20 d’agost

Invitació a dinar a la «república del biberon». Cap al final, mentre els altres prenien el cafè, el comandant se m’ha endut al seu dormitori:

—Escolta, Lluís —es posava el dit als llavis recomanant-me un secret profund: les seves turques solen començar així—. T’haig d’explicar misteris de la meva vida, misteris terribles! Si els de la brigada dels peus plans…

Fent tentines ha tancat la porta amb molt de compte i després ha mirat sota el llit i sota cada una de les cadires per si hi havia algun espia de la brigada rival; finalment, ja tranquil en aquest aspecte, s’ha estirat sobre el matalàs. Tot això sense abandonar un mussol de niu que havia «pescat», com diu ell, la nit abans en un olivar.

—És un mussol de collita pròpia, saps?, però endrapa quantitats increïbles de mosques. No sé si el podré mantenir. Aquests —assenyalava cap al menjador amb un gest vague— són una colla de borratxos; van de turca en turca com papallones de flor en flor. Ara els sentiràs escopir el cafè; no ho diguis a ningú —i es tornava a posar el dit als llavis—, els he omplert la sucrera de sal.

—Comandant, sé misteris més terribles que els de vostè.

—Més terribles? On són? Sota el llit?

—Res d’això. Al monestir d’Olivel.

—Les mòmies! —mirava amb ulls desorbitats.

—No són mòmies, comandant; per fortuna són vius i plens de salut. Dues criatures que enamoren.

—No m’agraden les històries de mòmies, Lluís…

Resultava difícil encaminar-lo on jo volia. Vaig pensar que si aconseguia fer-lo muntar a cavall, amb la cavalcada a l’aire lliure se li dissiparia en part la borratxera; em convenia que estigués xirlis, però no tant.

—Comandant, de vostè depèn que aquestes dues criatures tinguin pare. Pensi en la Marieta…, sense pare…

Ara em mirava de fit a fit amb els seus ullets negríssims que s’anaven omplint ràpidament de llàgrimes:

—La Marieta no vol que matin el seu papà, no ho vol de cap manera!

—Doncs posi’s les botes, comandant. No perdem temps.

Les hi he posades jo; ell deixava fer, dòcil, sense desemparar el mussol. Els del menjador escopien cafè fent fàstics i cargolant-se de riure; no s’han adonat de la nostra sortida.

El cavall del comandant, que ell no munta quasi mai, és tan lleuger com la Bellota; hem fet el trajecte al galop llarg. Un cop a la sagristia, s’ha assegut a terra perquè no es tenia dret:

—Faré aprendre a la banda una marxa ben fúnebre, que amb els morts no hi valen bromes. Què s’ha cregut en Picó? Sóc jo el comandant i no ell.

—Té tota la raó, però escolti…

Li ha vingut un rot de vi, immens i cavernós, llarg i modulat; després semblava més serè, com si aquell eructe extraordinari li hagués aclarit les potències.

—Jo estic per Wagner, saps; a mi que em donin marxes completament fúnebres, són les que em posen a to. Uf, hi ha cada mòmia…

Era el meu moment o mai:

—Comandant, dins aquest armari hi ha el registre d’òbits i matrimonis. Entre aquests he descobert una partida importantíssima. Li prego que faci un esforç d’atenció. En depèn el futur de dues criatures innocents.

La impressió ha estat més gran que jo no esperava: llegia i rellegia aquella última partida del registre i llàgrimes com cigrons li rodolaven galtes avall.

—I pensar que les velles d’Olivel, aquestes garses, els diuen «burdos»… I per què la carlana no en deia res?

—De por de no ser creguda; i també pel caràcter purament religiós del matrimoni. Pensi, comandant, que fins ara hi ha hagut els anarquistes; nosaltres mateixos no tenim gaire bona fama. No se’ns té precisament per uns jesuïtes.

—Qualsevol dia faré passar el rosari a tot el batalló format, què s’han cregut.

—Sí, comandant, tots sabem el que vostè fa per l’ordre i la cultura, però, a pesar de tot, ens encolomen un comissari polític, i per més desventura, procedent de la brigada dels peus plans! Vet aquí en un moment tot el nostre prestigi per terra.

—El farem guillar a força d’espants, Lluís; ja ho veuràs, deixa’m fer. Jo us alliberaré d’aquest comissari! Jo sóc el vostre pare, què punyetes, el comandant del batalló! Jo vetllo per vosaltres. Vaig ser jo, saps, mentre ell dormia, que li vaig descosir i recosir la trinxa de les calces. El metge volia ajudar-m’hi, però havia begut massa i no se’n sortia d’enfilar l’agulla per més que posava els ulls com si fos guenyo; vaig haver de ser jo que m’encarregués d’aquest delicat treball d’alta costura.

