15 de juny

Aquells temps no tornaran mai més, Juli; alguna cosa ha passat en aquesta terra, que l’ha emmetzinada per sempre… Si sabessis; la teva carta animant-me, tota oberta a l’esperança, va arribar quan acabava de saber que havien assassinat en Cosme. Aviat farà un any que va començar aquesta monòtona carnisseria; com podíem sospitar que la llavor de Caín fos tan estesa en aquest món, tan a punt de germinar en un moment favorable? Quantes vegades, al llarg d’aquests onze mesos, hem cregut a ulls clucs que el govern hi posaria un terme, que ja l’hi havia posat, que els incendiaris i assassins serien reduïts a la impotència; que si la guerra havia de continuar, que ja és prou trist, almenys seria una guerra neta! O és que de guerres netes no n’hi ha hagut mai, és que sempre l’abnegació dels soldats dels fronts —dels dos fronts— haurà de veure’s embrutada pels crims de les dues rereguardes, és que no sols hem de crucificar Jesús sinó que a més hem de fer-ho entre dos lladres? Si sabessis; tu em parles d’uns temps feliços que s’acosten, que potser «ja són a tocar»; d’una «pau tan bella» com no s’havia vist mai al món; m’escrius que el cor et diu que estàs a punt de «tocar el cel amb les mans», a punt de fer el pas decisiu de la teva vida, d’aconseguir allò que més has desitjat, que més has somniat, que més has volgut «amb tots els sentits i amb tota l’ànima». Si sabessis; no entenc gaire què vols dir, a què et refereixes, però si et refereixes a uns temps de pau o almenys de guerra neta —que una guerra, si fos neta, qui sap si seria més bella encara en la seva tristesa que la pau mateixa en la seva alegria?—, si és això el que el cor et diu, em sembla, Juli, que t’equivoques. Els Caïns corren pel món lliures com sempre; els fets del mes passat, tan lamentables però que ens havien omplert d’esperança, han resultat en definitiva inútils.

A despit dels fets del mes passat, segueixen els crims. De vegades voldria ignorar-los; fer la meva vida al marge i en secret, lluny d’aquest món incoherent i cruel que ens envolta; però, no seria d’un egoisme monstruós? I encara que decidís tancar-me en el meu egoisme i en la meva indiferència, com podria impedir que me n’arribessin les notícies, que són com si diguéssim la fetor del món? La fetor s’infiltraria per totes les escletxes, em perseguiria fins al fons del llit quan jo volgués dormir —dormir i dormir com una bestiola engorronida que fa el son hivernal i que no em despertessin!

Deu fer un parell de setmanes jo caminava per l’acera del carrer Pelayo; si veiessis els aparadors de totes aquelles botigues, en altre temps tan plens de coses, tan brillants en altre temps, que buits estan ara, que tristos; i la multitud, espessa com sempre, que camina per aquella acera, que trista i que cansada, com arrossega els peus… I jo arrossegava els meus entre la multitud duent de la mà el Ramonet, que marranejava; perquè jo volia comprar-li unes sabates noves, que les necessitava molt, i ell no volia de cap manera que li comprés unes sabates sinó un acordió. Jo hauria pogut dir-li que li compraria totes dues coses, acordió i sabates, per acabar amb la rebequeria; però aquell dia havia decidit no ajupir-me més als seus capritxos, perquè si sempre m’hi ajupo acabarà per ser una criatura insuportable i la culpa serà meva. Parlant de sabates, si sabessis com n’és de difícil trobar-ne que estiguin bé; ara les que venen són d’una mena de cartó-cuiro que no dura gens i si les vols de cuiro de debò te’n demanen una fortuna —i el Ramonet les destrossa amb una facilitat… Jo anava, doncs, per aquella acera del carrer Pelayo arrossegant el Ramonet que no parava de marranejar i em sentia tan trista i derrotada entre aquella multitud derrotada i trista; quan vet aquí que em va deturar un desconegut. Era un vellet més aviat baix, molt magre, vestit molt pobrament, que hauries pres per un manobre sense feina que no hagués menjat en molts dies, però quins ulls de criatura indefensa, resignada i bondadosa —quins ulls, Déu meu, de vellet aporrinat que ja només s’aguanta per una esperança que no és d’aquest món.

