Pel que fa a mi, vaig comprendre massa tard que Déu m’havia volgut donar una lliçó severa. Els del meu estat no som mai massa prudents; quan creiem haver taponat totes les esquerdes encara queda la més subtil, la de l’amor propi. Ens exposem a prendre per impulsos virtuosos les nostres febleses més secretes; tota crida que sentim ens sembla que és la de la Gràcia i de vegades ens pensem actuar com àngels enviats per la Providència quan en realitat volem de dret a la perdició.
Quan, quan ens penetrarem d’aquesta veritat, que en el desert d’aquest món no hem d’esperar altra companyia sinó la de Déu? La solitud és el nostre pa de cada dia; i un pa tendre.
El doctor Gallifa, al seminari, em deia una vegada que la temptació pitjor no se’ns presenta mai en el decurs de la joventut com podria pensar-se, sinó en passar la carena de la cinquantena. És aleshores que sentim tota la nostra solitud; quan el cor comença a endurir-se i un experimenta la recança d’aquella tendresa que no ha conegut mai, el buit de l’amor com el fardell més feixuc que hem de portar en aquest exili. No hi ha res que pesi tant com el buit.
La tassa de maria-lluïsa prop del foc quan el vent del novembre arremolina les falles mortes i del jardí ens arriba aquella olor de terra humida; la tassa de maria-lluïsa prop del foc, les dues mirades que es comprenen en silenci… Déu meu, allibereu-me d’aquesta recança culpable!
Monsenyor Pinell de Bray vivia a París però feia estades a Barcelona, a la torre de la tieta. Era bisbe in partibus, em sembla que de Samarcanda; el recordo com si fos ara, movent-se entre els mobles Lluís XV del saló amb l’elegant indolència d’un gat d’Angora. Alt i prim, els seus cabells blanquíssims feien destacar la joventut de la seva fesomia morena, on els ulls tenien la confortable suavitat del caliu sota la cendra. Prenia en aquell temps, per parlar amb mi, aquell to condescendent amb què ens dirigim a un nen que ja ha arribat a l’edat de raó; ja tenia aleshores dotze anys —era quan la tieta, per celebrar les meves bones notes, m’acabava de regalar aquell telescopi—, i algunes de les seves frases velades, vellutades, plenes de vagues al·lusions a coses que jo no comprenia em feien pensar en certs passatges de l’Apocalipsi que aleshores jo havia llegit per primera vegada. La tieta l’escoltava com un oracle.
Monsenyor Pinell de Bray era, en efecte, l’oracle de la família; la tieta, de qui era cosí germà, me’l posava sempre com un exemple. Jo em sentia orgullós de pertànyer a una família que el Cel havia distingit donant-li un membre tan il·lustre.
És com si ara l’estigués veient, aquell saló penombrós on els mobles daurats espurnejaven en silenci entre feixucs portiers de vellut carmesí; com si l’estigués veient a ell, tan esvelt, tan ascètic, amb el seu somriure tan modest, tan reservat, com si sentís la seva veu que era greu i suau com les notes baixes d’un piano de cua amb sordina. Érem ja al 1931; algunes de les seves expressions em retornen ara a la memòria: la catàstrofe prèvia, el restabliment del regne de Déu… Feia velades al·lusions a visites misterioses que rebia a l’elegant departament que ocupava a l’avinguda dels Camps Elisis, a París; però aleshores jo no arribava a comprendre res d’aquells enigmes. Jo era massa criatura; la tieta, que tenia les seves raons per comprendre’l millor, s’esglaiava de vegades: «Però t’exposes a perills molt greus…». Ell somreia amb la seva modèstia tan suau: «Bé cal que arrisquem la vida per la bona causa». Alguna vegada es referia al nostre cardenal primat amb una untuosa compassió: «Un dèbil mental, un caràcter apocat…», i en alguna ocasió s’havia referit obertament a la necessitat d’incapacitar-lo. Però en aquella època jo era molt càndid; ho vaig ser fins molt més tard.
Ara sé que infinitament pitjors que les atrocitats contra el Seu nom són les que es fan en nom Seu.
Acabats els meus estudis me’n vaig anar a viure en un suburbi industrial dominat per la massa grisa de la Rexy Mura. A la nit les seves quatre-centes finestres, cent per fatxada, semblaven altres tants ulls que escrutessin tots els racons de la barriada miserable on les barraques havien proliferat. La fortuna del senyor Creus, que ara es feia pronunciar Kroitz, era filla de la catàstrofe. Aquesta notable manera de pronunciar el seu nom no era pas un cas únic en aquella època; afegiré que no fou fins a les acaballes de 1945 que renuncià al Kroitz i tornà al Creus. Segons ell, un altre genealogista (en aquells anys els genealogistes es feien la barba d’or) havia investigat de nou i més a fons la cosa i així com el de 1939 havia arribat, ara es veia que precipitadament, a la conclusió d’un origen germànic, el de darreries de 1945 més aviat s’inclinava per la hipòtesi que Creus podia significar alguna cosa així com Cruces en castellà, de manera que no seria impossible ans altament probable —concloïa el genealogista— que el senyor Creus descendís del propi Godofred de Bouillon en persona.
Abans ja havia tingut una fàbrica, però a penes si era res més que un taller metal·lúrgic com n’hi ha a cents a Barcelona; hi treballaven una cinquantena d’operaris. Sense el daltabaix no hauria pogut, ni en somnis, arribar a la seva grandesa actual. El 1936 hagué de fugir a l’estranger com tants d’altres; no ha pas oblidat, no oblidarà mai que durant prop de tres anys la seva fàbrica, adaptada a la indústria de guerra, va treballar per als rojos, com diu ell. No va ser pas col·lectivitzada pels anarquistes; el govern autònom n’assegurà el funcionament enmig de la tempesta. Tornant de l’estranger, el senyor Creus o Kroitz (no fou fins a les acaballes de 1945 que renuncià a aquesta pronúncia, recordem-ho) la va retrobar utillada amb maquinària Skoda de l’últim model i engrandida amb quatre naus noves; no es va fer cap escrúpol d’apropiar-se tan inesperades millores. No bé assegut altra vegada a la butaca de la gerència, la seva primera decisió fou d’oferir substanciosos paquets d’accions de la Rexy Mura a tres o quatre personatges a qui el seu sentit de la tàctica i l’estratègia havien conduït a situar-se a l’encreuament entre els preus oficials i els del mercat negre. Passada la catàstrofe prèvia, quin premi més condigne que poder comprar a preu de taxa i vendre al que un volgués? Era d’una simplicitat meravellosa, com tots els miracles; el senyor Creus no s’hagué de trencar gaire el cap per dur la seva indústria, ja tan millorada amb la maquinària txecoslovaca, fins a una altura vertiginosa.
Afegiu-hi una publicitat eixordadora; els anuncis de la Rexy Mura sorgien arreu per art d’encantament. Uns cartells immensos, multicolors, sorprenents, formidables; és que el gran Llibert Milmany, l’indispensable, hi havia ficat el nas. És ell qui va suggerir que podien eixamplar els negocis amb la fabricació de productes químics destinats a l’embelliment de les senyores; més endavant va comprendre que els nous temps permetien dedicar-se també amb profit al dels senyors. El genial camarada Llibert Milmany (més camarada que mai amb els nous temps) va saber adaptar a les noves circumstàncies tots els trucs apresos a la direcció de la propaganda de guerra. Barcelona no havia oblidat aquells cartells del «Feu tancs, tancs, tancs» i tants d’altres d’igualment dignes d’eterna recordació. Genial camarada! Ara els de la Rexy Mura els recobrien, més grans, més vistosos, més imperatius: «¡No más calvos!», «¡Fuera el vello superfluo!», «¡Cuide sus axilas!».
Agraït a la divina Providència, el senyor Creus decidí consagrar la fàbrica al Sagrat Cor. És més: decidí fer del Sagrat Cor un accionista de l’empresa. Com que un accionista tan singular no podia assistir a les assembles ni cobrar els dividends, fou convingut que Monsenyor Pinell de Bray el representaria. Va ser el meu parent qui beneí la fàbrica, qui arruixà amb abundosos aspergis les maquinàries txecoslovaques. A partir d’aleshores, soirées i recepcions se succeïen en el castell dels Creus; perquè cal saber que ara els Creus vivien en un castell gòtic fastuosament restaurat. Aquesta família, tanmateix catalana de soca-rel, d’ençà que es feia dir Kroitz no parlava sinó castellà. Una de les festes més enlluernants va ser oferta pel senyor Kroitz amb motiu del seu ingrés a l’orde del Sant Sepulcre; la dèria d’ennoblir-se feia furor aleshores.
La premsa il·lustrada de l’època publicà fotografies d’aquella festa, que va ser sonada; en guardo algunes, entre tantes altres d’aleshores que miro de vegades per encertir-me que no ho vaig somniar. En una d’elles apareixen el senyor i la senyora Creus voltats dels seus invitats, tots cofats amb grotesques cucurulles de paper i tocant trompetes de fira, tots cargolant-se de riure sota els efectes evidents de libacions copioses. Res no es considerava tan de bon to en aquella època, de misèria acanyada per als més, com la frivolitat; el més trist en aquest cas, ja que es tractava del Sant Sepulcre, és que en alguna ocasió vingué de Roma un cardenal per assistir a la cerimònia d’armar-se un nou cavaller o prendre l’hàbit una nova dama. No hi hagué cardenal de Roma en el cas dels Kroitz; calgué acontentar-se amb Monsenyor Pinell de Bray, però la frivolitat arribà molt lluny; diu que en el transcurs de la soirée de tant en tant desapareixia discretament una parella, jove o d’edat madura, per no reaparèixer al saló fins després d’un prolongat eclipsi. El que jo sé és que la senyora Creus, després d’aquesta famosa soirée, cada vegada que donava una nova festa feia tancar amb clau tots els dormitoris del castell com a mesura de precaució; pobra senyora, havia conservat, a despit de tot, alguns dels seus principis d’abans de la guerra.
