HARMONITZACIÓ I CONFEDERACIÓ

Publicat a Hoja del Lunes de Barcelona, 28 de juny del 1982.

La LOAPA, des del primer moment, estava condemnada a anar a parar al Tribunal Constitucional. Si no la hi duia el govern català la hi portaria el govern basc; però com que hi ha qui, en qualsevol mena de part, vol ser pare, mare, padrí i llevadora, ara resulta que són els mateixos que l’han engendrada els qui, anticipant-se als que no la volen, diuen que cal enviar-la-hi. Així, quan allí li sigui aplicada la corresponent pedra de toc per a dictaminar si és o no or de llei, no serà pas perquè els rebecs anomenats nacionalistes i els comunistes hauran recorregut contra el parer dels assenyats psoeistes i ucedistes, sinó gràcies a un seny que, asèpticament, pensa en tot.

És humà que es jugui amb paraules per a amagar fets i que, per tant, s’apel·li a la legalitat (sempre hi ha una mena o altra de legalitat) per a fer passar bou per bèstia grossa. A fi de comptes, en la política és on la relativitat esdevé més relativa.

El Dret —i el Dret constitucional no solament no se n’escapa sinó que és el que hi cau més de ple— no significa res més que una norma de protecció d’interessos. Una norma que pot venir consagrada pel costum, que de vegades és la resultant d’un pacte i que, ben sovint, no és res més que la derivació camuflada, en una o altra mesura, del triomf de la força. Es tracta d’una qüestió tan vella com l’anar a peu.

Concretant-nos a la Península Ibèrica, abans de sospesar constitucions, estatuts i loapas, caldrà sempre repetir-nos la pregunta que, vulgues o no, dóna voltes en la clepsa de gairebé tothom i que cadascú contesta a la seva manera: «Què és Espanya?».

Ja cap al 1640, don Francisco Manuel de Melo, que va ser testimoni —i comparsa— del primer conflicte armat que es va originar en torn dels diferents conceptes d’espanyolitat, en parlar dels esdeveniments que va viure, en el bon castellà literari que van conrear tant ell com altres dels més il·lustres escriptors portuguesos d’aquella època, advertia: «Entre los españoles y los catalanes hubo gran diferencia en contar los principios del caso, refiriéndole cada cual como más se acomodaba a su razón».

Els uns, el partidaris de la política del comte duc d’Olivares, volien «reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia» i es disposaven a executar-ho «como por nueva conquista». Els altres, afirmant que «no és la Nació Catalana ventolera i subjecta a mudances, ans ferma i constant en lo que emprèn», deien que els calia jugar-se la vida pensant en el «fruit» que els seus sacrificis havien de «donar a Catalunya, a la llibertat i al bon estat que ha de restar per als fills, néts i demés generacions, els quals es podrien queixar amargament de que havent els presents heretat de sos passats una Catalunya lliure, senyora i privilegiada, els deixen a ells una Catalunya esclava, petxada i amb estat infame». I, seixanta anys després de l’acabament de la Guerra dels Segadors, el 1713, els defensors de la Barcelona assetjada pels exèrcits de Felip V —el monarca que va convertir en realitat els projectes d’Olivares— tot proclamant que «més val morir amb honra que viure perpètuament i afrentosament esclaus», en manifestar que tot sacrifici era poc per al manteniment de les Constitucions i altres Drets de Catalunya i de les institucions d’autogovern catalanes, es referien, d’una manera textual, a «les lleis fonamentals i federals d’Espanya». (El subratllat és meu). Una Espanya que l’any 1851 era definida per Joan Baptista Guardiola, en El libro de la democracia, com «un haz de naciones».

Només els qui han heretat la mentalitat del comte-duc d’Olivares i, òbviament, la dels partidaris de la política de Felip V, represa amb tota vigoria pel general Franco després d’un breu parèntesi de reconsideració, a nivell oficial, de la pregunta «Espanya, què és?», només ells, poden tractar bascos i catalans de ser confederals o bé independentistes com si ser-ho fos una aberració.

És clar que, entre els que etziben aquesta denúncia, potser n’hi ha que no s’han formulat mai la pregunta clau que els permetria d’aprofundir en la realitat plurinacional d’Espanya, una realitat que, com totes les realitats, està per damunt de les teoritzacions i de les lleis que vulguin esca-motejar-la; i que només si la tenim en compte podrem entendre què pot arribar a significar una LOAPA i què són i què haurien de ser la Constitució i els estatuts. I les decisions del Tribunal Constitucional, naturalment.