—No és la Trini Milmany?

—Per servir-lo —vaig dir sense caure qui era.

—Ja no em recorda? Sóc el seu padrí…

No vaig resistir l’impuls de besar-lo a totes dues galtes, el meu padrí, el marquès, que jo havia oblidat tan profundament! Ell alçà el nen per fer-li un petó i el nen parà en sec de marranejar, tot intrigat per aquell vellet desconegut —ell tampoc no se’n recordava— que al mig del carrer Pelayo li donava tals mostres d’afecte. Se’l veia tan emocionat, pobre marquès; els ulls se li havien entelat; la gentada, passant sense aturar-se, ens donava empentes mentre parlàvem i era com quan estàs enmig d’un torrent i vas rebent els cops dels palets de riera que l’aigua arrossega.

—Un dia o altre les aigües s’encalmaran —deia ell i els seus ulls semblaven mirar molt enllà, com els dels cecs—; aleshores, vostè haurà de venir sovint a casa i m’ha de dur el Ramonet, que també li sóc padrí. Si ara no li dic de fer-ho, si no insisteixo, és perquè en les actuals circumstàncies freqüentar una casa com la meva només podria comprometre-la. Algun dia els vencedors, siguin qui siguin, s’adonaran que nosaltres no som més que uns infeliços totalment inofensius i deixaran que ens anem extingint a poc a poc per la mateixa força natural de les coses…

Després es va perdre altra vegada, pobre vellet anònim enmig de la multitud grisa, cansada, famolenca, que no parava de baixar pel carrer Pelayo com pel llit d’un torrent. Poc després la viuda de l’anarquista, aquella que viu al carrer de l’Arc del Teatre, vingué a veure’m a Pedralbes: el marquès havia desaparegut de casa seva, la seva nora no sabia a qui dirigir-se per intentar trobar-ne el rastre i havia pensat en mi, única persona «roja» que coneixia. Havia pensat que jo podria fer-hi alguna cosa, jo, pobra de mi! L’únic que podia dir és que l’havia vist feia poc al carrer Pelayo encara amb vida.

Fer-hi alguna cosa, pobra de mi…, i mentrestant el pobre Cosme ha estat assassinat.

Potser no t’havia dit que a conseqüència dels fets del passat mes de maig havia trencat violentament amb els de la Soli. Sublevar-se contra el govern autònom en les actuals circumstàncies, deia en Cosme, és fer el joc als feixistes; cosa d’altra banda que és l’obvietat mateixa.

Vet aquí que, encoratjat per l’aparent derrota dels anarquistes, un jutge d’instrucció decidí fer una enquesta en un cert paratge dels boscos dels Penitents, al peu del Tibidabo, prop de la carretera de la Rabassada. En Cosme, pel que es veu, ignorava els crims que els seus companys havien estat perpetrant a mansalva durant tants mesos: per estrany que sembli, n’hi ha molts com ell, molts que encara no en saben res i que creuen a ulls clucs que aquesta sinistra saragata que hem estat vivint és una gloriosa revolució del poble sense cap ombra en la seva llum enlluernant. Una gloriosa revolució del poble…, si et digués, Juli, que si això fos cert, si realment tot això hagués estat una revolució del poble, n’hi hauria per avorrir el poble amb l’ànima! Tanta sang innocent, Déu meu…

