La nit del 21 al 22 de desembre, quan ja feia molta estona que tots dormíem a Santa Espina, la banda del batalló, arribada del Villar sense previ avís, ens despertà bruscament als sons d’una «diana florida» estrepitosa. Havien fet a peu els deu quilòmetres de camí de carro per despertar-nos d’aquesta manera! Vaig alçar-me de la màrfega rondinant, cregut que es tractava d’una més de tantes facècies bèsties com ens gastàvem els uns als altres; bèstia en veritat, amb aquell fred de llops que ens feia! Baixant de les golfes, al replà del primer pis vaig trobar en Picó i en Lluís amb les seves dones, tots morts de son i de fred i dient pestes d’aquell «diastre de gent del Villar», «que no ens deixen viure ni un minut en pau». Al menjador, «els del Villar» armaven una gresca indescriptible; uns ballaven damunt la gran taula, altres cantaven o bramaven reclinats als bancs escons, altres bufaven a tot pulmó trombons i cornetes. Alguns se’ns estaven bevent com uns frescos les botelles de rom i de conyac que guardàvem a l’armari.

El comandant Rosich, el metge i les dones respectives havien vingut darrere la banda, si bé en el Ford; precisament ell i el doctor figuraven entre els que ballaven damunt la taula un zapateado que feia retrunyir les parets. Les cares congestionades, els ulls brillants, els gestos exaltats, traïen d’una hora lluny que duien una turca fenomenal cada un.

—Glòria in excelsis Deo —cridà el comandant quan ens veié aparèixer per la porta de l’escala— i merda per la brigada dels peus plans!

En un racó de la peça, lluny del foc, s’estava la senyora Puig ostensiblement a part de tots; es mirava tot allò profundament xocada i escandalitzada. Quan m’hi vaig atansar per saludar-la, no em digué més que aquestes paraules textuals:

—Són pitjors que en Sodoma i en Simorra.

De certes expressions, força incoherents per cert, arribàvem a mig entendre que aquella nit no es tractava d’una facècia pesada com tantes ens en havien gastat sense cap motiu; que aquella nit hi havia alguna cosa que ho justificava tot. Ens va ser ben difícil de treure’n l’entrellat; per fi vam poder endevinar que al Villar acabaven de saber, pel fil telefònic que els relligava a la comandància de la brigada, la presa de Terol pels republicans. Sabuda per fi la gran notícia, ens vam afegir a la gresca; i cantant i bramant i bevent, vam estar-nos fins a les primeres clarors del dia, que ells se’n van tornar cap al Villar entre els alarits de les cornetes i el retrunyir dels trombons.

Aleshores, en el silenci i la claror lívida d’aquella alba glacial, em vingué a la memòria un altre dia, aquest de juny, de què es complien aleshores exactament sis mesos. Jo havia anat fins a Parral del Río per tractar de veure en Soleràs; en Lluís s’havia incorporat a la brigada el dia abans però jo no el coneixia encara, i pel que fa a en Soleràs, no era a Parral aquell dia. El capità Picó em dugué a una posició avançada on creia que el trobaríem; d’allí es veia la línia tortuosa dels xops resseguint el riu i, al fons, el campanar de maons i les cases de Vivel, un poble en poder dels fatxes. Mentre miràvem el panorama, les campanes de Vivel es van posar a tocar furiosament i sentíem una xaranga i crits d’alegria i salves de canó. En Picó i jo callàvem, esforçant-nos a fer com si no sentíssim res i tanmateix allò feia soroll; tots dos pensàvem el mateix sense dir-nos-ho: «Celebren la presa de Bilbao». Dies després, en efecte, ho vam saber pels diaris, que ens arribaven sempre amb retard. I vet aquí, sis mesos havien passat i ara érem nosaltres que celebràvem la presa de Terol; no sabíem aleshores, no ho vam saber fins molt de temps després, l’horror que va ser aquella batalla. D’altra banda, el pitjor no va ser pas la presa de la ciutat, sinó el contraatac enemic que havia de durar setmanes i mesos.

