15 de setembre

La teva carta, que acabo de rebre, m’ha fet plorar i no sabria dir-te si d’alegria o de tristesa o de què sé jo.

«Un amor fet de confiança i de repòs, un amor de germà i germana», és possible? Tenir-te a tu com t’hi he tingut sempre, a la vora, com el meu únic amic i el meu veritable germà, tenir-t’hi sempre com fins ara i, si vols, d’ara endavant més que mai, em sembla més que natural: em sembla indispensable. Però, pobre Juli, dur-ho més enllà, no seria…, incestuós?

Perdona, és que precisament t’he tingut tant per un germà!

Si a més poguessis imaginar-te quin mal gust m’ha deixat això que en diuen amor; una tempesta tèrbola on les cares s’esborren i deixen de ser humanes per expiar el crim d’haver-se volgut acostar massa…

Durant aquests quatre o cinc dies jo ja havia fet projectes: reprendria els meus estudis inacabats, la meva pobra geologia d’altre temps; demanaria un lloc a l’ensenyament. Ja he fet algunes gestions; a la facultat de Ciències m’ofereixen la plaça que tenia la Maria Engràcia Bosch, d’adjunta a la càtedra de cristal·lografia; ves per on el seu cop de cap d’anar-se’n a viure en un mas m’haurà facilitat les coses. Faran els ulls grossos sobre el fet que no he passat encara el meu examen de llicenciatura i que la cristal·lografia no és pas precisament la meva especialitat; no poden ser tan primmirats en aquest temps de guerra, escassegen tant els professors! Ja havia escrit a la Maria Engràcia (perquè no volia pas, per res del món, ocupar la seva plaça sense el seu consentiment exprés) i havia de començar a treballar a començos del mes vinent amb la inauguració del nou curs; és a dir, d’aquí a una vintena dies. I la teva carta m’ha sorprès en plena febre de readaptació, fullejant gruixuts volums quasi oblidats, tractats sapientíssims que criaven pols en un prestatge de la biblioteca d’on no s’havien mogut mai més d’ençà que en Lluís i jo ens en vam venir a viure junts en aquesta torre de Pedralbes.

Els havia avorrits en un moment de la meva vida, quan aquest abisme del temps m’havia aparegut de sobte sense sentit; ara hi retrobo al contrari com una mena de consol, com un sedant: els nostres disgustos domèstics, els nostres ridiculíssims chagrins de ménage, són tan poca cosa a aquesta escala. Els nostres ossos, els pobres, si per un atzar extraordinari s’arriben a fossilitzar en comptes de convertir-se en pols impalpable que vola al grat del vent, serien tan poca cosa —tan poca cosa colgats sota una capa de sediments de quatre o cinc quilòmetres de gruix…

Si d’aquí a cent milions d’anys una professora de geologia com ara jo descobreix uns quants ossos petrificats, últims vestigis de mi i d’en Lluís, com podrà endevinar, ni li importarà, si vam ser desgraciats o feliços, exemplarment fidels o espantosament banyuts? Com podrà endevinar, què li importarà a aquella professora de geologia d’aquí a cent milions d’anys la història meva amb en Lluís?

Aquest pensament no és gaire consolador, diràs; no es pot pas dir en tot cas que sigui alegre, però, què hi farem? Perdona si et clavo la lata amb la meva geologia, que ja sé que no t’ha interessat mai; és que ara hi estic ficada fins al coll. Voldria independitzar-me totalment d’en Lluís, tenir mitjans de vida propis; arribar a ser, amb totes les conseqüències però també amb totes les satisfaccions, una mare-soltera. Una mare-soltera que no hagi de dependre per res del pare del seu fill, que pugui anar pel món amb el cap ben alt; i amb el cap ben alt només hi pots anar si ets independent. Jo en seré.

L’única vacil·lació em ve d’aquesta torre. Ell ens en va fer donació en escriptura notarial a mi i al Ramonet; és que hauria de renunciar a la donació, tornar-li la seva torre, escopir-li a la cara: «De tu no vull res?». Però d’aquesta manera, no faria un tort al Ramonet, que no hi té cap culpa, no obraria encegada per l’orgull que és sempre un mal conseller? No és just i legítim d’altra banda que me la quedi com a compensació de tot el mal que m’ha fet durant tants anys? Jo voldria que tu, que ets llicenciat en dret, m’aconsellessis: podria, per exemple, fer al meu torn donació de la meva part al meu fill —que és fill seu i únic nét de la seva mare difunta, de qui ens prové aquesta finca—, cosa que em llevaria tot escrúpol? Potser podria, ja m’ho diràs tu, fer la reserva de l’usdefruit per la part que em toca; que bé dec tenir dret a una mica de sopluig en aquest món. Jo voldria que tu m’aconsellessis; en això, veus, en això de la torre de Pedralbes sí que faré el que tu em diràs, el que tu trobaràs que sigui just i digne que faci.

