Sierra Calva, 3 de setembre

A entrada de nit feia la meva ronda al llarg dels tres quilòmetres de carena que ocupa la 4a companyia; estava de guàrdia. En un dels parapets vaig entreveure en la mitja fosca un home alt i flac que em donava l’esquena. Cridava l’atenció pel seu vestit, tan diferent del que gastem nosaltres: pantalons de vellut, botes altes de cuiro enllustradíssimes i amb esperons platejats. Anava en cos de camisa però aquesta no era caqui, sinó blau cel. Una camisa blau cel, aquí? He vist coses molt rares en matèria d’indumentària en aquest any llarg de guerra; però una camisa blau cel supera totes les previsions.

El desconegut, abocat al parapet, mirava com des d’un balcó la planúria que s’estén als peus de Sierra Calva, ja inundada per les ombres. Semblava abstret en els seus somnis. Encara se sentia el xup-xup de marmita que feien al lluny la fuselleria, les bombes de mà i les metralladores, interromput de tant en tant per la nota més greu d’un morteràs; tot plegat amb aquell morendo que la batalla va prenent, com dominada de somnolència, a entrada de vespre.

En donar-li el «qui viu» es va tombar: era en Soleràs. Me l’he endut a la xabola a prendre un glop de conyac, que feia fred; molt admirat de trobar-me’l per aquestes altures. I hem xerrat —fins poc abans de l’alba. Hem xerrat tota la nit.

M’ha explicat tantes coses… Diu que està tip del Cos de Tren, de la Intendència, dels cigrons: «Si sabessis les quantitats fabuloses de cigrons que arribeu a endrapar els poca-penes d’aquesta brigada…». Vol demanar a la divisió que l’enviï de soldat ras a qualsevol companyia de fusellers-granaders, «ni que fos a la brigada dels peus plans».

—Mentre no m’enviïn a la teva. A les teves ordres, mai! Encara que en el fons, què m’importa? Potser seria la gran pensada: soldat ras precisament a les teves ordres!

—I es pot saber què has vingut a fer a Sierra Calva?

—He vingut a badar. Des d’aquí es veu divinament la batalla: les posicions enemigues i les pròpies, el moviment de les tropes, la trajectòria de les bombes dels morters del 85 —com en els gravats del segle XVIII—; els pobres que hi prenen part, en canvi, no veuen res. Els arbres no els deixen veure el bosc i d’altra banda tenen prou maldecaps.

—I aquest uniforme tan extraordinari?

—Pse, un acudit. Vaig sovint a rereguarda amb el camió d’intendència, em sembla que ja ho saps; allà, amb un uniforme llampant i unes quantes batalles per explicar, et prenen per un heroi. Puc callar-me el detall dels cigrons, qui m’obliga a dir-ho? En canvi, amb uns quants pots de llet marca El Pagès…

—Estàs fet un histèric.

Silenci. Ens estàvem arrupits al fons de la xabola, vora el foc; jo havia encès un llum de ganxo. L’escassa claror feia entresortir de la fosca els troncs retorçuts que sosté el sostre de rama i terra pitjada. Sobre aquest sostre, els ratolins de camp fan les seves corredisses nocturnes, atrets per les molles de pa i altres deixalles dels nostres àpats. El vent fred entrava per les escletxes. De tant en tant un ratolí feia caure un polsim de terra damunt nostre; el ble del gresol espeternegava.

—Un histèric…, i per què no? —ha dit ell, eixugant-se el conyac dels llavis—. A mi les dones em prenen sempre per un home «diferent dels altres». I em fan confidències; em creuen un home pur —i reia, amb aquell cloqueig de lloca tan desagradable, tot mirant-me de fit a fit—. Pensar que a la meva tia se li apareix com qui res santa Filomena en persona…

—Estàs més guillat que mai, Juli. A què ve aquest raig de bestieses?

—Ets un innocent. Tu m’admires, no hi pots fer més; i jo, t’ho diré amb tota franquesa, me’n fumo de la teva admiració. Tu i jo no ens hauríem de veure més, Lluís; per què et costa tant d’entendre?