D’això no en podíem saber res aleshores i el nostre Nadal d’aquell any va ser alegre i ple d’esperança. El dematí del 24 va caure una nevada de les més fortes d’aquell hivern. Cap al vespre va parar de nevar. És a Santa Espina que la nevada m’havia sorprès; durant les meves estades a la casa de don Andalecio jo havia pres el costum de «fer cine» per entretenir el Ramonet les llargues hores dels vespres; aquell dia, a causa de la nevada, ningú no sortí de casa i fins els grans van assistir a la sessió no sabent com matar el temps. «Fèiem cine» a l’habitació d’en Lluís i la Trini, que era molt gran i constava de sala i alcova separades per un arc. Amb el fanal del cabriolet jo projectava un cercle lluminós en un llençol suspès a l’arc, amagat dins l’alcova; davant el vidre del fanal feia passar personatges retallats en cartolina que apareixien com ombres xinesques, molt engrandits, en el llençol. El públic, que generalment només eren el Ramonet i la seva mare, s’ho mirava des de la sala.

Aquell vespre, acabada la funció, ens esperava prop del gran foc un sopar molt copiós. Hauríem hagut d’anar al Villar, on el comandant volia obsequiar-nos amb un «sopar de gala» per celebrar la nit de Nadal; però la nevada ens havia deixat incomunicats. En havent sopat, en Lluís volgué prendre el nen, ben abrigat amb una manta molt gruixuda de llana —no una manta de l’exèrcit, que eren de cotó, sinó de les trobades a les cases del poble—, per anar-se’n a passejar pels carrers i veure els efectes d’una nevada tan extraordinària.

Ja no queia més neu; els núvols s’havien esquinçat en parracs que s’estiragassaven d’un cap a l’altre del cel i, a través d’un d’aquells esquinços, Sírius espurnejava. Hi hagué una disputa; la Trini trobava «francament bèstia» que en Lluís volgués sortir amb el nen una nit tan freda. Va ser una de les rares vegades que es van disputar davant dels altres.

Com que en Lluís s’hi entossudia, la Trini es decidí a acompanyar-los; la neu era molt seca i esponjosa, les botes s’hi enfonsaven profundament sense mullar-se amb un fru-fru com el de la seda espessa quan la rebreguen. Ella calçava aquelles botes de soldat que li havia donat el capità, massa grans per a ella; com que li venien tan balderes, per poder-les dur s’havia de posar uns gruixuts peücs de llana espessa damunt les mitges. Mai no s’avesà a aquell calçat, tan bast i tan feixuc; però, cosa estranya, li esqueia. D’altra banda, és que no li esqueia qualsevol cosa que es posés?

Des de la porta, els vaig veure com baixaven carrer major avall, deixant darrere seu les cases habitades pels soldats, a la part menys destruïda del poble, on aquests feien sonar el piano de maneta i cantaven cançons de Nadal. Havien encès una gran foguera al mig del carrer; damunt, la neu que es fonia amb les brases tot fent-les espetegar, i armaven molt de xivarri. La nit, sense lluna, era serena i fredíssima.

Quan hagueren desaparegut al fons del carrer major allà on aquest tombava, jo vaig sortir tot sol. Me’n vaig anar cap a la part baixa del poble, on no hi havia més que ruïnes. Sentia els cants dels soldats i les notes agudes del piano de maneta cada cop més ensordits per la distància.

Al mig d’un dels carrers, la gran manxa de la ferreria mig recoberta de neu feia l’efecte del cadàver d’un gegant mal embolcallat pel seu sudari. No era pas l’únic objecte insòlit que trobàveu llançat fora de lloc; hi havia un banc de fuster, una campana de l’església, una premsa d’oli, un sunyer de molles, altres andròmines encara. Jo caminava, enfonsant les botes a la neu quasi fins als genolls, enmig d’aquells objectes com enmig de la xurria d’un naufragi. En un cantó de la plaça de l’església, que era a baix, quasi fora del poble, hi havia l’harmònium tot desconjuntat; feia la impressió que el devien haver llançat daltabaix del cor pel rosetó, després d’esbotzar els vidres d’aquest, i que havia quedat allà immòbil, estabornit per la caiguda.

