Olivel de la Virgen, 15 d’octubre

Altra vegada a Olivel; i amb 40 de febre. Unes angines pescades en aquelles altures glacials dels Cabezos. Ens havien donat un permís col·lectiu perquè el batalló es refés i organitzés a Olivel (de 500 homes en quedaven 150) tot esperant l’arribada de nous reclutes; el retorn va ser trist. Esparracats, amb les sabates rebentades, menjats de polls, molts amb sarna —i el dia de l’arribada era rúfol i depriment, fosc en ple migdia com si ja fos vespre. Que diferent tot plegat d’aquell altre dia, el de la primera arribada!

He retrobat el meu llit; quina sensació de companyia, aquest clot familiar del matalàs! I si realment és ell, l’alferes? No hi pensis; no et turmentis; la cosa no té adob. El dormitori fa aquella olor d’ametlles amargues de sempre. En Picó, en Cruells, el comandant i el metge venien a fer tertúlia al volt del llit i jo pensava amb estupor com els sentia estranys aleshores, fa quatre mesos, quan els anava veient per primera vegada a Castel de Olivo. Ara som com una família. El doctor em donava unes pastilles de no sé què i per increïble que sembli feien baixar la temperatura; la tia Olegària també hi ficava cullerada: em preparava, d’amagat del metge, unes infusions d’herbes que calia prendre ben calentes. Fins m’untà l’esquena amb un tomàquet escalivat; no hauria dormit tranquil·la sense aplicar-me aquest remei, que segons ella és infal·lible contra les angines, i al capdavall, quin mal podia fer-me? A mi em costava tan poc deixar-me untar i a ella la feia tan feliç…

Cada gest que fa per mi, creu que una altra vella el fa pel seu nét qui sap a on. El seu nét… Potser dient-li francament la cosa sortiria de dubtes; aclariria d’una vegada que el seu nét no ha estat mai alferes, que no ha festejat mai amb cap Irene. Cada cop que vaig per parlar-n’hi se’m fa un nus a la gola; només he gosat inquirir discretament la data de l’última carta rebuda, amb l’esperança que és posterior. Desgraciadament és de força temps abans dels combats de Xilte —només en reben una cada tres o quatre mesos i és complicadíssim. Ni tan sols es pot saber per on parava en aquelles dates, ja que en el camp enemic ja han establert la norma, que nosaltres hauríem d’establir també, de prohibir als soldats que a les cartes diguin on són.

Un vespre, mentre estàvem de tertúlia, entrà un soldat de la plana major amb una ordre de marxa que s’acabava de rebre de la brigada. Era ben inesperada, ja que els nous reclutes no havien arribat i el batalló seguia tan sense efectius com quan l’havien retirat a descansar i refer-se. Ordre urgentíssima de la divisió. Contraofensiva enemiga. Calia ser en el teatre de les operacions abans de clarejar; la divisió hi concentrava totes les seves forces disponibles per destrossades que estiguessin. Jo quedaria sol a Olivel amb les meves angines.

No se’ls veia gens engrescats, tot al contrari: «A aquest pas, no en quedarà ni un per contar-ho». «I pensar que els dels peus plans…». En Picó dissimuladament prenia la meva petaca, el comandant la meva gavardina. Es creien que jo badava, però els veia de cua d’ull. Què volies que els digués? Jo ara no ho necessito i ells estan convençuts que les meves coses «porten sort». Per res del món no haurien recollit el capot del pobre Gallart! Jo m’he sortit de totes sense una esgarrinxada i ara tinc unes magnífiques angines: tanta xiripa només s’explica, evidentment, per la virtut de la meva gavardina i de la meva petaca. Però en veure que el metge, després de donar-me el piramidon (que així sembla que es diuen aquelles pastilles), també es ficava amb dissimul la meva pipa a la butxaca, no em vaig poder estar de dir-li:

—Tu quoque?

—Veuràs, Lluís, et penses que perquè sóc llicenciat en medicina no tinc els meus complexos com tothom?

Només havia quedat en Cruells i em mirava en silenci amb els seus ulls de mussol tan tranquil·litzadors; em mirava com si li requés anar-se’n.

—Et quedaràs sol a Olivel.

—Sí, Cruells, i no et vull enganyar: n’estic content. Tanta guerra cansa.

—Em fas por. Les recaigudes són perilloses.

—Parles de les angines?

—Prou saps de què parlo.

—T’equivoques. Ja n’estic curat. Tantes nits de tenir la Creu del Cigne per sostre! Jo resava molt, Cruells, encara que no t’ho creguis.

—I per què no et creuria?

—Mira, fins et diré com resava durant aquelles batalles, però no te’n fumis. Quan m’arraulia en un clot, embolicat amb aquesta gavardina que el comandant m’ha pres, i tractava d’adormir-me sentint xiular bales perdudes, mirava de fit a fit aquella creu d’estrelles i li deia: «Sóc un bèstia, Senyor; un bèstia! El tiet Eusebi val mil vegades més que jo, la carlana també; del carlà no ho asseguro, però qui sap… Tots, tots són millors que jo, Déu meu. Tingues pietat de mi encara que no n’hi hagi de més bèsties».

—Un no resa el que vol, sinó el que pot —digué en Cruells, sempre seriós.

Enyoro el batalló. És la primera vegada que em trobo sol d’ençà que m’hi vaig incorporar. Avui ja no tinc febre i fins hauria sortit de casa si el temps no seguís ombrívol i plujós, cosa que en aquest poble tan enclotat resulta d’allò més depriment. La tia Olegària em cuida com la nineta dels seus ulls: caldo de gallina, tasses d’orenga amb rom i sucre, llet de cabra acabada de munyir. No li trauràs del cap que el seu nét té unes angines simultàniament amb les meves; unes angines! Pobre alferes mort i mutilat…

Des del meu dormitori sento la cridadissa de la canalla del poble que juga a la plaça a despit de la pluja. Enyoro el batalló com un d’aquests brivalls enyoraria els altres si el tanquessin sol. «Soy el carlán, tenéis que obedecerme», sento que crida un. Miro a través dels porticons mig ajustats: no és el noi gran de la carlana? L’Enriquet… Quan ella estava encinta d’aquest mocós, els xicots del poble li van untar les portes de merda amb aprovació general de tothom i benedicció especial de les velles. Abans la canalla no volia jugar-hi; ara se’l miren amb respecte. L’obeeixen. I de quina manera! A un que romanceja, li clava una puntada de peu —i tots ho troben conforme i en regla…