19

En Lawrence Ekstrom, l’administrador de la NASA, era un gegant rubicund de maneres brusques i aspecte de déu nòrdic emprenyat. Els cabells rossos i espinosos tallats a l’estil militar destacaven sobre unes celles arrufades i el nas protuberant ple de venes. En aquell moment, aquells ulls freds s’anaven tancant després d’incomptables nits sense dormir. Estratega aeroespacial de prestigi i assessor d’operacions del Pentàgon abans del seu nomenament com a màxim responsable de la NASA, l’Ekstrom s’havia guanyat la reputació d’home esquerp que només es podia comparar a la indiscutible dedicació amb què s’entregava a qualsevol missió que li correspongués.

Quan la Rachel Sexton va seguir en Lawrence Ekstrom cap a l’interior de la hemiesfera, es va trobar recorrent un laberint estrany i translúcid de passadissos. Aquella xarxa laberíntica semblava que l’haguessin construït col·locant làmines de plàstic opac subjectades per cables molt tibants. El terra d’aquell laberint era inexistent; era una làmina sòlida de gel coberta amb estores de goma per la tracció. Van travessar una saleta d’estar rudimentària plena de llits i lavabos químics.

Per sort, dins de l’hemiesfera l’aire era calent, però carregat a causa de la barreja inclassificable d’olors que acompanyava els humans en els recintes atapeïts. En algun lloc va brunzir un generador. Pel que semblava, es tractava de la font d’electricitat que alimentava les bombetes nues que penjaven dels cables de prolongació suspesos al passadís.

—La senyora Sexton —va grunyir l’Ekstrom mentre la conduïa precipitadament a alguna destinació desconeguda—. Deixi que li sigui franc des d’un bon principi. —Aquell to de veu indicava que tenir-la com a convidada li produïa qualsevol cosa menys alegria—. Vostè és aquí perquè el president així ho ha volgut. En Zach Herney és un amic personal i un defensor ferm de la NASA. El respecto i estic en deute amb ell. Hi confio. No qüestiono les seves ordres directes, fins i tot quan no hi estic d’acord. Així que, perquè no hi hagi malentesos, vull que sàpiga que no comparteixo l’entusiasme del president per implicar-la en aquest assumpte.

La Rachel únicament va poder quedar-se’l mirant. «He recorregut quatre mil vuit-cents quilòmetres per rebre aquesta hospitalitat?». Aquell paio no era precisament la simpatia personificada.

—Amb el respecte que em mereix —va contraatacar ella—, jo també actuo per ordres presidencials. Ningú no m’ha explicat què he de fer aquí. I he fet aquest viatge amb tota la bona fe.

—Perfecte —va dir l’Ekstrom—. Així, doncs, li parlaré amb franquesa.

—Ho ha fet realment bé fins ara.

Aquella resposta seca va semblar que sobresaltava l’administrador. Va afluixar el pas un segon, i se li van il·luminar els ulls mentre l’examinava. Seguidament, com una serp que es desenrosca, va fer un llarg sospir i va reprendre la marxa.

—Ha d’entendre —va començar a explicar l’Ekstrom— que vostè s’ha ficat en un projecte classificat de la NASA contra la meva opinió. No només representa l’ORN, el director de la qual gaudeix desacreditant el personal de la NASA titllant-lo de criatures amb la boca massa grossa, sinó que és la filla de l’home que ha fet de la destrucció de l’agència que dirigeixo una missió personal. Aquest descobriment hauria d’obrir una etapa d’èxits per a la NASA; els meus homes i dones han suportat moltes crítiques darrerament i es mereixen aquests moments de glòria. No obstant això, a causa del corrent d’escepticisme que ha propagat el seu pare, la NASA es troba en una situació política en què el meu personal es veu obligat a compartir el protagonisme amb una colla de científics civils triats a l’atzar i la filla de l’home que vol destruir-nos.

«Jo no sóc el meu pare», volia cridar la Rachel, però aquell no era el millor moment per discutir de política amb el director de la NASA.

