121

«Mata o et mataran». La Rachel havia descobert una part d’ella mateixa que no sabia que existís. Mode de supervivència: una fortalesa salvatge alimentada per la por.

—Què és aquest fax que ha sortit? —va demanar la veu del CrypTalk.

La Rachel es va sentir alleujada en rebre la confirmació que el fax s’havia enviat tal com havia planejat.

—Marxeu de la zona —va demanar la Rachel, parlant pel CrypTalk i mirant l’helicòpter suspès en l’aire—. S’ha acabat. El vostre secret ha sortit d’aquí. —La Rachel va informar els seus atacants de tota la informació que acabava d’enviar. Mitja dotzena de pàgines amb imatges i text. Proves incontestables que demostraven que el meteorit era fals—. Si ens feu mal, només aconseguireu empitjorar la situació.

Es va fer una pausa molt feixuga.

—A qui has enviat el fax?

La Rachel no tenia cap intenció de respondre a aquella pregunta. Ella i en Tolland necessitaven tant de temps com poguessin aconseguir. S’havien col·locat a prop de l’obertura a la coberta, alineats amb el Tritó, perquè l’helicòpter no pogués disparar sense tocar el soldat que penjava de les abraçadores del submarí.

—A en William Pickering —va temptejar la veu, estranyament esperançada—. L’has enviat a en Pickering.

«T’equivoques», va pensar la Rachel. En Pickering hauria estat la seva primera opció, però havia hagut d’escollir una altra persona perquè temia que els atacants ja l’haguessin eliminat; atreviment que confirmaria l’espantosa determinació del seu enemic. En un moment en què necessitava prendre una decisió desesperada, la Rachel havia enviat les dades a l’altre únic número de fax que se sabia de memòria.

El del despatx del seu pare.

El número de fax del despatx del senador Sexton se li havia quedat llastimosament gravat a la memòria després de la mort de la seva mare, quan el seu pare havia triat resoldre molts dels detalls de l’herència sense haver de tractar amb la Rachel en persona. La Rachel no s’hauria imaginat mai que optaria pel seu pare en un cas de necessitat, però aquella nit l’home reunia dues característiques importantíssimes: totes les motivacions polítiques correctes per esbombar les dades del meteorit sense pensar-s’ho i prou influència per trucar a la Casa Blanca i amenaçar-los perquè retiressin aquell esquadró assassí.

Tot i que el seu pare segurament no seria al despatx a aquelles hores, la Rachel sabia que tenia el despatx tancat i barrat com una caixa de cabals. De fet, la Rachel havia enviat les dades a una caixa forta. Encara que els atacants sabessin a qui les havia tramès, era poc probable que poguessin travessar l’estreta seguretat federal de l’edifici d’oficines del Senat Philip A. Hart i irrompre al despatx d’un senador sense que ningú se n’adonés.

—L’hagis enviat on l’hagis enviat —va dir la veu de dalt—, has posat una persona en perill.

La Rachel sabia que, per molta por que tingués, havia de parlar amb autoritat. Es va acostar al soldat atrapat a les abraçadores del Tritó. Les cames de l’home penjaven sobre l’abisme i la sang queia directament a l’oceà que hi havia nou metres més avall.

—L’única persona que corre perill aquí és el seu agent —va dir pel CrypTalk—. Ja està. S’ha acabat. Les dades han sortit. Heu perdut. Abandoneu la zona o aquest home morirà.

La veu del CrypTalk li va engegar:

—Senyoreta Sexton, no entén la importància…

—Què no entenc? —va explotar la Rachel—. El que entenc és que heu matat innocents! Que heu mentit sobre el meteorit! I que no us en sortireu! Encara que ens mateu, s’ha acabat!

Es va fer una llarga pausa. Finalment, la veu va dir:

—Ara baixo.

La Rachel va notar que se li tensaven els músculs. «Que baixa?».

—No vaig armat —va afegir la veu—. No facis cap bogeria. Tu i jo hem de parlar cara a cara.

Abans la Rachel no pogués reaccionar, l’helicòpter va aterrar a la coberta del Goya. La porta del passatger es va obrir i en va baixar una figura. Era un home comú, amb un abric negre i una corbata. Per un moment, la Rachel es va quedar totalment en blanc.

L’home que mirava era en William Pickering.

En William Pickering era dret a la coberta del Goya i es mirava amb penediment la Rachel Sexton. Mai no hauria pensat que el dia hauria acabat així. Mentre s’acostava a la noia, va veure la perillosa barreja d’emocions que omplia els ulls de la seva empleada.

Xoc, traïció, confusió, ràbia.

«Comprensible», va pensar ell. «Hi ha moltes coses que no entén».

Per un instant, en Pickering va recordar la seva filla, la Diana, i es va preguntar què devia haver sentit ella abans de morir. Tant la Diana com la Rachel eren víctimes de la mateixa guerra, una guerra que en Pickering havia jurat lliurar tota la vida. De vegades, les baixes podien ser molt cruels.

—Rachel —va començar en Pickering—. Encara ho podem solucionar. T’he d’explicar moltes coses.