—Aquesta vegada ets tu que has vingut a veure’m.

—Sí…, així és. Aquesta vegada sóc jo. Deu haver-hi algun motiu poderós, creu-me; sense un motiu poderós no és probable que jo ho hagués fet. Busquem, doncs, el motiu. Per què he vingut? És tan difícil de posar en clar un motiu, quan és poderós de debò! Perquè desenganya’t, no tenim cap idea dels motius més poderosos que ens mouen. Podria ser que jo hagués vingut precisament perquè no hauria de venir; precisament perquè no ens hauríem de veure. Segons les novel·les policíaques, que d’un temps ençà són les úniques que llegeixo perquè Los cuernos de Roldán ja m’ho sé massa de memòria, els criminals tornen de tant en tant com fascinats al lloc del crim; els costa allunyar-se del cadàver de la víctima. Potser tu ets un cadàver i no ho saps; potser jo…

—Jo, un cadàver? Comprendràs que no penso tolerar impertinències.

—Ni jo et demano que les toleris. No vinc a demanar-te que toleris res, absolutament res, més aviat et demanaria el contrari. Entre tu i jo s’alça una nosa, Lluís; vet-ho aquí. Una nosa. Tu no ets un cadàver, res d’això, però amb tu puc parlar de cadàvers; ets de les poques persones amb qui se’n pot parlar en confiança. El macabre està interdit de la conversa; com l’obscè. El principi i la fi: absolutament prohibit de parlar-ne! Amb tu, en canvi, puc parlar d’aquestes coses amb tanta naturalitat com del temps que fa; ets de les poques persones capaces d’escoltar-ho i fins, per què negar-ho?, de comprendre-ho. Però tornem al que et deia. Què opines de les dones que es venen o més ben dit que es lloguen? Per un preu veritablement mòdic, les coses com siguin; tan mòdic, algunes d’elles! N’hi ha que per un pot marca El Pagès et seguirien fins a la fi del món. Però tan horriblement passives…, ve a ser com jeure amb una mòmia, no trobes? De vegades em desperto entre dos sons i penso amb un sobresalt: abraçat amb una mòmia per tota l’eternitat… Podem negar l’existència del Cel, fins ens en podem riure com d’una funció de teatre dominical fet per filles de Maria aficionades; el que és l’infern, no hi ha qui el pugui posar en dubte. Ens segueix pertot arreu com merda enganxada a les sabates.

—La teologia no és el meu fort —li he replicat—, però imagino que si hi ha una altra vida ha de ser justícia estricta. Si tots féssim com tu, si furguéssim per aquest gust malsà del cinisme les nostres nafres més tristes, et creus que no acabaríem tots neurastènics com tu? Treu-te del cap la idea de ser més pervers que tothom, no comprens que és un orgull delirant que te la inspira? Tots som de fang, Juli; tots estem ficats en un mar de fang que ens cobreix. Jo he fet coses que… Estic cert que tu no has arribat tan avall! Es tracta de fer un esforç perquè el fang no ens arribi als ulls. Almenys els ulls fora del fang! Almenys els ulls! No deixar de veure les estrelles…

—Estàs molt inspirat, avui —m’ha interromput, burleta, amb la seva veu de basso d’òpera; se servia altra vegada de la cantimplora—. Però, què saps tu, de les estrelles? És en Cruells qui te les fa mirar amb el seu telescopi? Bah, bestieses… En Cruells no és més que un somnàmbul i si segueix perdent el temps mirant les estrelles no arribarà mai a bisbe. D’altra banda, què donarien les estrelles per ser com nosaltres! Tornem al que et volia dir. Amb tu, les dones no s’equivoquen; saben, al primer cop d’ull, que ets un home com tots. En canvi, jo… «Amb vostè puc parlar com amb un germà…». Idiotes! D’ençà de quan s’ha pogut parlar amb cap germà? —A fora havia anat morint dolçament la remor de la batalla llunyana; la nit pelada, sense lluna, i res més. Ell bevia conyac a petits glops, mirant-se de tant en tant la tassa d’alumini amb els seus ulls de curt de vista sense ulleres com qui mira una bestiola rara—. I que els agrada, fer confidències! Quan s’hi posen, no acaben mai, són tan incompreses, les pobrissones! Elles senten precisament una necessitat imperiosa de ser compreses… Quines lates et claven, si et descuides! —Jo escoltava en silenci el monòleg poca-solta tractant d’endevinar en què pararia—. Resulta que tinc el do de comprendre-les, pel que es veu. Tu, en canvi, com que no les comprens, vas al gra. No perds el temps comprenent-les: tires al dret. El més curiós és que a tu i a mi ens agradin les mateixes dones.

