16 de maig

Ara que el nen va al parvulari tardes i tot, si sabies que llarg se’m fa el dia; va començar a anar-hi els dematins quan teníem el tiet amagat a casa, que per cert és formidable com el seu caparró —acabava de fer tres anys— va rumiar per no haver-hi d’anar. Com que la perspectiva d’anar-hi no li agradava gens, se m’havia acudit de comprar-li una cartera d’escola de les més llampants: «Veus, és una cartera de nen gran; ara ets massa petit per tenir una cartera com aquesta, però quan vagis al parvulari ja seràs un nen gran i te la donaré». Li va fer molta impressió; de tant en tant em demanava que l’hi ensenyés, se la mirava amb respecte i preguntava: «És per anar al parvulari, oi?». I tornava a preguntar: «Per anar al parvulari els nens grans han de tenir cartera?». I encara insistia: «Els nens petits que no tenen cartera, no poden anar al parvulari? Sense cartera són massa petits?». Jo, convençuda d’haver-ho encertat, li responia: «No, no hi poden anar; són massa petits encara, saps, per anar al parvulari, però tu ja seràs un nen molt gran i per això aniràs al parvulari i tindràs aquesta cartera».

Arribà el dia i…, la cartera havia desaparegut. La seva cara de satisfacció mentre jo la buscava el traïa: l’havia amagada, convençut que sense cartera no podria anar al parvulari. Quan li vaig dir que, amb cartera o sense, hi aniria de totes passades, va fer la rebequeria més immensa de tota la seva vida: «No vull parvulari! No vull parvulari!». La minyona l’hi hagué de dur arrossegant; mentre l’arrossegava estirant-lo de la mà pel caminal del jardí, es tombava per mirar-me amb uns ulls implorants que partien el cor, però jo m’havia proposat ser implacable aquell dia. Hores després vaig trobar la cartera a la ponedora d’aquell galliner que hi ha al fons del jardí per la banda de darrere de casa; un galliner abandonat que no s’ha fet servir mai més d’ençà de la mort de la mare d’en Lluís (aquella Sofia, germana del tiet Eusebi); allí estava la cartera molt ben recoberta de fullaraca, que va ser veient tanta fullaraca a la ponedora que ho vaig sospitar.

A migdia li vaig preguntar si no li havia agradat, si no era maco el parvulari: «Una mica maco», concedí. «I la mestra, que no és maca?». «Una mica maca». «I els altres nens?». «N’hi ha uns que són una mica macos». «De manera que t’ha agradat?». «I ca», va fer. «Però demà hi tornaràs, oi?». Aleshores tingué una d’aquestes rèpliques inesperades amb què sovint les criatures ens desconcerten; amb cara de resignació va sospirar:

—Quin remei em queda.

Després s’hi ha anat aficionant i ara la mestra em va proposar que l’hi deixés tardes i tot. És un parvulari molt alegre, amb una gàbia de periquitos al jardí que és gran com una caseta i a l’aula una peixera també molt gran amb peixos daurats i vermells. No fan més que jugar sota la vigilància de la mestra, que és una noia joveníssima i molt criaturera i animada. No és pas el Ramonet que em preocupa, que està encantat d’anar-hi tot el dia; és que de cop i volta, sense ell a casa, m’he adonat de la poca feina que tinc. Les hores, tan buides, se’m fan interminables… Fora dels dies de racionament (hores de fer cua per un quilo de llenties o tres unces de sucre quan n’hi ha), no sé què fer; m’assec a la meva butaca, la de sempre, al peu del finestral, i t’escric a tu —si sabies quina companyia em fa poder-te escriure hores i hores!— o m’abandono a pensaments sense forma i a records sense fi, a reviure coses passades tot mirant al lluny pel finestral, a remoure el pòsit de l’oblit com si fos el fons d’un pou d’on van sortint objectes sorprenents que semblaven haver-hi caigut per sempre més.

Aquest gust d’escorcollar al fons de la memòria deu ser malaltís i una se’n curaria amb més ocupacions en què ocupar-se una dona de sa casa amb un sol fill que ja va a escola tot el dia? Les d’altre temps filaven, teixien, sargien, pastaven la farina, coïen el pa i no sols feien la bugada sinó que es fabricaven elles mateixes el sabó i el lleixiu. Tot això les omplia, donava un sentit a cada una de les seves hores, dels seus dies, dels seus anys, a la seva vida; hi ha moments que la buidor em pesa tant que arribo a enyorar la vida de les meves rebesàvies del mas de les Forques de Mont-ral. Potser no t’havia parlat mai del mas de les Forques?