Cal dir que els Creus tenen una filla que aleshores anava pels quinze anys. Pel seu aniversari, que s’esqueia a començos d’estiu, hi hagué una festa a l’aire lliure al parc del castell. El fort d’aquella festa havia de ser una «batalla de flors» en què, en comptes de confetti i serpentines, els invitats es bombardejarien amb lioneses de nata i de crema. La idea, segons un rumor persistent, va ser d’en Llibert Milmany, el geni de la propaganda; sembla que es proposava jugar precisament amb l’escàndol per fer parlar de la Rexy Mura i que donava per segur que el crèdit del senyor Creus i de la seva empresa ascendiria al zenit amb la notícia d’aquella bacanal de lioneses, quasi increïble aleshores. Tothom a Barcelona va saber aquesta història; durant alguns dies no es parlava de res més i fins la Soli es va creure en el deure de denunciar-ho.
Jo havia vist rarament la filla dels Creus, perquè no solien oir missa a l’església del suburbi. Només una vegada hi havia tingut una conversa; aleshores havia quedat xocat, quasi estupefacte, davant la seva ignorància de tot el que havia passat al país durant els anys immediatament anteriors; no tenia la menor idea de com es vivia a Catalunya abans de la guerra; quan jo tractava d’explicar-l’hi, em mirava com si li estigués contant una història de bojos. Una vegada que vaig tractar de fer-li comprendre com abans hi havia pa per a tothom, que tothom podia adquirir-ne a qualsevol forn sense targeta de racionament ni haver de fer cua, em mirà movent el cap com esbalaïda: «Pero ¡qué desorden!».
Vint anys després, pot semblar que m’ho invento; responc que la seva exclamació va ser textualment aquesta. No crec que fos una imbècil; es pensava ser molt chic mostrant-se alegrement despreocupada de tot el que no fos ella mateixa; ho creia sobretot molt femení: «Oh, la política!», feia amb una ganyota de fàstic; i per a ella, tot el que no fos divertir-se era «política». D’altra banda, els seus amiguets feien igual que ella i no eren pas femenins, prou que es va veure després. La vida que portava aquella noieta era tan buida com agitada, sempre en companyia d’una colla d’amiguets que la duien a velocitats de boig a tota mena de diversions idiotes.
Una tarda, se’m presentà a la rectoria de la manera més inesperada. La seva mirada expressava estupor.
Em mirava i no deia res. «Parli», li vaig dir. Dels seus ulls fixos van rodolar dues llàgrimes sense que mogués les parpelles, sense que cap rictus li contragués la cara.
—Mamá quiere llevarme a un médico de confianza… ¡Me he escapado de casa!
Després d’aquest moviment de revolta, els seus ulls tornaven a ser espantosament àrids; altra vegada el silenci.
—No l’arribo a comprendre —vaig murmurar—. Vostè és atractiva, immensament rica; no arribo a comprendre que ell tingui cap inconvenient a…
—Son siete —i es posà a riure nerviosament mentre els seus ulls em miraven de fit a fit—. Siete.
Era un riure mecànic; les mans li tremolaven, no paraven de tremolar, els ulls de mirar-me espantosament àrids i aquell riure nerviós de sacsejar-la com si algú li fes pessigolles a la planta dels peus.
Li vaig prometre que veuria la senyora Creus per treure-li del cap la idea criminal. Però una hora després ella se n’havia anat a l’estranger amb l’immens Cadillac de la seva mare, acompanyades totes dues del metge.
Passats alguns mesos, les recepcions fastuoses ja havien reprès al castell. Vaig sentir-me tan estabornit per la notícia: s’havia casat amb en Llibert Milmany. Aquest obtingué ben fàcilment l’anul·lació d’un matrimoni anterior, civil, contret durant la guerra amb una artista del Paral·lel. En aquells anys, els matrimonis civils eren considerats inexistents; es casaven com a solters molts que no ho eren, sota pretext que els matrimonis merament civils no tenien validesa. Aquest escàndol va durar molt de temps. El gran Llibert Milmany se’n va aprofitar per desembarassar-se d’aquella cupletista impresentable que ara el comprometia i li era una nosa en la seva ascensió social.
Ara jo visc en un poblet de muntanya que no arriba als dos-cents habitants.
He fugit del suburbi. Sóc un covard. En definitiva, Monsenyor Pinell de Bray hi veia clar: «La dèria del suburbi li haurà passat amb el temps». I tanmateix és a Monsenyor Pinell de Bray que dec la meva victòria enfront de la tieta. La tieta…, quan va néixer la repulsió que m’inspira? No conservo sinó un record molt boirós de la meva mare; jo tenia quatre anys quan em van dur a viure amb la tieta —i en els meus records més llunyans ja trobo aquesta repulsió instintiva. Després, quan en vaig tenir nou o deu, va començar a barrejar-se amb l’admiració. Era un sentiment complex i tèrbol, semblant al que ens inspira una mòmia de sant. Ella treballava sempre en obres piadoses; en aquella època s’havia concentrat en l’Ajut a les Vocacions Eclesiàstiques, que solia anomenar per les inicials: l’AVE. De sobretaula explicava al seu il·lustre cosí la marxa d’aquesta institució, de què ella era el factòtum. «Admirable», exclamava el bisbe in partibus tot duent-se la xicra de caracolillo a l’altura del nas per aspirar-ne l’intensíssim perfum; la tieta tenia molt de punt a fer el cafè molt concentrat i el preníem, no en tasses, sinó en xicres. Monsenyor el bevia a petits glops amb la nansa de la xicra entre l’índex i el polze i alçant ostensiblement el dit xic. Després dels àpats solia tenir singlot; a cada singlot es duia a la boca un mocador de finíssima batista. Tot ho feia amb una gràcia exquisida, amb unes maneres refinades que no eren del nostre segle: «Perdó», feia quan el singlot havia passat; i la conversa reprenia:
—Admirable… L’AVE és una obra santa si n’hi ha.
Després que la tieta m’havia regalat aquell telescopi portàtil (jo havia tingut tres matrícules d’honor als exàmens de segon curs de batxillerat i el telescopi era la meva recompensa), jo em passava un parell d’hores cada vespre al terrat de la torre mirant la lluna i els planetes. Monsenyor, quan ho va saber, hi va fer broma: «Sort que li passarà», deia, «ningú no ha fet carrera mirant la lluna». I deixant aquestes bestieses pròpies dels meus pocs anys i indignes d’ocupar-li l’atenció, tornava a parlar de l’AVE, d’aquella «obra santa» que la tieta s’havia emprès; se l’havia empresa, tenia interès a subratllar, no pas per amor de les criatures, sinó del Creador. «Sé que alguns dels seminaristes pobres a qui concedim una beca», deia, «resultaran indignes, però no importa; és per Déu que ho faig». Quin Déu, quin Déu, Déu meu, sinó el que s’havia forjat en imaginació a gust d’ella i que no era sinó com una idealització inconscient d’ella mateixa? «És una obra santa», insistia el nostre il·lustre parent; i la tieta abaixava els ulls, es tornava vermella. Citava xifres i més xifres: estadístiques de parròquies sense rector, de suburbis sense vicari. Coneixia els percentatges anuals de vocacions eclesiàstiques de tots els bisbats de Catalunya, percentatges que anaven baixant d’any en any —cosa que ella atribuïa a la influència nefasta de la república, per més que el descens progressiu venia de lluny.
—No hi ha vocacions —resumia Monsenyor ensumant amb èxtasi la xicra de caracolillo—. Realment, les vocacions van de baixa.
L’AVE feia enganxar per tota la ciutat uns petits cartells recordant a tothom la manca de vocacions i demanant donatius per crear beques a favor de seminaristes pobres. Quantes meses petitòries, quantes tómboles benèfiques la tieta no organitzava amb aquesta intenció! Un dels seus estratagemes predilectes consistia a presentar-se a les millors torres de Sarrià vestida de la manera més senzilla; si la cambrera no la reconeixia, el truc rutllava: «Digui a la senyora que hi ha una pobra que demana caritat, però que la vol veure personalment». Sortia la senyora, la reconeixia a l’acte, era commovedor, edificant.
A partir dels meus dotze anys, em concedí l’honor d’ajudar-la en les seves «obres». Jo picava a màquina centenars i milers de direccions; la tieta enviava quantitats increïbles de cartes, de circulars, de prospectes, sempre moguda per aquella obsessió que no hi havia prou rectors, que no hi havia prou vicaris. En ella, aquesta obsessió arribava a ser una angoixa i me l’havia encomanada. A moments jo em sentia tan trist pensant que tantes ànimes es perdien per manca de rectors i de vicaris, tan trist; no acabava d’afigurar-me com una ànima es pot perdre per culpa d’una altra —problema en realitat molt fosc, en tot cas l’error de la tieta no era pas de plantejar-se’l, ja que el problema hi és, sinó de veure’n la solució tan clara, tan simplista, tan automàtica. Per a ella una ànima es perdia per manca d’un mossèn que se’n cuidés de la mateixa manera que perdem el tren per manca d’un empleat a la taquilla que ens despatxi el bitllet; la tieta hauria trobat inconcebible que, sense bitllet, es pogués pujar al tren d’estranquis. I tanmateix…, tanmateix, quants hi hauran pujat d’estranquis començant per Dimas, el primer que s’hi va colar!
