Dijous, 5 d’agost

La instrucció dels reclutes, teòrica i pràctica, em pren poc temps; de manera que, fora dels dies que estic de guàrdia, segueixo tenint moltes hores lliures. En Ponsetti ha estat incorporat també a la 4a companyia; ell i en Gallart no es mouen del poble i concretament de la taverna, on hi ha una mossa de pèl roig, la Melitona, que els fa perdre l’oremus. El comandant Rosich i el doctor Puig estan xirlis la major part dels dies. Els altres tinents i alferes no es mouen tampoc del poble, sempre darrere les mosses —aquelles que el dia de la nostra arribada ens posaven roses al trau.

Queda en Cruells, l’alferes-practicant. Resulta que és devot de Baudelaire. Se’n sap llargues tirades de memòria, evita el vi i les dones —i les paraules brutes—: una rara avis! Algun dia m’acompanya a passejar. No gaire sovint, perquè ha d’estar pendent de la seva feina. 400 reclutes són molts i quan no tenen una cosa en tenen una altra; generalment d’origen veneri. És el benjamí del batalló (vint anys acabats de fer) i quan surt amb mi a passejar s’enduu una mena de telescopi portàtil o potser més exactament «ullera de llarga vista» d’aquelles que solien gastar els capitans de marina del segle passat. Desplegada, amida ben bé cinc o sis pams. Diu que l’hi va regalar la seva tia quan va fer dotze anys i que no l’ha desemparada mai en tot el transcurs de la guerra; plegada fa poc embalum —les seves peces es fiquen una dins l’altra—. Té molta més potència que els meus prismàtics d’oficial; com que, quan sortim junts, allarguem les nostres passejades fins molt tard, em va fer mirar Júpiter amb el seu telescopi: es distingien perfectament els quatre «satèl·lits de Galileu» al costat del planeta com quatre pèsols al costat d’una pruna, tres a l’esquerra i un a la dreta. L’endemà, aquest havia desaparegut; l’endemà passat, només se’n veien dos. Després es van tornar a veure tots quatre, ara dos a la dreta i dos a l’esquerra. Em va explicar les causes d’aquestes aparicions i desaparicions, com també tot allò de les fases de Venus —que també es veuen amb la seva ullera de marina— i moltes altres coses; està empollat d’astronomia tant com jo peix.

Fèiem la migdiada en aquell pinar. Al fons, entre les saques dels pins, emergeix el castell. No imaginis cap castell feudal amb torres i matacans: simplement una massa quadrada de maons negrosos. El poble, enclotat, és invisible d’allí estant. De sobte em vingué a la boca aquesta pregunta:

—I abans de la guerra, què feies?

Mig endormiscat, em mirava a través de les ulleres de carei que li donen un aire de mussol entenimentat i bona persona. Semblava vacil·lar:

—Ja t’ho diré. Però no ho repeteixis als altres. Era seminarista.

—Seminarista?

No se m’hauria acudit i, no obstant, ara ho veia claríssim. Per què no havia de ser seminarista, en Cruells? Més ben dit, és que podia ser altra cosa?

—I després de la guerra, què penses fer?

—Acabar els estudis.

Dies després, en Cruells ens va donar aquella sorpresa. De nits deixem, naturalment, una guàrdia composta d’uns quants soldats a les ordres d’un oficial de torn, que van voltant pels carrers del poble. Jo no estava de torn aquella nit, que ho estava un alferes de la 2a companyia, i és per aquest que sé tots els detalls. Devia ser la una de la matinada, el poble dormia profundament, no feia lluna i no se sentia res més que el crit compassat d’un xut en el pollancre de la font quan vet aquí que els de la ronda van veure un home cap a les eres, als afores; era un soldat i els estava apuntant amb una arma que, de lluny, semblava un morter del 50. Hi hagué la natural alarma, pensant que no fos un fatxa o un anarquista i que darrere seu podrien venir-ne d’altres a atacar-nos per sorpresa; Déu volgué que l’alferes de guàrdia tingués prou serenitat per impedir que els seus homes disparessin els màusers. Era en Cruells amb el seu telescopi. Tenia els ulls clucs, estava profundament adormit i, adormit i ullcluc, caminava amb la seva ullera de llarga vista fent el gest d’apuntar-la. Després, per ell, hem sabut que ja havia tingut anteriorment altres atacs de somnambulisme, però fa anys. Vam preguntar al doctor Puig si això del somnambulisme és greu; s’arronsà d’espatlles i ens digué que no tenia cap importància i que no se’n sap res, que de vegades els atacs no es repeteixen mai més de la vida, que solen ser més freqüents a l’adolescència («desenganyem-nos, en Cruells, a vint anys encara és un adolescent»); i que «en definitiva, més val no encaparrar-s’hi; ja que en una brigada que s’estimi, i segons estadístiques que mereixen tot el crèdit, per cada atac de somnambulisme n’hi ha 463 de blennorràgia».