L’església, sense porta, no era més que una gran boca tota negra. Una boca que us enviava una alenada glacial com d’ultratomba. Em vaig senyar abans d’entrar-hi.

De l’interior no quedava sinó la pedra nua. Vaig posar el calze sobre l’altar major, vaig encendre dues espelmes de sèu i vaig resar.

Hauríeu dit que el silenci, tan viu com el fred, anava a transformar-se en glaç. A través d’aquell silenci quasi cristal·litzat, unes ones sonores van fer-se perceptibles. Campanes. Era difícil de dir si les sentia o les somniava. Vaig deixar de resar per escoltar-les. Campanes de la nit de Nadal! A moments es feien més perceptibles, per bé que eren molt llunyanes; tan llunyanes, tan pures, també elles semblaven de glaç o de cristall. Jo estava tot meravellat de sentir-les; serien les del Cel? Com podien ser de la terra si les campanes no tocaven (d’altra banda a penes si en quedava cap) des dels començos de la guerra?

De sobte ho vaig comprendre: eren de la zona enemiga.

Enemiga? Quin sentit tenia aquesta paraula aquella nit?

Vaig comprendre que deien la missa del gall en un poblet de la zona enemiga, més enllà de la terra de ningú; la quietud i la densitat extraordinàries d’aquell aire glacial eren la causa que les arribés a sentir. Vet aquí tot el misteri. Ara les campanes tritllejaven i em recordaven aquells flauteigs dels gripaus les nits de la canícula.

Vaig sortir de l’església, fascinat per aquell so de campanes llunyanes. Ara em trobava al camí de carro, fora del poble, vora el riu glaçat. Ja no se sentia la xerinola dels soldats ni el piano de maneta; només les campanes llunyanes, perceptibles o no segons els moviments de l’aire. La blancor de la neu era tan intensa que s’hi veia com sota un clar de llunya. Vaig ficar-me per una pineda amunt; la neu cruixia, molt seca, quan hi enfonsava les botes.

Les branques dels pins es doblegaven sota el pes de la neu; cristalls de gebre, enganxats a les agulles, s’irisaven a la feble claror de les estrelles i em feien pensar en aquella aranya de cristall de roca, com de joguina, que havia vist al saló de la Trini aleshores de la meva visita. També les estrelles brillaven com cristalls de gebre. Sírius, sempre Sírius, llançava espurnes vivíssimes entre parracs errabunds de núvols; espurnes blaves en el cor mateix d’aquell univers solidificat pel fred.

Havia arribat al cim d’aquella pineda però no veia res. Hauria volgut veure les llumenetes, les fogueres dels soldats, que m’indiquessin el poblet d’on m’arribava aquell so de campanes. Encara les sentia a moments, però no veia res.

Vaig tornar a poc a poc cap a Santa Espina. Dins l’església hi havia com una vaga claror. Em va semblar estrany. Vaig entrar.

Eren les dues espelmes que jo havia oblidat damunt l’altar major; ja estaven quasi consumides. Entre elles, el calze de plata sobredaurada resplendia feblement. Em vaig agenollar per resar una llarga estona.

Vaig resar al doctor Gallifa; és la primera vegada que li vaig resar de debò, com qui resa a un sant, i no obstant jo no sabia aleshores amb certesa si era mort o vivia. Sabia, creia saber, que era ell —el vell jesuïta del carrer del Teatre; això s’havia anat fent per a mi una evidència. Vaig resar llarga estona al meu exprofessor del seminari per demanar-li que m’ajudés, que no em deixés sol en aquella cruïlla de camins on començava a sentir-me esgarriat.