Essent per a ella inconcebible una manera tan poc «presentable» de pujar al tren, tot el problema consistia a comprar el bitllet a temps i per això calien molts empleats que en despatxessin. En el ben entès que hi ha bitllets de primera, de segona i de tercera; en la seva condescendència enfront dels pobres, que ella subratllava amb un somriure melós i prodigant els diminutius, la tieta hauria arribat a admetre fins i tot viatgers de quarta: «Cal donar facilitats», deia sovint; facilitats per adquirir el bitllet del tren que fa el trajecte Terra-Cel. Quan hi hauria tota mena de facilitats, quan no existiria cap barriada sense rector, cap poblet sense vicari, només per una malícia diabòlica podria explicar-se que algú perdés el tren.
L’admiració que m’inspirava en aquella època amb la seva activitat trepidant havia arribat per fi a esborrar aquella repulsió instintiva que jo havia sentit per ella durant la meva primera infància. La tieta posseïa, entre altres immobles, una casa de pisos al carrer Balmes prop de la Diagonal. La portera d’aquella casa era per a nosaltres «la portera» per excel·lència; servicial i devota, venia sovint a veure’ns a Sarrià. Tenia un noi no gaire més gran que jo; un dia ens el va dur per fer-nos saber que entrava al seminari. Precisament amb una beca de l’AVE. La tieta el va prendre entre els seus braços profundament emocionada: «Has escollit l’ofici més digne, fins els àngels et tindran enveja…». Vaig ser testimoni d’aquesta escena commovedora; la tieta fins havia plorat tot abraçant el noi de la portera.
Aquella nit no aconseguia adormir-me; les llàgrimes de la tieta, l’emoció de la portera, l’expressió feliç del noi, tot això em donava tombs dins el cap. La idea se’m presentà de sobte, evident; vaig sentir una gran vergonya de no haver-la tinguda abans. Que indigne havia estat fins aleshores d’una tieta com la meva! Vaig esperar amb impaciència que es fes de dia sense poder aclucar els ulls. La meva tia ha estat sempre molt matinera.
Em mirava estranyada: «Què et passa?». No havia tingut temps de pentinar-se; jo esperava que em prendria entre els seus braços com al fill de la portera, que les seves llàgrimes es confondrien amb les meves.
—Però… —se la veia desconcertada—. En fi, ja en tornarem a parlar. Em sembla que no tens una idea clara de les coses.
Poc després Monsenyor Pinell de Bray vingué de París a passar una temporada amb nosaltres.
—El noi se’ns vol fer capellà —li digué la tieta—; vicari de barriada…
Donava a la seva veu aquella inflexió d’indulgència en què es complaïa tan sovint; la mateixa indulgència melosa amb què, parlant amb un pobre, fingia interessar-se per la seva caseta, pels seus fillets. Déu etern, quins comptes podries demanar-nos dels nostres diminutius, de les nostres condescendències subratllades!
Monsenyor Pinell de Bray em mirava entre divertit i capficat.
—N’hauríem de parlar —va dir la tieta—. I no pas davant seu, naturalment.
Jo em sentia vexat. Jo no estava boig, per què doncs la tieta havia explicat la meva decisió al bisbe in partibus en aquell to d’ironia compassiva? Vaig quedar-me darrere la porta; volia escoltar la seva conversa. Era la veu vellutada, insinuant, de Monsenyor:
—Hi ha capellans de caldereta que fan carrera; en conec un, fill d’uns mitgers del baró de l’Albi, que ara és canonge a Tarragona. La dèria de la barriada obrera li passarà amb el temps, com la del telescopi; són guilladures d’adolescent. D’aquí que acabi els seus estudis té temps de reflexionar. La seva idea no és pas tan escabellada com et penses; la majoria de bisbes efectius surten del clero secular, no dels ordes religiosos… —En aquells temps, un bisbe in partibus era més distingit que un d’efectiu, perquè en efecte molts d’aquests havien sortit dels rengles dels «capellans de caldereta» com deia Monsenyor. Però jo no em sentia gens inclinat a «fer carrera»; aquesta expressió m’havia fet fàstic. Darrere la porta seguia escoltant—: T’ho dic i t’ho torno a dir, Llúcia: la idea d’aquest noi no és pas tan extravagant com t’imagines. Un secular pot conservar la seva fortuna, ja que no fa vot de pobresa; per contra, si es feia jesuïta com tu voldries…
—Hi ha coses més importants que la fortuna —tallà la tieta—. Jo mateixa, ho estic donant tot als pobres.
I vet aquí, Déu m’abeurà de solitud. Fins a la guerra no vaig tenir cap amic; fins que vaig conèixer en Soleràs. Companys, sí, molts; però jo tenia fam d’amic; no d’amics, sinó d’amic. Sense saber gaire com ni de quina manera, em vaig trobar enrolat abans dels vint anys a l’Exèrcit de Catalunya. M’havia presentat com a donador de sang als hospitals en aquells dies horribles de juliol de 1936; després vaig ser infermer, finalment practicant i un bon dia em van destinar a una brigada de la 30 Divisió com a alferes de Sanitat. Ja al front, em vaig trobar bé en aquella brigada, per què no? Era una brigada regular, militaritzada ja de bon començ; les idees i sentiments que s’hi respiraven no eren gaire diferents en essència dels meus, la gent hi era bona, per què no els hauria estimats? No eren doncs el meu proïsme? Després m’han preguntat més d’una vegada si jo ignorava que, mentre érem al front, a la rereguarda cremaven les esglésies i estossinaven els sacerdots. No ho ignoràvem, que era impossible ignorar-ho; aleshores no sabíem les proporcions increïbles que va prendre la matança al llarg d’aquell estiu, però tanmateix sabíem que la matança hi era. No la ignoràvem; només que per a nosaltres era com si hi hagués hagut la pesta, és que un renega el seu país perquè la pesta hi fa estralls? Estàvem entre dos focs i ho sabíem.
Quan, després, m’han preguntat tantes vegades què hi feia entre els «rojos», quan m’ho he preguntat algun cop a mi mateix (perquè també jo m’he fet aquesta pregunta algunes vegades, ja me l’havia feta en algun moment durant la guerra), haig d’acabar donant-me sempre la mateixa resposta: perquè no podia fer res més. Hi hagué, per damunt de tot aquell galimaties de pretextos ideològics, una divisió geogràfica; per a la immensa majoria —i jo n’era un— que no sabíem de política, hi hagué això i potser res més. Vam ser republicans perquè la zona on ens trobàvem, d’on érem fills, era la republicana; si haguéssim estat fills de l’altra hauríem estat de l’altra. N’hi havia, sí, que es passaven de l’una a l’altra i viceversa; jo mateix —ja ho contaré— vaig estar a punt de fer-ho, com en Soleràs, com tants, però la immensa majoria es va limitar a seguir les banderes que per la divisió geogràfica li havien tocat. Per a la immensa majoria fou així i qui sap si és així en totes les guerres; puc dir en tot cas que si a algú avergonyien els incendis, les matances, els desordres de tota mena de la rereguarda republicana, si a algú avergonyien més que a ningú, era a nosaltres.
Jo no puc parlar en rigor més que de la nostra brigada, l’única que he conegut a fons. I puc dir que algunes vegades, sobretot als començos, s’hi va parlar d’organitzar amb les altres brigades regulars una marxa sobre Barcelona per acabar amb les bandes anarquistes que estaven passant el país a sang i a foc. Algun dia s’arribarà a aclarir el tèrbol misteri de l’anarquisme; l’únic que sabem ara com ara és que van fer exactament tot el que calia perquè es perdés la guerra.
Recordo que als començos, poc després d’haver-m’hi incorporat, es parlava força obertament entre els oficials i caps de la brigada d’un cop que segons sembla preparaven algun general i diversos coronels per escombrar els carrers de Barcelona d’incendiaris, lladres i assassins; noms de militars prestigiosos, Guarner, Farràs, Escofet, transcendien fins a nosaltres, els oficials subalterns, i tots hauríem volgut que es fes la cosa. Però la cosa no podia fer-se sense deixar desguarnit el front.
Recordo una reunió d’oficials de la brigada (era molt a principis de la guerra) en què en Soleràs va parlar. Als partidaris de la «marxa sobre Barcelona» alguns oposaven aquella greu objecció: els feixistes passarien per l’ample trau que els hauríem deixat obert. Amb aquella lucidesa que li creava tants enemics perquè era irritant, ell ens va profetitzar que ja que deixàvem que la rereguarda «es fes fotre» perdríem la guerra; li van tallar la paraula per advertir-li que un oficial no podia parlar en termes tan derrotistes, que el derrotisme en un oficial tenia pena de mort. Exasperat per aquesta interrupció, va sortir fent espetegar la porta i cridant:
—Aneu tots a fer punyetes!