Però això altre…, casar-nos tu i jo…, això altre que em proposes…, a què trauria cap, Déu meu? Temo que només hi perdríem; esguerraríem la nostra amistat, aquesta amistat tan bona i que ja comença a ser vella d’anys —jo en tenia catorze quan et vaig conèixer i ja me’n vaig cap als vint-i-dos… Aquesta amistat que m’ha sostingut i em sosté encara, que em priva de sentir-me sola sense remei en aquest món. Sola sense remei! Hi ha el Ramonet, és clar; però ja t’ho he dit altres vegades, quina companyia pot fer una criatura? Els petits no sols no fan companyia, sinó al revés, en necessiten.

Tracto d’imaginar-me la nostra amistat transformada en una altra cosa i…, no me’n surto. Perdona, Juli: potser t’ofenc parlant-te així, però és precisament a causa de l’admiració que et tinc que sento absurda la teva proposició. Tu ets massa intel·ligent; i l’amor és la jungla. Una parella de feres que udolen arran d’un abisme.

Ara em fa horror.

Quan penso en la teva mà, tan expressiva quan l’agites en la discussió o la conversa, però tan incapaç d’arrapar-se amb força a res, massa blanca i massa crispada —la teva mà posant-se damunt meu, me n’esborrono com d’una monstruositat contra natura. Tinc el deure de ser sincera amb tu. Jo voldria estimar-te amb tota l’ànima, però amb res més que l’ànima. I no obstant, sento que estimar amb l’ànima i amb res més no és estimar, que no hi hauria mèrit en un amor així per massa fàcil. I aleshores sento que t’estimo més que això, però m’hi perdo.

O qui sap si és que no sóc prou dona, massa criatura i massa vella al mateix temps com aquells fruits que no saben madurar, verds al dematí i podrits al vespre! Tinc por que el mal que m’ha fet en Lluís no m’hagi marcat per sempre. Me n’ha fet des del primer dia; des d’aquell primer dia que em va estrènyer i besar en aquell banc cantoner del replà del tercer pis. Aquell primer petó ja va ser per a mi una revelació brutal per més que aleshores em fes perdre els sentits de tanta felicitat. Sí: una revelació brutal, m’ha fet mal des d’aquell primer dia, me n’ha fet sempre! Aquesta aventura escandalosa amb la senyora feudal d’Olivel, «la dona més guapa i novel·lesca d’Aragó», com precisaves a la teva carta, no seria res; no ha estat més que l’esclat de llum crua que m’ho ha fet veure de sobte, que m’ho ha fet comprendre. A aquesta claror sense pietat he vist i comprès de sobte que ni ell m’havia estimat mai a mi ni jo a ell; que allò que jo estimava en ell era la joventut, la força, l’embranzida, l’animalitat —tot això que ara em repugna.

Ara vull dir-te una cosa que no t’havia dit mai. En Lluís, per rebaixar-te als meus ulls, sovint parlant-me de tu m’explicava uns detalls, com t’ho diré, unes dites i unes fetes teves que pel cap baix resultaven ben estranyes. Encara ara, en alguna de les poques cartes que m’ha escrit d’ençà que es va incorporar a la teva brigada, me n’escrivia cada una…, recordo no sé què d’una cova on diu que llegies què sé jo quin llibre sobre Carlemany o potser Roldán…, i tantes altres extravagàncies que sovint ni arribo a entendre. No m’havia preocupat mai de saber fins a quin punt el que en Lluís em deia o escrivia podia tenir cap fonament des del moment que es tractava de tu…, i que es tractava d’ell! Ell, quan no és dolent, és per mandra.

Jo el que sé amb tota la certesa i amb tota l’ànima és que tu has estat sempre tan bo amb mi i que ho seràs sempre; sé que tu no em faràs mal. I em fa horror quedar-me sola en aquesta vida, esgarriada en aquest món sense ningú que em faci companyia. Et necessito i et tinc tota la confiança; te la tinc i m’hi abandono. Decideix; faré el que em diguis.

D’altra banda, estimes tant el Ramonet…, estic certa que no seràs mai un padrastre. Ahir vam encetar l’última d’aquelles caixes de pots de llet condensada marca El Pagès; voldràs creure que conservo totes les altres, buides, com un record? Havia pensat guardar-les tota la vida en memòria d’aquests temps tan difícils; és clar que fan tanta nosa, les pobres… Un dia o altre hauran d’anar a parar a la llar, però voldria, per cremar-les, esperar un dia que tu hi fossis. Cremar-les junts, aquestes pobres caixes que em fan sempre present tota la teva delicadesa. Qui sap, tal com van rodant les coses, qui sap si quan les sentirem espetegar alegrement entre flames, asseguts tots dos en aquelles dues butaques de vora la llar, tu i jo ja serem marit i muller!

Qui sap…

Una cosa et dic ja des d’ara amb tot el cor: que estic molt emocionada d’haver descobert, de cop i volta, que ets encara molt més delicat que no m’afigurava. El teu silenci de tants anys…