Un atzar va posar en Cosme en relació amb aquell jutge benemèrit i vet aquí que, en efecte, no havien cavat gaire els manobres en aquell paratge, que ja van descobrir-hi un cementiri clandestí: dos-cents trenta-sis cadàvers. El metge forense anava certificant, a mesura que eren exhumats, que tots presentaven signes indubtables de mort violenta, generalment causada per una bala al clatell. Tot Barcelona sabia que en aquells boscos, durant mesos i mesos, els anarquistes havien dut milers de persones «a passeig»; se’ls enduien en auto i, un cop arribats a lloc, abans de baixar de l’auto, els disparaven la pistola per darrere. Tot Barcelona ho sabia, fora d’en Cosme i dels milers d’il·lusos com ell; la novetat no era això, sinó que per fi hagués aparegut un jutge d’instrucció per obrir l’enquesta i un full imprès per tenir el públic al corrent de les descobertes. La majoria dels cadàvers eren dels primers temps; impossible d’identificar-los si per atzar en alguna butxaca dels vestits ja mig consumits no havia sobreviscut algun paper d’identitat; però n’hi havia algun de recent. Entre ells, el del meu pobre marquès.

En Cosme anava publicant a La barrinada els seus reportatges i, per primera vegada a la vida, el desventurat setmanari es venia per milers d’exemplars. Els articles d’en Cosme no eren amb gran estrèpit d’adjectius com els del papà, sinó amb xifres pelades i esborronadores, amb noms i amb precisions, amb dates i llocs concrets. Tot Barcelona en seguia la sèrie apassionadament; si en aquell moment hi hagués hagut eleccions, el jutge, el forense, en Cosme i el meu pare haurien estat portats per una onada popular a les més altes magistratures de Catalunya.

I vet aquí que, fa uns dies, el cadàver d’en Cosme aparegué, precisament a la Rabassada, també amb una bala de pistola al cap. El jutge i el forense han passat la frontera, però el papà no vol expatriar-se: «Més val morir a Catalunya que viure a l’estranger» —no el trauràs d’aquí. És el mateix que deia el vell marquès, només que aquest ho deia sense èmfasi, d’una manera tan simple: «A la meva edat, un prefereix morir a casa que viure entre estranys…». Encara gràcies que l’he pogut convèncer d’amagar-se a la nostra torre; em va costar molt de fer-li entendre que li convenia passar desapercebut i suspendre la publicació de La barrinada almenys durant unes setmanes; em va costar molt de decidir-lo a estar-se quiet a casa meva, on els seus enemics no el buscaran perquè la desconeixen.

I ves per on ara tinc el papà a casa, si bé no l’hi tindré gaire temps perquè frisa per tornar-se’n al carrer de l’Hospital i reprendre la publicació del setmanari. Li fa l’efecte que, no publicant-lo i amagant-se, comet una imperdonable covardia. Pobre papà, no té gaire més de la seixantena i ja sembla tan vell com el marquès; no m’estranya gens que tothom li digui «el vell Milmany». Els mostatxos li pengen sense força com una bandera vençuda, la seva mirada expressa desengany i fatiga. Em fa llargues confidències, ben tristes encara que sarcàstiques, relativament als seus últims disgustos de família:

—Vaig dir al teu germà que no posés mai més els peus a casa. Prefereixo no veure’l. Que faci la seva vida i jo faré la meva; ell és el meu fill, jo el seu pare, però més val que no sapiguem res l’un de l’altre. No sé si saps que se’n va a viure, per fi, en aquell principal del passeig de Gràcia, on ja feia temps que tenia instal·lada una amigueta. Potser no n’has sentit parlar, però és la Llopis, una celebritat del Paral·lel; en Llibert diu que és una artista, una actriu, una glòria del teatre català. Pobre teatre català…

—I el teatre proletari, doncs? Ja ho ha deixat córrer?

