JA POTS XIULAR…

Publicat a Avui, 23 de juliol del 1981.

La Maria Aurèlia Capmany, en el «Canigó» de la setmana passada, amb el seu estil incisiu, amanit sovint amb espumes d’ironia, que fan més pe-netrant la seva inefable manera de fer-se seu el lector, deia que «Ni els primers Borbons (…) no ens van discutir mai de parlar de Catalunya com la nostra pròpia nació»; i ens posava un «exemple tret d’una gramàtica llatina que s’estudiava a les escoles en ple segle XVIII».

Tocant a aquest segle, d’exemples, en trobaríem a dojo, però, per avui, per donar suport al toc d’atenció de la Maria Aurèlia Capmany, m’acontentaré de recórrer als textos que tinc mes a mà.

Durant la Guerra de Successió, la propaganda de l’exèrcit de Felip V adreçada als catalans per a convèncer-los que l’arxiduc Carles d’Àustria era un vulgar usurpador i que els interessos de Catalunya coincidien amb els de la dinastia dels Borbons, no solament no negava que Catalunya fos una nació sinó que, l’any 1711, el diguem-ne, amb paraules d’ara, secretariat de propaganda borbonic, va fer circular un fullet imprès que duu per títol: Exortació catòlica dirigida a la Nació Catalana. És clar que això de Nació Catalana en plena guerra, pot fer pensar que ho escrivien per a donar peixet, com a reclam per a caçar passarells; però, encara que acceptem aquesta suposició, automàticament ens cal reconèixer que la nació catalana existia, que el fet nacional català era plenament assumit per tothom i que tractar Catalunya de nació constituïa una actitud del tot normal, habitual.

Però, anem més endavant i situem-nos en el període posterior a l’ocupació dels Països Catalans pels exèrcits franco-espanyols de Felip V, quan ja havien estat abolides les lleis i les institucions d’autogovern de tota la Confederació catalano-aragonesa i els catalans havien sofert una ferotge repressió. L’any 1757 va aparèixer un opuscle en el qual consta, d’una manera expressa, que és editat «Con licencia: en Madrid, en la imprenta de Antonio Pérez Soto» i que duu el títol següent: La Nación Catalana, gloriosa en mar y tierra.

José Cadalso, comandant de l’exèrcit espanyol, cavaller de l’orde de Santiago, en la vint-i-sisena de les seves Cartas Marruecas, publicades, primer entre el 14 de febrer del 1789 i el 25 de juliol del mateix any, en el «Correo de Madrid» i, després, formant volum i a Madrid també, l’any 1793, tot fent l’elogi dels catalans ens diu: «Manufacturas, pesca, navegación, comercio y asientos, son cosas apenas conocidas en los demás pueblos de la Península, respecto de los de Cataluña. No sólo son útiles en la paz, sino del mayor uso en la guerra. Fundición de cañones, fábricas de armas, vestuario y montura para ejército, conducción de artillería, municiones y víveres, formación de tropas ligeras de excelente calidad, todo esto sale de Cataluña. Los campos se cultivan, su población se aumenta, los caudales crecen y, en suma, parece esta una nación a mil leguas de la gallega, andaluza y castellana». (El subratllat és meu). Però és, potser, en el llibre Instruccions per la ensenyança de minyons, escrit pel rector de l’església parroquial de Sant Martí d’Ollers (bisbat de Girona), Baldiri Reixach, tan justament vindicat i exalçat en aquests darrers temps, on trobarem el terme nació, aplicat a Catalunya, no tan sols d’una manera del tot normal sinó, al mateix temps, clara i precisa; referint-se a la necessitat de traduir tots els llibres importants a la llengua pròpia i a la conveniència de conèixer, a més de la pròpia, altres llengües, escriu:

«No sols los homes Doctes catalans han faltat en fer la traducció de molts llibres estrangers, que són utilíssims, però si també han faltat, en no escriure en Català alguns llibres molt bons que han fet imprimir en llengua Castellana, o en llatí, com si la Nació Catalana no meresqués, o no tingués la necessitat, de ser tan ben instruïda, com quiscuna de les demés.

»Però encara que la Nació Catalana, i totes les demés, fossen tant zeloses del bé públic de la Pàtria, que prest que ix a llum un llibre útil, los homes Doctes de cada Nació lo traduissen en sa llengua patrícia, no obstant seria molt convenient per tots los que professen les lletres, que tinguessen la intel·ligència de les llengües».

I, seguint aquest plantejament, explica: «perquè tots los Minyons Catalans puguin amb aquest llibre sol, entendre, i parlar la llengua Espanyola, que los és la més útil i necessària de totes les llengües estrangeres, los donaré aquí un petit resum de les diccions Espanyoles explicades en Català».

Crec que no caldria afegir que, aquest llibre, publicat per primera vegada l’any 1749, va aparèixer ben legalment, «amb llicència, i privilegi». Però, com se solia dir abans, quan la gent viatjava en tartana i les mercaderies es transportaven en carro, ja pots xiular si l’ase no vol beure!