2 de febrer de 1937

Arribant a casa he trobat quatre cartes, dues de teves i dues d’en Lluís. Estic tan contenta que abraçaria a tothom. En Lluís em dóna notícies excel·lents, que han dissipat tota la meva angúnia. Només sento la tristesa de tenir-lo tan lluny, als fronts de Madrid…

És una tristesa, sí, però, com t’ho diria?, agradable, perquè em ve tota carregada de records i d’esperances. Records bons, dels primers temps; en Lluís sense adonar-se’n té un do natural per fer-se estimar; el seu fill l’ha heretat, i n’estic tan contenta: a mi m’ha fet patir tant no tenir aquest do! Pel que fa a esperances, me’n ronden moltes; la seva carta més recent és afectuosa, sembla que m’enyora, que comença a sentir tot el que som l’un per l’altre. El miracle es farà, hi crec ara amb una fe cega; i tu, que has estat com un germà per mi i per ell, hi hauràs contribuït moltíssim. No em diguis que no: endevino que fas tot el que pots per influir-lo, per tornar-me’l. És clar, no m’ho diràs mai; ets massa delicat. Ets un home com per desgràcia n’hi ha poquíssims; però les dones som intuïtives: rares vegades ens equivoquem quan posem la confiança en algú.

Una petita novetat en la nostra vida monòtona: com que el nen tenia angines sovint (una altra herència del seu pare), vaig fer-li treure les amígdales. En Lluís no s’ho ha deixat fer mai, però jo no vull que per tan poca cosa el petit hagi de tenir angines tota la vida. L’operació va ser un moment, quin moment més desagradable, pobra criatura! La segona amígdala sobretot, perquè la primera l’hi van treure per sorpresa. Escarmentat, tancava la boca amb tota la força i clavava guitzes al metge.

En fi, ja està passat; i jo contenta. És una tranquil·litat.

Estic tan contenta amb aquestes cartes d’en Lluís! I amb les teves també, és clar. T’agraeixo les bones paraules que m’escrius; gràcies a Déu ja no les necessito. M’arriben en un moment que és com si m’haguessin pintat el món de fresc.