Els dies que en Cruells ha d’estar-se al botiquí, que són els més, me’n vaig a voltar tot sol. Ara disposo de cavall, cosa molt convenient als promeneurs solitaires. Un home sol a peu sembla un maniàtic; a cavall, es guanya el respecte general. A més, amb el cavall, o més ben dit amb l’egua, ja que és femella, puc anar més lluny: per exemple, al monestir.

Però val la pena d’explicar les coses amb ordre.

En primer lloc: he localitzat l’al·lucinació. Tot ha vingut d’aquelles conferències teòriques i pràctiques.

Resulta que el senyor del castell, el «carlán» com diu la gent del país, va ser assassinat pels anarquistes. Això no té res de particular, naturalment; l’estrany seria el contrari. Ara bé, vivia amb una dona. Si hagués estat legítima, l’haurien assassinada al mateix temps que a ell i sense contemplacions; però era un cas d’amor lliure. No sols no la van matar, sinó que li marcaven un gran respecte i la consideraven mestressa del castell i de les finques. Allà segueix vivint, amb un parell de criatures. Les velles del poble li diuen despectivament «la carlana» i asseguren que, tan bon punt acabarà la guerra, uns cosins llunyans del difunt, únics parents legals que se li coneixen, la trauran del castell i de les terres:

—A ella y a sus dos burdos.

Fa una vida molt retreta, evita veure gent. Quan el comandant li demanà la sala, hi accedí tot seguit; però a l’hora de la conferència es tanca amb les criatures.

Vaig saber que a la quadra tenia vagarosa una egua, l’animal de sella del difunt. No la munta ningú perquè no hi ha qui s’interessi per l’equitació en el batalló ni en el poble. Se’m va acudir demanar-l’hi; ella no en feia res (els anarquistes havien tractat inútilment de convertir-la en animal d’arada) i a mi m’aniria bé en els meus passeigs solitaris. Em rebé a peu dret, en aquella sala on solem donar les conferències.

Vista així, sense l’ambient de misteri d’aquell capaltard, és una dona que li faries uns trenta-cinc anys, greu, distant i cortesa. Té una veu vellutada, de contralt, que de vegades fa un trèmolo quasi imperceptible. Li vaig dir com em sorprenia que parlés tan bé el català:

—No se n’estranyi. He viscut tants anys a Barcelona! Quan hi vaig anar en tenia quinze. Amb ell i la seva mare no parlàvem altra cosa. La seva mare era barcelonina.

Em va semblar tan inesperat que es fessin, ella i la mare del carlà, que vaig desviar prudentment la conversa:

—Sé que hi ha un monestir en el terme, a una quinzena de quilòmetres del poble aigües avall.

—El convent d’Olivel, de l’orde de la Mercè. La Verge d’Olivel era molt venerada en aquesta comarca. Moltes portem el seu nom.

—Així, vostè es deu dir Maria d’Olivel.

—Maria d’Olivel és el nom sencer, tal com l’escriuen a les partides de baptisme; correntment diem «Olivela».