—I ca, que no el coneixes, en Llibert? Com que paga el govern, tenim més teatre proletari que mai; funcions i més funcions proletàries amb la sala buida. La Llopis, en canvi, omple l’Espanyol de gom a gom; és allà que va el proletariat en massa! Diu que davant la taquilla es forma una cua que dóna tot el tomb a la mansana. El proletariat…, si et digués, Trini, que n’estic desenganyat fins al capdamunt! Si t’ho digués tot, pobra Trini… Per salvar les aparences, perquè no sigui dit que la Llopis no és tan proletària com la més pintada, en Llibert s’empesca rodolins perquè els canti barrejats amb els cuplets de sempre; hi surt el proletariat i la burgesia, el criminal feixisme i l’aurora llibertària, hi surt tot! Tot barrejat amb allò tan suat de la puça i altres trucs picarescos per l’estil, més vells que l’anar a peu. I l’Espanyol, atapeït de públic com un barril d’arengades, s’enfonsa d’ovacions! El proletariat, Trini…, mmm… Almenys —les coses com siguin— no es pot pas dir que les funcions de l’Espanyol costin ni un ral al contribuent; són negoci rodó. No cal que la Conselleria de Cultura les subvencioni com allò de l’òpera proletària i el teatre de masses; al contrari, la hisenda pública en treu una picossada d’impostos. En aquest sentit, res a dir; les coses com siguin. N’hi ha que ja fan cua a la taquilla tres hores abans de començar la funció i diu que els dissabtes a la nit la cua arriba fins més enllà de la bretxa de Sant Pau. De tots els rodolins de circumstàncies que el meu caríssim fill s’ha empescat perquè els canti la Llopis, cap de tan cretí com aquell:

—Això canta la Llopis?

—I alçant la cama que és un primor! I fent l’ullet al públic! És eixerida com el pebre, viva que es perd de vista! I no ho dic pas solament en el mal sentit, Trini; aquesta noia és llesta de debò. La història d’aquesta revolució li deurà una de les frases més cèlebres i més justes que s’han dit. Un dia del mes d’agost, arribant al teatre, es va trobar que un comitè d’acomodadors i tramoistes, secundats per les dones de la neteja i els venedors de bombons, havia decidit col·lectivitzar-lo. D’aleshores endavant, van fer saber a la Llopis, es regiria pel sistema del comunisme llibertari, de manera que des de la primera actriu fins a l’últim acomodador tothom cobraria el mateix. «Ah, sí?», va fer ella, «doncs que ensenyi el cul l’acomodador!». —Explicant-m’ho no reia pas, pobre papà; al contrari, se li notava una tristesa sense límits. Salta als ulls que aquesta liaison d’en Llibert i la Llopis li fa l’efecte d’una mésalliance que ens deshonora—: Sé que fa uns dies van fer, ell i la Llopis, la comèdia del «matrimoni civil». Idiotes, què té més el matrimoni civil que el religiós? No m’hi van convidar; no hi hauria pas anat de totes maneres. No són pas aquestes carnestoltes civils o religioses que honoren la unió d’un home i una dona, sinó la dignitat de la companya que triem. La teva mare i jo ens podem haver passat la vida discutint i barallant-nos, però és una dona honrada. Ara, per cert, ens barallem més que mai…, ella sí que va anar al jutjat municipal a veure com el noi se’ns casava! —Pobre papà, el primer dia que va resseguir tota la torre (no ho havia fet mai encara), davant aquell crucifix del nostre dormitori va moure el cap—: M’agrada, de totes maneres, que l’hagis guardat ben visible quan tants d’altres l’han amagat covardament. —Se’l mirava en silenci com si pensés alguna cosa. Finalment va dir en veu baixa com si s’ho digués a si mateix—: Aquest Jesús de Nazaret…, sempre m’ha preocupat… N’hi ha que diuen que era una mena d’anarquista i jo mateix en altre temps m’ho creia; però no. La cosa no és pas tan simple. Jesús de Nazaret…, el Gran Vençut…, l’home que es va carregar la creu de totes les nostres iniquitats i misèries, que va assumir tots els nostres fracassos… No era simplement un anarquista; era alguna altra cosa que se m’escapa, que no arribo a entendre. —Fins va sentir-se benèvol davant el besavi d’en Lluís—: Quines patilles! Exageraven, aquests fotuts carlins. —Es va asseure a la meva butaca, al peu de la finestra que dóna al jardí—: S’està bé, a casa teva; m’hi trobo tan bé, petita! Si sabies que sol em sentia aquests darrers temps al nostre pis del carrer de l’Hospital… M’has aixafat fent-te carca, ja que eres l’única persona de la família amb qui m’avenia. El que és la teva mare…, si sabessis… El meu desengany ha estat tan gran i tan definitiu, Trini… I no em refereixo solament a la teva mare i al teu germà, no; em refereixo a tot plegat, a aquest sinistre carnaval revolucionari que estem vivint des de fa un any. Quin sinistre carnaval! No m’ho hauria pogut afigurar mai de la vida. He arribat a pensar que tota idea, per bona que sigui, es fa dolenta quan s’escampa massa.