—No he vingut aquí per reclamar cap mena de protagonisme, senyor.

L’Ekstrom se la va quedar mirant.

—Potser descobrirà que no té altre remei.

Aquell comentari la va sorprendre. Tot i que el president Herney no havia comentat específicament res sobre el fet que la seva ajuda pogués tenir cap mena de caràcter públic, era cert que en William Pickering havia recelat que sospitava que podien utilitzar la Rachel com si fos una mena de peó polític.

—M’agradaria saber què faig aquí —va demanar la Rachel.

—Vostè i jo ho voldríem saber, però no disposo d’aquesta informació.

—Perdoni?

—El president em va ordenar que l’informés amb tot detall del descobriment tan bon punt arribés. Sigui quin sigui el paper que ell vol que vostè faci en aquest circ, aquesta és una qüestió entre vostè i ell.

—Em va explicar que el seu Sistema d’Observació Terrestre havia fet un descobriment.

L’Ekstrom la va fitar de reüll.

—Què en sap del projecte del SOT?

—El SOT és una constel·lació formada per cinc satèl·lits de la NASA que examinen la Terra de maneres diferents: rastregen els oceans, analitzen les falles geològiques, observen el desglaçament dels pols, localitzen les reserves de petroli fossilitzades, etc.

—Molt bé —va dir l’Ekstrom, que no semblava gens impressionat—. Així, doncs, vostè està al corrent de l’última addició a la constel·lació del SOT. Rep el nom d’EDOP.

La Rachel va assentir. L’Escàner de Densitat de l’Òrbita Polar (EDOP) s’havia creat amb l’objectiu d’ajudar a mesurar els efectes de l’escalfament global del planeta.

—Tal com ho entenc, l’EDOP mesura el gruix i la duresa dels casquets polars, oi?

—De fet, sí. Utilitza tecnologia de banda espectral per realitzar escàners compostos de densitat en grans regions i trobar anomalies en la suavitat del gel, com zones fangoses, fusions internes o grans fissures, que puguin ser símptomes de l’escalfament global.

La Rachel coneixia prou bé el sistema d’escanejament compost de densitat. Era com un sistema d’ultrasons subterrani. Els satèl·lits de l’ORN havien utilitzat una tecnologia similar per buscar variacions en la densitat sota la superfície d’Europa Oriental i localitzar zones d’enterraments massius que confirmessin al president que s’estaven produint neteges ètniques.

—Ara fa dues setmanes —va continuar explicant l’Ekstrom— l’EDOP va passar per damunt d’aquesta plataforma de gel i va detectar una anomalia en la densitat que no s’assemblava a res del que esperàvem trobar. A seixanta metres de profunditat i perfectament incrustat en una matriu de gel compacte, l’EDOP va veure el que semblava un globus amorf d’uns tres metres de diàmetre.

—Una bossa d’aigua? —va aventurar la Rachel.

—No, no era líquid. Curiosament, aquella anomalia era més dura que el gel que l’envoltava.

La Rachel es va aturar.

—Així, doncs, és una roca o alguna cosa per l’estil.

L’Ekstrom va assentir.

—A grans trets, així és.

La Rachel esperava que sonés la traca final, però no va ser així. «Sóc aquí perquè la NASA ha trobat una pedrota enmig del gel?».

—No va ser fins que l’EDOP va calcular la densitat d’aquesta roca que el descobriment ens va impressionar. Immediatament hi vam enviar un equip perquè l’analitzés. Finalment, resulta que la roca que hi ha atrapada entre el gel que tenim a sota els peus és significativament més densa que qualsevol tipus de roca que puguem trobar aquí, a l’illa d’Ellesmere. De fet, és més densa que qualsevol tipus de roca que puguem trobar en un radi de sis-cents quaranta quilòmetres.

La Rachel va observar la capa de gel que s’estenia sota els seus peus i es va imaginar aquella enorme roca en algun punt.

—M’està dient que algú l’ha dut fins aquí?

Aquell comentari va semblar divertir una mica l’Ekstrom.