Jo la notava distant, quasi absent; a moments se’m tornava a fer irreal com aquell vespre que la vaig veure a contraposta en aquella cruïlla solitària de camins. Aquesta dona té «alguna cosa», això salta als ulls; una empremta tràgica, diria. D’altra banda, per què no hauria de tenir una empremta tràgica després del que ha viscut? Tinc entès que és d’una família humil; l’amistançament la situa fora de la família i de la classe, al mateix temps per damunt i per dessota; els brètols d’anarquistes van assassinar el carlà a presència seva i dels nens… Però no és això; aquesta empremta tràgica li ve de dins i no de la vida. Tractava d’imaginar com devia ser la seva soledat; és clar que li queden les criatures, però, quina companyia fan les criatures?

—El meu primer passeig amb la Bellota serà al monestir.

—No hi vagi —i em mirà de fit a fit per primera vegada—. Els anarquistes van saquejar-ho tot, després d’assassinar els frares. La Verge no hi és. Allò fa basarda. Hi ha els desenterrats… —el trèmolo de la veu es feia perceptible com la vibració de la corda més greu d’un violoncel.

Des del finestral veia el mosso —el sol mosso que continua treballant per ella— com ensellava la Bellota a l’entrada del castell. És una bèstia fina, baia, el cap petit, gran gropa. Semblava contenta de veure’s fora de la quadra.

—Els desenterrats?

—Frares difunts fora dels nínxols…, coses dels anarquistes. Sap que van afusellar fins i tot els jornalers? Quatre desgraciats, els més pobres del poble, a qui els frares donaven jornal més aviat per caritat. Calçaven avarques de fusta, els pobres; i els van afusellar per feixistes, perquè treballaven pels frares…

Em tornava a la memòria la conversa amb en Soleràs. Aleshores no hi havia donat importància; semblava un raig d’absurditats i d’incoherències amanit amb la seva salsa corrosiva «Aquests enzes», es referia a en Picó, al comandant, a tota la brigada en general, «aquests enzes no saben apreciar les poques coses originals del nostre país. Així que arriben en un poble, restableixen l’ordre. Quina vulgaritat! S’imposa l’escapada periòdica a pobles on encara no hagin arribat els “nostres”, on encara imperi l’anarquisme. Allà respiro! Hi ha un monestir…», i es posava la punta del dits a la boca com per ponderar un boccato di cardinale. «Jo hi he passat llargues estones en pura contemplació i creu-me que no n’hi ha pas per menys. Sobretot una mòmia, a mà esquerra, amb una cara de murri… En nom de què se’ns vol prohibir desenterrar els morts, si ens dóna la gana? En nom de què? És molt possible que els desenterradors siguin uns imbècils, aquesta és una altra història; però potser es tracta precisament d’arribar a ser un perfecte imbècil. No hi arriba pas qui vol! La intel·ligència ha passat a la història com una antigalla del segle XVIII; el futur és dels imbècils!». «Ja veig», li vaig dir amb sorna, «que et prepares per dominar el futur». «Per què no? D’altra banda, què té més desenterrar frares de la Mercè que faraons egipcis? Per què els qui han desenterrat Tutankamen ens han de merèixer més respecte? Tots els desenterradors, de la mena que siguin, busquen el mateix: veure quina cara fa un mort que ja hi tingui pràctica, que ja hi dugui un cert temps —algunes dotzenes d’anys o alguns mil·lenaris. La nostra època, que és imbècil i extraordinària, ha volgut esquinçar els vels que cobrien la mort i la naixença, l’obscè i el macabre; si encara no ho has comprès, és que no comprens res de la nostra època». Li vaig respondre: «Creus que té tanta importància la nostra època perquè ens hàgim de molestar a comprendre-la?».

—Vostè coneix en Juli Soleràs?

Pregunta banal, per dir alguna cosa, com li hauria pogut dir que feia un dia preciós: com l’havia de conèixer, ella? Però es veu que amb aquesta dona haig d’anar de sorpresa en sorpresa a jutjar per la que li veia a la cara:

—Sí… —digué després d’una vacil·lació—. Per què m’ho pregunta? És ell qui li ha parlat de mi?