Era un noi estrany, abrupte, repel·lent i atraient a la vegada. M’hi vaig sentir lligat des d’aquell dia en què l’havia sentit parlar amb tanta lucidesa com valentia; perquè era valent si bé extravagant. Se n’explicaven històries molt rares; ja s’havia creat entorn seu una mena de llegenda dins la brigada. Les contradiccions en què semblava complaure’s eren per desconcertar; de la mateixa manera que aquell dia s’havia mostrat com el partidari més decidit del cop militar contra els anarquistes («un exèrcit en qui la rereguarda no sent el seu defensor no pot guanyar de cap manera», havia dit), altres vegades es destapava amb les més abracadabrants apologies de l’anarquisme, «l’única temptativa seriosa per convertir aquest món en aquella immensa olla de grills que tots anhelem». Podia defensar, segons la lluna, les idees més oposades; de manera que molts el tenien per un incoherent, quan en realitat és la persona més intel·ligent que he conegut en tota la vida.
Ell no feia cap cas de mi; no és pas que m’evités, sinó pitjor; com si no s’adonés de la meva existència. Un dia, jo li parlava d’aquella reunió d’oficials per expressar-li la meva adhesió al que ell hi havia dit; li deia que sospitava la presència d’agents molt tèrbols entre els agitadors de les bandes d’assassins que terroritzaven Barcelona. Per a mi, es tractava més que de sospites vagues ja que coneixia en Lamoneda; algun dia en parlaré. En Soleràs em tallà:
—Això que dius és una banalitat. No val la pena de parlar per dir obvietats com aquestes.
Les meves temptatives per fer-li confidències d’una mena més personal no van tenir pas més èxit; ell les deturava a l’acte:
—Tots tenim ties que sospiren perquè ens passem a l’altra banda.
Una vegada em va llançar aquesta frase que després havia de repetir en diverses ocasions:
—Cada nebot té la tia que es mereix.
Les nostres dues ties, la seva i la meva, no tenien res o quasi res de comú. Ell sentia per la seva una veritable tendresa per més que l’amagués sota el to de la sorna; jo, en canvi, sempre m’he sentit repel·lit per la meva. A despit de les seves rebufades jo tenia per en Soleràs una viva estimació; el seu cinisme no m’imposava. L’endevinava un solitari ple de riqueses doloroses i secretes; era catòlic? En tot cas, cínicament catòlic; en boca d’ell les veritats de la religió prenien les formes més sorprenents, sovint les més irritants.
Quan, per rareses de conducta en el curs d’una batalla que ara no ve a tomb, el van desposseir del seu empleu de tinent de metralladores, vaig anar a manifestar-li la meva amistat inalterable.
Jo hi anava amb tot el meu candor, ben gran encara en aquella època; pensava que podia necessitar-me en aquell moment, quan l’havien degradat (en Lluís no s’havia incorporat encara a la nostra brigada). Imaginava que algunes gotes de bàlsam damunt la ferida coent que la degradació havia d’haver-li causat serien sempre benvingudes; ara, al cap de tants anys, em fa estrany a mi mateix com podíem donar aleshores importància a la pèrdua d’uns galons d’alferes (ell era alferes si bé amb empleu de tinent), substituïts al capdavall pels de brigada —que són els immediatament inferiors—, però el cert és que en uns mesos de guerra ens havíem assimilat tant a l’esperit militar que el descens d’un grau ja ens semblava una vergonya a penes suportable. N’hi havia que d’ençà que l’havien degradat li giraven l’esquena quan el veien.
El vaig trobar al magatzem d’intendència de la brigada entre caixes de pots de llet i sacs d’arròs i de cigrons; assegut damunt un dels sacs, estava tot absorbit llegint un gros volum.
—Seu —em va fer secament—. Pensava precisament en tu, ja que ets alferes de Sanitat. Hauries de dir-me amb exactitud quins són els símptomes de la blennorràgia. —Els seus eterns estirabots…, però aquell dia jo no me’ls esperava i vaig estar a punt de posar-me a plorar. Perquè sóc ploramiques—. No t’ho prenguis així, carai; no es tracta pas de mi. Es tracta d’un tal Casanova. Potser n’has sentit parlar? Casanova de Seingalt, venecià de professió. Les seves memòries em tenen preocupadíssim. Si l’hem de creure, es curava de les seves calipàndries amb tanta facilitat com les atrapava. És possible?
—En el segle XVIII, cal donar-ho com a impossible fora d’un miracle.
—Un miracle! Seria formidable per curar-se d’una calipàndria d’aquesta mena; però Casanova era volterià, cal descartar la hipòtesi del miracle.
—No he vingut per parlar de Casanova.
—Potser has vingut a clavar-me una tabarra de política? —En aquella època encara es parlava força de política a la brigada; se’n parlava tant que tothom va acabar (poc abans de l’arribada d’en Lluís) per fastiguejar-se’n. Vam acabar fent bonament la guerra «ja que érem al ball», sense trencar-nos més el cap. En Soleràs havia estat el primer a acusar aquesta fatiga de les xerrameques polítiques; sovint escarnia els discursos que vomitaven sense parar per la ràdio i que ens arribaven al front pels diaris—. Vet aquí —em signava els sacs de cigrons— com faig heroicament la guerra als feixistes, és a dir, als dolents. Nosaltres cridem: «morin els fatxes!». Ells criden: «¡mueran los rojillos!». I tots, ells i nosaltres, volem dir el mateix: morin els dolents! Tothom contra els dolents; tothom, sempre, a tot arreu, a favor dels bons. Quina monotonia. Déu meu! És que no hi ha ningú amb una mica d’imaginació en aquest planeta? Però el que tenen de pitjor les guerres és que després se’n fan novel·les; pel que respecta a aquesta (que t’ho asseguro, és una guerra de merda com tantes), se’n faran unes novel·les particularment idiotes, d’un rosa i d’un verd molt pujats: hi sortiran joves herois meravellosament valents, angelicals noietes meravellosament ben parides. Tu no, pobre Cruells; tu no ens afligiràs amb un mamotreto d’aquests. Però els estrangers… Tu no creus en el meu do de profecia i és una llàstima; perquè et podria dir, per exemple, que els estrangers faran de tota aquesta immensa pasterada unes grans històries de toreros i gitanos.
—Toreros? No s’ha sentit mai a dir, que jo sàpiga…
—Sí, pobre Cruells; no s’ha vist mai un torero a l’exèrcit i molt menys un gitano, però els estrangers tenen un nas molt fi per al negoci. Els negocis són els negocis, diuen tots els estrangers, i el temps és or; perquè una novel·la d’argument espanyol es vengui, és absolutament necessari que l’heroi sigui un torero i l’heroïna una gitana i que al tercer capítol ja te’ls trobis fornicant en una jungla tropical plena de toros salvatges; tot el que no sigui això és perdre el temps i el temps és or. Els estrangers són una partida de cretins; en parlo amb coneixement de causa, perquè he viatjat. El món no anirà bé mentre hi hagi tants estrangers.
—Què t’ha agafat ara contra els estrangers?
Em va mirar com estupefacte per la meva pregunta:
—El que més m’irrita —la seva veu de baix feia com un grunyit—, és pensar que jo també sóc un estranger. És la primera cosa que un aprèn viatjant. La primera vegada (va ser trobant-me a l’exregne de Saxònia) que un funcionari públic em va tractar d’estranger, vaig estar a punt de bufetejar-lo com si m’hagués insultat. Jo, estranger?, vaig cridar; mai de la vida! L’estranger ets tu! I és que tots, tots ens pensem que els estrangers són els altres. Estrangers ho som tots, quin fàstic! Anem vivint amb la il·lusió que només ho són els altres, quan un és sempre ell mateix el més perdudament estranger de tots.
—Pobre Soleràs —vaig dir—, quanta raó tens en el fons. El més perdudament estranger…, però, què hi guanyes buscant sempre el fons de les coses?
—No hi guanyo sinó merda —em va replicar colèric—. Si pogués arribar a ser un imbècil com tothom! Dóna un cop d’ull a aquest diari que s’arrossega sobre aquests sacs de cigrons, mira aquest titular enorme a primera plana: «Dempeus, proletaris!». Es tracta d’un discursàs radiat del genial camarada Llibert Milmany, el director general de la Propaganda de Guerra; perdona, ara m’adono que no saps de qui et parlo.
