ELS DIARIS DE MADRID

Publicat a Avui, 6 de febrer del 1983.

Els diaris de Madrid mai no han deixat de ser més o menys xovinistes.

Quan parlen de la «qüestió catalana», de vegades els trobem ben infor-mats, però gairebé sempre tiren l’aigua al molí de l’imperialisme estatal espanyol. Algun cop, llur llenguatge es guarneix amb els més exquisits oripells dialèctics si bé tendeix a recórrer al panfletisme més barroer.

Fullejant els «ABC» dels darrers mesos, posem per cas, hom ensopegarà amb una pila de frases que es troben en la més pura tradició política del comte-duc d’Olivares. És clar que, precisament perquè es tracta d’una tradició, aquestes frases no varien substancialment de les que podríem llegir-hi un any abans, i quan manava el general Franco, i durant la República, i a l’època de la dictadura del general Primo de Rivera; i n’han aparegut en gairebé totes les publicacions periòdiques madrilenyes d’ençà de la primera meitat del segle XIX.

Mentre, per una banda, llegim (27-XII-82) que «El Quijote va ser escrit en espanyol, no en castellà», per l’altra ens expliquen que a Nova York, quan sentim la veu d’algun desconegut només sabem amb seguretat que és espanyol si parla en català (2-VI-82), ja que als EUA «enraonen i poden enraonar en espanyol milions de persones»; els veneçolans, els portorriquenys, els argentins, per exemple.

Però si parlen en català és «senyal inequívoca» que són espanyols, ja que el català «només és parlat a Espanya», amb la qual cosa potser se’ns vol dir que el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, compresos dins les fronteres de l’Estat francès, i l’Alguer, a l’illa de Sardenya, són part integrant d’Espanya.

Un altre senyor (27-IX-82), recollint veus de més enllà de l’Atlàntic que coincideixen amb certs plantejaments d’Unamuno, ens fa saber que tant de bo que als portuguesos i, com a conseqüència, als brasilers, els haguessin imposat la llengua castellana (l’espanyol), ja que «el portuguès és el túmul del pensament». Doncs, què no succeirà amb el català? Com és de praxis, aquest bon senyor, tot deixant clar que de cap manera no s’oposa «al manteniment de la llengua regional pròpia, però limitada a l’ús col·loquial i familiar», troba que és «del tot inadmissible i molt contrari a l’enriquiment cultural» de la joventut fer-li aprendre el gallec, el basc o el català als centres docents.

Entre els plantejaments més subtils, trobem el de Fernando Cavestany Sagnier (30-XI-1982) que, en propugnar l’espanyolització de Catalunya, lloa Roca Junyent i Jordi Pujol, ja que «aquests líders catalanistes en el seu replantejament eficaç del problema, en haver donat un gir a actituds anteriors, envesteixen la realitat amb sentit pràctic». Ens diu que el catalanisme ha fracassat i, tot donant una sèrie de dades que ens podrien fer creure que és cert, ens n’explica el perquè: «La part i el tot es necessiten, i per això resulta inevitable espanyolitzar Catalunya, com bé pot donar-se en certa mesura que Catalunya, amb la seva empenta, amb la seva força, pugui catalanitzar la resta d’Espanya, com ha dit Roca Junyent, amb la qual cosa tant el tot com la part sortirien beneficiats».

Això, que significa un gran bé per al «desenvolupament econòmic» i que només surt arrodonit parlant en castellà, és de debò, segons l’articulista, «anar per feina». Per a tranquil·litzar els eixelebrats, puntualitza: «Prou saben els adalils de la catalanització que integrar-se amb la resta d’Espanya serà sempre sense minva dels valors tradicionals autòctons; ningú no prendrà a Catalunya la sardana, la Verge de Montserrat o la bellesa pròpia d’un Empordà, els seus poetes i els seus músics».

El mateix dia i a continuació, trobem un article de Manuel Tarín-Iglesias en el qual veiem que el nacionalisme català sent la «temptació totalitària», és racista i, exercint una pressió «aclaparadora» en la «vida quotidiana», fa que «el castellanoparlant es trobi en inferioritat de condicions que afecten fins i tot el seu esdevenidor». Parlant en nom dels «autèntics catalans», dels «catalans normals», Tarín-Iglesias ens fa saber que «ara és època d’integració i no pas de cantonalismes», ja que els nascuts a Logronyo, Lugo, Almeria, Albacete i Barcelona, tots plegats, formen una sola «família nacional»…

No cauré en la ingenuïtat de replicar a res de tot el que acabo de transcriure traduït a aquesta llengua de derrotats que jo parlo. Sí, en canvi, que voldria proposar a qui eventualment pugui estar llegint-me, que mediti sobre el paràgraf següent: «La majoria dels comerciants i industrials utilitzen el castellà en els seus impresos i correspondència; per un llibre que s’edita en català, deu ho són en castellà; per una pel·lícula en idioma regional, cent apareixen en idioma nacional, i per una publicació periòdica escrita en català, potser n’hi ha vint de servides en castellà; en la comunicació diària amb el poble, el periòdic únic que s’edita en llengua vernacla decau, i sobreviu gràcies a l’ajuda dels inquiets per catalanitzar; els bancs importants no són catalans, i la principal entitat bancària de Catalunya també trontolla».

Ho he traduït fidelment de l’article, esmentat abans, de Fernando Cavestany Sagnier. I això sí que és cert. Gosaria afegir que, si no som capaços de capgirar aquesta realitat que ací queda al descobert —fruit, com el mateix Cavestany reconeix, de la derrota de l’onze de setembre de 1714—, potser, en iniciar-se el segle XXI, a tot estirar conservarem la sardana i la Moreneta per a lluir-ho en les grans solemnitats folklòriques.

Però capgirar-la significa no amagar el cap sota l’ala i, a més a més, deixar clar davant de tothom quins són els nostres drets com a poble i exigir-ne el reconeixement. Sense supèrbia, però amb fermesa. Fer-ho així significaria que el catalanisme altre cop va de debò, i podríem encetar una nova dinàmica. Llavors, ens arribarien a entendre a tot arreu i ens respectarien.