—Oh, no, ho he preguntat per preguntar-ho. Ell m’havia explicat d’un convent i d’unes mòmies, sense precisar gaire, i per això m’ha vingut a la memòria. És un xicot una mica estrambòtic; té una tia, sap?, que té visions. Suposo que vostè ha sentit parlar de santa Filomena. És clar que això a vostè no li interessa. Realment venia per aquí, havent-hi els anarquistes?

—Tinc la impressió que ell i els anarquistes eren bons amics. Puc demanar-li un favor? No em parli mai d’aquest subjecte.

Pobre Soleràs, es veu que té el do d’inspirar antipatia. No li perdonen aquella conversa descordada, plena d’estirabots i de reticències. Els únics que l’aguantem, perquè ens cau en gràcia, som la Trini i jo. El coneixem de tants anys! D’ençà que estudiàvem el batxillerat. Després, quan la Trini i jo ens vam posar a viure junts, venia a prendre el te amb nosaltres gairebé cada tarda; fins i tot quan fèiem el servei militar (amb la Trini havíem fet el cop de cap de viure junts ja abans d’entrar jo en quintes), perquè el vam fer al mateix temps i érem tots dos alferes de complement. Ell no hauria calgut que fes el servei militar, ja que l’havien declarat inútil, a causa de la seva miopia segons va dir-nos. Va demanar la revisió del diagnòstic. Pensar que n’hi ha tants que fan els impossibles perquè els declarin inútils, i ell, tot al contrari, va remenar cel i terra perquè l’admetessin a l’exèrcit. Després, ja a la caserna —vam tenir la sort de ser destinats a un regiment de guarnició a Barcelona—, el que més el divertia era saltar la tàpia i anar-se’n a voltar, sobretot si estava de guàrdia. A casa s’asseia sempre a la mateixa butaca; per a nosaltres era com un ocellot estrany i familiar, a qui es perdonen les impertinències en gràcia a la companyia que fa.

Què venia a fer per aquí, exposant-se a ser afusellat pels anarquistes? Pràctiques d’imbecil·litat? «El 1917 ha marcat el principi d’una nova Era, l’Era dels Imbècils; benaventurats els imbècils, perquè es faran amos del món…» —tal era una de les seves «profecies predilectes»; perquè, ni caldria dir-ho, una de les seves flaques és profetitzar.

El riu travessa el terme de sud-oest a nord-est. S’ha anat obrint una barrancada estreta i fonda, de parets quasi verticals, que des d’aquell dia he seguit amb la Bellota fins a molt lluny. Després de regar les hortes d’Olivel, alimenta les basses d’alguns antics molins fariners, un d’ells encara en actiu. En les meves passejades a peu, aquest molí era la distància màxima on havia arribat; queda a mig camí del monestir. Hi viu el moliner, home d’una cinquantena d’anys, amb una dona —la seva— negrosa com la farina que molen i sense dents. Tenen unes cinc o sis criatures. Molen tres quarteres de farina per jornada, cosa que no vol pas dir cada dia: de vegades la bassa triga tot un dia a omplir-se de nou, segons l’aigua que el riu porta, i mentrestant han de descansar. M’agrada veure com molen, perquè no havia vist mai un molí tan antic en funcions. Engeguen la resclosa; la mola comença a girar a poc a poc; la tremuja (que ells anomenen «lorenza») és un gran embut de fusta bastament escairat; el gra en raja lentament i la mola el converteix en una farina grollera. Les dones d’Olivel en fan després un pa moreno molt gustós; per coure’l té el poble tres forns comunals i els dies de fornada ja se sent de lluny la seva olor calenta, olor de rama de pi que crema i de pa acabat de coure, que obre la gana.