Aleshores, en efecte, jo a penes havia sentit parlar del cunyat d’en Lluís —cal recordar que no coneixia en Lluís encara—, per més que duia una activitat prodigiosa en el ram de la propaganda des de poques setmanes després de començada la guerra. Jo m’havia incorporat al front ja des dels primers dies, quan en Llibert Milmany encara no s’havia donat a conèixer, i al front no es parlava d’ell com no es parlava o a penes de cap dels nous personatges que anaven apareixent i desapareixent en els escenaris polítics de la rereguarda en una sarabanda per a nosaltres incomprensible. En Soleràs en canvi el coneixia moltíssim:
—Genial camarada! Té la nostra edat i una salut com un toro, però és indispensable a la rereguarda, ja veus si n’és d’indispensable: «Dempeus, proletaris!», ens diu ben assegut al seu despatxàs de Barcelona. Quan tu has entrat, jo em sentia turmentat per un dubte de consciència; ja hauràs remarcat que m’estava assegut sobre un sac de cigrons llegint les memòries de Casanova i no obstant aquest diari ho diu ben clar: «Dempeus, proletaris!». Podia continuar assegut sobre els cigrons? M’havia de posar «dempeus», com diu el genial camarada? Segons sembla, això de «dempeus» vol dir drets; però, és que sóc un «proletari», jo? Dubte airós! En realitat no sóc més que un aspirant a notari; caldrà que escrigui una carta anònima a l’il·lustre Llibert (anònima perquè em coneix massa), suggerint-li que variï un xic els seus discursos; en el vinent podria dir per exemple: «Dempeus, notaris! Dempeus, apotecaris!». Una mica de varietat, Senyor…
Després d’aquesta vegada no ens vam tornar a veure durant algunes setmanes; ell anava amb la camioneta del Cos de Tren a buscar queviures a la rereguarda i degut a això passaven de vegades molts dies que no se’l veia per la brigada. Un vespre, inesperadament, es va presentar al botiquí del batalló on jo prestava els meus serveis aleshores. Havia vingut, em digué, expressament fins a aquell poble, força allunyat de la base d’intendència, per veure’m i xerrar llargament amb mi. Després de sopar el vaig dur al soterrani on tenia el meu jaç; vaig baixar-hi una altra màrfega per a ell.
—Si et digués que des de sempre, des de la meva més tendra infància —és aproximadament amb aquestes paraules que va començar el seu monòleg, que havia de durar hores, no bé estirats tots dos a les màrfegues respectives—, l’univers se m’apareix sota l’aspecte d’un oceà femení…, oh, qui pogués cabussar-se en les seves aigües tèbies i vertiginoses! Però un és un Tàntal clavat a la platja. L’oceà és a tocar, impossible cabussar-s’hi! Elles no es deixen. Tu pots fer-te la il·lusió que si no t’hi llences de cap és perquè ets virtuós; jo, no. Cap il·lusió no m’és ja permesa: ho he intentat tot, són elles les que no volen! D’altra banda el meu cas és dels més complexos, perquè sóc bojament clerical. N’hi ha que no creuen en res, ni tan sols en la missa negra; són ells naturalment que la diuen, però no saben el que es fan. Senyors importantíssims, saps; gerents de grans societats anònimes, catedràtics d’Economia, formidables pedants. No arriben ni a sospitar que adoren sense saber-ho el Pare Antietern en persona.
—El Pare Antietern? —vaig dir.
—Sí: el Pare Antietern. És el nom que jo li dono i per poc que ho rumiïs veuràs que és el que més li escau; estic íntimament convençut que és el seu nom veritable i que si sota aquest nom no és gens conegut és precisament perquè a ell li agrada tant l’incognito. Li agrada prendre les formes més anodines en les seves encarnacions, que són molt més freqüents que no et penses; li agrada confondre’s entre la turbamulta més grisa dels carrers a fi de fer-se adorar sense que els adoradors se n’adonin. Li agrada l’equívoc, l’ambigüitat, la mistificació; li agrada el luxe, però no tant el luxe car com el luxe tronat —aquell que esclata en els cataus del vici a l’abast de totes les bosses—: sí, es preocupa que hi hagi inferns a l’abast de tothom, perquè també ell es recorda dels pobres. No oblida pas els empleats modestos que han d’aprofitar la setmana anglesa per esbravar-se una mica. L’estiu és llarg a Barcelona; les nits hi són curtes, però calentes i feixugues, inoblidables nits de la canícula barcelonina! Jo m’escapava de la Godella, la finca de la tieta on estiuejàvem, amb l’excusa que el catedràtic d’Economia em volia veure, per immergir-me de tant en tant en aquell món que tant m’atreia i que tant coneixia; jo el coneixia sobretot de l’hivern, però és a la canícula que sembla obrir-se del tot com una d’aquestes grans fruites que amb la calor s’esberlen i mostren el seu interior fastuosament madur i més que madur. I vet aquí que per aquells carrerons n’hi ha que van, turmentats per la calor i l’insomni, com papallones de flor en flor fins que en troben una que els atreu estranyament; oh, molt més que cap altra i no podrien dir per què. Aparentment és com totes; s’està plantada, com totes, en el seu portal o a la seva cantonada com un sentinella que acompleix el deure auster; no té res de particular, res que no tinguin les altres, però és als peus d’aquesta que un caurà de genollons en un impuls irresistible. L’imbècil no ho sospita, quants idòlatres hi ha sense saber-ho!, però és la fascinació de l’Antietern que ja els antics coneixien: fascinatio fugacitatis, irresistible seducció d’allò que és fugaç, d’allò que no durarà més que una curta nit de canícula! La idolatria de les idolatries, l’adoració d’allò que és fugaç! Caure de genollons als peus d’allò que ha de ser destruït per la malaltia, la vellesa, la mort; besar-ho amb adoració! Renegar l’Eternitat per córrer a fer-se esclau del Temps! Però jo almenys no sóc gerent de cap societat anònima, no pontifico des de cap càtedra d’Economia, i després —sempre després!— me n’anava, ja amb les clarors de l’alba sobre el port, a prosternar-me en alguna església oblidada, ben deserta i ben fosca, amb els ulls fits en la llàntia del Santíssim per deixar-me endur a la dolçor del penediment. Sí, és molt dolç poder dir a aquell Déu crucificat i oblidat: «Senyor, ets Tu mateix que ens vas ensenyar aquest truc, aquest formidable truc, la pregària del publicà». —En la fosca, la seva veu de xantre vibrava com els registres baixos d’un orgue; anava prenent èmfasi i era difícil de destriar-hi l’emoció de la mofa—. La dona és l’Oceà, l’home el Sàhara. Aquestes dues immensitats enemigues, l’aigua i la set, s’estan l’una al costat de l’altra i no es barrejaran mai. Si es barregessin, en naixeria el més gloriós dels continents; però impossible. Al cor del Sàhara, allà on els sorrals estan més recremats pel sol, creix una varietat de cactus que arriba a tenir una alçària considerable; alguna rara caravana de tuaregs ha arribat a entreveure al lluny l’únic exemplar de l’espècie (ja que es tracta d’una espècie que té un sol exemplar). La seva silueta vertical projecta damunt la sorra una ombra que s’allargassa fins a l’horitzó; més aviat és l’ombra que no pas el cactus allò que els tuaregs han arribat a entreveure. Ara bé, a més de la particularitat de ser l’únic exemplar vivent de la seva espècie, aquest cactus en presenta una altra: viu mil anys per florir un segon i morir. Saps, el Sàhara és remarcable per més d’un concepte.
—No havia sentit parlar mai d’aquest cactus.
—No? És formidable. Arriba per fi el moment que li toca florir «Bah, de què em serviria?», diu; i prefereix expirar sense conèixer aquell segon de glòria, aquell segon per al qual s’havia preparat durant mil anys! «Florir? Per què?», diu quan arriba el moment. Sí; quan li arriba l’hora diu «Bah» i expira sense dignar-se florir. De debò que no n’havies sentit a parlar? És formidable. Gent de poca cultura, com diu el capità Picó; perquè, en fi, és un cactus molt conegut, és el cactus solerassus. Realment, no el coneixes? I els insectes? No has sentit parlar tampoc dels insectes?
—Quins insectes?