Un altre dia em va dir:

—A moments em sento tan cansat, tan fatigat, Trini, tan espremut; m’entren com unes ganes d’anar-me’n d’aquest món, on segons sembla no es pot combatre una injustícia sense caure en una altra de pitjor; m’entren unes ganes invencibles de dir-vos adéu a tots plegats, de dir-vos: «Jo me’n vaig, si vosaltres us hi voleu quedar… Ja us ho fareu…». Altres vegades el que sento és com una gran enyorança d’aquells temps passats, i no pas perquè vulgui tornar a ser jove com era aleshores, no pas perquè trobi a faltar la trentena o la quarantena, no, que se me’n fum de la joventut. És aigua passada! Per res del món no voldria tornar-hi! No, no és pas per tornar a ser un xicot de trenta o quaranta anys que enyoro aquells temps; és perquè tu i en Llibert tornéssiu a ser petits i que el nostre ideal retrobés també la innocència perduda. Era tan bonic el nostre ideal, aleshores; tan bonic, aleshores que encara ningú no havia intentat dur-lo a la pràctica! És tan bonic de creure en alguna cosa, de creure-hi amb tota l’ànima, de creure-hi tant que arribes a sentir que no series mai tan feliç com en el moment de donar la vida per aquella fe! I vosaltres, quan éreu petits; el mateix Llibert, quan tenia tres anys…, creure en un ideal, creure en els fills… En Llibert, a tres anys, tenia tanta gràcia, es feia estimar tant; era tan eixerit, tenia cada sortida… Quan éreu petits, jo us duia cada diumenge a les Planes; allò era la meva missa, veus, la meva manera de celebrar el diumenge: dur-vos en plena natura, als boscos de les Planes. Que bé que ens ho passàvem tots tres, mentre la vostra mare es quedava al carrer de l’Hospital preparant-nos un bon arròs! Quines jornades tan bones havíem passat en plena natura, a les Planes! Em fèieu explicar històries, rondalles; jo sempre procurava que a les rondalles que us explicava hi hagués alguna cosa d’instructiu, una mica de geografia o d’història natural; com m’escoltàveu, tots dos! Un pare és un déu als ulls dels seus petits. Ara…, ara en Llibert… Ara, després de tot el que hem hagut de veure durant aquest any, com vols que segueixi creient en l’anarquisme?

—Per què no creus en Jesús, papà? Ell no ha decepcionat mai a ningú que hi hagi cregut amb tota l’ànima.