La darrera vegada que l’havia vist és a casa un germà seu, un ric hisendat de la plana de Vic que vivia la major part de l’any a Barcelona, en un pis de la riera del Pi, un pis antic, molt gran i alt de sostre. M’havia rebut a la seva habitació; les quatre parets desapareixien darrere quatre llibreries que arribaven fins al sostre deixant només l’espai just per a la porta i la finestra; el llit quedava amagat en una alcova molt petita. Ell estava assegut d’esquena a la finestra, davant una taula plena de llibres i papers en desordre. Fora d’aquesta taula, no hi havia altre moble que la cadira de boga on seia i una altra posada davant, de l’altre cantó de la taula. Se sentia en l’aire l’olor dels llibres antics i la del rapè; perquè el meu professor era un dels raríssims rapetistes supervivents. Mentre llegia, i s’hi passava moltes hores cada dia, anava prenent sense parar ditades de polsim de tabac d’una capseta que tenia oberta al costat del llibre; una capseta que és com si la veiés, de plata renegrida. La sentor del rapè era inseparable de la seva persona com si ja l’hagués impregnat.

Hauria pogut tornar al convent quan les lleis contra els jesuïtes van passar a ser lletra morta, el 1934; però a causa de la seva molta edat i de la seva salut delicada preferí seguir vivint a casa el seu germà. Vivia doncs amb la seva família com un capellà secular; anava a donar cada dia la seva classe de teologia moral al seminari. D’ençà que havia deixat el convent prenia més rapè que mai; potser certs malestars i certes migranyes que li venien sovint eren deguts a la intoxicació crònica causada per tanta pols de tabac inhalada. Aleshores anava pels vuitanta anys.

Aquella olor de rapè i de llibres antics s’acompanyava del tic-tac compassat d’una pèndola molt vella, que no es veia perquè estava al costat del llit, a l’alcova.

Era ell que se l’havia fet posar allí dins, al costat mateix del llit; patia d’insomni i assegurava que el tic-tac de la pèndola li feia companyia durant les hores de la nit, quan no podia dormir, aquelles hores que se li haurien fet tan llargues, deia, estirat al llit i en la fosca, si no hi hagués hagut aquell tic-tac compassat. Li agradava també sentir tocar els quarts i les hores, no perdre la noció del temps. Si explico aquests detalls, al capdavall sense cap importància, és per donar una idea de l’ambient que envoltava el doctor Gallifa en aquells darrers mesos de la seva vida; un ambient en veritat com d’un altre segle. I era reposador trobar-se en aquell racó de la riera del Pi on un podia creure’s en el segle XVIII, això a quatre passes de la Rambla, al cor de la ciutat febrosa. Jo hi havia passat llargues estones parlant amb ell; aleshores —abans de la guerra— la gent tenia temps de parlar.

Aquella darrera vegada, era just dos dies abans de la guerra però no ho sospitàvem ni remotament. Més ben dit, ell n’havia tingut algun rumor per un nebot seu, un tal Lamoneda; un nebot que el preocupava i amb motiu. I em va parlar d’aquest nebot seu, a qui jo ja coneixia feia temps; me’n va parlar llargament. El tenia preocupadíssim.