L’acudit d’anar-hi va ser d’en Lluís; jo, l’únic que en sabia, és que el meu avi hi havia nascut. A dotze anys se’n vingué a Barcelona a guanyar-se la vida i ja no hi va posar mai més els peus: es considerava víctima d’una injustícia pel fet que les terres no s’haguessin repartit per parts iguals entre tots els germans (ell era el més petit de tretze) i encara hi havia un altre motiu per no voler-s’hi fer: al mas de les Forques són carlins.

Era al principi de les nostres relacions, en aquells primers mesos que ara em semblen un somni. Sortíem a fer llargues excursions tots dos sols; a mi no em calia donar explicacions a casa, que per alguna cosa són anarquistes. Era ell qui s’havia d’inventar complicades excuses, excursions col·lectives dels companys de curs amb el catedràtic d’Economia o històries per l’estil. De vegades ens passàvem tres dies voltant per trancs i barrancs; dormíem on se’ns feia de nit al paller de qualsevol mas si no tenien llit per a nosaltres. Ens fèiem passar per marit i muller i a tot arreu provocàvem la mateixa exclamació: «Tan joves!». Ell tenia divuit anys i jo quinze; per respondre a les preguntes, ens en afegíem quatre o cinc.

Era una època exaltant aquella primavera de 1931! N’hi haurà mai més cap de tan primavera com aquella? En Lluís i jo i tu i tots nosaltres, els estudiants revolucionaris, ens havíem trobat al palau de la Generalitat el 14 d’abril aquella tarda inoblidable, quan el coronel Macià proclamà la República Catalana; quins cabells més blancs i quins ulls de poeta els del vell coronel conspirador, com se li humitejaven cada vegada que sortia a la balconada per saludar la multitud que s’atapeïa a la plaça de Sant Jaume! Tots érem germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell coronel i els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia havien fet aquell miracle; com espetegava al vent de primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa gran família! Quina glòria la d’aquell 14 d’abril!

Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! Qui ens hauria pogut posar la brida? Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries… L’únic que en tenia com un pressentiment eres tu; però de tu, aleshores, en fèiem tan poc cas!

Vingut l’estiu, en Lluís es va negar per primera vegada a la vida a passar-lo a Caldetes amb la seva tia i cosins; pretextà unes investigacions que el retenien a Barcelona, prop de les biblioteques, unes investigacions —naturalment— d’economia, ja que tots dos preníeu sempre el catedràtic d’Economia, a qui no podíeu sofrir ni veure, com a tapadora enfront de la família. Vam resseguir les Guilleries, les valls d’Andorra, el Cadí, l’alta Ribagorça, què sé jo! Jo no havia sortit mai de Barcelona abans de conèixer en Lluís i era engrescadora aquella descoberta dels pics coberts de neu eterna, dels boscos de faigs i d’avets, dels ramats d’egües als prats del Pirineu; l’univers era nou per a mi, tot m’era una sorpresa —des del cant del cucut al fons dels boscos fins a aquelles esteses de narcisos florits als marjals del Montseny. Jo descobria l’univers; i era meravellós descobrir-lo de bracet amb en Lluís.

Un dia em va proposar d’anar a la serra de Prades, a veure el mas de les Forques. L’acudit va ser d’ell; a mi no m’hauria passat mai pel cap. Jo, l’únic que en sabia, era que el meu avi n’era fill; vet aquí tot el que me n’havien dit en família. El meu pare no havia sentit mai curiositat per anar a veure aquell mas on havia nascut el seu; en realitat no en sentia per res que hi pogués haver al món més enllà de les Planes. El meu mateix avi, d’ençà que a dotze anys se n’havia vingut a viure a Barcelona, ja no n’havia sortit mai més; havia entrat a treballar en els tramvies quan encara eren de cavalls i després, un cop electrificats, va sentar plaça de conductor per ser-ho ja fins a la mort. Aleshores no tenien vacances; encara que n’hagués tingudes, no crec que hagués volgut arribar-se al mas.

L’havia avorrit per sempre.

