Olivel, 10 d’agost

Ahir vaig passar el dia a Castel de Olivo. M’havien cridat de la brigada per instruir un sumari: un assumpte complicat i en definitiva sense importància. Si sabessis com em desagrada instruir sumaris… Vaig fer tots els possibles per sobreseure’l.

Arribava a Olivel passada la mitjanit; havia fet el camí a peu perquè la Bellota es ressent encara de la remullada i no es mou de la quadra, ben embolicada amb una borrassa d’arpillera. La drecera de Castel de Olivo voreja una vall ampla i erma, que té al fons un aiguamoll salobre. Hi viuen centenars, potser milers de gripaus de diverses espècies, grans, mitjanes i petites. Cada un donava la seva nota distinta, clara, precisa: un tritlleig màgic de campanetes de cristall. La nit sense lluna feia brillar totes i cada una de les seves estrelles, distintes, clares i precises com aquelles notes. Feia hora i mitja que caminava, em faltava encara altre tant; em vaig asseure en aquell paratge i llarga estona la bruixeria del desert, dels gripaus i de la nit m’hi tingué com clavat. El Sagitari brandava el seu arc d’estrelles en el cor mateix de la Via Làctia, allà on aquesta té una densitat com de núvol de pols de diamants. De tant en tant sentia un calfred, no sé si l’alè de la brisa nocturna o el de la basarda, i pensava en ella i en la seva veu i em deia: «És la dona més dona que he conegut».

Que el món sigui tan bonic i nosaltres ens hi tombem d’esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns… Pobre Soleràs! «L’infern que em fabrico per al meu ús particular és notablement esquifit», m’havia dit, «i no m’hi queda lloc per a ningú més». Per què m’evita, a mi, l’única persona de la brigada que li té afecte?

L’havia trobat a Castel de Olivo.

Se’m va acudir d’anar a veure la meva exdispesera:

—Vostè per aquí? Precisament, a les golfes, ara hi dorm aquell amic seu.

—En Soleràs?

Devien ser les dues tocades i resulta que feia la migdiada. Vaig pujar a poc a poc per donar-li una sorpresa. Les golfes exhalaven en silenci aquella ferum de conillassa que jo conec tan bé i els porticons estaven tancats. Es remogué en el llit; jo no el veia, venint enlluernat de fora, però vaig sentir la veu de baix, vibrant i sarcàstica:

—Què véns a fer?

Li vaig explicar en poques paraules que m’havien cridat per instruir un sumari; «com t’haurien pogut cridar a tu», vaig afegir, «ja que també ets llicenciat en Dret».

—Si hagués sabut que avui venies a Castel, me n’hauria anat a Montforte.

—Home, moltes gràcies. Fa gairebé dos mesos que no ens havíem vist.

—Si tinguessis una idea més clara de les coses, no et quedarien ganes de veure’m.

—Una idea clara de què?

—Tu i jo ens hauríem d’avorrir, Lluís.

—Per què t’hauria d’avorrir? Per les teves suposades perversions? Fa massa anys que et conec. T’agrada donar-te aires de cínic, m’ho sé de memòria. Ja no em fa fred ni calor. Els teus vicis són imaginaris. Ets un hipòcrita del vici; n’hi ha més que de la virtut. Tot allò de la morfina era una falòrnia com una casa; en realitat sospito que prenies tisanes de til·la.

—No estic disposat a aguantar insults —rondinà ell.

—Fins he arribat a sospitar alguna vegada que la teva tia no ha tingut mai visions.

—Poses en dubte l’existència de santa Filomena?

—Una cosa és que existeixi…

—Existir o no existir, that is the question. Un no té la tia que vol, veuràs; si bé, en el fons, cada u té la tia que es mereix. I els Innocents?

—Quins Innocents?

