No fèiem res en tota la brigada, sempre esperant que ens enviessin els armaments i els reclutes que calien per refer-la. No havent-hi gens de feina a la secció sanitària, jo passava de més en més el meu temps a Santa Espina, on sovint em quedava a dormir. En cas d’urgència, el doctor Puig podia reclamar-me pel telèfon de campanya que relligava els dos pobles; el cas no es presentà mai.

Dormia, quan m’hi quedava, en aquella habitació prop de les golfes on seguia havent-hi les tres màrfegues per bé que, d’ençà de la vinguda de les dones, hi dormia tot sol. Hi guardava aquell calze que en Picó havia trobat a la «terra de ningú» i del qual ja he parlat; era davant seu que feia les meves oracions del vespre. Jo pregava davant d’aquell calze, posat damunt una taula coixa que havia pogut arreplegar; pregava en memòria d’allò que havia contingut. En aquells moments pensava sovint en el doctor Gallifa; no tenint-ne més notícies, ignorant fins i tot si era viu o mort, de vegades, d’esma, em dirigia a ell en les meves pregàries. No és pas que m’hi dirigís com a un sant; era més aviat com si li parlés mentalment, com si li demanés consell. Jo creia aleshores com un enze que ell m’hauria aprovat en allò que havia emprès; i com hauria tingut necessitat dels seus consells per no lliscar per aquell pendent! El doctor Gallifa, tan abstret de les coses banals de la vida diària, posseïa en canvi una rara perspicàcia per a les fonamentals i decisives; sota les meves intencions aparentment generoses, hauria endevinat la culpable inclinació que em movia sense que jo en tingués consciència. I no és pas que el doctor Gallifa fos un confessor d’aquells que pesen escrúpols, oh no; ben al contrari. Jo havia estat fins a la guerra molt afligit de mals somnis i sovint demanava a Déu la gràcia de no somniar; havia tractat així mateix de confessar-me’n amb el doctor Gallifa. «Fill», m’interrompia, «no em facis perdre temps, que n’hi ha molts a la cua». Era en efecte un confessor sol·licitat; sovint la cua que s’hi feia arribava fins a la porta de l’església. I jo em quedava amb el meu somni com amb una moneda falsa que no te la volen enlloc; no me’n podia desembarassar.

Els somnis tanmateix són alguna cosa: des del moment que els somniem, és que els duem a dins d’una o altra manera. Els somnis de cada u són per a ell una part d’ell mateix; quina part més estranya, que incoherent, però a despit de tot una part. El seu sentit ens escapa; és ben superficial i ben pobra la interpretació que hi donen els freudians, els nostres somnis són molt més variats i fantàstics, més criminals també de vegades, que tot el que se n’ha dit! El seu sentit ens escapa i no obstant es presenta estranyament clar en el moment mateix que els somniem. És després que no els comprenem; desperts, no comprenem l’home adormit que érem uns moments abans. D’aquí aquella vergonya confusa que sent l’home despert davant l’home adormit que era ell mateix i no obstant un altre; la vergonya de no poder controlar aquesta altra part de nosaltres mateixos que són els somnis. «El somni és una terra de ningú entre la vida i la mort», em deia una vegada en Soleràs; «entre l’obscè i el macabre».

Què significa estar enamorat? Encara no ho sé i ja ha passat un quart de segle! Potser el meu cor no ha gosat mai preguntar-s’ho a si mateix. No seria potser com un desig de compartir el misteri a fi d’alliberar-se’n? El misteri de la vida-mort, de l’obscè-macabre; un desig de contorns molt vagues per més que l’arribem a sentir vivíssim i lancinant, sí, de contorns molt vagues, potser només arriba a fer-se prodigiosament precís al fons del somni però ens torna a fugir quan ens despertem. Hi ha en tot això alguna cosa de no gaire més clar que aquells fenòmens de què en Soleràs em parlava una nit inoblidable; feliços els qui saben fer com els ocells del cel, que viuen i moren sense preocupar-se de la vida ni de la mort. Però jo, afligit tota la vida de mals somnis, d’atacs de somnambulisme, d’escrúpols de consciència…, jo, pobre de mi…, jo hauria volgut volar a la plena llum! Tanta tenebra ens asfixia, Déu meu: voldríem viure en tota simplicitat, en plena llum, en un aire veritablement lliure; voldríem viure com Tu mateix vas dir, semblants als nens més petits, satisfent-nos del món tal com és, de les coses i de les persones tals com són, ja que ets Tu que ho has creat tot. Acceptar-ho tot tal com és, tal com ve, en tota pobresa d’esperit, en tota simplicitat; viure en tota simplicitat, però amb ella.

