van començar a civilitzar-se i, per tant, a iniciar l’endegament de la història, han sentit la necessitat d’anorrear-se els uns als altres. I l’especialitat en què més espectacularment ha avançat la ciència és la destinada a matar.
En acabar-se la guerra europea fou creada la Societat de Nacions que havia de resoldre, segons es deia, tots els problemes internacionals per via del diàleg. De la segona guerra mundial en va sor gir l’Organització de les Nacions Unides, amb tota mena de burocràcies i de retòriques, i l’enlluernador espetec, que tant ens ha il·luminat, de Hirosima i Nagassaki, punt de partida de la nova etapa de progrés que ha desembocat en la bomba de neutrons, neta, polida, respectuosa amb l’art i amb les lletres; ni llibres, ni films, ni palaus, ni estàtues en seran afectats —full sobre full i pedra sobre pedra—, la civilització ja pot sobreviure, sense risc, als homes i a les dones que, d’alguna manera, actius o passius, han ajudat a perfeccionar-la. (Suposo que l’hipotètic exèrcit d’ocupació ja haurà previst la manera d’incinerar o bé de soterrar els cadàvers, amb prou rapidesa perquè no empudeguin massa).
Del 1945 ença no ha parat d’haver-hi guerres —i matances en massa no registrades com a guerra en els dossiers de les grans cancelleries, que són els que compten— a Àsia, a Oceania, a l’Àfrica, a l’Amèrica llatina.
Europa i Amèrica del Nord no són cap paradís; s’hi continua matant, però en una proporció força més reduïda; i, a desgrat de les injustícies, de les explotacions i opressions individuals i col·lectives de diversos caires que hi ha, podem aventurar-nos a dir que, en general, si bé són un paradís, en comparació amb altres indrets del món podríem considerar-les uns oasis.
També hi preval la llei del més fort però, entre els febles, els autènticament miserables no ultrapassen, almenys per ara, percentatges reduïts.
A Europa i als Estats Units és on, en general, pel fet de ser la vida més confortable, la gent té, diguem-ho amb parla cínica, més per a perdre. Si bé és a Europa on el risc de rebre de valent, sense contemplacions, d’una manera massiva i fulminant és més evident. D’ací ve la por i, gràcies a la por el pacifisme hi guanya terreny; s’organitza i es manifesta. La por fa que milers d’europeus es mobilitzin per guardar la vinya. Si només hi hagués guerres a Indoxina, al Pròxim Orient, en un altre país recentment descolonitzat de l’Àfrica i, fins i tot, a les Falkland o Malvines (tant se val, que la guerra no és pel nom), d’aquest moviment pacifista que a Europa creix amb empenta, ¿ què en quedaria?
La pau perpètua, per savi que hagi estat Kant, és una falòrnia. Hi ha múltiples doctrines morals que condemnen la guerra, però encara ningú no ha trobat un procediment que, de debò, a la pràctica l’eviti. Les teories pacifistes omplen l’infern com tantes bones intencions.
Cada dia m’inclino més a creure que l’única manera d’assolir la pau perpètua consistiria a ficar por al cos de tothom, sense excepció. Que tothom estigués convençut que ningú, absolutament no podrà escapar-se de la matança.
El somni d’un món fraternal, sense explotats ni explotadors, sense opressió i, com a resultat, sense violència, serà realitat algun dia? I, en tot cas, com posar l’esquella al gat sense rebre’n esgarrapades? Tindrà raó el qui va dir que els humans descendim d’un simi que es va tornar boig i que, de generació en generació, no fem res més que desenvolupar i dur a les darreres conseqüències la follia?