—Mira, Juli, potser que no diguis més bestieses. Les mateixes dones?

—No facis aquesta cara d’enze, que t’assembles al catedràtic d’Economia. Tu mateix, fa un moment, m’ho insinuaves: «He fet coses que…». Sé perfectament el que has fet.

—A què et refereixes?

—A la teva última aventura.

—Quina aventura?

—La carlana, home. I ja que hi som, deixa’m dir-te que et felicito: quina tia! Sensacional… Cal dir-ho amb versos de Baudelaire:

—Entre ella i jo no hi ha hagut res, m’entens? Aquestes fantasies, les deus treure de les teves novel·les de…

—De què?

—De putes.

Se m’ha quedat mirant amb la seva mirada de miop però tan lúcid i mofeta que em feia pujar els colors a la cara. I ha articulat, molt lentament, amb la seva veu més greu de baix, sense treure’m els ulls de damunt:

—Eppur si muove.

Hauria volgut que la terra s’obrís sota meu. Les mans em tremolaven, em sentia la cara cremar. Ell havia deixat de mirar-me i bevia una llarga glopada directament de la cantimplora.

—Digues clarament el que penses —he pogut dir—. Sospito que penses una infàmia.

—Qualifica-ho tu mateix. No em faràs pas creure que fabriques partides de matrimoni…, completament gratis. Confessa que aquell infòlio et va anar de primera! I encara diràs que no sóc un bon amic, que no sóc generós, que no volo a ajudar un amic que no se sap sortir d’un immens galimaties…, i això amb una discreció absoluta; reconeix que fins ara no se t’havia acudit que era jo. Te l’hauria pogut vendre: l’oferta i la demanda; et recordes del catedràtic d’Economia? Un perfecte imbècil, incapaç de sospitar que hi ha coses més enllà de l’oferta i la demanda. Però jo també sóc un imbècil per més que no hagi guanyat cap càtedra de pedant; pensar que el dret canònic era el meu fort i precisament els matrimonis in articulo mortis…, n’estava tan empollat! Sempre m’havia fascinat l’associació d’aquestes dues coses, nit de nuvis i mort, l’obscè i el macabre… Sembla, doncs, que la idea del casori in extremis hauria hagut de sortir de mi; doncs no. Ja la tenia ella. Quan la vaig conèixer, ja s’ho tenia tot pensat. No és que ella hagi empollat el dret canònic, però és llesta que es perd de vista. Fins he arribat a sospitar alguna vegada… —m’ha mirat com vacil·lant si ho diria—. I, per què no? Ell era en definitiva un brètol; i posats a fer hipòtesis…

—No entenc què vols dir.

—El carlà va ser assassinat l’últim de tots, per què l’haurien deixat per postres? Era un personatge absolutament descolorit; diguem-ho clar, un beneit, incapaç de tenir idees de cap mena. Jo no crec que arribés a ser ni tan sols carlí, ja ho veus. Per què li haurien tingui tírria, els anarquistes? L’acudit d’assassinar-lo els hauria pogut ser suggerit…

—Suggerit?

—La carlana, tu n’has fet l’experiència, té precisament un do extraordinari de suggestió, de fascinació…

—No ho creuré mai de la vida! —i em venia a la memòria aquella parella de plegamans.