—La pedra pesa més de vuit tones. És enterrada sota seixanta metres de gel sòlid, la qual cosa significa que ha romàs intacte durant més de tres-cents anys.

La Rachel se sentia cansada mentre seguia l’administrador fins a la boca d’un passadís llarg i estret. Va passar entre dos treballadors de la NASA que anaven armats i feien guàrdia. La Rachel va observar l’Ekstrom.

—M’imagino que hi ha d’haver una explicació lògica que justifiqui la presència d’aquesta pedra i tot aquest secretisme…

—I tant que hi és —va respondre l’Ekstrom amb veu inexpressiva—. La roca que ha descobert l’EDOP és un meteorit.

La Rachel es va aturar en sec en el passadís i va fitar l’administrador.

—Un meteorit? —La va envair una onada de decepció. Un meteorit semblava una troballa terriblement insignificant després de la gran propaganda del president. «Aquest descobriment justificarà per si sol totes les despeses i els errors que ha fet la NASA en el passat?». En què pensava en Herney? Era evident que els meteorits eren les roques més estranyes que es podien trobar a la Terra, però la NASA trobava meteorits contínuament.

—Aquest meteorit és un dels més grans que mai s’han descobert —va explicar l’Ekstrom, mantenint-se ben dret davant d’ella—. Pensem que és un fragment d’un meteorit més gran que està documentat que va caure a l’oceà Àrtic en el segle XVIII. És molt probable que aquesta roca sortís disparada en forma d’ejecció de resultes del xoc amb l’oceà, que anés a caure a la glacera Milne i que, a poc a poc, anés quedant sepultada sota la neu al llarg dels darrers tres-cents anys.

La Rachel va arrufar les celles. Aquell descobriment no canviava res. Tenia cada cop més la sospita que estava sent testimoni d’una maniobra publicitària esbombada per una NASA i una Casa Blanca desesperades, dues entitats amb greus dificultats que intentaven convertir una troballa oportuna en un èxit devastador de l’agència espacial.

—No sembla gaire impressionada —va observar l’Ekstrom.

—M’imagino que m’esperava una cosa…, diferent.

La mirada de l’Ekstrom es va fer més incisiva.

—Un meteorit d’aquestes dimensions, senyoreta Sexton, és una troballa molt poc habitual. N’hi ha molt pocs que siguin més grans en tot el món.

—Me’n faig el càrrec.

—Però el que ens té meravellats no són les dimensions del meteorit. —La Rachel va alçar els ulls al cel—. Si fa el favor de deixar-me acabar —va demanar l’Ekstrom—, descobrirà que aquest meteorit mostra algunes característiques força sorprenents que mai no havíem vist en cap altre, més gran o més petit. —Va fer un senyal perquè continuessin avançant pel passadís—. Ara, si em vol seguir, li presentaré algú més qualificat que jo per parlar-li d’aquesta troballa.

La Rachel estava desconcertada.

—Algú més qualificat que l’administrador de la NASA?

Els ulls nòrdics de l’Ekstrom la van mirar amb severitat.

—Més qualificat, senyoreta Sexton, en la mesura que es tracta d’un civil. Havia suposat que com que vostè és una analista professional de dades, potser s’estimaria més rebre la informació d’una font imparcial.

«Touché». La Rachel es va fer enrere.

Va seguir l’administrador a través de l’estret passadís i van arribar davant d’unes cortines pesades i negres. A l’altra banda de les cortines, la Rachel podia sentir el murmuri reverberant d’un nombre infinit de veus ressonant com si fossin en un enorme espai obert.

Sense dir res, l’administrador va alçar el braç i va descórrer les cortines. Vacil·lant, la Rachel va fer un pas endavant i va entretancar els ulls per veure-hi enmig d’aquella llum enlluernadora. Quan els ulls s’hi van acostumar, va observar la sala massissa que s’estenia davant d’ella i va aspirar completament esmaperduda.

—Déu meu —va dir en un xiuxiueig. «Què és aquest indret?».