—Mentre esperem que el comissari fumi el camp del batalló, que sempre trigarà perquè és una paparra, cal que duguem a terme aquesta obra de justícia. Que per què la carlana no n’havia dit res? Pensi que tant el pare comanador com els altres quatre frares testimonis van ser assassinats l’endemà mateix, i potser ella ignora que el pare comanador, abans de ser assassinat, havia inscrit el matrimoni en aquest registre. Ella veu que no queda ni un frare amb vida.

—Però alguns es van escapar a través dels boscos, tothom ho diu.

—Sí, comandant; també jo em feia la il·lusió que algun dels firmants de la partida fos un d’ells. Tots són morts i ben morts: ho he comprovat. Els del poble van identificar els cadàvers.

—Els frares supervivents, encara que no firmessin aquesta partida, podrien declarar que saben que el matrimoni va tenir lloc.

—El matrimoni es va celebrar quan els supervivents ja havien fugit. Pel que fa a les persones que es trobaven encara al convent, pensi, comandant, que els anarquistes van afusellar fins els jornalers. Eren quatre o cinc homes, els més pobres del terme; els frares els donaven jornal per caritat. Tan pobres que calçaven avarques de fusta…

Tot això havia tingut la virtut de sotraguejar-lo; els ulls li brillaven amb energia.

—Com ho saps? Que hi eres, tu?

—M’ho va explicar la carlana. Per ella sé tots els detalls. El comitè anarquista havia assassinat el rector del poble; el carlà temia, i amb raó, que farien el mateix amb ell. Pensava escapar-se; però, preveient el perill de la mort si fracassava, va sentir escrúpols de consciència. Va decidir casar-se amb la mare dels seus fills abans de fugir. Impossible fer-ho a Olivel, ja que havien mort el rector; quedava el monestir. Els del comitè, set forasters, encara no en sabien l’existència; els del poble s’ho callaven, perquè estimaven els frares. Aquella mateixa nit el carlà va ensellar la Bellota i amb la carlana a les anques s’hi va presentar en secret. Els frares més joves ja s’havien escapat; el pare comanador i els altres quatre es preparaven a fer-ho. El casament es va celebrar in articulo mortis, donades les circumstàncies. Amb igual secret van tornar a Olivel i el carlà es disposava a fugir, després de deixar-la a ella al castell, quan s’hi presenten els set anarquistes…

El comandant m’escoltava, exaltat:

—D’aquesta manera, és clar, no ho sap persona viva fora d’ella. Tots morts… Què cal fer en un cas així? Tu ets advocat, Lluís; tu deus saber les martingales; aconsella’m. N’hem de fer una de sonada; demostrar que no som uns menjajesuïtes com els de la brigada dels peus plans. A casa, a Barcelona, tinc precisament sobre el capçal del llit una benedicció papal in articulo mortis…

—Començarem per prendre declaració als testimonis.

—Testimonis? No dius que estan tots morts i momificats?

—Queden els desenterradors; poden saber algun detall. Els farem cantar.

Un cop a comandància, m’ha estès el nomenament d’instructor. He vist els sis tipus; sis infeliços, capaços de declarar no importa què mentre no els afusellem. Sempre es pensen que els volem afusellar. Compareixien a comandància, ara l’un, ara l’altre, amb aire de gossos apallissats. L’expedient creixia de pressa. S’asseien per firmar i traçaven una rúbrica imponent que no s’acabava mai. No crec ni que arribessin a entendre de què es tractava; estaven massa contents de saber que no es tractava d’afusellar-los perquè volguessin esbrinar res més.

El Restituto, que no hi és tot, s’havia embolcallat amb un matalàs de matrimoni; la seva dona l’hi havia lligat amb cordill al volt del cos. Només treia el cap i els peus. Tot Olivel sortí en finestra per veure’l: «¿Qué redemontrios te pasa, Restituto?». «Ridiez, ¡pa que las balas se endormezcan!».