L’acudit d’anar-hi va ser ben bé d’en Lluís. Ens vam perdre per barrancades cobertes de boscos de pins i de teixos, seguint el curs de rierols que saltaven furients de penya en penya. No hi havia camins de carro ni a penes de bast; en un dels masos on vam anar a parar esgarriats havia mort l’any abans un vell sense haver vist mai una roda. Sentint-se morir, havia demanat que baixessin a Reus a comprar-li una presa de xocolata: no volia anar-se’n del món sense haver-ne tastat una vegada a la vida. Ja era avançat el setembre i estaven atrafegats amb la collita de les avellanes; homes i dones, vells i criatures, tota la gent dels masos aplegava avellanes per ensacar-les. Una vella de noranta anys a qui vam preguntar si la collita era bona ens respongué: «Bona com enguany s’havia vist poques vegades. N’haurem fet més de sis sacs. Després, amb la mula, el noi les baixarà a Reus». Es va deturar com preocupada per un enigma insoluble: «Qui se les deu menjar, tantes avellanes?».

Vam trobar el mas de les Forques dalt d’un pla, en una carena; des de l’era del mas es veu tota l’estesa del camp de Tarragona amb el mar al fons. És un maset dels més humils, com ja era d’esperar; però, quina gràcia té! Un mas com de pessebre, de pedres mal ajustades i amb la teulada boteruda tota verdosa i groguenca i amb taques negres de molses i de líquens de totes les varietats. No diries que és obra de l’home, sinó de la natura mateixa; les seves pedres daurades i negroses de vellúria es confonen amb els tons de les penyes dels voltants. En Lluís s’hi va quedar embadalit: «Si mai se’l volguessin vendre», va dir, «el compraria, quin lloc per passar els estius!». Jo, la veritat no hi trobava tant què com ell; la idea que allò era la meva «casa pairal», com deia en Lluís insistint, em venia molt de nou i no em convencia: el mas era, sí, molt pintoresc, però tan rònec… Hi vam entrar. La gent era a aplegar avellanes, com tothom; només hi havia un vell que s’escalfava vora un foc de sarments.

Anava en calça curta i gorra musca, que és una mena de barretina morada; jo no havia vist mai ningú amb barretina fora dels camàlics de Barcelona, que la duien d’un vermell viu. S’alçà de la cadira baixa, on s’estava arrupit amb els palmells estesos de cara al foc; dret, impressionava per la seva estatura i corpulència. Als ulls, blavosos, tenia com un tel; després vam saber que se li havien fet cataractes. Tenia vuitanta-nou anys, ens digué, i ja no anava a les feines del defora; no pas pels anys, sinó per les cataractes. Era l’amo del mas, el cosí germà del meu pare; el meu avi es duia més de vint anys amb el seu germà gran i d’aquí que el meu pare —aleshores no arribava als seixanta— i aquell cosí seu es poguessin dur tanta diferència. Mentre en Lluís li explicava que jo era néta d’un cabaler del mas i ell el meu marit, l’home movia el cap com tractant de coordinar les idees: «Així la teva dona», feia —ens va dir de tu tot d’una—, «ha de ser néta d’un oncle meu, veiam: de l’oncle Pere? Eren dotze, els oncles, que amb el pare feien tretze; tretze xics sense cap xica, tota la vida ho he sentit explicar. Molts se’n van anar a campar-se-la a la terra baixa, d’alguns no n’hem sabut res més…». Jo pensava que si eren tretze i la finca tan galdosa com saltava als ulls, com podia queixar-se el meu avi que no ho haguessin repartit per parts iguals? Què hauria pogut tocar a cada un dels tretze? Mentrestant en Lluís, d’una cosa en altra, explicava al vell que ell també descendia de carlins, que un seu besavi havia estat el coronel Brocà de la guerra dels Set Anys… Si hagués dit unes paraules màgiques l’efecte no hauria estat més instantani! El vell, en sentir el nom de Brocà, s’havia quedat amb la boca oberta; i alçant al cel els seus ulls entelats exclamà fervorosament:

—Vatua Cristina puta!

Evocant els temps dels avis, aquells temps que el coronel Brocà havia fet campanya, pel que es veu, per aquelles parts de Prades i el Montsant, el vell s’emocionava de més en més, repapiejava, abraçava en Lluís, m’abraçava a mi i repetia en veu baixa aquella mena de sorprenent jaculatòria, que en boca d’ell, pel to amb què la deia i per la manera d’alçar els ulls al cel tot dient-la, no hi havia cap dubte que venia a ser com una jaculatòria piadosa.