La Rachel Sexton estava horroritzada, gairebé a punt de vomitar. En Tolland sostenia la metralladora i apuntava al pit d’en Pickering. Ell també semblava contrariat.

—Queda’t on ets! —va cridar en Tolland.

En Pickering es va aturar a uns cinc metres, mirant la Rachel.

—El teu pare accepta suborns, Rachel. Diners d’empreses privades d’investigació espacial. Té pensat desmantellar la NASA i obrir l’espai al sector privat. Se l’havia d’aturar; era una qüestió de seguretat nacional.

La Rachel feia cara de pòquer.

En Pickering va sospirar.

—La NASA, amb tots els seus defectes, ha de continuar formant part del Govern. —«De ben segur que en comprèn els perills»—. La privatització enviaria els millors cervells i les millors idees de la NASA al sector privat. La unió de les ments desapareixeria. Els militars no hi tindrien accés. Les empreses privades, que només volen beneficis, començarien a vendre patents i idees de la NASA al millor postor de qualsevol part del món.

A la Rachel li tremolava la veu.

—Heu falsificat el meteorit i heu matat innocents…, en nom de la seguretat nacional?

—No se suposava que hagués d’acabar així —va explicar en Pickering—. El pla era salvar una agència governamental important. Els assassinats no formaven part del pla.

La falsificació del meteorit, com la majoria de propostes dels serveis d’intel·ligència, era producte de la por, i en Pickering ho sabia. Tres anys enrere, mentre provaven de dur els hidròfons de l’ORN a més profunditat perquè els sabotejadors enemics no els poguessin tocar, en Pickering va idear un programa que utilitzava un nou material de construcció desenvolupat per la NASA per construir en secret un submarí increïblement resistent que fos capaç de dur els humans a les zones més profundes de l’oceà, inclòs el fons de la fossa de les Mariannes.

Fabricat amb una ceràmica revolucionària, aquest submarí de dues places es va dissenyar a partir d’uns dibuixos robats de l’ordinador d’un enginyer californià anomenat Graham Hawkes, un geni dels submarins que va somiar tota la vida poder construir un submergible de moltíssima profunditat al qual anomenava Deep Flight II. En Hawkes havia tingut problemes per trobar algú que financés la construcció del prototipus. En Pickering, però, tenia un pressupost il·limitat.

Amb aquell submarí ceràmic secret, en Pickering va enviar un equip a sota l’aigua perquè fixés els nous hidròfons a les parets de la fossa de les Mariannes, molt més avall d’on l’enemic els podria buscar. Mentre perforaven, però, van descobrir unes estructures geològiques molt diferents de totes les que els científics havien vist fins aleshores. El descobriment incloïa còndrules i fòssils de diverses espècies desconegudes. Evidentment, com que la capacitat de l’ORN per baixar a aquelles profunditats era secreta, aquella informació no es podria compartir mai.

Feia poc que, de nou moguts per la por, en Pickering i el seu discret equip de consellers científics de l’ORN havien decidit compartir els seus coneixements sobre la geologia única de la fossa de les Mariannes per ajudar a salvar la NASA. Tal com s’havia demostrat, convertir una roca de les Mariannes en un meteorit havia resultat ser una tasca força simple. Amb un motor de cicle d’expansió que funcionava amb hidrogen líquid, l’equip de l’ORN va aconseguir cremar una roca i obtenir una escorça de fusió convincent. Llavors, amb un petit submarí de càrrega, van baixar per sota la plataforma de gel Milne i van inserir la roca cremada entre el gel. Quan el tros on l’havien encastat s’hagués tornat a gelar, semblaria que la roca hagués estat allà més de tres-cents anys.

Malauradament, com solia passar en el món de les operacions encobertes, els grans plans es podien desfer pel més petit dels inconvenients. El dia anterior, tota la il·lusió s’havia desfet per una mica de plàncton bioluminescent…

Des de la seva posició a la cabina del Kiowa, Delta-U observava com es desenvolupava la posada en escena. Aparentment, la Rachel i en Tolland tenien el control, però Delta-U gairebé no va poder evitar riure en pensar en la falsedat de la il·lusió. La metralladora que en Tolland tenia a les mans era inútil; fins i tot des d’allà, Delta-U veia que la barra del carregador havia retrocedit fins al final, indicant que era buit.

Quan va mirar el seu company que es debatia entre les abraçadores del Tritó, es va adonar que havia d’actuar de pressa. L’atenció de la coberta s’havia centrat completament en Pickering, i Delta-U podia moure peça. Tot deixant els motors al ralentí, es va esmunyir a la part posterior de la cabina i, amagant-se darrere l’helicòpter, va enfilar cap a l’escaleta d’estribord sense que ningú no el veiés. Amb la seva metralladora a la mà, va anar cap a proa. En Pickering li havia donat ordres concretes abans de baixar a la coberta, i Delta-U no tenia cap intenció de fallar en un encàrrec tan senzill.

«En qüestió de minuts, haurem enllestit». N’estava segur.