—Poses també en dubte l’existència dels Sants Innocents? —la veu de baix anava prenent èmfasi—. Negaràs l’existència de la llufa? Quants n’hi ha que la porten i no se n’adonen; personatges importants, grans homes, homes sublims —i reia desagradablement—. No se n’adonen, no se n’adonaran mai; obliden que tenen un darrere, són tan sublims! Ni tan sols creuen en llufes. És que són escèptics, saps, i els escèptics tenen l’obligació de no creure en res. Però creuen en ells mateixos, en la pròpia importància; Satanàs, que té el sentit de l’humor, els ha plantat la llufa. Un petit infern portàtil encastat allà on no se’l veuen. I no em refereixo pas solament als escèptics negres; hi ha els escèptics roses, més formidables encara. No creuen en l’infern de tan angelicals com són; lliris d’innocència! Això els passa sobretot a certes senyores; senyores de les millors famílies, què t’has cregut, senyores pistonudes, senyores de les conferències de sant Vicenç de Paül. No hi creuen, i el porten encastat! Un petit infern portàtil, una llufa. Precisament, tractant-se de senyores ben parides, m’hi fixo molt. Elles es preocupen molt de la cara, quan el que tenen de més interessant no és pas la cara sinó tot el contrari.

—I si paressis de dir bestieses?

Em va mirar amb aire burleta:

—Suposo que has sentit parlar dels ciris pasquals.

—Els ciris pasquals?

Em signava la paret; aquella paret plena de ninots i inscripcions idiotes. Jo havia obert els porticons perquè entrés la llum i l’aire.

—Suposem que sigui com dius, que els meus vicis siguin purament imaginaris —anava dient mentre jo examinava la paret: hi havia dibuixos inèdits, dibuixos que, n’estava cert, no hi eren a l’època que jo hi dormia—. Afegeix un altre adjectiu: solitaris. Quina associació d’adjectius! Una bona associació d’adjectius ja és alguna cosa. Suposem doncs que m’amagava de tothom per prendre tisanes de til·la… —Evidentment, hi havia dibuixos nous; un, sobretot, era molt notable. Representava com una mena de processó, d’homes o dones, impossible distingir-ho perquè el seu anònim autor els havia esbossats molt toscament. La notabilitat consistia que cada un duia un gran ciri, encès i degotant cera fosa, i una llufa penjada al darrere—. No sé si t’has fixat que el ciri pasqual s’encén el dissabte de glòria i s’apaga el dijous de l’Ascensió, i fins l’any que ve. Tots vivim amb l’esperança que cada any, el dissabte de glòria, es tornarà a encendre; el dissabte de glòria, és a dir, a principis de la primavera. Però vindrà un any que no s’encendrà. Un any no tornarà la primavera. No has pensat mai que l’abril, el de la incerta glòria, se’ns està escapant dels dits? I incerta o no, és l’única glòria. Tornant, doncs, als ciris pasquals…

—Deixa els ciris pasquals en pau. Jo sóc descregut, però respecto les coses sagrades.

—Tot al revés de mi. Jo hi crec. Si no hi cregués, quin gust podria donar-me fer-ne befa? Si pogués deixar de creure! Com us envejo, els que no creieu o us penseu que no creieu! Tu, per exemple, tens la sort de les sorts. Quan la fe et seria una nosa, et desapareix; quan la necessites, et torna. No ho neguis: el teu mecanisme és aquest. Un mecanisme immillorable! Jo, en canvi, funciono al revés: la fe em barra el camí quan més la voldria perdre de vista i quan la crido no ve.

—Et penses que em fas cap impressió? Es dóna el cas que els que no la tenim desitgem tenir-la, però la inversa…, tenir-la i desitjar no tenir-la…, seria un absurd…

—Precisament. L’absurd ens té la grapa a sobre i per damunt de tot hi ha l’atracció del mal. Ens ha estat concedit tan poc temps per fer tot el mal que voldríem! En faríem molt més però, bah, no tenim temps. D’altra banda, creus que fer-lo és tan fàcil com alguns creuen? No un mal qualsevol, sinó el que un voldria; perquè, veuràs, fer un mal que no t’interessa, que no et ve de gust… El mal del mal és aquest, que el que pots fer és precisament el que no t’interessa; i mentrestant la vida fuig. L’abril se’ns escapa, creu-me, i aquesta porca guerra ens ho acaba d’esguerrar; pot durar molt de temps, prou per fer-nos la guitza a tots nosaltres. Vosaltres no teniu imaginació; us penseu que això és com un xàfec d’estiu que t’arreplega al ras i que després vindrà la sopa de farigola, la bona sopa fumejant a caseta, després de canviar-se els mitjons i la camisa. Bona sopa de farigola tindreu! El que vindrà després serà la nàusea, o potser no n’has sentit a parlar? Decididament no et sona el nom?