El moliner aprofita els dies d’oci forçós per caçar amb fura. Es queixa de l’escassetat de caça: només abunden les llebres, però les avorreix d’ençà que en descobrí una menjant carronya. Pel que fa a les llúdries, que li interessen pel preu de la pell, la fura no s’atreveix a atacar-les i això que ataca fins i tot les guineus: les sorprèn adormides al cau (el «cado», diuen aquí), els salta damunt l’esquena i d’una queixalada els obre la vena del coll. És un mascle agilíssim, amb uns ullals com agulles de cosir; l’ha de dur tancat a la garibola i manejar amb molt de compte que al més petit descuit li escapçaria els dits. L’home em parlava també del monestir, d’un gran bosc de pins i de savines que comença a esquerra de les aigües poc abans d’arribar-hi i que, segons ell, s’estén per espai de moltíssimes llegües cap al nord, en una direcció on no es troba cap altre poble fins a una gran distància. A través d’aquest bosc es van poder escapar alguns frares, no més de dos o tres. El riu, després de travessar les terres del convent, se’n va a morir en un llac —o més exactament un gran aiguamoll— anomenat «la Cambronera», on a l’hivern es poden caçar ànecs i altres ocells de pas.

Jo aprofitava la bassa del molí per nedar, amb gran admiració del moliner, la molinera i els cinc o sis molinerets: no havien sentit mai a dir que una persona pogués cabussar-se —com els ànecs. Ells en tenen de domèstics: uns ànecs petits, de plomatge blanc i de bec i potes grocs, que quan em llenço de cap a l’aigua armen un gran guirigall. Després de nedar cosa de mitja hora, solia ajeure’m damunt l’herba per prendre el sol. De vegades veia passar els voltors. Deuen venir de molt lluny, d’aquelles serres pelades del sud —les serres d’Alcubierre— o potser d’unes altres de molt més llunyanes, més enfonsades cap al sud, a penes visibles amb els meus prismàtics entre la boira blavissa. Amb el telescopi d’en Cruells s’arriba a distingir que estan cobertes d’espesses boscúries. Pel que fa als voltors, més d’un cop n’havia vist una parella a una altura fantàstica (la podia calcular gràcies al regle graduat dels prismàtics i donant per suposada l’envergadura d’aquestes bèsties: dos metres i mig en la femella adulta, que és més gran que el mascle); l’havia vista travessar tot el firmament visible d’un horitzó a l’altre sense imprimir el més lleu moviment a les ales. L’única explicació que hi trobo és que es deixin dur per un corrent d’aire de les altures, imperceptible arran de terra. Altres vegades descriuen cercles concèntrics al voltant del sol, com gegantines falenes atretes per aquella flama immòbil. No és al voltant del sol que volen, naturalment; què els importa el sol? És al voltant de les buitreras: n’hi ha una a cada poble.

Al llarg del riu, els camins són bons per cavalcar. La Bellota galopa de gust en una terra fluixa i sorrenca. El del monestir es confon a trams amb el mateix llit del riu; les potes de l’egua alcen una polseguera de finíssimes gotes i s’hi forma l’iris. Quan cau la tarda i es mou la brisa, entre el fullatge dels xops i entre els gessaminers i les mareselves silvestres se sent una xerradissa d’ocells de moltes menes: merles, caderneres, oriols, què sé jo. Al lluny, al fons dels boscos, el cucut toca les hores.

El dia del meu primer passeig a cavall vaig arribar al monestir com una gallina mullada. La Bellota es fa estimar; els seus ullassos humits tenen tendreses i misteri, la cua i la crinera, llustroses i negres, quasi li arrosseguen per terra, ja que ningú no es cuida d’esquilar-la. Però, per bé que dòcil per naturalesa, és nerviosa i capritxosa. Tot havia anat de primera mentre es tractava de galopar pel sorral: el galop l’engresca després de tants mesos de quadra. Allí on el camí es confon amb el riu, a la inesperada, s’agenollà per rebolcar-se en aigua fresca deixant-me com pots comprendre.

Els moliners a penes es van fixar en mi; tot era mirar-se la cavalcadura:

—¡Josú! Pos ¿no es la Bellota, ésa? —deia la molinera, fent-se’n creus.

—La coneix?

—Como si la hubiera pariu. La yegua del carlán defunto, que gloria haiga. Tó Olivel la conoce.