—Quins? Tots! Tots els insectes! Els insectes, no importa quins. És curiós com els insectes comencen la seva vida amb la decrepitud, al revés de nosaltres; quin dels dos sistemes és millor? N’hi ha que s’arrosseguen penosament durant anys per arribar a viure un instant de joventut, de vol nupcial: torna a ser en el fons la història del cactus solerassus; tot ve a ser el mateix en definitiva, com si tot hagués estat fet de cara al vol nupcial, de cara a la gloria, però que no ens en deixessin tastar més que una sola gota, un sol instant! I per aquesta sola gota, per aquest sol instant, per aquest llampec de gloria tan incerta… Bah, t’hi perds com en un inextricable galimaties. Per exemple: quan la vida animal no passava gaire de l’insecte (ja que estem parlant d’insectes), la vida vegetal ja coneixia les floracions més esplèndides; les orquídies més monstruoses i espaterrants ja havien esclatat al cor de les jungles més espesses i més calentes quan el nostre avi el cuc de terra s’arrossegava encara sense ulls. Hauríeu pogut creure aleshores que era el vegetal el destinat a la glòria més alta; ara sabem que no va ser així. Déu ha volgut descendir del cuc de terra i no de l’orquídia: confessa que n’hi ha per tornar-se boig si un tracta de comprendre-hi ni borrall. —Era inútil que jo intentés tallar el seu soliloqui; la retòrica l’arrossegava, la seva veu de xantre prenia més i més èmfasi. Jo sabia que gesticulava, perquè el punt lluminós del seu cigarret dibuixava estranys arabescos en la fosca espessa del soterrani. Saltava d’un tema a l’altre i crec que arribava a oblidar-se de la meva presència—: El menys que en puguem dir és que tot és inexplicable fora del no-res. És formidable com no s’adonen que, per una equació algebraica infal·lible, no creure en res = creure en el no-res; si no existís res, no hi hauria problema, tot seria clar com l’aigua. El no-res és l’única cosa lògica, racional, lliure de tot misteri, perfectament simple i comprensible; però el no-res és l’únic que no existeix —per definició— i tota existència és misteri. Cosa que equival a dir que pensar és perdre el temps, ja que un no pot arribar enlloc: o bé no hi ha res o bé, si alguna cosa hi ha, és misteri impensable. D’altra banda no era pas d’això que estàvem parlant; tornem al nostre tema. T’estava dient que són elles les que no volen, no pas jo; perquè el lliri de la castedat no és pas el meu fort, t’ho asseguro. Ja que tu ets capellà, o en seràs, tens l’obligació d’escoltar les meves confessions sobre aquest tema, que imagino que és el que en forneix el 99%. Doncs vet aquí el punt essencial: elles no es deixen; amb honroses excepcions, naturalment, però, qui s’ha interessat mai per les excepcions? Les excepcions…, les que es deixen…, si et digués que des del moment que es deixen…, si et digués que des del moment que es deixen ja no tinc ganes de res… Cal reconèixer que hi ha aquí un misteri; misteri pertot arreu! Només en sentim autèntiques ganes amb aquelles que precisament no es deixen; que els ateus m’expliquin aquest misteri, els fotuts ateus. Però ca, no us saben explicar cap misteri ni res que valgui; només us saben parlar del progrés. Us estaborneixen amb el progrés! Van a Amèrica i comencen venent diaris a les cantonades; fan grans fortunes i després tornen per explicar-nos com les han fetes, com si això interessés. La culpa és del progrés, ja que, en altres temps, aquells que anaven a Amèrica ja no en tornaven, no podien clavar-nos la lata. Jo, aquí on em veus, també he venut diaris per les cantonades; diaris invendibles, La barrinada, no et pensis. Però no a Amèrica, on hauria fet infal·liblement una fortunassa, sinó a Barcelona, en plenes rambles. És formidable com aquests que tornen d’Amèrica no s’avergonyeixen d’haver-hi fet fortuna: t’ho expliquen sense enrojolar-se, incapaços de copsar la fondària d’una frase que se li va escapar a la meva tia. Li havien presentat un senyoràs molt elegant: «Un home educadíssim», va comentar després ella; «diuen que ha hagut de guanyar-se la fortuna ell mateix, amb el seu propi esforç, però em fa l’efecte que és una calúmnia». Potser aquell senyoràs havia començat per vendre diaris a les cantonades de Nova York; allà és molt ben vist, és de bon to, és el primer que han fet tots els milionaris. S’avergonyirien d’haver-ne venut pels carrers de Barcelona, però a Nova York fa distingidíssim. Vet aquí un altre misteri, el de la vergonya, que molt m’agradaria que m’expliquessin els genials ateus: de tot el que jo he fet, allò que més m’avergonyeix és haver escrit a un anunci de La Vanguardia que prometia un «prospecte confidencial» sobre la manera de fer-se uns músculs d’atleta en quinze dies. Per quinze pessetes: a pesseta per dia. Aquí on em veus, he estat capaç de gastar-me quinze pessetes a canvi del secret per fer-se uns músculs d’atleta. Per què no dir-ho tot d’una vegada, ja que m’estic confessant? Vaig ser fins i tot capaç d’acudir a la «consulta íntima» de Madame Zoraida, «experta en psicologia de la conquista amorosa». Naturalment, no vaig reeixir cap conquista; ni tan sols la de la tal Zoraida, que tanmateix era una gitana de les més desvergonyides. No em vols creure? Doncs si et digués que fins vaig comprar un tub de Barbyl, i no pas el tub petit, de deu pessetes, sinó el supergegant, que en val quaranta; m’agradaria tant, quan m’afaito, que la fulla fes soroll… Em va sortir un pèl més; només un, però això sí, molt llarg. —Va sospirar com sota el pes d’un record dolorós i reprengué tot seguit el seu monòleg, ara per parlar-me de geologia. Aleshores jo no podia endevinar a què treia cap la geologia en el seu soliloqui—: M’he rebaixat fins a empollar la geologia; me n’he arribat a empassar volums i més volums sense entendre-hi ni borrall. Perquè elles adoren la geologia, no ho sabies? Tot inútil! L’única cosa que en vaig treure en clar és que només per un atzar extraordinari podríem arribar a ser fòssils; ja veus, fins aquest consol se’ns refusa. Perquè m’era, en altre temps, un consol molt suau això de pensar que un dia jo seria un esquelet fòssil dins la vitrina d’un museu amb una etiqueta: «Homo solerassus antiquus», fent por a la canalla de les escoles primàries i secundàries. Adéu, somnis bells de la innocència perduda! Em va caldre empollar tot un espantós mamotreto per perdre totes les meves il·lusions en aquest ram; no seré mai fòssil si no és per una xiripa extraordinària. Puc dir, doncs, que he perdut els meus treballs i els meus dies: el Barbyl va resultar un fracàs ni més ni menys que el curs de psicologia de Madame Zoraida i que aquelles empollades de geologia i tot el que m’emprenc. I tanmateix, qui és que ens fa créixer el pèl? Nosaltres mateixos, evidentment; nosaltres mateixos, però no amb la nostra voluntat conscient —ja que aleshores seria ben simple—, sinó amb una altra voluntat, de la qual no tenim cap consciència, que està enterrada en el més endins de nosaltres; és aquesta altra voluntat que ni sospitem, la que ens fa créixer el pèl o les ungles, la que ens modela el cos i la cara; cada u té la cara que vol, però, silenci!, ningú no té consciència d’aquesta altra voluntat. Silenci, silenci!, no remenem l’aigua massa tèrbola del fons del nostre pou. Te’n podria parlar tant…, perquè jo he rumiat moltíssim sobre aquestes coses. Tota la meva vida! I això em duria a parlar-te de la meva infància i de la meva tia, tan diferent de la teva. Per a la teva, la vida és tan lògica com un compte corrent en un banc: quantes bones obres heu ingressat? Quant heu retirat del compte? Quin saldo queda? Vet-ho aquí tot. Per a la meva, al contrari, tot és misteri, fosca, raresa; flota en el sobrenatural amb tota naturalitat.
—Santa Filomena… —vaig aventurar.
—Deixem santa Filomena en pau —em va tallar amb irritació—; les visions més o menys celestes no tenen al capdavall res de sorprenent. Et puc explicar cosa millor; perquè aquesta nit t’ho vull explicar tot, quan tornaríem a tenir una ocasió més favorable? És per això que he vingut a veure’t. Tu no ho repetiràs als altres de la brigada, n’estic cert, perquè ets capellà i bé has de guardar el secret de confessió; recorda que jo no he dit a ningú que fossis capellà. N’hi ha a la brigada de tan bèsties, de tan pràctics, de tan vius…
—No sóc pas capellà.
—No importa, ho seràs i ja en tens tota la pinta. Amb tu, només de veure’t la pinta, a un li agafen unes ganes terribles de confessar-se, de confessar-ho tot, fins els secrets més tristos, més feixucs, més tèrbols. Com si la vergonya ens pugés de l’estómac a la gola i es tornés espessa i dolça com la mel. Sí, Cruells, cal que escoltis els meus romanços perquè aquesta nit no tinc son i em sento en vena de parlar fins que es faci de dia, ja ho veus. No són més que romanços, és clar, però que us marquen per tota la vida; jo he respirat un aire enrarit des de la meva més tendra infància fins a la guerra. Durant anys molt llargs, anys interminables —i a despit de tot, no canviaria la meva tia per la teva per res del món. El Dret, segons Papinià, consisteix a donar a cadascú el que sigui seu; que cadascú es quedi, doncs, amb la seva tia. Suum cuique tribuere.
—La cita no és de Papinià, sinó d’Ulpià.
—No discutirem per tan poca cosa. Hi ha tants fenòmens inexplicats… —Jo endevinava en el to de la seva veu com unes vacil·lacions i un malestar, que ell tractava de dissimular amb estirabots; fins hi hagué un moment que callà una llarga estona; va ser després d’haver dit: «Hi ha tants fenòmens inexplicats», frase per cert que em va decebre per la seva banalitat evident. El seu cigarret s’havia apagat i ell s’estava immòbil fins al punt que vaig pensar que ja dormia—. Hi ha tants fenòmens inexplicats —repetí la seva veu cavernosa després d’aquell silenci—. Et penses que el cristianisme en els seus començos era gaire més recomanable que un grup d’espiritistes? Vull dir als ulls dels profans, no t’enfadis; als ulls dels eterns semenfotistes, que de totes les sectes ha estat, és i serà la més nombrosa. Et prego que m’escoltis abans d’enfadar-te; tu, precisament tu, ets una de les rares persones que ho podries entendre, ja que, segons m’has explicat alguna vegada, havies tingut atacs de somnambulisme temps enrere. Cal que cadascú aguanti la seva tia; i pel que fa a la meva…
A dotze anys, poc després que la tieta Llúcia m’hagués regalat aquell telescopi amb motiu d’unes matrícules d’honor, jo havia tingut en efecte un atac de somnambulisme i en Soleràs era l’únic de la brigada a qui ho havia explicat. Em van trobar passejant per la vora del terrat de la torre on vivíem, a Sarrià, com si tot caminant mirés amb el telescopi, però amb els ulls clucs; si la tieta no m’ho hagués dit, jo no ho hauria sabut mai, ja que quan un es desperta no recorda res. A l’època de la meva conversa amb en Soleràs, les crisis somnambúliques no m’havien repetit, de manera que aquell atac ja llunyà havia quedat com a únic; poc després, ja incorporat en Lluís a la brigada, vaig tenir el segon: els soldats de la ronda de nit em van trobar pels carrers d’Olivel de la Virgen caminant adormit i també com si mirés amb el telescopi, però ara això no fa al cas.