—Sóc massa vell, petita. Les serps muden de pell, els homes no. La tenim tan dura en passant d’una certa edat…

D’unes coses en altres, me n’ha anat explicant moltes durant aquests dies; alguna de ben curiosa i que jo no sabia. Resulta que aquesta torre nostra li agrada molt; ben al revés de la mamà, que troba «tristíssim» que visquem a Pedralbes, «tan lluny del centre», «en una casa aïllada, sense veïns». Resulta que el papà havia predicat tota la vida que cada família obrera hauria de tenir caseta pròpia amb una mica d’hort; que amb vistes a aconseguir-ho havia propugnat sempre unes cooperatives de construcció i unes institucions de crèdit adequades, que fins havia intentat, fa molts anys, organitzar una cooperativa d’aquestes, que per desgràcia va acabar en suspensió de pagaments i en fallida. Jo no sabia res de tot això; ara estic descobrint meravellada que no sabia quasi res de les idees del meu propi pare —i, cosa més meravellosa encara, que algunes d’elles no són pas tan escabellades com això:

—Aquesta torre vostra, és clar, és molt burgesa; és de ric. La immensa majoria no podrien arribar mai a tenir-ne una de semblant; si bé l’ideal seria que això fos possible, que temps a venir tothom qui volgués pogués tenir una torre i un jardí com els teus. Qui sap? Si el progrés s’encaminés cap a això en comptes de concentrar-se en la fabricació d’armes cada vegada més mortíferes…, si tot el que el món malgasta en armes i en disbauxes (i també compto les dels pobres, les tristíssimes disbauxes de la misèria), si tot l’esforç que es fa per coses tan tristes es fes per bastir cases dignes i confortables… Veus, en aquesta qüestió, com en tantes d’altres, mai no hem estat d’acord la teva mare i jo; les nostres discussions vénen de lluny. Tu eres molt petita i no pots recordar-te’n: un any, per Nadal, vaig treure la grossa. No em va tocar gaire, ja que només hi jugava una pesseta; però era prou per comprar una torreta senzilla a Sant Andreu o al Poble Nou, amb una mica d’eixida per plantar-hi un parell de pins. Molts obrers en tenien ja en aquella època; no és gens incompatible amb l’ideal anarquista ben entès, tot al contrari.

—El que no he arribat a entendre mai de les teves idees, papà —li vaig dir—, és allò del pacifisme. Si hem de ser sempre pacifistes, en totes les circumstàncies; si no ens podem defensar mai, passi el que passi…

—Si de pacifistes no n’hem de ser sempre, petita, més valdria no ser-ne mai. Més valdria, en temps de pau, preparar-se per a la guerra; la guerra és una cosa que o bé no es fa o es fa de debò. De què han servit tants anys de propaganda pacifista i antimilitarista si a l’hora de la veritat ens hem deixat arrossegar a la guerra? Només han servit perquè ara, als fronts, els nostres pobres soldats es trobin en condicions d’inferioritat; tot ha hagut d’improvisar-se, fins la idea mateixa d’exèrcit que tants anys de propaganda en contra havien acabat per destruir en la consciència del poble català. Si no havíem de ser-ho amb totes les conseqüències, era criminal ser pacifista: l’únic que preparàvem era aquest desastre sagnant que estan vivint (no t’hi facis il·lusions) els nostres combatents, a qui ningú no havia preparat per a la guerra; durant anys havíem anat dient que de guerra no n’hi hauria mai més cap…

—Si t’entenc, hauries volgut que no s’hagués fet cap resistència?

—Sí, per estrany que et sembli: és això el que jo hauria volgut. Que els militars i falangistes haurien triomfat des del primer moment? I bé, més valia deixar-los triomfar sense oposar-los cap resistència; també triomfaran de totes passades (sí, filla meva, no cal enganyar-nos) i ens hauríem estalviat almenys tanta sang, tants crims, tants incendis i lladronicis que ens deshonoren. La responsabilitat aleshores hauria estat exclusivament per a ells. No fer la guerra, ja que havíem estat preparant el poble durant anys per no fer-la mai! N’hi ha que, adonant-se de la incongruència en què han caigut, ara van dient allò de «fer la guerra a la guerra», «el pacifisme es defensa a canonades»…, tristos sofismes que no adoben res. Per fer la guerra a la guerra, per defensar el pacifisme a canonades, havíem d’haver-nos preparat per a la guerra amb temps; ja que no estàvem preparats —tot al contrari—, més valia no fer la guerra… Però deixem això, que ens duria massa lluny; tornem al que et deia. És el cas que a la teva mare aquella mena de torretes proletàries amb dos pins a l’eixida sempre li han fet fàstic. Va voler que ens rebentéssim tots els diners de la grossa en un viatge, que segons ella seria instructiu i recreatiu.

