19 d’agost

La nostra atenció presenta de vegades unes fugues inexplicables. Per exemple: com és possible que amb tantes vegades de passar i repassar per aquella cel·la de les abelles no m’hagués adonat d’una inscripció en carbó que hi ha a la paret? És tanmateix en lletres enormes. I diu: Eppur si muove.

Eppur si muove. Ho van escriure els anarquistes per significar que venjaven la memòria de Galileu? Dubto que els anarquistes del comitè d’Olivel de la Virgen haguessin sentit parlar de Galileu ni tinguessin cap idea precisa en qüestions d’astronomia. Aleshores, qui s’hauria entretingut a empastifar la paret amb aquesta cita erudita? M’hi perdo.

El més extraordinari del cas és el següent: a terra, precisament al peu de la inscripció, hi havia un infòlio que jo tampoc no havia vist mai i tanmateix quedava molt de manifest, sol, aïllat de les piles de llibres, amb tapes de fusta clavetejades i forrades de pergamí. Al llom es llegeix, escrit a mà en caràcters gòtics: Libro de óbitos. Hi ha els òbits dels frares des de l’any 1605 fins a la mateixa vigília del cataclisme; resulta en efecte que el 17 de juliol de 1936 encara en va morir un de mort natural. Feliços temps passats, en què els frares morien de mort natural!

Com m’havia pogut passar desapercebut un infòlio tan gros?

Després de l’últim òbit, les pàgines són en blanc (a partir poc més o menys de la meitat del volum), i no se m’hauria acudit de mirar més endavant si no fos per una tireta de cartolina vermella que sortia cap a la fi. Obro per aquell senyal i trobo una nova portada: «Libro de matrimonios en que asentaranse los contraydos per deboçyon en la yglesia del monesterio de Nuestra señora de la Merçed de Olibel con permisso del Ordinario y conoscimiento de los reverendos curas parrochos. Anno Domini 1613».

El pols em batia com un martell damunt l’enclusa. Comprenia de cop i volta el següent:

La Verge d’Olivel —ja m’ho explicava la meva dispesera de Castel de Olivo— és molt venerada a la comarca i passa per ser patrona dels matrimonis feliços; és, en petit, el cas del nostre Montserrat. Tant per devoció com per aquesta piadosa creença, algunes parelles sol·licitaven el permís per casar-s’hi en comptes de fer-ho a la parròquia de la núvia com disposa el Dret canònic. Els frares duien un registre d’aquests matrimonis; en total no són pas gaires: cinquanta-set des del primer, que correspon a l’any 1613.