Quan un home i una dona s’estimen, una cabana és un palau; vet aquí un secret molt antic. Don Juan ja el sabia prou, ell que tanmateix de l’amor només coneixia allò que té de més fugaç; perquè tota la nostra dificultat, Déu meu, és aquesta, és la nostra fugacitat. Si poguéssim fer eterns tals i tals moments que se’ns escapen…, el món seria meravellós… Perquè la felicitat no es troba pas en les coses, sinó en l’amor; i l’esperit de riquesa neix del buit, que tractem d’omplir amb coses a falta d’amor. L’esperit de riquesa és relatiu, es tracta de tenir allò que no tenen els altres; però l’amor és absolut, no hi ha sinó l’amor que ho sigui —i ho és fins quan és fugaç, fins quan és pecat, fins quan és crim; perquè en veritat que és un crim «cobejar la dona del proïsme». Per breu que hagi estat, per culpable, per criminal, era un instant d’absolut! Don Juan ho sabia prou; i amb ell tots el que han estimat en bé o en mal, per un instant o per sempre, amb santedat o amb crim però amb tota l’ànima.

N’hi ha prou amb aquest buf d’absolut per transfigurar la vida i la mort! Sota el buf de l’amor tot esdevé gloriós. La santa casa de Nazaret devia ser tan humil; a penes gaire més que una cabana. I és en ella que pensem quan volem afigurar-nos una casa feliç, la idea mateixa de la felicitat! Aquells dies tan clars de Galilea, aquella pau humil i amagada que envoltava Jesús, Josep i Maria… L’Evangeli de la Passió no tindria el seu ple sentit sense aquell altre Evangeli, el de la Infància; més d’un cop ens haurà semblat un enfilall de rondalles puerils, a penes creïbles als ulls de la raó crítica; és que la raó crítica podrà comprendre mai l’amor? L’horrible Crucificat no tindria sentit si no es tractés del mateix Jesús de Galilea, del mateix amor, de la mateixa poesia. L’Evangeli ens ensenya a acceptar la creu quan arriba la seva hora, però, no ens ensenya també a acceptar la felicitat? És que no va ser aquest el gran crim, rebutjar l’amor, rebutjar la felicitat, rebutjar la poesia, clavar-los a la creu? La felicitat és santa, és el fi de l’home volgut per l’Altíssim; rebutjar-la és horrible.

I a despit de tot, tots serem crucificats. Tota vida ha d’acabar forçosament en mort.

Tots serem crucificats, però, silenci! Que no ho sentin criatures. Parlem-los més aviat de la humanitat futura, que serà meravellosa. I, per què hauria de ser meravellosa, la humanitat futura? Pobra humanitat, com podrà ser mai futura? Sempre serà present, atroçment present, esquinçada entre dues crides: la de la felicitat, la de la crucifixió.

La crida de la crucifixió…, són les guerres altra cosa? Branden pretextos, és clar; causes, grans paraules —i com sembla buit, incomprensible, ridícul i tot, als ulls d’una altra generació! Podem comprendre nosaltres com els nostres besavis es mataven tan obstinadament per la línia masculina dels Borbons contra la femenina? Ara ens fa riure, però els nostres besavis es feien matar per això. Els nostres besnéts riuran quan sabran que nosaltres ens matàvem pels proletaris contra els burgesos o pels aris contra els semites i no obstant és en nom d’aquestes paraules buides i risibles que han estat creats els camps de concentració estalinians i hitlerians. Paraules risibles, pedanteries buides; però les multituds segueixen. Mostreu amb el dit un dolent a l’odi de les multituds, elles seguiran; què importa que el dolent no sigui més que una paraula? L’aristòcrata, el burgès, el capellà, el semita, el feixista, el roig, no importa. Ja que és el dolent, ell en té la culpa; la culpa de què? De tot! Mori el burgès, el capellà, el jueu, el feixista, el roig! Visca la mort! Cremeu, mateu, emborratxeu-vos de sang: qu’un sang impur abreuve vos sillons. Sempre el mateix. La carnisseria.