»“Viatjar instrueix”, insistia. Jo, què et diré, no entenc què dimontris podràs veure a París o a Roma o a Marsella que no ho puguis trobar quasi igual sense sortir de Barcelona; que qui son poble mira, tot lo món veu. Ella es feia forta amb allò de la instrucció, de la cultura que donen els viatges; i ja saps que jo, si em parlen en nom de la instrucció i de la cultura, em rendeixo, que no és pas perquè sí que sóc mestre d’escola. Vam anar, doncs, a Roma i a París; tu i en Llibert, que éreu ben petits encara (tu devies tenir un any i mig o dos), us vau quedar amb la vostra àvia, en pau descansi la pobra. Aleshores la meva mare no havia tingut encara l’atac de feridura que després la va clavar a la seva cadira de rodes. Vam anar a Roma i a París; és la primera i única vegada que he sortit de Barcelona. Els diners es fonien com neu al sol perquè la teva mare volia que poséssim als millors hotels: “Vull conèixer la vida burgesa”, deia, “una vegada a la vida que podem”. Vet aquí en què va consistir aquell viatge instructiu, un tip d’estar-nos en uns hotels caríssims, on a mi tot em queia a sobre! I un cop acabats els diners…, altra vegada cap al carrer de l’Hospital! La teva mare és com en Llibert: si odien tant els burgesos, és de tant que voldrien fer com ells. Entenguem-nos: fer com ells a l’hora de gastar, no a la de preocupar-se per fer sirgar les fàbriques i els negocis; que aquest altre aspecte dels nostres burgesos catalans no el volen veure, no l’han volgut veure mai. En el fons la teva mare i jo no ens hem entès mai, tot dient-nos anarquistes tots dos; però, és que m’he arribat a entendre mai amb ningú fora del pobre Cosme, en pau descansi, i encara no pas en totes les qüestions? Per poc que el que jo he escrit i predicat durant més de quaranta anys hagués estat comprès, hagués tingut una mica de difusió i d’eficàcia, ara no hauríem vist aquestes col·lectivitzacions suïcides d’indústries; suïcides, sí, de la manera com s’han fet. Estan matant la gallina dels ous d’or! Es pensen que el capital és cosa de màgia, que només cal apoderar-se’n perquè tot rutlli miraculosament! No tenen cap idea de res! Estan matant aquesta indústria catalana, filla de cent anys de seny, de treball i d’estalvi, aquesta indústria catalana ens mantenia a tots… No és pas de sobte com es pot fer un canvi de règim social; primer la classe obrera havia d’adquirir una cultura que la capacités i s’havia d’organitzar, i una i altra cosa demanaven molt de temps; s’havia d’organitzar primer en cooperatives de consum i aprendre de governar-les i administrar-les; només quan a força d’anys i de pràctica els obrers haguessin arribat a saber dirigir amb plena autonomia les cooperatives de consum creades per ells mateixos i alguna de mixta com aquella que et deia de la construcció de casetes, només aleshores podria començar a pensar-se en cooperatives de producció; fins ara, no ho hauríem d’oblidar mai, han fracassat sempre. Quan les cooperatives de producció, en comptes de fracassar, prosperessin, aleshores podríem pensar seriosament a convertir totes les indústries o almenys les més grans en altres tantes cooperatives obreres. L’anarquisme no és cosa que es pugui improvisar en un dia ni un any! Precisament perquè és l’empresa més grandiosa de tota la història humana, demana molts i molts anys, demana potser segles; demana anar amb peus de plom per no fer passos en fals… Una obra així, no podrà ser mai l’obra de l’odi, sinó la de l’amor; i l’amor no rebutja mai, sinó que demana totes aquelles col·laboracions, vinguin d’on vinguin, que puguin ajudar-lo a fer aquest món més bonic, més just, més confortable. Saps, petita, què faria la junta d’una cooperativa obrera de producció que tingués el sentit de la seva responsabilitat i desitgés sincerament la prosperitat dels seus socis, és a dir, els obrers? Doncs, en la majoria de casos, nomenar gerent el mateix que ja ho és de fa anys, que molt sovint és l’amo; perquè, amb ben poques excepcions, qui durà el pòndol d’una indústria millor que el qui ja el duu de fa anys i panys amb eficàcia? Doncs bé, als molt cretins se’ls acut d’assassinar-los a tots… —Li vaig parlar aleshores del tiet Eusebi, que havia ocupat, ja fa mesos, el mateix dormitori del terrat on ara s’està ell; no n’hi havia dit mai res fins aleshores. Les seves últimes paraules l’havien fet venir molt a tomb a la conversa. M’escoltava amb profunda atenció; movia el cap—: Petita, tal com dius, és una bellíssima persona. Pots comptar que d’ençà que el van fer fugir, els fideus en aquella fàbrica surten agrumollats… Si és que surten. A hores d’ara, aquest bon burgès deu estar tan esgarrifat de les barbaritats dels seus com jo de les dels nostres.