I aquest va ser el motiu que em parlessin d’ella; no me n’havien parlat mai fins aleshores. De l’egua vam anar relliscant cap a la seva mestressa; de primer, semblava que la molinera no gosava dir-me’n amb llibertat tot el que en pensava, però jo endevinava prou clarament en les seves reticències i les seves paraules a mig dir que en pensava i en sabia moltes coses. Agullonat per la tafaneria, vaig burxar-la perquè s’esbravés en confiança:

—Mala rabosa —mastegava entre les seves genives sense dents—, haberse quedau en Barcelona, con las mesmas de su cado; que en por acá no nos calen rabosas.

—Què feia, a Barcelona?

—Pos de moza. Servía a la carlana vieja, que entoavía vivia. Fue con ellos jovencica, que no pasaría de los quince.

Criada de servei: vet aquí per què es feia amb la mare del carlà. Una explicació tan simple i no se m’havia acudit encara.

—Abans d’anar a Barcelona, era com les altres noies del país?

—Pos que va, siempre sola y triste como una ólipa. Pa mi, que no era como nosotras, que todas semos hijas de nuestro padre. Si salió tan siñorica, algún impelto tindría, Dios sabe de quién. Que en impeltando un albergero, da prescos como el mesmo puño.

—Calla, mujer —digué el moliner, que segons em va semblar no acaba de compartir l’odi de la seva dona contra la carlana—. Secreticos son ésos que sólo Dios sabe. En dejando que dejó la aldea, era Olivela una mocosa cuasi. ¿Quince añicos qué son? El esparvero fue el siñorico, que gloria haiga agora ya que es defunto, que la gozó a costas de su vergüenza.

—¡Su vergüenza, la probecica! —saltà ella, escarnint el to compassiu—. ¿De cuándo acá supo ella lo que es? Por la vergüenza nos casamos las demás; por la honra nos casamos, que no por tener hambre. Pero ella por sus malos remedios se coló en el castillo, que siempre las ólipas a los castillos viejos van. La rabosa se vio siñora por sus remedios, sin tener que trabajar en la siega ni en la vendimia ni aplegar fiemo ni ná. Vida de siñora, tiniente, vida de gran siñora: por las mañanicas darle su calderada a la verra y su maíz a las pollas y a la tardecica un paseíco por la huerta y antes de acocharse un baño de agua caliente con su jabón de olores como una gran puerca…

—Calla, calla, mujer —la va tornar a interrompre el seu home—, que al tiniente don Luisico también le gusta bañarse. Lo vas a correr diciendo esas cosotas, ridiez.

La conversa m’anava interessant cada vegada més, i no pas pel seu pintoresc (company inseparable de la brutícia); de manera que la burxava per saber-ne més coses; li ficava, com qui diu, els dits a la boca per fer-la parlar:

—Quan va tornar de Barcelona?

—Pos en cuanto que murió la carlana vieja, que gloria haiga la defunta —explicà ell avançant-se-li—. Naide sabía entonces en el pueblo lo que había pasau.

—Como diez años hará —afegí ella—. Vinía con tamaña barriguica, que fue el primer endicio que acá tuvimos de su pecau. Parió en el castillo; y a cabo de dos o tres años parió segunda vez.

—I el carlà vivia amb ella?

—Pos no siñor, que vivia en su casa de Barcelona, empero vinía a menudo.

—Nuestro carlán era abogau —aclarí el moliner— y tenía sus pleitecicos en Barcelona.

—Y sus amorcicos en Olivel —afegí ella.

—Per què no s’hi casava?

—¡Ridiez, don Luisico! —la molinera esclafí la rialla—. ¿De cuándo acá casan los carlanes y abogaus con las palurdotas mierdosas?

Aquesta paletada de fang era excessiva i vaig desviar la conversa amb l’excusa que volia arribar-me al monestir.