Tot això m’ho deia sense alçar-se del catre. Estirà el braç i prengué una cantimplora que tenia damunt la cadira de boga, rebentada, que li feia de tauleta de nit.

—En vols un glop? És conyac. T’ho asseguro, home; no és canya, sinó conyac. I per més felicitat, conyac feixista! Andalús autèntic! Una botella supervivent…

Begué amorrat i, després d’eixugar-se els llavis, tornà als seus tretze:

—Amb tot, no m’has dit encara quin efecte et va fer el ciri pasqual del monestir d’Olivel. A Olivel hi ha una cosa notable, a més de les mòmies. Suposo que també l’has descoberta.

—A què et refereixes?

—A la carlana. No te la perdis. Notable per més d’un concepte, però, què et passa?

—No em passa res, no siguis imbècil.

—Es coneix que la carlana…

—La carlana què?

—Et deixa el cavall, home. I a mi no me’l deixava.

—Et dediques a espiar el que faig?

—Comprendràs que dins una brigada les notícies dels amics van i vénen. Sé que vas cada dia al monestir, que muntes la bèstia de la carlana; no t’ofenguis, vull dir el cavall. Fins sé que et dediques a salvar els llibres antics i altres objectes portàtils de valor. Tot això, ho dic per tranquil·litzar-te, és molt ben vist; el comandant del teu batalló n’ha informat el de la brigada, tot posant-li pels núvols la teva cultura. En aquesta brigada tots estan per la cultura i per la higiene; no és com la brigada dels peus plans. La brigada en pes confia, doncs, en la teva cultura per posar un xic d’ordre en aquell «edifici històric» —que l’edifici és «històric» ho sap tota la brigada—, amb vistes a tornar-lo en regla als frares de la Mercè quan les circumstàncies ho permetran. Les circumstàncies, saps, m’explico?

—Com un llibre, però podries dir-m’ho sense reticències. Tanta reticència irrita.

—Hi ha tantes coses que irriten i bé les hem d’aguantar… La religió, per exemple; ja que parlem de frares i de convents, la religió ve com anell al dit en aquesta conversa. Per què ens irrita tant la religió? Una religió falsa no irritaria, més aviat divertiria; allò que ens irrita és que ens furguin la nafra —i precisament la nafra que ens cou més. Perquè, no t’hi facis il·lusions, ells hi veuen just; per això ens irriten. Tots voldríem fer el mateix amb una immensa voracitat però no podem; l’abril se’ns escapa. Ens fan i ens desfan sense demanar-nos el nostre parer. Qui? Per què? «Jove, no et fiquis en el que no t’importa». Molt bé, doncs; ja que ens amagueu el qui i el per què, no podríeu almenys amagar-nos també el com? La Godella és una finca magnifica, la canícula hi dóna cites secretes als somnis més tèrbols, cites impregnades de perfums carregats de sal. El mar és allà mateix. La tieta, naturalment, em tenia prohibit d’anar-hi; havia de banyar-me d’amagat d’ella, no a la platja —que es veu des de la casa—, sinó en una cala solitària on podia fer-ho tot nu: la tieta no em volia comprar vestit de bany.