També és hora que jo en parli amb una mica de detenció, d’aquest Lamoneda que amb el temps acabaria per ser el meu fantasma familiar. Aquest estrany nebot del doctor Gallifa era com la seva ombra; jo ja el coneixia força aleshores, si bé no podia sospitar que amb el temps es convertiria en la meva. Quan dic que era la seva ombra i ara és la meva, vull dir com algú que ens segueix pertot com si emanés de nosaltres i que no obstant és la nostra negació; com de vegades es diu que el mal és l’ombra de Déu. Als meus ulls —jo encara no tenia vint anys— era ja aleshores un conco; segons el seu oncle, havia d’haver passat ja la ratlla de la quarantena, per bé que ell es limitava a dir evasivament: «N’he fet trenta i tants». Encara s’arrossegava per la universitat, on estava vagament matriculat a la facultat de Farmàcia. D’ençà de quants anys hi estudiava? El doctor Gallifa creia saber, però tot era boirós quan es tractava d’aquest nebot, que havia provat successivament diverses facultats, Dret, Filosofia, Medicina, perdent a cada una alguns cursos. Quan el vaig conèixer, treballava de dependent amb un apotecari del carrer de Sant Pau; jo hi havia estat alguna vegada, era una farmàcia tan petita i modesta que l’hauríeu presa més aviat per la botigueta d’un herbolari de barriada. És allà que un vespre la policia el detingué com a suspecte de tràfic de cocaïna. No se li va poder provar que n’hagués venut sense recepta i al capdavall el van deixar anar; però l’apotecari no el volgué més de dependent. Ell sempre ens volgué fer creure en la seva innocència, sempre ens digué que havia estat víctima d’un malentès; i el seu oncle el creia o ho feia veure.

Jo, en canvi, sempre he cregut que la policia no s’equivocava. És més: havia sospitat més d’una vegada que el mateix Lamoneda era donat a aquell vici.

Alguna vegada l’havia vist amb una cara tan aturada que feia angúnia; amb la boca entreoberta, els ulls com perduts en un punt llunyà, aquella expressió d’estupor —molt distinta certament de la dels alcoholitzats— m’havia semblat ben suspecta. A temporades tenia diners a dojo, que mai no vaig acabar d’entendre d’on podia treure, i era durant aquestes bones temporades que sospito que es donava secretament al vici; generalment la ballava més aviat magra, sobretot d’ençà que l’havien despatxat d’aquella farmàcia del carrer de Sant Pau.

El pare del tal Lamoneda, que era viudo, vivia tot l’any al camp; la germana del doctor Gallifa, mare d’aquest nebot seu, s’havia casat amb l’hereu d’una casa de pagès tan rica com la dels Gallifes mateixos. Havia mort poc després de la seva naixença. Ell vivia en definitiva sol a Barcelona dels diners que li anava enviant el seu pare, que no tenia altre fill; el seu pare, ja que era el seu fill únic, s’havia anat resignant segons sembla a deixar-li fer la vida de l’estudiant etern. Era així mateix el que en diríem un jove etern; quadragenari ja segons els càlculs del seu oncle, seguia parlant de «nosaltres els joves» amb una marcada obsessió. Era alt i magre, amb la cara plena de grans i de barbs; quan caminava pel carrer es tenia molt dret i s’esforçava a dar-se uns aires que ell creia militars movent els braços d’una manera compassada i rígida. D’altra banda, sempre li havia agradat envoltar-se de misteri, com si dugués entre mans algun assumpte tan important com secret. Vivia a dispesa, però tenia llogada una mena de golfa al carrer de Tallers; d’aquella golfa en deia «la garçonnière» i alguna vegada m’hi havia fet pujar per llegir-me alguns fragments de coses que escrivia. Recordo que una tarda em va llegir unes tirades enigmàtiques en què sortia el baró de Koenig, tèrbol personatge dels anys de la guerra europea de qui jo, que vaig néixer a les acaballes d’aquella guerra, no tenia sinó una idea molt boirosa. Es veu que se n’havia parlat molt, a Barcelona, en el seu temps; però, qui era, qui havia estat en definitiva aquest baró? «Un geni», m’assegurà en Lamoneda aquella vegada, «un precursor que s’avançà prodigiosament a la seva època. Va saber comprendre abans que ningú el partit que es podia treure dels anarquistes. És a través dels anarquistes que van ser liquidats, en nom de l’acràcia i de la lluita proletària, els industrials catalans que fornien els Aliats de material de guerra; encara avui molts no han comprès que darrere dels pistolers anarquistes hi havia el Kàiser…». Jo en aquella època no prestava gaire atenció a les estranyes coses que en Lamoneda deia, creient-les filles de la seva imaginació extraviada; fins molts anys després no vaig descobrir, esbalaït, que en tot allò hi havia una insospitada coherència.