—Els seus? T’equivoques, papà. No és gens ni mica dels altres. Precisament a la seva última carta em diu que ha decidit anar directament de Gènova a Santiago de Xile; que no se sent gens d’humor de passar a l’altra banda, «la qual no m’atreu pas més», m’escriu, «que la vostra; en el fons tots iguals!». I afegeix: «Guanyi qui guanyi, jo he perdut». És una frase que ja he sentit dir a tantes persones, per cert tan diferents; al pobre marquès, per exemple. L’oncle d’en Lluís i el marquès —ho sé per ells mateixos— el 19 de juliol se sentien més al costat del govern autònom que dels militars sublevats, com tothom a Barcelona; però l’endemà, quan les patrulles anarquistes van començar a recórrer el país passant-lo a sang i a foc, com podien sentir cap entusiasme? El tiet havia votat sempre per Acció Catalana i era subscriptor de La Publicitat, com el marquès votava per la Lliga i llegia La Veu de Catalunya; entre els militars sublevats d’una banda i els anarquistes desbordats d’una altra, què havien de fer, com havien de reaccionar? «Ni els uns ni els altres», deia el tiet Eusebi; «ni el roig ni el negre», deia el marquès. «Guanyi qui guanyi, jo he perdut», afegien tots dos. Hi ha hagut un horrible malentès en aquest país desventurat que és el nostre; tot això que hem viscut des del 19 de juliol de 1936, papà, és incoherent com un mal somni; vindrà que no ens hi entendrem. Què podien tenir de feixistes el marquès o el tiet Eusebi, Déu meu? Però l’oncle d’en Lluís, el gerent de «Ruscalleda Hijo», com podia continuar a Barcelona si el buscaven per matar-lo? Hauria fet la mateixa fi del marquès. Anirà d’Itàlia a Amèrica, m’escriu, amb una gran tristesa al cor; per a ell la vida lluny de Catalunya no té sentit, és absurda, la sent ja per endavant com un immens fracàs, però, què pot fer sinó expatriar-se? A Santiago de Xile començarà de nou la seva vida partint de zero…

El papà seguia escoltant-me amb una immensa atenció i movent el cap:

—La gent —va dir— no ens hauríem d’unir per les idees, sinó pels sentiments; quan penso que en nom de l’abolició de la pena de mort estan assassinant mitja Catalunya… Que m’hagi calgut passar el cap de la seixantena per comprendre que les idees no valen una punyeta!