»I vet aquí que va ser en aquella cala que… Jo tenia dotze anys. Vaig sentir les seves veus abans d’arribar-hi; dues veus, una dona i un home, estrangers. A mi, els estrangers m’han intrigat sempre. Em vaig amagar entre els joncs i els fonolls per espiar-los. Ell era molt ros i molt bronzejat, es veu que havia pres molt el sol; alt i ample d’espatlles, amb una pelussera al pit d’aquestes que aixequen la camisa, una pelussera que brillava com or damunt la pell de color de xocolata. Reia descaradament amb unes dents magnífiques, unes dents blanques i insolents com només les tenen els perfectes cafres. Jo, saps, a dotze anys ja patia de mal de queixal… Havien desembarcat d’un canot de motor que es veia varat a la sorra de la cala. Eren estrangers, jo no comprenia res del que deien i és per això, perquè els estrangers, com que no els entenc, sempre m’han intrigat, que em vaig quedar a espiar-los. M’entrava pel nas l’olor del fonoll escalfat pel sol d’agost i ells reien i xerraven; jo volia saber què fan els estrangers: una gent que parla d’una manera tan estranya, també deuen fer coses ben estranyes, pensava. Ella semblava força més gran que no pas ell; una d’aquestes nòrdiques madures i ben alimentades que fan la impressió d’estar fetes d’una substància dura i elàstica com el cautxú massís. Van anar venint a la cala cada dematí amb el seu canot i això va durar tot aquell estiu; jo, des de la Godella, sentia ja de lluny el roncar del motor i corria cap al meu amagatall. Un dia, a mig camí, vaig trobar un ase mort, abandonat per uns gitanos. A partir d’aquell moment l’ase em va interessar més que els estrangers. El primer dia no pudia pas, i fins et diré que feia un posat molt correcte; només una certa expressió de la boca, una expressió cínica, com plena de sotaentesos, deixava endevinar que en duia alguna de cap. Es proposava en efecte —com els esdeveniments ulteriors van demostrar— pudir d’una manera primorosa. L’endemà s’havia inflat tant que quasi no el vaig conèixer; vaig sospitar si no havia estat el carnisser del poble qui l’havia inflat d’aquella manera. El carnisser inflava els cabrits abans d’escorxar-los, perquè deia que inflats s’escorxen més fàcilment; el tal carnisser es deia Pancràs, per si no ho sabies, i els inflava bufant per darrere amb una canya. Intrigat per aquella extraordinària inflor del meu ase, el vaig punxar amb un jonc marí de punta acerada com una agulla; el foradet, un cop tret el jonc, xiulava com una boca plena de saliva i l’ase s’anava desinflant a poc a poc com un pneumàtic. L’aire s’anava carregant dels seus efluvis…, i jo vaig fugir. Era irresistible. Vaig fugir cap al meu amagatall de la cala. Els estrangers ja hi eren, ell amb les seves dents de cafre reia més descaradament que mai; i jo vaig perbocar. Vaig perbocar com un déu que es penedeix de la seva obra. Tu no em creus, no m’has cregut mai; et penses que tot això m’ho empesco. Tu et penses, com tants altres, que en aquest món només hem vingut a prendre til·la. Doncs bé, no m’ho empesco: vaig perbocar. Jo hi hauria volgut dur la Nati: “En aquella cala, saps…, hi ha uns estrangers que diuen unes coses molt rares que no s’entenen, i hi ha també un ase mort… Fan unes coses molt més rares encara, i l’ase s’infla i es desinfla”. Ella no volia venir; allò d’aquell ase i d’aquells estrangers li feia encara més por que la via del tren. T’asseguro que no és guatlla, home; t’estic parlant amb el cor a la mà! Hi vaig anar cada dia, esperant l’espectacle de la putrefacció; però res. A darreries de setembre els estrangers van deixar de venir i l’ase encara no es decidia. Intrigat, el vaig burxar amb un pal; dins la pell apergaminada bullia un exèrcit de rates. Li havien fet un forat a la panxa i l’havien rosegat per dins tot respectant la pell, la forma. És ben curiós, aquest respecte de les formes que trobes tan estès per tota la naturalesa; aquesta necessitat de respectar les formes, d’amagar-se en una cala solitària. Tu no em vols creure, no m’has cregut mai; no vols malfiar-te de mi. Si et penses que té res d’agradable, això d’inspirar tan poca malfiança…, això de patir dels queixals des dels dotze anys… Ens fan i ens desfan, ens inflen i ens desinflen, i no hi ha res que apassioni tant el nen com aquest doble misteri: com ens fan, com ens desfan. Però no ens hi demanen parer. “No us fiqueu en el que no us importa”.

—Ja has acabat?