I tanmateix jo ja el sabia aleshores en freqüentacions impensables; jo sabia (cosa que el seu oncle ignorava) que entretenia relacions amb anarquistes; ell mateix em va precisar una vegada que es tractava de pistolers, si bé deixant penjat per què s’hi feia. Ni el seu oncle ni jo ens havíem interessat mai gaire per la política i menys per la dels grups clandestins i terroristes; ara jo sé (no ho vaig saber fins molts anys després) que ja aleshores en Lamoneda mantenia contactes secrets amb en Llibert Milmany, però no eren pas les seves activitats polítiques que em preocupaven aleshores: el seu oncle el creia en definitiva «un poca substància» que vivia en els núvols i es pensava que les seves al·lusions enigmàtiques a activitats transcendentals i misterioses eren simplement filles del desig malaltís de donar-se importància als nostres ulls. «Un pobre noi», deia, «i res més».

El meu professor ignorava un aspecte del seu nebot que certament n’hi hauria donat una altra idea. En Lamoneda no creia en res per bé que amb el seu oncle es fingia catòlic i fins devot; i tenia la mania de les aventures eròtiques. Es creia un Stendhal i escrivia; el doctor Gallifa ignorava aquestes expansions literàries, però a mi me n’havia llegit extensos fragments alguna tarda que m’havia fet pujar a la seva garçonnière del carrer de Tallers. No era en el fons més que pornografia, per més que ell ho donava com a «literatura minoritària». M’ho llegia amb una cara d’enze que es creu molt viu; si en podia fer d’angúnia aquella cara de conco ja marcit que es pensa ser un tenorio i com tufejava tot plegat a solitud de la més sòrdida!

Hauria estat ell el Judes del seu oncle? Jo sentia una suor freda cada vegada que aquesta sospita em torbava; perquè en Lamoneda era en efecte una de les poquíssimes persones (dues o tres) que coneixien el seu amagatall. Jo mateix no el vaig arribar a saber. Aquella darrera vegada que vaig veure el doctor Gallifa, m’havia parlat llargament del seu nebot com si el preocupés més que mai. Em va explicar que l’havia anat a veure el dia abans per avisar-lo d’un «gran perill» que segons ell era imminent: «No el vaig arribar a entendre gaire», em digué, «no sé què es duu entre mans; està en relacions amb no sé quins comitès clandestins i què sé jo quines històries».

Seguia creient, com sempre, que no eren més que desvaris del seu nebot, novel·leries nascudes del no fer res: «Viu més que mai com en una novel·la de misteri; arribo a témer que està pertorbat…». Era això el que el preocupava, no pas aquell «gran perill» de què l’havia avisat en Lamoneda. «Em volia convèncer que haig d’amagar-me, perquè, segons ell, el perill que corro és extrem; però, qui em podria voler mal? El que temo és que aquesta vida tan desvagada que porta no li hagi enterbolit el cervell».

Una setmana no havia passat quan vaig reconèixer en Lamoneda entre els incendiaris d’una església al barri de Sant Gervasi.

«Feixista!», em cridaven perquè intentava impedir l’incendi. Jo havia pogut reconèixer en Lamoneda malgrat la seva disfressa. Una barba de dies li enfosquia la cara, cosa que em va fer pensar que no s’havia afaitat d’ençà de l’última entrevista amb el seu oncle; vestia una granota de mecànic i un gran mocador negre i vermell li mig tapava la cara. Vingué cap a mi i també cridà: «Feixista!». «Lamoneda», vaig dir en veu baixa, «no et fa vergonya?». «Feixista!» i m’estirava del braç per fer-me seguir; s’esmunyia, arrossegant-me, entre el més espès de la turba d’incendiaris. El fum que omplia l’interior de l’església ens feia tossir; el foc començava a calar vivament a la pila de cadires que havien amuntegat al mig de la nau. Els incendiaris, emmascarats de sutge, es dispersaven tot vociferant; ell m’arrossegava fora de l’església, que començava a flamejar i espetegar.

