HI SOM A TEMPS?

Publicat a Hoja del Lunes de Barcelona, 21 de febrer del 1983.

Entre genocidis i destrucció del medi ambient la humanitat, segons diuen els optimistes, continua avançant d’una manera irreversible pel camí del progrés. Però, d’altra banda, si sempre molta gent s’ha interrogat sobre el sentit de la vida ara a més a més, les preguntes plantegen una qüestió especialment angoixant: serà l’home un animal condemnat a programar-se l’autodestrucció o, en altres paraules, està programat per autodestruir-se? Progressaríem només cap a l’execució d’una apocalíptica fi del món?

Mirar cap als, als altres planetes de la nostra galàxia, o de les galàxies més llunyanes, a la recerca d’una vida millor, pot ser una esperança. Com ho és la creença en la visita d’éssers extraterrestres, nous àngels o arcàngels del nostre temps, que vindrien a protegir-nos. D’una o altra manera, ara com sempre, la solució de les nostres penes i treballs es trobaria en el cel. L’esperit religiós, d’un o altre signe, continua essent un antídot de la desesperació generada per la impotència de milers de milions de persones que no saben com fer-s’ho per a no sentir-se arrossegats com volves de neu en un hivern sense cap primavera previsible. Però també és ben important el nombre dels que no ens acontentem a imaginar solucions extraterrenals per als problemes de l’existència humana, dels que tan sols som capaços d’acceptar com a realitat —realitat inapel·lable— que la terra no és res més que un gruix insignificant de matèria que dóna voltes per l’espai junt amb mils i milions d’altres amuntegaments esfèrics amb vida o sense, tant se val, i no sabem trobar cap sentit en aquesta dinàmica espacial, per molt orbitada que sigui; ni comprenem que tingui solta que en aquest circ immens del cosmos hi hagi animals bípedes i vertebrats amb capacitat de saber què signifiquen l’acrobàcia, el mareig, i el vòmit —i de patir-los i fer-los patir.

Llavors, si no creiem en cap pàtria celestial, més enllà de les pol·lucions i de les urpes esmolades i ens adonem que el progrés, tal com l’hem anat configurant, no ens garanteix una existència terrenal lliure de maltempsades, què podem esperar, agnòstics de cap a peus, d’aquest món on els més poderosos avancen impàvids a cavall de la crueltat?

Si som al món i no ens atreu el suïcidi ni l’esperança d’una pàtria celestial, ens ho hem de jugar tot per a aturar aquesta fal·lera dels grans oligarques que tot ho sacrifiquen al seu propi interès, anomenat progrés, com qui vol dir miracle.

No seríem encara a temps de planificar l’existència humana de manera que, ja que un paradís terrenal no sembla assequible, almenys la terra estigués lliure, per a tothom, d’inferns? Si no és així, de progrés en progrés, de miracle en miracle, potser en un moment donat ni els grans oligarques no assoliran salvar-se, per molt que s’ho hagin sabut endegar amb la màxima astúcia. Serà aquesta l’única manera d’acabar amb el sofriment de la gran majoria de les dones i els homes? És que no serem capaços de capgirar d’un cop aquest viure contra la vida que ha originat una constant malvestat arreu del món? És que no hi haurà manera de desmentir Macbeth quan deia que la vida no és res més que una història absurda contada per un idiota?

Només si tothom s’aplega sense por, sense claudicacions a favor de la pau, en combat irreductible contra la misèria i totes les injustícies, potser encara serem a temps de racionalitzar el progrés i d’utilitzar-lo a favor de la nostra vida terrena, que per defectuosa i absurda que sigui, ja que ens ha tocat, que esdevingui el menys dolorosa possible.