—Pitjor per tu. Te la imagines menys novel·lesca que no és. El que jo dic: no les comprens. Âme puissante au crime… Extraordinàriament novel·lesca! Malaguanyada per tu… És ben bé allò: Déu dóna faves a qui no té queixals.

—Si tu la comprenies tant, per què, doncs, no la falsificaves tu, la partida?

—La idea, com tantes idees bones, presentava un petit inconvenient: era irrealitzable. Oblides que aleshores Olivel estava en zona anarquista; si jo m’hi infiltrava, era clandestinament i sense uniforme. De rigorós incognito com si diguéssim. Un matrimoni canònic in articulo mortis en zona anarquista era difícil de muntar; com volies obtenir que el comitè anarquista (recorda que alcalde i regidors s’havien volatilitzat) declarés reconèixer les firmes dels frares i la validesa de l’acta? La carlana, després d’haver-me suggerit la idea —insisteixo que té un do prodigiós per suggerir als altres el que han de fer sense que sembli que és ella que ho suggereix—, va fer marxa enrere. Vacil·lava: «No; de cap manera. Seria una falsificació!». Parlava com si fos jo qui ho hagués proposat. És que havia comprès que la cosa era inviable mentre hi hagués el comitè a Olivel. Els escrúpols de consciència ens vénen quan no guanyaríem res si en prescindíssim. L’últim cop que la vaig veure, fins va estar sublim: «Vostè m’ha pres per altra. Sàpiga que no m’interessen les falsificacions de documents ni molt menys les seves proposicions».

—Quines proposicions?

—Quines proposicions vols que fossin? Les mateixes que li has fet tu; només que a tu t’ha dit que sí, una petita diferència. Uf —un sospir i una pausa—. Ja no et recordes del dret penal? Proposicions deshonestes… Ella és molt sensible al fàstic, no sé si te n’has adonat; una dona d’una netedat absoluta, és a dir, sense cap sentiment. Perquè els sentiments sempre són poc o molt bruts, no m’ho neguis. I jo li feia fàstic; un fàstic primorós. L’hi llegia en els ulls: una barreja de por i de fàstic. Fer fàstic, no creguis, és difícil; costa tant, sostenir la conversa i dur-la fins on vols sense que te la trenquin! Un dia li vaig demanar quines perversions sexuals practicava el difunt; seria ben estrany que un difunt com aquest no hagués practicat alguna perversió…

—Juli, ets un cretí.

—Gràcies. Potser no caus que et podria denunciar per falsificador i no t’escaparies d’uns anys de presidi.

—Fes el que el sembli, tu mateix. Pensa només en aquelles criatures; en tornaries a fer dos bords.

—Ho has fet tot per ells, oi? Pels dos orfenets, pobrissons. Que sublim, Lluís, et felicito.

—No siguis imbècil i respon concretament: seràs capaç de denunciar-me?

—Ja t’he denunciat.

Silenci. La mà, que em tremolava, se me n’anava sola cap a la butxaca del darrere; però m’he recordat que al carregador de la pistola no hi duia cap bala (sempre el duc així, descarregat). Ell, molt tranquil, abocava conyac de la cantimplora a la tassa.

—T’he denunciat, Lluís; però no al jutge, sinó a la teva dona. Li he descrit amb tot luxe de detalls les teves magnífiques aventures amb la dona més novel·lesca de la comarca.

—Ets un ximple. Què n’ha de fer, la Trini?

—Potser el ximple ets tu. De manera que no n’ha de fer res? Creus que una dona, perquè és la teva, la pots deixar sola i que s’apanyi? Després es queixen, pobretes, que el marit no les comprèn; es queixen, i amb raó, que els ha resultat banyut. —Li he pres la cantimplora d’una revolada per tirar-l’hi a la cara. El conyac li regalava galta avall sobre aquella camisa blau cel. Sense alterar-se, s’ho eixugava amb el mocador i anava dient—: Creus que sóc insuportable i l’insuportable ets tu. Amb tu no es pot parlar de res!