PARLAMENT AL FOSSAR DE LES MORERES

Pronunciat el 10 de setembre del 1978.

Publicat a Canigó, 23 de novembre del 1978.

Milers de ciutadans del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses i del Principat van morir, durant la Guerra de Successió, en defensa de la seva —i per tant de la nostra— llibertat nacional. En van morir, sobretot, l’any 1707, a Almansa i a Xàtiva; entre el juliol del 1713 i 1’11 de setembre de 1714 en la Barcelona assetjada, quan abandonat el poble català pels seus aliats que, en evacuar el Principat, anaven lliurant a l’enemic les places fortes que hi defensaven, es va haver d’enfrontar, tot sol, als poderosos exèrcits franco-espanyols de Felip V. Van morir milers de catalans muralles endins de Barcelona, i en van morir a milers lluitant en les guerrilles, que, arreu de les nostres comarques, es van aixecar contra l’exèrcit d’ocupació que assetjava Barcelona; uns guerrillers de comarques que, després d’haver caigut Barcelona, encara van continuar lluitant, i morint, durant 7 anys, per la llibertat de Catalunya. Tots plegats, els guerrillers de les comarques i els lluitadors encerclats a Barcelona, eren néts de catalans que, en la Guerra dels Segadors, havien donat la vida. I va ser emmirallats en l’exemple dels lluitadors de la Guerra dels Segadors i de la Guerra de Successió i bregant per la mateixa causa, que altres milers de catalans van vessar la seva sang en els alçaments que, entre 1835 i 1874, van convertir Barcelona en la ciutat del món que, en paraules d’Engels, ha viscut més lluites de barricada: lluites, alçaments de caire liberal i de caire socialitzant, en els quals, amb la reivindicació de més llibertats individuals i de justícia social, hi trobem sempre entrelligat el projecte d’instituir l’Estat català, de proclamar la República Catalana. I en les Guerres carlines que, per als catalans, eren, per damunt de tot, guerres per la recuperació dels principis i institucions perduts l’Onze de Setembre de 1714. I en la Guerra dels Matiners en la qual van lluitar junts els carlins i els republicans per a, en paraules dels seus líders, desempallegar-se del «jou vergonyós» de Madrid; per assolir la «independència de la pàtria».

Mai els catalans no han deixat de lluitar i quan ha calgut, han vessat la seva sang per la seva llibertat nacional. I, en defensa d’aquesta llibertat, altra vegada van morir, a milers, en la guerra que ens va ser imposada l’any 1936, a conseqüència de la qual vam perdre la petita autonomia que el Principat havia recuperat a partir de la proclamació de la República Catalana, per en Francesc Macià, el 14 d’abril de 1931; i després, durant la implacable repressió franquista, entre les víctimes de la qual cal destacar la figura del nostre president Lluís Companys.

A tots plegats, a tots els que van morir en defensa de la nostra independència nacional, i a tots els qui, després d’haver-la perduda, han mort per a recuperar-la, retem homenatge ací, ran del Fossar de les Moreres, que guarda les despulles d’anònims defensors de la Barcelona assetjada el 1714. Però aquest homenatge no tindria cap mena de sentit si nosaltres, els que els homenatgem, no ens proposéssim fermament de recuperar, íntegrament, la llibertat nacional per la qual ells lluitaven.

A propòsit d’aquesta llibertat nacional, hi ha dos aspectes bàsics que —sobretot un d’ells— no sempre s’han tingut en compte: n’és l’un, que aquesta llibertat va ser perduda pel País Valencià, pel Principat i per les Illes Balears i Pitiüses a conseqüència de la seva lluita comuna, solidària, durant la Guerra de Successió. I que d’aquesta lluita comuna, solidària, en resultà la derrota de tots els Països Catalans del Sud del Pirineu. I que la Catalunya del Nord, sotmesa a França d’ençà de l’any 1659, continuà en la seva submissió a conseqüència d’aquesta derrota i, per tant, de la victòria de Castella coalitzada amb França.

N’és l’altre aspecte a destacar, que la derrota dels Països Catalans i la seva submissió al Consejo de Castilla va significar no tan sols l’abolició de les institucions i les lleis polítiques dels Països Catalans, i la marginació i repressió de la llengua i la cultura nacional catalanes, sinó, també, la marginació i la repressió d’unes formes de vida que van lligades a aquesta llengua, que formen part integrant d’aquesta cultura i que, ja des de l’Edat Mitjana, havien donat origen a unes fórmules polítiques que estaven a l’avançada de la llibertat en general, del que avui en diem drets humans, del que ara en diem democràcia.