Ens van fer quedar a sopar i a dormir. El dormitori era gran, però sense enrajolar —com tot el mas—; les parets no havien estat mai pintades. El llit era de bancs i posts, amb una màrfega de palla damunt les posts i tres matalassos de llana damunt la màrfega. Al capçal hi havia una estampa popular antiga de sant Miquel aterrant Llucifer. A en Lluís tot li feia il·lusió, a mi no tanta; el vell de les cataractes li havia semblat «tot un tipus»: «Es veu que sou de bona raça, els Milmanys». Jo pensava que l’hi feia dir l’enamorament, que tot el que es relacionava amb mi ho transfigurava en aquella època; després d’haver sentit el tiet Eusebi, penso ara que potser, als ulls d’en Lluís, un mas per rònec que sigui amb un vell carlí que esmenta a cada pas la precària virtut d’una reina liberal de l’any de la picor és en efecte mil vegades més honrós que una fàbrica de pastes de sopa.

L’endemà ens van convidar a fer una dinada als boscos, a dues hores del mas. En Lluís sortí a punta de dia amb una dotzena d’homes i de xicots, tots amb escopetes de caça; eren els del mas de les Forques i els dels quatre o cinc masos dels contorns; la nostra arribada es veu que constituïa un esdeveniment en aquelles solituds, on, segons ens van dir, passaven anys sense veure un foraster. Jo vaig sortir força més tard amb el vell i la seva nora; aniríem a poc a poc fins a la font on faríem la dinada, duent en un cistell el que calia per aquesta. Vaig quedar sorpresa veient que la nora, al cistell, només posava una fogassa de pa, un carretell de vi, un setrill d’oli, unes cabeces d’alls i una paperina de sal: «I l’entrant, doncs?». Ella es va posar a riure: «Prou que en trobaran als boscos».

Quan vam arribar a la font, ja havien matat prop de dues dotzenes de conills. És una font molt abundosa, amagada en una barrancada de terreny pissarrenc on creixen grans esteses de falgueres. La nora encengué un foc de llenya i un cop fet força caliu hi va posar algunes lloses de pissarra —de llicorella, deien ells— després d’untar-les d’oli copiosament. Un cop roents hi estengué els conills espellats i espaterrats, ben espolsats amb sal. Jo em mirava tot allò com si estigués veient els preparatius d’un dinar de l’època paleolítica, de l’autèntica Edat de Pedra! Amb l’allioli que mentre els conills es rostien havia fet el vell —en un gran morter també de pedra—, no recordo haver menjat cosa més rica en tots els dies de la meva vida. Si sabessis com em revé a la memòria aquella olor de conill rostit i d’allioli; i quin vinet més bo per arrosar-ho! Ara que a Barcelona les coses s’estan posant cada vegada pitjor… N’hi ha que diuen que el que hem passat fins ara no és res en comparació del que ens espera; aquells veïns de la torre del costat, aquells que sempre ho saben tot, asseguren que d’ara endavant els avions facciosos vindran a cada pas a bombardejar-nos des de les bases que els italians han instal·lat a Mallorca; fins ara ens bombardejaven sobretot amb els canons dels cuirassats, des d’alta mar, i només rares vegades amb avions; «però d’ara endavant», diuen els veïns, «sabrem el que és bo». I encara afegeixen que aquesta guerra durarà anys i que, a més de bombardeigs per mar i per aire, hi haurà cada vegada més i més fam; que la que hem passat fins ara no és res. Jo, la veritat, si tan malament es posessin les coses, si tant i tant ens haguessin de bombardejar, si tan difícil arribés a ser alimentar el Ramonet…, faria un cop de cap i em presentaria al mas de les Forques. Els podria ajudar a les feines del camp; estic segura que m’acollirien i que, treballant-hi, no els seria carregosa.

Però, són vius, encara? Hi ha hagut unes tals matances de carlins, Déu meu; aquelles espantoses matances de la Fatarella i de Solivella, on segons diuen no va quedar ni un home amb vida… Tot el país se’n va escruixir quan ja semblava que no ens podia escruixir res després de tot el que havíem vist. Per què aquest odi als carlins, que només demanaven viure en pau en els seus masos, amb els seus records d’heroismes marcits i de guerres perdudes i oblidades? El que és jo, no puc pensar en el carlisme sense que em revingui a la memòria aquell homenàs de vuitanta-nou anys que alçava al cel els ulls entelats per dir fervorosament «Vatua Cristina puta!» junt amb aquella olor de conills rostits i d’allioli i aquell vinet negre que bevíem amb el carretell i tenia un punt d’agre que el feia més refrescant, i aquella remor de font abundosa i de rierol que corre per un llit de pissarra entre falgueres… Amb quina força em torna ara tot això a la memòria i quines ganes de plantar-m’hi qualsevol dia amb el Ramonet fugint de la fam i de les bombes!