Un dia que estàvem sols ella i jo a Santa Espina, vaig preguntar-li per què creia que havien vingut al front tota aquella gent tan variada, en Lluís, en Picó, en Soleràs, el comandant, el metge, tots, els nostres i els altres, els «rojos» i els «feixistes». Ella em respongué, com admirada de la meva pregunta: «Deu ser per la causa, suposo». «La causa!», vaig exclamar, «la causa en tot cas seria diferent per a cada u…, però, quina és la causa de cada u? No, no és per la causa; han vingut a crucificar-se. Els uns i els altres, els uns als altres. És la mateixa història a totes les guerres i és per això que de guerra n’hi haurà sempre, sempre, sempre. Perquè l’home, que va ser creat per asseure’s prop del foc en companyia d’una persona estimada, necessita no obstant crucificar-se. Si els hagués vistos, tots aquests poca-penes, tots aquests tocats, tots aquests ximples del “dinar de gala”, vostè no pot afigurar-se el que són capaços de sofrir i de fer sofrir quan arriba l’hora! I van endavant i cauen, ara l’un ara l’altre, i no es deturen d’avançar».

Qui els empeny? No pas la causa, que no la sap ningú, sinó la glòria, que la sent tothom. Però, quina glòria, Déu meu, quina glòria si ningú no sabrà mai el nom de tants soldats caiguts en tantes batalles? La posteritat? Quina estupidesa. Si la posteritat hagués de recordar-se de tots els qui han mort en alguna batalla de tantes, de tots els qui han escrit damunt la sorra… Fins els seus camarades més immediats els obliden passat un temps, de vegades ja al cap de poques setmanes. Són tants! Busquen doncs una glòria que l’home no pot donar; el que volen és crucificar-se. La guerra no té cap altre sentit, però aquest sentit, és tan gran! No hi ha sacrifici inútil, guanyi qui guanyi i perdi qui perdi. Guanya el crucificat, perd el botxí, sigui qui sigui. «Pren la teva creu i segueix-me», i ells l’han presa i l’han seguit, sense saber-ho, potser sense creure en Ell o creient que no hi creuen, alguns fins i tot blasfemant-ne.

Com tots els misteris de la vida i de la mort es resolen en Jesús crucificat! Què importa ser correspost, què importa la incomprensió, què importa la solitud si un estima; qui és l’imbècil que va parlar d’amors sense esperança? On hi ha amor hi ha esperança, on hi ha esperança hi ha fe! Quants, que creien no creure, se salvaran per l’amor, quants altres per l’esperança… Però en Soleràs, que hi veia tan clar, errava greument; potser sense adonar-se’n, anava a parar de vegades a l’il·luminisme, la més repulsiva de les heretgies, o a un pessimisme en què a penes si quedava un vestigi de l’esperança sobrenatural. Que clar que hi veia, però, altres vegades! Els més de plànyer són sempre els vencedors, siguin qui siguin; «ja planyo de tot cor aquell que es trobarà amb la victòria a les mans», solia dir. Pel que fa als vençuts, els vençuts de tots els segles i de totes les causes, la seva mateixa derrota els redimeix; van sentir la set de glòria —és això i res més que això el que mou els homes a crucificar-se—, la set de coses grans, heroiques, absolutes; van escriure damunt la sorra i el vent dels segles ha esborrat del tot les seves paraules, la memòria dels homes sembla haver-los oblidats com si no haguessin existit mai, però «tot pecat serà perdonat fora de la blasfèmia contra l’Esperit» i tot home que es fa crucificar per una causa que creu justa, és que no proclama l’Esperit? Ningú no exposa la seva vida si no creu en alguna cosa per la qual val la pena de morir, i aquesta cosa, què pot ser sinó l’Esperit?

