DE DELEGATS I DE VIRREIS
24 Publicat a Avui, 12 de novembre del 1981.
Cada dia sembla que queda més clar quina és la missió del delegat del govern espanyol a Catalunya. Tant de bo fos com la dels antics virreis movent-se en el marc constitucional català —degudament actualitzat, com és lògic—, que existia en aquella època.
És ben cert que, ja aleshores, més d’un cop, els virreis havien intentat d’imposar-se i que n’hi hagué algun que va adoptar actituds completament arbitràries; però a tots ells els calia anar amb peus de plom a l’hora d’enfrontar-se amb la Generalitat i, sobretot, a l’hora d’haver-se-les amb el poble. Perquè no ho havia entès així, un d’aquells virreis, ben català per cert, el comte de Santa Coloma, hi va deixar la pell. No era sense to ni so que Baltasar Gracián, referint-se a Catalunya, escrivia: «Es tan ordinario como fácil alborotarse el vulgo; y más si es tan libre como el de Barcelona».
Aquella llibertat, que podem dir que tocava els límits d’allò que era possible i imaginable en aquell temps, per força havia d’inquietar uns monarques que, a més de ser-ho dels catalans i dels aragonesos, ho eren també dels castellans, als quals, després de la derrota dels comuners a Villalar, havien pogut convertir en súbdits sotmesos a una monarquia (perdoneu la redundància) absolutament absoluta. El contrast entre Castella i Catalunya era tan evident que, contemplant-lo des del punt de vista de Madrid, Francisco de Quevedo, amb el seu enginy habitual, va escriure que els catalans eren «un aborto de la política» i una mena de verola que els seus monarques havien de patir. Els catalans, assenyalava Quevedo, «tienen Príncipe como el cuerpo alma para vivir y como éste alega contra la razón apetitos y vicios, aquellos contra la razón de su señor alegan privilegios y fueros». Unes ratlles després afegia: «Ser su virrey es tal cargo, que a los que lo son se puede decir que los condenan, y no los honran. Su poder es sólo ir a saber lo que él y el Príncipe no pueden. Sus embajadas a su gobernador cada hora no tratan de otra cosa sino de advertirle que no puede ni ordenar ni mandar ni hacer nada, anegándole en privilegios».
Ara ja no tenim un virrei que hagi de sotmetre’s a les lleis catalanes. Ara no es tracta d’una mena de alter ego del rei, d’un lloctinent que representi, davant del poble català, el monarca, ja que hem deixat de constituir una nació sobirana que, bé o malament, s’autogovernava, que, en comú amb altres nacions, només hi tenia el monarca; havent esdevingut una nació sotmesa, Catalunya ara depèn d’un govern exterior a ella; i aquest govern, no pas el rei (un rei que llavors ho era, per separat, de cada un dels països i no pas d’un ens comú a tots plegats), li envia un delegat la missió del qual, pel que veiem, no és pas anar a saber el que la Generalitat vol el que el poble català necessita, sinó posar-nos entrebancs. El delegat del govern a Catalunya pretén dictar-nos el que hem de dir i el que hem de fer, tot ignorant el que hem estat i el que som, i intentant barrar-nos el pas tocant al que volem que sigui el nostre futur.
El delegat del govern espanyol a Catalunya no és com els virreis anteriors al 1714, que només tenien poder per a anar a saber allò que ell i el príncep no podien fer. El més curiós, però, és el que l’actual delegat va dir, no fa pas gaires dies, que durant els sis mesos que fa que viu al nostre país, s’ha adonat que hi existeix una tensió permanent que tendeix a reforçar les posicions independentistes. Si conegués una mica el poble català i s’entretingués a estudiar-ne la història veritable —no la dels manuals més o menys oficials o més o menys oficiosos, redactats amb la finalitat de justificar tota mena d’opressions, d’arbitrarietats passades i presents—, sabria que aquesta tensió existeix d’ençà que els Països Catalans van veure perillar la seva independència i que no s’estroncà quan, per la «força superior de les armes» van ser incorporats al Regne de Castella, i que, per tant, no és pas conseqüència de l’actitud del «partit que ara governa la Generalitat». Un partit que precisament és tan conformista que, fins i tot, vota a favor d’un govern —el govern que el senyor Rovira Tarazona representa tan fidelment—; un govern que, després de fer anul·lar unes quantes lleis que el Parlament català havia aprovat, ara, amb la LOAPA, vol acabar de destruir les poques atribucions que l’Estatut atorga a les institucions nacionals catalanes.