La victòria dels exèrcits franco-espanyols de Felip V significava, per tant, l’opressió de tots els Països Catalans i constituïa el primer pas cap a la formació de l’Estat espanyol. L’Estat espanyol s’estructurà —cal no perdre-ho de vista— sobre la base del Consejo de Castilla que, pel «derecho de conquista», passà a exercir el seu poder damunt d’Aragó i dels Països Catalans. L’Estat espanyol, per tant, és una resultant d’aquest dret de conquista i significa el triomf de l’absolutisme, de la tirania, damunt la llibertat, damunt la democràcia.

Aquest Estat espanyol, que només durant curtíssims períodes ha viscut obert als moderns corrents de llibertat —llibertat que, naturalment, també ha estat negada als pobles de parla castellana que han subministrat la principal carn de canó per a sotmetre els Països Catalans— aquest Estat espanyol ha entrat en un nou període constituent; però tot fa preveure que, si bé el seu capteniment ara és molt menys despòtic, molt més tolerant que no pas dos anys enrera, és impossible que es democratitzi del tot si no es reestructura enderrocant els seus fonaments bàsics: el dret de conquista, la imposició per la força de les armes. La llei antiterrorista, accions com l’empresonament dels Joglars i detencions arbitràries com la de Dolors Serra, entre altres actes repressius denoten la dificultat de l’Estat espanyol per a superar els condicionaments que van originar-lo i que l’han anat mantenint com un aparell repressiu a través dels anys.

Només si aquest Estat espanyol deixa de ser conseqüència del despòtic Consejo de Castilla que li donà origen; només si aquest Estat es divideix en diferents Estats, tants com nacions té oprimides, el concepte d’Espanya s’eixamplarà i recuperarà el seu tradicional sentit i, englobant Portugal, esdevindrà, altre cop, sinònim de tota la Península Ibèrica.

Una Constitució que reconegués el dret d’autodeterminació a totes les nacions de l’Estat espanyol, obriria el camí de la reconstrucció d’Espanya d’acord amb la seva realitat plurinacional. Només una Constitució que signifiqui la renúncia de l’Estat espanyol als drets de conquesta que heretà del Consejo de Castilla i que, com a conseqüència, reconegui el dret a l’autodeterminació de les nacions que li estan sotmeses, tindrà una base plenament democràtica i farà que tots els pobles ibèrics puguin viure en pau i harmonia.

Però el projecte de la nova Constitució espanyola, ja ho veiem: no tan sols no ens reconeix el dret a l’autodeterminació sinó que fins i tot no permet a cap dels Països Catalans una autonomia com la que l’any 1932 tenia el Principat i que ja era prou migrada. Tal com ara van les coses, serà una Constitució que potser afluixarà una mica les cadenes, però que no ens permetrà d’accedir a l’autèntica democràcia que passa, indefectiblement, pel nostre autogovern. Serà una Constitució, per tant, que, si som coherents, hem de rebutjar amb un no ben rotund.

No renunciarem mai a la totalitat dels nostres drets, perquè, com deia l’Àngel Guimerà, el nostre gran escriptor: «Allò que ens han robat, robat és per anys que passin. Si els espanyols, després de més de dos segles encara estan reclamant Gibraltar, com és que als catalans, passat el mateix temps, se’ns nega el dret de reclamar el nostre propi país, Catalunya?».

Qui cregui en la democràcia i vulgui ser coherent, ha d’admetre que cada poble resolgui, ell mateix, per ell mateix, els seus afers; tots els seus afers. Que cap nació no estigui sotmesa ni mediatitzada per cap força externa a ella, ni per cap oligarquia situada al seu si. Que cada poble s’autodetermini; que cada poble pugui resoldre els seus afers per ell mateix, amb total independència. Que la independència nacional, que per als catalans sempre ha anat lligada a les formes de llibertat, de democràcia, de justícia social més progressives, no vol dir estar en contra de cap altra nació, ni significa viure d’esquena a cap altre poble, sinó tractar-se d’igual a igual i coordinar-se d’igual a igual amb les altres nacions lliures.

Fent honor als que van morir defensant la llibertat dels Països Catalans, fent honor als qui explícitament declaraven que lluitaven per deixar als seus descendents una nació lliure, tal com l’havien heretat dels seus avis, fent honor també als que, posteriorment, han mort per a recuperar la llibertat nacional perduda, mantinguem-nos permanentment mobilitzats per a recuperar, per a cada un dels Països Catalans, dia a dia, noves par-cel·les d’autogovern fins a esdevenir del tot lliures. I que, tot conservant i enfortint cada un d’ells —cada un dels nostres Països Catalans— la seva pròpia personalitat, federats entre ells en un pla d’absoluta igualtat, fidels a la seva tradició, siguin, de nou, una avançada de la llibertat, de la democràcia, de la justícia social i del progrés.

Visquin els Països Catalans independents.