El monestir és com una d’aquelles grans masies entre pageses i senyorials del nostre país i de fet els frares s’hi dedicaven a l’agricultura: un casal quadrat, a la raconada nord d’una petita vall poblada de vinyes i oliveres i cenyida per un cinturó de muntanyoles ermes. Una d’elles és el Calvari: es distingeix de les altres per la doble filera de xiprers que li dóna tombs fins al cim. La vall és quieta, recollida, com tancada en si mateixa, en la seva olor de farigola. Del poble al monestir posa la Bellota de mitja hora a tres quarts al galop; des de llavors he fet sovint el viatge.

Ara et diré el que es veu a dins. La gran portalada d’ingrés, que mira a una esplanada, et duu directament a l’església, alta i espaiosa; hi cabrien cosa de mil persones a peu dret. El primer dia vaig passar el llindar amb una certa aprensió; alguna cosa pesava en aquell silenci. El matí era calorós i sec; havia deixat l’egua fermada a un om solitari que hi ha a l’esplanada. Entro. La primera sensació és de frescor, molt agradable. Venia enlluernat pel sol brutal del juliol aragonès, que m’havia fuetejat els ulls durant la galopada. En aquella penombra fresca, com de celler, a penes distingia res. De mica en mica la retina s’hi adaptava, començava a entreveure restes d’altars barrocs ennegrits pel foc, pilots de llibres escampats en desordre, algun que altre canelobre romput i llançat per terra, flors artificials, un encenser en un racó, un faristol en un altre. Al fons de tot, o sigui al peu de l’altar major, uns objectes que hauria pres per frares si no fos per la seva immobilitat.

Són diverses mòmies, tretes dels nínxols que es veuen oberts i buits en el mur de darrere l’altar. Estan disposades formant una rara escena. Dues al peu de l’ara, en l’actitud d’una parella que es casa; a una l’han guarnida amb un vel blanc i una corona de flors artificials. Perquè no caiguin, es repengen l’una en l’altra. Una tercera mòmia es repenja directament a l’altar, de cara a elles, com si fos el rector que les casa.

Les altres, fins a catorze, repenjades a la paret, figuren els convidats al casori. Una ha perdut l’equilibri i jeu per terra. Una altra té una expressió de murrieria que glaça per inesperada.

Deuen ser de frares del monestir i semblen antigues. Conserven pellingots de l’hàbit enganxats a la pell. Estan perfectament seques, com si fossin de pergamí, cosa que s’explica per la sequedat de l’aire en aquest país i per les condicions dels nínxols (dins el gruix d’un mur de pedra i a força alçada). Que estranyes resultaven, tan immòbils, tan seques! M’havia passat la basarda. Com tenir basarda si sentia darrere meu el gran portal obert de bat a bat i més enllà tota la glòria llampeguejant del sol de la canícula a migdia?

Res de basarda, sinó una aguda estranyesa: aquells objectes eren simplement incomprensibles. Una mòmia ens excedeix. Impossible imaginar que nosaltres serem algun dia això: un objecte. Un objecte que es pot dur d’aquí d’allà, rígid i buit; buit de què? D’ànima, diràs tu; però i això, què és?

I bé deu ser alguna cosa quan la seva fuga determina un canvi tan extraordinari. Què tinc jo de comú amb una mòmia? Materialment tot, i no obstant res.

I aquesta idea de posar-les com si es casessin? L’obscè i el macabre: a la mòmia que fa de nuvi li han encaixat un ciri (potser el ciri pasqual) en forma grotesca… M’agradaria conèixer un desenterrador de mòmies i fer-lo cantar; potser no en trauria res, ells mateixos deuen ignorar els simbolismes que els mouen. I nosaltres, què sabem dels nostres instints? La reproducció de l’espècie…, a qui ha interessat mai? Qui és que hi pensa en aquell moment en què treballem per ella? Bah, ningú no se’n recorda; i tanmateix és ella que ens mou. El sexe i la mort, l’obscè i el macabre, dos abismes que maregen; i és com si el macabre m’hagués parat una emboscada en aquest poble: la buitrera d’una banda, el monestir de l’altra. Davant d’aquelles mòmies tan seques em tornava a la boca aquella set indefinida que havia sentit a la buitrera.

Viure, viure d’una vegada per totes, d’una glopada, abans d’anar a parar a la immobilitat total!