14 d’agost

En Picó acaba de descobrir que en Rebull, no sols és comissari polític en comptes d’oficial de Transmissions, sinó que a més procedeix de la brigada dels peus plans. Hi era comissari de companyia; ara ens l’han endossat a nosaltres, ascendit a comissari de batalló. També s’ha posat en clar quin partit representa: el Partit Republicà d’Esquerra Federal Nacionalista de l’Empordà. Per increïble que sembli (i què ens pot semblar increïble encara, després de tot el que hem vist i veiem?), entre els centenars de partits que existeixen per amargar-nos la vida n’hi ha un que es diu exactament així. Pel que fa a la brigada dels peus plans…, potser convé explicar aquí què és aquesta famosa brigada de què parlen tant els nostres. És la segona brigada de la divisió (la nostra és la primera); diuen —i com que jo no hi era, no hi posaria la mà al foc— que, aleshores de les darreres operacions, el cap d’aquella brigada s’excusà de prendre-hi part «essent així», deia en el comunicat, «que la major part dels reclutes que s’han incorporat tenen els peus plans a desgrat de la revisió mèdica i no suporten una marxa prolongada». Actualment, aquesta brigada cobreix la part del front que es troba al nostre sud; entre ella i la nostra, segons he anat descobrint, existeix una rivalitat ja des de començos de la guerra, deguda en bona part a picabaralles polítiques: ells són més de la flamarada que nosaltres.

D’ençà que tenim comissari polític, el comandant, per espaterrar-lo, insisteix en la seva idea de «restaurar l’ordre al monestir»:

—La nostra brigada lluita per la higiene i la cultura, no és com la dels peus plans —mirada de reüll cap al comissari—. Un dia reintegrarem les sagrades mòmies —textual— als seus nínxols, enmig d’una solemne cerimònia: no hi ha cultura que valgui sense pompes fúnebres. Hem d’anar rumiant ja des d’ara quina marxa fúnebre serà la més escaient, com també si serà bo que siguin els mateixos desenterradors qui les enterrin altra vegada com a deguda reparació als difunts; ja que, encara que difunts, són dignes de tots els respectes.

Ni cal dir que en Rebull, en tant que comissari polític, ha de fer veure que s’adhereix amb entusiasme a aquesta idea. Pel que fa a la marxa fúnebre, que ha resultat el cau de raons, cal saber que al batalló ja tenim banda i d’aquí ha vingut la cosa; no tenim encara màquines d’acompanyament, però banda sí. És aquest detall de la marxa fúnebre la causa que la cerimònia no s’hagi celebrat encara. Resulta que en Picó, en els seus bons temps de legionari del Terç, havia estat unes setmanes trombó d’una bandera. No és pas que sàpiga de solfa, que no en sap ni borrall; però tocava d’oïda la Mort d’Aase, del Peer Gynt, cosa que l’omple de legítim orgull. Sovint ens la cantusseja de sobretaula perquè no posem en dubte les seves passades glòries musicals. Pel que fa al comandant, és wagnerià frenètic i està per la marxa fúnebre de Sigfrid. La cosa s’ha deixat a l’arbitratge del doctor Puig: aquest és un poca-pena i se’n renta les mans; assegura que mal per mal prefereix Verdi a Wagner: «Almenys tenia més sentit de l’humor». Els dies que la banda assaja, es tanca al botiquí amb pany i clau i barra els porticons per no sentir-la. Allà, amb el violí, toca la marxa fúnebre de Chopin.