Érem a darreries de novembre quan vam tenir aquesta conversa i en aquell moment la pluja començà a batre amb fúria contra el vidre de la lluerna, que tancava malament; fines gotetes entraven amb les bufades d’aire fred. Ell encengué de nou el cigarret i vaig veure-li un instant la cara: em va reprendre com una aparició. Semblava més magre que mai i tenia una expressió com si fos presa d’un accés de migranya; amb el cigarret als llavis i el misto als dits, es passà la mà esquerra pel front i em mirà fixament amb els seus ulls de miop, que expressaven un no sé què com de sofriment que es vol amagar perquè és vergonyós. Desaparegut de nou en la fosca, reprengué el soliloqui:
—En el seu cau sense electricitat, lluny de l’aire i de la llum com un faraó al fons de la seva piràmide, la meva tia (que és riquíssima, Cruells) s’ha fabricat un món secret per al seu ús privat. És d’altra banda l’únic avantatge realment envejable que tenen els rics, aquesta possibilitat de fabricar-se’n un, de fer el que els dóna la gana prescindint del que diran els altres. Certes nits, jo sentia com unes crepitacions; les havia sentides sempre, les retrobo tan lluny com remunto en els meus records. Eren unes crepitacions no gaire fortes, però molt singulars, com si vinguessin de l’interior de la fusta dels mobles. El meu dormitori és a l’extrem oposat del seu, a l’altre cap del pis, i dóna al jardí d’un convent de monges dedicades a l’ensenyança. La tieta havia escollit per dormitori l’habitació més petita, la més interior; com que es tracta d’un immoble del segle passat (ella no ha volgut mai canviar de pis), té encara algunes habitacions totalment interiors, sense finestra, i el seu dormitori n’és una; l’única obertura és la porta, que dóna directament al rebedor. Una nit (això va ser quan jo anava a fer tretze anys) vaig sentir unes crepitacions més fortes que de costum; venien del saló, que és al costat del meu dormitori. Era com si algú serrés la caoba de la consola o hi tamborinegés per damunt amb els dits; aquests estranys sorolls es feien a moments més forts i arribaven a semblar el galop llunyà d’un cavall o el rebotre ràpid, seguit, d’una pilota de goma. Vaig sortir del llit, mort de curiositat; un raig de lluna es filtrava a través de la persiana fins al fons del saló i es reflectia en el mirall entelat de la consola, que l’enviava al retrat a l’oli del meu avi; un alè venia del jardí de les monges tot carregat de perfum de tarongina, perquè era una nit de juny. Jo avançava descalç; els sorolls havien cessat de cop i volta en el saló des del moment de la meva entrada. Una estona després els vaig tornar a sentir, més febles, però no al saló, sinó al passadís que va d’aquest al rebedor. Vaig anar cap allí; els sorolls s’allunyaven com si em fugissin. Perseguint-los, em vaig trobar sense adonar-me’n dins el dormitori de la tieta. M’escoltes?
—T’escolto —vaig fer.
—És indispensable que t’expliqui tot això, Cruells; absolutament indispensable! El dormitori pudia a resclosit, ja que la tieta hi dorm amb la porta tancada. Normalment les meves passes, ni que jo anés descalç, haurien hagut de despertar-la, ja que té l’orella finíssima; ja no et dic el fet d’haver obert la porta. També normalment la fosca hi hauria hagut de ser total i, a despit de tot, jo percebia com una vaga claror, alguna cosa de blavós i d’indefinit que emanava de no sé on, just perquè jo arribés a entreveure la seva fesomia. Tenia els ulls oberts i somreia. Del racó dels llavis li sortia un fil d’escuma que arribava fins al coixí; immòbil, somrient, no em veia; dormia —i no obstant tenia els ulls oberts de bat a bat. La tauleta de caoba que té al costat del llit estava com suspesa en l’aire; només tocava a terra per una de les tres potes i es balancejava molt suau com si esbossés el primer moviment d’un vals lentíssim. Tot això, tan llarg d’explicar, només va durar un segon; així que vaig entrar, la tauleta es posà bruscament de peus a terra, la claror blavosa desaparegué, els sorolls van cessar. M’escoltes?
—T’escolto —vaig repetir.
—L’endemà vaig tractar de parlar-n’hi, tot callant que havia entrat a la seva alcova. Només li vaig parlar d’aquells sorolls estranys, d’aquelles fluors vagues; m’escoltava amb una ganyota d’incredulitat despectiva i en un cert moment es va tocar el front amb el dit: «Tot això que dius són bestieses», va dir, «romanços d’espiritistes. Faries millor de llegir les obres completes de Bossuet».
—Justament les de Bossuet?
—Era evident que la tieta no havia sentit res; era evident, i tanmateix té una orella finíssima (prou que ho sabia jo, que havia de fer prodigis per escapar-me de nits; a tretze anys jo ja havia començat les meves escapades nocturnes). Al pis no hi havia ningú més que ella i jo a partir de les deu del vespre, hora en què la criada —una vella que havia servit molts anys en un convent de monges abans d’entrar al nostre servei— se n’anava a dormir a les golfes de l’immoble, on tenia un dormitori molt més gran i confortable que el de la tieta. Cal que et digui que l’immoble és un dels molts que té, certament el més antic; nosaltres n’ocupem el pis més petit, però les golfes són enormes. A partir de les deu no quedàvem, doncs, al pis més que la tieta i jo, i els raps —ja que es tractava d’això, no te’n fumis— es produïen sempre entre mitjanit i les quatre. Vet aquí doncs que jo havia fet aquesta descoberta: al moment dels raps, la tieta dormia molt més profundament que de costum. Vaig aprofitar-me d’aquesta descoberta en les meves escapades. Podia caminar pel passadís i obrir i tancar la porta del cancell, que és a poques passes del seu dormitori, sense que ella se n’adonés. Estava en trànsit.
—És que de debò em voldràs fer creure…
—Sí. T’ho vull fer creure perquè és l’única explicació possible. Tu has tingut atacs de somnambulisme, saps per experiència pròpia que després un no se’n recorda. La meva tia, certes nits, cau durant el son en estats de trànsit; i ella ni ho sospita. Diguem, simplificant, que és mèdium sense saber-ho; tu no sabries tampoc que ets somnàmbul si els altres no t’ho haguessin dit. Serà inútil recordar que d’altres sense saber-ho han escrit en prosa? Quantes coses fem sense saber-ho! D’altra banda el cas de la meva tia no és pas tan rar com imagines; se n’han estudiat molts d’altres. Més aviat són la regla que no pas l’excepció: la majoria de mèdiums ho són sense tenir-ne consciència. Si la meva tia, tan devota, tan dels pares felipons, ho arribés a sospitar, li vindrien basques. Una vegada, de sobretaula, vaig dur astutament la conversa cap a certes experiències de metapsíquica de què aleshores es parlava i a les quals, segons es deia, havien assistit Einstein i Madame Curie en persona. Em va tallar: «No em parlis mai d’aquestes coses, t’ho prego; em fan venir uns fàstics que vomitaria». Només et diré que després d’això no podia escoltar el nom d’Einstein sense sentir un espasme a l’estómac. I bé, precisament aquestes nàusees tan significatives ens posen sobre la pista: el seu malestar davant els fenòmens de la parapsicologia, és que no ve doncs del fet que ella mateixa n’és profundament tarada sense sospitar-ho? Ja que res no ens fa sentir tants fàstics com allò que portem ben amagat dins nostre. Ara, Cruells, pots comprendre qui sóc jo: un tarat hereditari, que ha viscut fins als vint-i-tants anys submergit fins al coll dins un aire tan espès com l’aigua d’una bassa estancada. No sóc més que el nebot histèric d’una tia semiepilèptica, únic baró supervivent d’una família de tocats; únic baró supervivent, fixa-t’hi bé, criat i aviciat per una tia solterona, milionària i visionària. Em faig horror a mi mateix, Cruells; de vegades, a la nit, quan estic sol al fons d’aquell gran magatzem d’intendència (perquè hi dormo), sento uns calfreds com si algú em bufés a la cara en la fosca. El pèl se’m redreça al llarg de l’espinada com el d’un gos que udola davant de…, davant de què? Els gossos ho saben, nosaltres no. Suposo que és inútil que et digui que els espiritistes són en general una boníssima gent sense fantasia, ja prou feliços quan poden permetre’s la innocent il·lusió de xerrar una mica amb les seves estimades ties difuntes. No hi ha res del que ells creuen; els pobres fiambres no hi fiquen el nas per res en aquestes coses. Si fossin ells, que en seria de senzill; però no són ells. Són éssers molt més torbadors: som nosaltres mateixos. Es tracta de la nostra «altra voluntat», d’aquell «algú altre» que tots portem a dins sense saber-ho. És ell, aquest «algú altre», que actua des del moment mateix de la concepció; ell que organitza la matèria en mans, en ulls, en peus, ell que a la pubertat fa créixer de cop i volta aquell pèl que aleshores ens sorprèn. I hi ha de què sorprendre’s! Ens sorprenem dels fenòmens mediúmnics fins al punt de no voler-hi creure i en canvi no ens sorprèn gens ni mica la creixença de les ungles o de la barba, com si una cosa no fos tan inexplicable com l’altra. Aquell fil d’escuma que vaig veure sorgir dels llavis de la tieta era probablement ectoplàstic; sí, però com ho són també en darrer terme les ungles o els cabells. Tot ho és! Hi ha d’altra banda un fenomen parapsíquic a l’abast de tothom i és el somni; en somnis veiem coses, cares, sentim sorolls, veus: tot això ho fabriquem evidentment nosaltres mateixos, però no amb la nostra voluntat conscient, sinó amb l’altra. Quantes vegades haurem volgut somniar a voluntat! Impossible. Podríem somniar coses tan meravelloses, si poguéssim escollir-les! Podríem somniar per exemple unes ties sensacionals, formidablement ben parides, amb els ulls plens de les més tendres i tèrboles complicitats! I bé: jo en somnio d’espantoses; si et digués quantes, quantes vegades he arribat a somniar aquella Madame Zoraida, que era horrorosa! Si poguéssim exercir la nostra «altra voluntat» com fem amb la conscient, podríem fer encara una cosa millor que somniar a gust nostre: podríem tenir una cara com un déu, una barba espessa i dura, uns músculs com un descarregador del moll, un pit com un cavall. Impossible, impossible, impossible! No podem res damunt la nostra «altra voluntat»; és cega i avança a palpes. Pot errar-se estranyament de camí; de la mateixa manera que organitza la matèria, aleshores de la gestació, en una mà o un peu, un fetge o una melsa, en un altre moment pot organitzar-la en un carcinoma monstruós.
