12 de setembre

Els teus arguments per demostrar-me que sóc lliure de casar-me amb qui vulgui m’han fet un efecte ben estrany. És clar que sóc lliure! Per què m’ho dius? És que et penses que no ho sé? Si precisament és el meu únic consol. Sóc soltera, evidentment. Per què m’ho recordes?

Sóc soltera, lliure del tot; no estic lligada amb ell per res. És la sort que m’ha tocat enmig de la desgràcia, i gràcies a aquesta sort no em sento esclafada sota el ridícul espantós de la meva situació. Però, casar-me amb un altre? És una idea, com t’ho diria, pel cap baix…, extravagant. Amb qui? No m’interessa en Lluís, però menys m’interessaria un altre; quin altre podria ser? Un acudit tan insensat no m’ha passat pel cap ni un moment. Com vols que doni un padrastre al Ramonet?

Durant anys havia viscut com una bleda de la il·lusió que un dia o altre en Lluís i jo regularíem les nostres relacions i seríem marit i muller als ulls de Déu i als dels homes; ara tant se me’n dóna de tot. Bah, res d’aquesta vida no val la pena que una s’hi encaparri; és que tinc dret a declamar en to de desgràcia les ridícules incidències de la meva vida particular després dels horrors que hem viscut, que vivim i que potser encara viurem durant mesos o anys? El país passat a sang i a foc, tantes famílies desfetes, tants innocents immolats en una i altra banda, i jo faria un drama perquè en Lluís em posa banyes? Déu podria castigar-me; i et puc dir, Juli, amb tot el cor, que t’estic més agraïda que mai per haver contribuït tant a obrir-me els ulls a una altra vida on no arriba ni pot arribar el ridícul espantós d’aquesta. Damunt la meva taula hi ha sempre aquells Evangelis que em vas regalar aquell dia, fa anys, abans de la guerra; hi ha encara aquell senyal que vas posar. No haig de fer més que obrir pel senyal i trobo aquelles paraules que tu vas subratllar en vermell. «Si no et segueixo a Tu, a qui seguiré?». He seguit en Lluís i ja veus on m’ha dut, ja ho veus, pobre Juli!

Si en Lluís hagués mort a la guerra, creus que m’hauria volgut casar mai més amb cap altre? Prou que em coneixes per saber que no. De totes maneres et suplico pel més sagrat que no li diguis res de tot això que t’estic escrivint; no li parlis del disgust que passo. No vulguis adobar el que ja no té adob. No vull que ell sàpiga que em sento tan desgraciada; una dona enganyada, si a més se sent desgraciada, és doblement ridícula. I jo no vull ser-ho als seus ulls! No vull aguantar més cabronades! Sí: cabronades; per què no ho diria pel seu nom? No sóc cap filla de Maria, jo; sóc la filla natural d’uns anarquistes que practiquen l’amor lliure! No aguantaré més cabronades, però, casar-me amb un altre? Quina idea més…, xocant.