Ell va escriure damunt la sorra i va ser crucificat; i tu, vençut, sigues qui siguis, no has de fer sinó alçar els ulls per veure’l com el vèiem nosaltres en aquells darrers dies, els dies incoherents dels nostres últims desastres, quan cossos d’exèrcit sencers, pulveritzats per l’artilleria, els tancs i l’aviació, havien de fer interminables marxes deixant un rastre de morts, de moribunds, de malalts, de ressagats que ja no podien més de fatiga. Sovint a l’hora de la posta, damunt la carena del fons, entre les dels soldats que els feixucs fusells-metralladors doblegaven, em semblava veure la Seva silueta retallant-se contra el cel del capaltard. Doblegat també sota un pes, el de la creu, marxava davant nostre vençut entre els vençuts, com mostrant-nos el camí del fracàs; solidari de tots els dolors, de totes les derrotes, de totes les vergonyes. Arrossegava els peus descalços i sagnants i no sóc jo sol que el veia en aquells dies; quants ulls van obrir-se aleshores per veure’l! Com podria oblidar mai aquell moment, quan ja arribats a la carena dels Pirineus i mirant allà al lluny la gran plana amb tot de pobles i ciutats que fumejaven, com un adéu a la pàtria crucificada que anàvem a abandonar, vam entonar el Virolai! Tots, fins els anarquistes: que en aquells últims dies anàvem tots barrejats en el galimaties indescriptible de la desfeta suprema.

Sí, en Soleràs hi veia clar, però perdia de vista que un ideal subsisteix fins i tot si triomfa, sigui quina sigui la caricatura que en facin. Hauríem pogut triomfar i ara sentiríem la vergonya de tants vencedors desventurats; però els nostres ideals subsistirien com han subsistit els seus. Els nostres mitjans són miserables; les cordes de violí són fetes de tripes de gat, però Bach existeix; l’amor existeix i és immens com la Gran Fuga malgrat que els nostres mitjans siguin tan miserables. I el mateix Déu? És que se’ns ha aparegut com un jove vencedor tot resplendent de glòria? Senyors, per favor… Va ser també en Soleràs, naturalment —sempre en Soleràs!—, que me’n va parlar a fons aquella nit: «Ja no tenim cap idea precisa del que era la crucifixió; els nostres crucifixos no en donen cap idea», em digué; i afegí: «Déu és tan insuportable de veure en la seva glòria com en la seva vergonya».

Jo callava i escoltava en la fosca, arraulit a la meva màrfega. Ell em parlava de Constantí, que abolí la crucifixió i la substituí per la forca:

—Si ho hagués fet per pietat, per estalviar als condemnats una agonia tan llarga, mereixeria agraïment etern; però ho va fer perquè els criminals no morissin com Ell, com Ell, que precisament havia volgut morir com els criminals! Saps, Cruells, que durant els primers quatre segles, els cristians evitaven de representar Jesús crucificat? Sabien massa el que volia dir això. No és fins molt després de Constantí, quan tothom ho havia oblidat, que aparegueren els primers crucifixos. Ja no en donaven cap idea… —Jo l’escoltava amb la boca oberta, incapaç de deturar aquell raig d’atrocitats que m’excedien—: Els condemnats eren despullats del tot, qui va ser el cretí que pogué creure que els botxins d’aquella època gastaven compliments? No existia tampoc res de semblant a aquell repeu de fusta; els peus eren clavats directament al tronc i per això calia flectir els genolls i separar les cuixes…

—Calla, vaig dir; no puc més.

—Jo tampoc, la creu és insuportable d’imaginar! Vet aquí, pobre Cruells, tot el que vam saber fer del nostre Creador una vegada que el teníem en poder nostre…

Però en Soleràs errava greument perquè es refusava a admetre amb humilitat la misèria dels nostres mitjans. Sigui quina sigui la nostra misèria, la vida és immensa! Si és covard refusar la crucifixió quan Déu ens hi crida, és criminal refusar la felicitat quan Déu ens vol feliços. En Soleràs la refusava amb orgull; en fugia. S’obstinava a mirar fixament l’Obscè i el Macabre com si el tinguessin fascinat; ell, que sabia millor que molts com Déu havia assumit tota la nostra vergonya; no és això el cristianisme? Aquesta absurditat, la follia de la Creu? El cristianisme és estrany, el cristianisme és absurd —i estrany i absurd com és, és l’única resposta. Déu assumint la immensitat de la nostra misèria i per això despullant-se de la immensitat de la seva glòria, oferint-se crucificat en espectacle obscè i macabre per redimir l’Obscè i el Macabre… «Elí, elí, lamma sabactanní», com puc queixar-me de trobar-me sol assolat en aquest món, sabent com Ell s’hi va trobar molt més encara?