—M’hi perdo —vaig murmurar.
—Jo també —digué ell—; jo també m’hi perdo. I tot això m’estaborneix. Cada u té la cara que vol, només que es tracta de l’altra voluntat; i és ben bé això el pitjor de tot plegat, ja que resulta que en definitiva cada u té la cara que mereix, la que ell mateix es fabrica. Sí; el pitjor de tot plegat, perquè la meva cara…, no en parlem, per favor; m’aclapara pensar-hi! La meva cara m’estaborneix. I aquest automatisme que ens governa, aquesta voluntat inconscient, aquest doble abisme que ens té atrapats…, he dit doble abisme, ja que tot això es mou entre dos misteris, l’origen i la fi, l’obscè i el macabre, dos avencs sense fons. Tot, tot, tot es resol en això: els fenòmens ectoplàstics igual que els somnis. No és pas perquè sí que els espiritistes han cregut veure-hi missatges de difunts; el seu aire fúnebre hi fa pensar moltes vegades. Només que mai no han reeixit a explicar-se l’altre aspecte; han quedat desconcertats cada vegada, i és sovint, que les seves estimades ties desencarnades, quan envien missatges del més enllà, diuen aquelles enormes porqueries.
—Sempre el mateix —vaig murmurar excedit; no acabava de seguir el fil del que deia i d’altra banda m’estava morint de son i les bufades d’aire xop de pluja em venien de la lluerna en plena cara.
—Sí, sempre el mateix —en Soleràs tornava a tractar d’encendre el seu cigarret, però les ratxes d’aire humit li apagaven els mistos—. Viceversa, els freudians, els fotuts freudians, no veuen més que el costat obscè; són com els gegants de les processons, que tot ho miren per la bragueta. El macabre els escapa. Cada u només veu un costat de la cosa; però la cosa en té dos! És un doble abisme! I estem enfangats en aquest doble abisme fins als ulls; però, a despit de tot, els ulls ens queden fora, just per arribar a percebre un altre abisme, el de dalt… —Seguia tractant d’encendre el cigarret sense èxit, les ratxes d’aire li apagaven els mistos; la seva veu s’anava fent més i més greu en la fosca—: Cap a aquella època jo havia començat a empitimar-me metòdicament com algú de molt respectable. Esperava que comencessin els raps per esmunyir-me descalç fora del pis. Entre mitjanit i les quatre de la matinada jo vivia la meva altra vida, en uns cataus que flairaven a canya i a pixats, al cor del barri xino; s’hi bevia canya en abundor i els clients, per no molestar-se, es pixaven allà mateix, a l’angle de les parets. Després s’ha murmurat que antres així eren muntats astutament pels serveis del municipi de cara al turisme, però es tracta d’una calúmnia: et puc jurar que en els meus temps no s’hi veia un turista ni per remei. En tornava borratxo mort quan començava a clarejar. Un dilluns em vaig ficar al llit més pet que de costum; el llit es balancejava com una barca i em donava nàusees. La pèndola del saló tocava les quatre quan una lluor fosforescent, entre blavosa i verdosa, no pas més gran que una poma, es formà quasi a l’altura del sostre en la fosca; saltironava sense perdre altura, després es va deturar just damunt meu. Aleshores prengué una consistència viscosa o potser més aviat com de farina pastada, i s’hi formà un ull que em mirava. Jo estava ajaçat d’esquena, de cara al sostre, tractant de capejar aquelles nàusees de la borratxera, i vet aquí que aquell únic ull em mirava des del sostre; l’altre ull no arribava a obrir-se, jo el distingia a penes com un esbós informe en aquella pasta blanquinosa i fosforescent. Els trets d’una fesomia s’hi esbossaven també, de primer molt confusos, després fàcils de reconèixer: era la meva. Sí, era una fesomia estranyament semblant a la meva; i vaig sentir la seva veu, una veu rogallosa com la d’aquells vells fonògrafs de trompa dels temps de la nostra infància o potser millor encara com la d’un mutilat que hagués perdut les cordes vocals i intentés parlar en un suprem esforç. Aquella veu va dir: «Eppur si muove». —Ja mig adormit, no em vaig poder estar de riure perquè en veritat la cosa resultava inesperada—. No riguis —va fer en Soleràs—. Va dir: «Eppur si muove». Tan cert com que t’estic parlant a tu! I mentre la fesomia i el seu únic ull començaven a desaparèixer com cera que es fon, encara vaig sentir aquella veu més ronca que mai: «Milions i milions i milions de…».
—Milions de què?
—No goso repetir-ho davant teu, pobre Cruells, però no importa. Ja t’ho pots imaginar. En aquell moment, la nàusea pogué més que jo i vaig vomitar tota la canya ingurgitada al catau de la Tanguet —que així es deia, o li deien, una veterana de les més foguejades del carrer de l’Arc del Teatre, saps, una més que madura com aquelles figues que s’han descuidat de collir i que a les extremes darreries de la tardor cauen de l’arbre pel propi pes i s’esclafen. Jo hi anava fascinat precisament per aquella sentor com de fullaraca tardoral que emanava d’ella; és per això que jo freqüentava el seu catau, que d’altra banda ja crec haver-te descrit altres vegades. Perquè, en efecte, com és el meu cas, un somnia les noietes més virginals, aquelles que tenen la mirada més agressivament innocent i en els cabells aquell perfum de farigola del primer matí del món, esquerpes com els conills de bosc…, sí, Cruells, quan un té el cap tot ple de somnis impossibles, d’anhels inabastables, troba una pau profunda en el catau d’una puta ben madura, ben decadent, ben rebentada. —Sospirà llançant amb força contra el vidre de la lluerna la capsa de mistos buida i després d’una pausa continuà—: Ara tu em veus ocupat a dur la comptabilitat dels cigrons que endrapeu, però jo havia nascut per a alguna cosa millor. Qui és que a l’hora de l’agonia no podrà dir com Maine de Biran: «J’étais né pour quelque chose de mieux»? Però, què hi podem fer? Tots hem nascut per conquerir l’univers i no conquerim ni una merda! L’univers és bell, però no es deixa; com les noietes virginals de la mirada tan clara, tan agressiva, tan esquerpa, tan salvatge. Tot ve a ser sempre la mateixa història. Un ho ha provat tot: domar aquests àngels guits, empollar la geologia, forçar l’abisme viscós de la metapsíquica i el freudisme, redimir els esclaus. Si en seria de gloriós redimir-los! Però no es deixen. El proletariat no es deixa, probablement per les mateixes raons fosques i per tant fortíssimes que no es deixen l’univers, els ectoplasmes, les pagesetes angelicals, la geologia. La nostra impotent voracitat davant l’oceà femení, clavats a la platja com uns Tàntals, davant tot l’univers —que és bell que fa venir esgarrifances! Mira’l un capaltard de darreries de tardor per adonar-te’n. Per què és tan bell si no el podem posseir? Per què aquesta fam immensa i aquest immens univers si no estan fets l’un per l’altre? Ve un moment que l’home es diu: «Maleïda fam, que voldries més que l’univers, l’univers sencer no et saciaria, és Déu que caldria devorar!». —Vaig esborronar-me creient haver sentit una enorme blasfèmia; la veu de xantre havia pres com un vol tremolós, no pas cap amunt, sinó cap avall, fent-se més i més greu, com un ocell negre que descendís en espiral. Hauríeu dit que les parets del soterrani vibraven amb el ressò d’aquella veu; i jo sentia una suor freda davant d’allò que prenia per una blasfèmia atroç—. Ve un moment que l’home es diu: «És Déu que vull menjar-me!». I Déu es deixa. —El vaig comprendre de sobte i arraulit com estava en el meu jaç em vaig posar a sanglotar baixet perquè no podia més; perquè l’havia comprès i les llàgrimes em rajaven sense que pogués deturar-les—. No t’ho prenguis així, no siguis idiota —va fer ell—. Si Déu no es deixés menjar, que en faria de temps que la humanitat hauria rebentat de fam! Però potser que dormim; ja hem dit prou bestieses.