—No et fa vergonya? —vaig repetir.

—Ja us ho vaig advertir —em respongué en veu baixa—. Ara fot el camp, aquests et linxarien; quina culpa tinc si no feu mai cas del que us dic?

Els incendiaris començaven a aplegar-se en tropell al nostre volt, visiblement intrigats per mi. No és pas que jo dugués sotana, ni pensar-ho; a l’estiu, època de les vacances, no en duia mai. Però era l’únic que no anava disfressat de proletari; duia el meu vestit d’estiu, que era de piqué blanc, planxat, i com podia cridar l’atenció, aleshores! Alguns d’aquells energúmens ja anaven dient-se entre ells: «Si es un fascista, ¿por qué no lo picamos?». En Lamoneda, que se’n va adonar, va fer un gest amb els braços demanant silenci i els digué: «Compañeros, éste que aquí veis era un clerical, pero ya no lo es; acaba de confesarme que está arrepentido de haberlo sido y ahora gritará con nosotros: “¡Viva la anarquía! ¡Viva el amor libre! ¡Paso a la juventud!”». Em va cridar molt l’atenció l’ascendent que tenia sobre aquella turba esparracada; se l’escoltaven amb la boca oberta com si fos el seu oracle i responien engrescats a cada un d’aquells visques. L’últim m’havia de quedar a la memòria més que els altres: «¡Paso a la juventud!». Quantes vegades i en quines altres circumstàncies tan estranyes o més que aquelles l’hi havia de tornar a sentir; quantes vegades… Per fi, quan vaig poder esquitllar-me (i puc dir en veritat que dec la vida a en Lamoneda), vaig córrer cap a la torre de Sarrià on aleshores vivia amb la tieta; em moria de ganes de mirar Barcelona des del terrat amb el telescopi. Des d’allà es veu bona part de l’estesa de la ciutat; i en efecte vaig veure com fumejaven al mateix temps totes les esglésies. Totes al mateix temps.

Aquell vespre vam saber que no es limitaven a incendiar-les; assassinaven els sacerdots. L’endemà a punta de dia vaig córrer a la riera del Pi; el germà del doctor Gallifa em digué que aquest ja no hi vivia i que per prudència no volien dir a ningú, fora del cercle més íntim de la família, on s’havia amagat.

Ara bé, jo no pertanyia al «cercle més íntim de la família», però en Lamoneda sí; ell sabia el seu amagatall. Barcelona crepitava i fumejava sota el cel asfixiant de la canícula i escamots de gent forastera, esparracats i emmascarats de sutge, corrien d’aquí d’allà, al rastre de sacerdots per massacrar-los.

Aquell rastreig implacable prosseguí durant mesos i mesos; i en Lamoneda, capitost d’una d’aquelles bandes, sabia on era. Que en els primers moments hauria volgut salvar-lo, com em va salvar a mi en definitiva, ho tinc per indubtable; però, què pogué passar després en el seu cervell pertorbat? Hauria acabat venent el seu oncle en un moment de feblesa?

I vet aquí que aquella nit de Nadal li vaig resar per primera vegada, i no obstant jo no sabia pas, almenys amb certitud, si havia mort. Vaig resar llargament en aquella església de Santa Espina nua i freda com una tomba; vaig resar durant no sé quant de temps al meu exprofessor, fos on fos, en aquest món o l’altre. Quan vaig sortir, ja no se sentien aquelles campanes. A la porta de l’església em vaig deturar un moment perquè s’hi veia una cosa insòlita: a més de les meves petjades, hi havia ben visible a la neu el rastre de dos altres parells de botes. Es veia que dues persones havien vingut i se n’havien tornat mentre jo resava; perquè jo em recordava que no hi havia altre rastre que el meu quan hi havia entrat per segona vegada. Dos desconeguts havien entrat a l’església mentre jo resava; i jo no els havia sentits.