62

Al passadís fosc que donava a l’estudi del senador Sexton, les cames de la Gabrielle Ashe tremolaven. No tant per la fatiga d’estar dreta i immòbil com pel desencantament que el que estava sentint li produïa. La reunió a la sala contigua continuava, però la Gabrielle ja havia escoltat prou. La veritat semblava dolorosament òbvia.

«El senador Sexton accepta suborns d’agències espacials privades». La Marjorie Tench havia dit la veritat.

La repulsió que s’anava apoderant de la Gabrielle li causava un sentiment de traïció. Havia cregut en en Sexton. Havia lluitat per ell. «Com és capaç de fer això?». La Gabrielle havia vist el senador mentir en públic en més d’una ocasió per tal de protegir la seva vida privada; d’allò se’n podia dir política. Però d’això se’n deia violar la llei.

«Encara no ha sortit elegit, i ja està venent la Casa Blanca!».

La Gabrielle sabia que a partir d’ara ja no podria donar suport al senador. La promesa de presentar el projecte de llei de privatització de la NASA demostrava una desconsideració absoluta per la llei i el sistema democràtic. Encara que el senador de veritat cregués que seria pel bé de tothom, vendre aquella decisió de manera precipitada i per avançat tancava les portes a qualsevol investigació o ponderació que pogués fer el Govern, i ignorava possibles arguments persuasius per part del Congrés, els consellers, els votants i els grups de pressió. I el que era més important: garantint la privatització de la NASA, en Sexton havia obert les portes als abusos de poder que el fet de disposar d’aquella informació de primera mà permetia —tràfic d’influències principalment—, i afavoria descaradament els poderosos quadres interns a expenses dels inversors públics honestos.

Amb l’estómac remogut, la Gabrielle intentava decidir què havia de fer.

Un telèfon va sonar amb estridència darrere seu, trencant el silenci del passadís. Sobresaltada, la Gabrielle es va girar. El so procedia de l’armari del vestíbul: un telèfon mòbil a la butxaca de l’abric d’algun dels convidats.

—Disculpin —va fer una veu d’accent texà a l’estudi—. És el meu.

La Gabrielle va sentir com l’home s’aixecava. «Ve cap aquí!». Va fer mitja volta i va avançar de puntetes per la moqueta refent els seus passos. A mig passadís, va trencar a l’esquerra i va entrar sigil·losament a la cuina fosca en el mateix instant en què el texà sortia de l’estudi i enfilava el passadís. La Gabrielle es va quedar immòbil a les fosques.

El texà va passar per davant seu sense veure-la.

Per damunt del batec del seu cor, la Gabrielle el podia sentir furgant dins de l’armari. Finalment, va contestar al telèfon.

—Sí…? Quan…? De debò…? Ara l’encendrem. Gràcies. —L’home va penjar i va tornar cap a l’estudi tot cridant—: Ei! Posin la televisió. Pel que sembla en Zach Herney oferirà una roda de premsa urgent aquesta nit. A les vuit. A tots els canals. O bé hem declarat la guerra a la Xina, o bé l’estació espacial internacional acaba de caure a l’oceà.

—Això sí que seria un bon motiu de brindis! —va dir algú.

Tothom va esclafir de riure.

La cuina donava voltes al voltant de la Gabrielle. «Una roda de premsa a les vuit?». Potser les amenaces de la Tench al cap i a la fi no havien estat un mer intent d’engalipar-la. Havia donat a la Gabrielle de temps fins a les vuit per lliurar una declaració admetent l’aventura. «Allunyi’s del senador abans que no sigui massa tard», li havia dit. La Gabrielle havia assumit que es referia que en cas de no complir el termini passarien la informació als diaris de l’endemà, però ara semblava que pretenien fer públiques les al·legacions des de la mateixa Casa Blanca.

«Una roda de premsa urgent?». Com més voltes hi donava la Gabrielle, més estrany ho trobava. «En Herney destaparà aquests draps bruts en directe? I en persona?».

La televisió es va encendre a l’estudi. Un periodista parlava amb excitació. «La Casa Blanca no ha donat cap pista sobre el tema del comunicat sorpresa d’aquest vespre del president, i les especulacions no s’han fet esperar. Alguns analistes polítics creuen que, tenint en compte la recent absència del president a la cursa electoral, en Zach Herney podria estar a punt d’anunciar la seva renúncia a presentar-se per a un segon mandat».

Una aclamació d’esperança va esclatar a l’estudi.

Absurd, va pensar la Gabrielle. Amb tots els draps bruts sobre en Sexton de què disposava la Casa Blanca ara mateix, era impossible que el president llancés la tovallola aquella nit. «El tema de la roda de premsa és un altre». Amb una sensació d’ofec, la Gabrielle va pressentir que ja l’havien advertida del tema que es tractava.

Amb una urgència creixent, va fer una ullada al rellotge. Menys d’una hora. Havia de prendre una decisió, i sabia exactament amb qui havia de parlar. Subjectant amb força el sobre amb les fotografies sota el braç, va sortir en silenci de l’apartament.

Al corredor, el guardaespatlles semblava alleujat.

—He sentit aplaudiments. La seva visita deu haver estat un èxit.

La Gabrielle va fer un mig somriure i es va encaminar cap a l’ascensor.

Un cop al carrer, la caiguda de la nit tenia un regust particularment amarg. Va aturar un taxi, hi va pujar i es va intentar convèncer que sabia exactament el que es feia.

—Als estudis de televisió de l’ABC —va indicar al taxista—. I de pressa.