22 de setembre

Aquesta història em preocupa. La guerra té coses ben desagradables. Si un hi matés algú a qui tingués tírria! O potser més val així; també moriríem tots un dia o altre encara que no hi hagués guerres; el mal no és, doncs, que ens matem els uns als altres, sinó l’odi. Matem-nos, ja que és el nostre deure, però sense odi. És allò que deia una vegada en Soleràs: matem-nos com bons germans.

No veig clar què hauria de fer: escriure a la noia? El nom i la direcció figuren darrere del sobre: Irene Natalia Royo Jalón. És curiós: les inicials d’aquesta noia, ja que la «j» i la «i» en llatí són la mateixa lletra, farien INRI.

Escriure-li què? «Distingida senyoreta, tinc el gust de participar-li que acabo de matar el seu promès…». És absurd. Més val que me’n distregui. I seria tan complicat fer-li arribar la carta! Per la Creu Roja Internacional, és clar; o a través d’una ambaixada. «Senyoreta, em trobo en el cas tristíssim d’haver-li de comunicar la mort heroica del seu promès Antonio López Fernández; dret sobre el parapet mentre nosaltres avançàvem…». Puc callar que vaig ser jo. «L’hem enterrat amb tots els honors, com mereixia un enemic tan valent…». I la mutilació? Silenci! Si podia trobar el brètol… Hi ha un soldat, un tal Pàmies, que en té tot l’aire: una mirada de murri estúpid, un posat de gos apallissat, una cara de viu com aquella mòmia del monestir; però no puc pas afusellar un home simplement perquè no m’agrada la seva cara!

No el puc pas afusellar; no és costum afusellar les mòmies. El furriel ha vingut a dir-me que anaven a servir el ranxo: els homes ja estaven arrenglerats davant la gran marmita d’alumini negra de sutge, tots esparracats, tots escabellats, tots negres com la marmita; i no parlem de les barbes de quinze dies, eriçades. Sort que cada un de nosaltres no es veu la pròpia cara; i esglaia pensar com devem pudir, sort que ja no ho sentim. Però almenys els nostres ulls brillen, els nostres ulls miren i veuen; i somnien… Somnien la vida, la vida calenta i poderosa, sense mutilacions, que ens espera al capdavall de la guerra, que ens espera sempre; enllà de tanta misèria, els nostres somnis s’aguanten a despit de tot. «De dos en fons!». Han obeït la meva veu d’ordre, maquinalment; tots duien el plat d’alumini a la mà, el plat que no es renta mai (massa que ens costa procurar-nos l’aigua justa per beure) i que comunica el seu gust de ranci a tot el que hi posem. Jo passava revista; passava davant de cada un, el mirava als ulls, llegia els seus somnis: potser una dona o un nen, potser un mas amb un paller, al Vallès o a la plana d’Urgell, o potser un piset menestral a Gràcia o a la Barceloneta, potser un petó que no va arribar a fer-se i que hauria fet trontollar el món… Per fi, vet aquí els ulls sense somnis, els ulls de mòmia; els ulls de murri que no creu en res. La saliva em venia a la boca, com aleshores; però aquesta vegada el gargall s’ha esclafat en silenci contra aquella cara i ha lliscat lentament com un cuc gras entre els pèls eriçats. En Pàmies no parpellejava, els ulls dels altres eren plens dels propis somnis; de la marmita pujava cap al cel un fum vertical com el del sacrifici d’Abel i se n’escampava un tuf espès de llana: l’etern moltó que ens serveix la Intendència. Déu altíssim, per què vas deixar sobreviure la llavor de Caín en aquesta terra?

Decididament em costa de creure que l’alferes mort sigui el nét de la tia Olegària. Ella no m’havia dit mai que festegés; és clar que hauria pogut conèixer la tal Irene en territori feixista, després d’haver-s’hi passat; la Irene aquesta és de molt lluny. De les quatre cartes no es treu l’entrellat de gaire cosa: la poca cultura d’aquesta noia, com diria en Picó, i poca cosa més. Hi ha sobretot un «tuya que te ciere» absolutament autèntic. Però això és un mal tan general…, la nostra cosina Julieta, no em va escriure una vegada «hastimat Lluís tadoru»?