16 d’octubre

He sortit de casa. És curiós: la carlana no s’ha dignat preguntar per la meva salut en tants dies. No vull dir que hagués hagut de venir a veure’m, però podia enviar el mosso. Potser té por de comprometre’s; o potser ja no li importo gens. Sóc una taronja espremuda.

He sortit a passejar pels volts del poble. El fullatge dels xops al llarg del Parral és groc i vermell i va caient de mica en mica. El riu duu molta més aigua que en aquell temps, quan el recorria amb la Bellota. Què se’n deu haver fet? M’ha oblidat també?

Aquell pinar on cantaven les cigales ara fa un gran silenci i ja no exhala olor de reïna; la de terra humida ho envaeix tot. Comença a fer fred; trobo a faltar la gavardina que em van pispar aquells poca-penes.

Els veïns estan atrafegats amb la collita del safrà, que ha resultat molt bona. Els carrers del poble apareixen entapissats de pètals; el riu n’arrossega grans quantitats aigües avall. El seu perfum, no tan intens, però semblant al de les roses, es respira a totes les entrades. Vells i criatures, homes i dones, s’hi estan asseguts en cadires baixes amb grans coves a dreta i esquerra; de l’un treuen les flors, n’arrenquen els pistils vermells que col·loquen a l’altre i tiren els pètals violats que no serveixen de res. Després torraran aquells pistils i la pols seca és el safrà, que val el seu pes en or; la veritable riquesa d’Olivel.

Quan m’assec en algun paratge prop del riu, veig passar milers i milers de pètals; n’hi ha tants que a indrets el riu en queda tot cobert i fa un efecte molt estrany: un riu de color violaci.

El perfum de flor de safrà acaba obsessionant; i no sé gaire per què, em fa pensar en ella.

Després de dinar, la tia Olegària m’ha deixat sol a casa; havia d’anar a l’hort, a regar, que, si no, perdia la seva tanda fins la setmana entrant. L’aprofitament del riu va per tandes rigoroses.

Era la meva ocasió, tan esperada. El meu dormitori és a la planta baixa; el seu, al pis. He pujat com un lladre. La porta només estava ajustada; el tuf de peça on es dorm i que no s’aireja mai m’ha vingut de sobte a la cara com l’alenada d’algú. A dins, fosca absoluta; la tia Olegària no obre els porticons si no és en circumstàncies extraordinàries, com aquella vegada. Poc podia pensar que un dia jo hi tornaria sol i d’amagat… A palpes he trobat la finestra. Si ella entrés a la inesperada, què li diria? Per res del món la veritat; que es pensi que he vingut a robar, qualsevol cosa, no m’importa.

M’he repenjat al llit. Hi té cinc matalassos de llana, com és ús i costum d’aquesta terra en llits de matrimoni.

T’hi enfonses com en un núvol perquè a més són sense capitonar, informes. La tia Olegària ha estat a Barcelona una sola vegada a la vida; havia de consultar un oculista, se li començaven a fer cataractes. L’únic record precís que en guarda és el del matalàs: «Ridiez, ¿cómo pueden dormir tan en seco?».

Les fotos em miraven des dels seus marcs de purpurina. El somriure encarcarat, la mirada rígida, les ratlles de carbó dels cabells i les celles… Tot plegat, que idiota! I tu, sobretot tu, gran idiota, qui et feia estar dret sobre el parapet de sacs?

Aquesta arruga profunda al costat esquerre de la boca, com un signe precoç de patir del fetge, no la tenia també l’alferes? Bah, en definitiva, qui no s’assembla a qui? Quan dos s’assemblen, sempre n’hi ha un que s’assembla més que l’altre. Què vol dir assemblar-se? Què vol dir patir del fetge? Un home que acaba de rebre, qui sap si precisament al fetge, una bala de màuser disparada a menys de trenta passes, és excusable que faci cara de patir del fetge. Qui de nosaltres en idèntiques circumstàncies no faria mala cara?

Com put aquest dormitori; més que la cel·la del pare Gallifa, que ja és dir. I aquestes fotos tan retocades…, quina garantia hi ha que donin cap idea de la seva vera efígie? Aquesta sobretot, fent la primera comunió al mateix temps que la seva àvia, vull dir la germana de la seva àvia, per obra i gràcia d’un retratisto que d’aquesta manera es va guanyar vint duros… Vint duros! Miserable enganyababaus… I aquest marc horrible, obsequi d’una dona… «Una verdadera doña, don Luisico, pos era la maestra del pueblo». De gent així, se’n pot esperar més que complicacions i disgustos?