LES «HARMONITZACIONS»

Publicat a Avui, 20 d’agost del 1981.

Per a José Antonio quedava ben clar que l’Estat espanyol engloba diverses nacions. Ara bé, el mateix José Antonio, recorrent a les teories del marxista Otto Bauer —és clar que sense citar-ne l’autor, isolant una frase clau del seu context i, com a conseqüència, tergiversant el sentit de la teorització que la contenia— ens parlava de la unitat de destí.

D’acord amb aquesta unitat de destí, acoblada a la fórmula de la unitat en la varietat, resultava que no hi havia pas res a dir tocant a l’autonomia de Catalunya, ni a la dels bascos, ni a la dels gallecs, sempre, però, que cada una d’aquestes comunitats, fos quina fos, hagués demostrat palpablement que se sentia profundament espanyola. I en arribar aquí és bàsic de no perdre de vista que per a ell —i en dir ell vull dir tots ells, tots els qui identifiquen Espanya amb Castella— ser més espanyol volia i vol dir ser més castellà i, per tant, vulgues no vulgues, menys català, menys basc, menys gallec. Perquè, desenganyem-nos, Espanya, l’Espanya de debò, és la Hispània, la Iberia mil·lenària en el sentit ampli de regió geogràfica amb totes les diferenciacions que puguin existir en relació amb altres àmbits territorials ben definits —com els Balcans, com Escandinàvia, posem per cas—, l’Espanya íntegra que es malbaratà a mitjan segle XVII, o sigui, el conjunt de tota la Península Ibèrica, incloent-hi Portugal; un conjunt de països amb certes característiques comunes, però ben diferenciats els uns del altres, i seguint, cada un d’ells, el seu propi camí; la qual cosa, mentre cap d’ells no pretengui esdevenir hegemònic, ni aglutinador de tots els altres, no és incompatible, sinó tot al revés, amb una autèntica germanor entre tots ells.

En el cas contrari, Espanya esdevé, ni més ni menys, una gran Castella camuflada amb el nom que hauria de ser patrimoni comú assumit per tots plegats, inclosos, és clar, els portuguesos. En esforçar-se a convertir tota Espanya en una gran Castella, Castella ha escapçat Espanya, fent que els portuguesos deixessin de ser espanyols. I corre el risc que, un dia o altre, deixin de ser espanyoles de dret totes les nacions ibèriques que Castella ha assolit de sotmetre, però que, si bé ha arribat a desnaturalitzar-les en determinats aspectes, no ha pogut assimilar-les.

Tot això, José Antonio ho veia clar; i temia d’una manera ben fonamentada, que Cata1unya acabaria fent com Portugal. I, endut pel seu nacionalisme imperialista castellà, temptejava nous procediments que arribessin a fer possible que l’hegemonia de Castella fos assumida per tots els pobles que la pateixen. Afalagant i fent servir el garrot al mateix temps, pretenia respectar les diferències, però dosificant-les i acoblant-les en una unitat de destí, més o menys flexible, però implacable. D’acord amb aquest raonament, José Antonio deia que Catalunya només podria tenir un Estatut d’autonomia quan hagués demostrat que se sentia profundament espanyola.

Després de la fracassada proclamació de l’Estat català, el 6 d’octubre de 1934, José Antonio demanava a les Corts espanyoles que l’Estatut de Catalunya, que havia quedat en suspens, fos abolit del tot i indefinidament. En defensar aquesta proposició, adreçant-se al cap del govern de la República, don Alejandro Lerroux, va dir: «El señor presidente del consejo de ministros (…) nos ha dicho que se ha sentido forastero muchas veces en Cataluña. Pues si ahora tuviera tiempo el señor presidente del consejo de ministros de ir a Cataluña se sentiría más forastero aún. (…) El pueblo catalán presenta una faz de melancolía de vencido, que no promete, ni mucho menos, una adhesión a la unidad hispana. El pueblo catalán se siente dolorido en lo suyo, y no crea el señor presidente del consejo de ministros que el pueblo catalán va a cambiar de representantes cuando de nuevo los elija. (…) Dentro de algún tiempo tendremos otra vez resucitado el Estatuto, después de esta comprobación de que en Cataluña no está suficientemente afianzada la unidad de destino; será una repetición, ya sin disculpa, de todos los riesgos, de todas las traiciones, de todas las crueldades que han estado a punto de deshacer de nuevo la unidad de España».

Això ho deia ell i, dient-ho o no, ho pensaven tots ells. I continuen pensant-ho quan pretenen d’imposar-nos lleis harmonitzadores.