He arribat tardíssim a ca la tia Olegària. No sap ficar-se al llit que jo no sigui a casa, per més que ara ja no es cuida del meu sopar. Seia en una cadira baixa vora el foc, que les nits ja són fresques; pobra canícula, també la seva glòria és incerta… M’he assegut al seu costat com m’asseia per fer-me l’esmorzar abans de la fundació de la «república de la pipa». La pobra vella em dava, els primers dies, per desdejuni, coses tan absurdes com moixama remullada amb vinagre o arengada amb bitxo, i jo quan em llevo sóc incapaç d’empassar-me res que no sigui una torrada sucada en cafè amb llet. Per a ella la llet és una beguda de malalts; i pel que fa a la torrada: «¡Josú! ¡Malaguanyado pan!» —i es persignava esborronada veient com jo acostava a les brases la llesca clavada a la forquilla.

Una cosa tan santa com el pa, torrar-lo… Era un sacrilegi. El cafè, també me l’havia de fer jo; ella ni sabia què cosa era, i una vegada que n’hi vaig fer tastar l’escopí com si fos metzina.

—Tia Olegària, què sap de la senyora del castell?

—No es siñora, don Luisico. To el pueblo sabe quién es.

—El poble podria equivocar-se.

—¿Cómo va a equivocarse to el pueblo? Ella es de Castel, de casa la Cagorcia, que ansí llaman a su madre.

—Ja ho sé, tia Olegària. La Santiaga m’ho va dir; i encara que no m’ho hagués dit, jo ja hauria endevinat que la filla del Cagorcio i la carlana eren la mateixa persona. Hi ha coses que salten a la vista, hi ha caps que es lliguen tots sols. Pobra carlana…

—¡Qué probe carlana ni ná! Si hubiera usté conociu a la defunta, que gloria haiga, que aquella sí era una dona de veras, que las vegadas que vinía a Olivel salíamos tos a recebirla, ahí donde estaba antes la cruz del término. Llegaba ella muy siñorona en su tartana, que tiraba su mula, que ansí es como si la estuviera viendo, torda per más señas y reluciente, atiborrada de algarrobas, que mejor vida tinía que el papa. Que gloria haiga la probe.

—La senyora o la mula?

—Murió sin sospechar que tindria nietos de la criada; de la carlana vieja hablo, que me paice que era ayer cuando dijeron per el pueblo: «A la siñora le ha dau un paralís». Ya poco vivió, la probe, sin moverse de su silla de ruedas; y ella con su paralís y su hijo mientras tanto haciéndola agüela sin que ella se enterara. Al estío siguiente de su muerte ya nos llegó la rabosa ésa; algo preñadica llegó, que todas éramos ojos catándola. To era comentar aquel preñau en los corros de las comadres.

—M’ho afiguro.

—Los mozos tomaron a pecho la vergüenza y muy de mañanica pringaron las puertas del castillo.

—Com vol dir? Untar de què?

—Pos ¿de qué quiere que sea?

—Que animals! —i pensar que la Trini i el Ramonet, també als ulls d’aquesta gent… Déu meu! Que animals!

—El carlán rabió mucho cuando vio aquello. Mandó limpiar las puertas a los mesmos que las pringaran. Como él les daba jornales a ganar, tuvieron que obedecerle.

—I ben manat; és de garrins…

—Garrinas son las que pierden la vergüenza; que por estos poblacos, entoavía semos crestianos a Dios gracias.

—Hi ha els nens, tia Olegària; no en tenen cap culpa. Són innocents.

—¿Inocentes? Inocentes no, que son burdos.

Inútil discutir, la lògica no és el seu fort. He tractat de fer-me-la meva per un altre camí:

—Tia Olegària, vostè estima el seu nét.

—¡Josú! Pos ¿no he de quererlo?

—Si el seu gendre s’hagués casat amb la seva filla en circumstàncies extraordinàries, abans de morir, i el casament hagués quedat secret, el seu nét seria burdo, com diuen en aquest poble, i no es podria dir Antonio López Fernández, sinó només Antonio Fernández.

M’ha mirat amb els seus ullets lleganyosos sense comprendre’m. Com podria ser burdo, el seu nét? Com podria no dir-se López? Hi ha coses que…, era demanar massa de la seva imaginació!

El foc s’anava apagant a poc a poc damunt la pedra de la llar i a la seva resplendor la tia Olegària, amb la boca oberta, semblava una bruixa; em mirava amb estupor, gairebé amb consternació, mentre jo li anava explicant la meva versió de la història. És molt tard, puc dormir tranquil: ara la meva versió, sabuda de la tia Olegària, correrà pel poble com un reguerot de pólvora. La brisa de la nit m’entra pel finestró obert amb el tritllejar dels grills i tota embeguda de les sentors de la canícula morta.