—Per ara sí. Estava inspirat, Lluís, i bé havia d’aprofitar que tu eres aquí per escoltar-me. Alguna vegada he provat de parlar tot sol, vull dir en veu alta; però desmoralitza. Tu et fas il·lusions, Lluís, sobre el meus vicis; no són pas tan imaginaris com t’afigures, ni tan solitaris. Oh, no, la solitud no és el meu fort. Necessito còmplices, sents? Parlar tot sol en veu alta em desmoralitza; necessito la complicitat d’un que m’escolti. Ve a ser com l’amor, que com tots sabem és un crim, però allò que té de més desagradable és que no el puguem perpetrar sense un còmplice.

—Això que dius és una imbecil·litat.

—No sóc jo, és Baudelaire qui ho digué per primera vegada, el teu adorat Baudelaire! Però, sabies que ara n’hi ha uns que van dient que l’univers també s’infla i es desinfla com una manxa? Sí, l’univers, per què em mires amb aquesta cara? Ara s’infla, ara es desinfla —i això per saecula saeculorum. Però parlem de coses que ens afecten més de prop: no sé pas si has sentit a parlar de certes desaparicions de pots de llet condensada…, marca El Pagès, exactament.

—Del magatzem d’intendència? El sumari que he hagut d’instruir es refereix precisament a aquestes desaparicions. L’he sobresegut per falta d’indicis; d’altra banda, m’irrita fer de jutge.

Em mirava amb una curiositat mofeta, amb aquella mirada fixa, de miop sense ulleres; esclafí la seva rialleta esquerdada:

—Quina casualitat! El món és un mocador. Perquè has de saber que el qui roba aquests pots marca El Pagès sóc jo en persona. Quina llàstima que ja hagis sobresegut el sumari! Els robo als soldats del front per donar-los a les meuques de la rereguarda. D’ençà que m’han destinat al Cos de Tren, vaig alguna vegada que altra a la rereguarda amb la camioneta. Si sabies el que t’arriben a donar a canvi d’un pot de llet! N’hi ha que tenen criatures… És tan trist que una criatureta hagi de morir per falta de llet marca El Pagès… Veuràs, la lactància és cosa delicada, ni que es tracti de criatures bordes, nascudes de qualsevol manera. Potser encara series a temps de cassar el sobreseïment i processar-me. Judici sumaríssim: som tropes en peu de guerra. Un afusellament trencaria aquesta monotonia enervant, tota la brigada t’ho agrairia.

Naturalment, no me’n vaig creure ni una paraula; coses així les diu per excitar l’admiració, per espaterrar. Me’l sé de memòria.

—Ets tan incapaç de robar un pot marca El Pagès com de desinflar un ase mort amb la punta d’un jonc marí i totes les astracanades que m’has explicat.

—Com vulguis, Lluís; per tu faràs. Et perds una magnífica ocasió de…, de desfer-te del teu «millor amic». Sembla estrany que no ho entenguis. Potser si llegissis Los cuernos de Roldán hi veuries més clar. O l’article «Bicicleta», de l’Enciclopèdia Espasa. Quin gran llibre! Un dels llibres més grans que s’hagin escrit mai; això almenys no ho discuteix ningú i ja és alguna cosa.

Quan vaig arribar a Olivel tothom dormia; no es veia cap claror en finestra. Els carrers estaven deserts. A la plaça, tanmateix, vaig trobar el capità Gallart amb el seu inseparable Ponsetti.

No sé quin gat amagat es duien entre els dos, si rondaven alguna mossa o algun celler —o totes dues coses a la vegada. Saltava als ulls, i a l’olfacte, que estaven més aiguardentosos que de costum: «Uns incompresos! Això és el que som!», perorava el «propagandista a la via pública» amb el mateix entusiasme oratori que si s’hagués trobat en ple carrer de Pelayo ponderant les excel·lències d’una estilogràfica o d’un paraigua. «Sí, uns incompresos!», insistia en Gallart; «necessitem urgentment una altra guitarra». «Aquests de la brigada dels peus plans…», grunyia en Ponsetti. L’únic que en vaig treure en clar és que els havia desaparegut la guitarra i sospitaven que els l’havien pispada els de la brigada dels peus plans —veïna i rival de la nostra—; també em va semblar entendre, però ja d’una manera més nebulosa, que al batalló hi havia alguna novetat molt digna de ser remullada.