56

El fregament ensordidor de gel contra gel retronava a les orelles de la Rachel mentre l’enorme massa de glaç es desprenia de la cara de la plataforma de gel Milne tot llançant columnes d’escuma a l’aire. De sobte, el bloc va alentir el seu descens i el cos flotant de la Rachel va xocar contra la superfície de gel. En Tolland i en Corky van aterrar amb força prop seu.

Mentre el moment de descens del bloc l’enfonsava més cap al mar, la Rachel veia com la superfície escumosa de l’oceà s’anava enfilant en una mena de desacceleració irònica, com el terra sota un saltador de pònting la corda del qual és uns pams massa llarga. Més a prop…, més a prop…, i de sobte ja era allí. El seu malson de la infància havia tornat. El gel…, l’aigua…, la foscor. El terror que sentia era gairebé irracional.

La superfície del bloc va descendir per sota del nivell del mar, i el gèlid oceà Àrtic va començar a sobreeixir per les vores en un torrent. Mentre l’oceà l’embolcallava a gran velocitat, la Rachel sentia com era xuclada cap a les profunditats. Va notar la tibantor i la cremor a la pell nua de la cara tan bon punt l’aigua salada la va colpejar. El gel va desaparèixer sota seu, i la Rachel va lluitar per tornar a flor d’aigua; el gel del vestit l’ajudava a surar. Va empassar una glopada d’aigua mentre balbucejava a la superfície. Va veure els altres que forcejaven a pocs metres enredats entre un garbuix de cordes. Just quan la Rachel començava a recuperar la serenor, va sentir en Tolland que cridava:

—Compte que torna a pujar!

Les seves paraules van ressonar enmig del terrabastall, i a l’instant la Rachel va notar un corrent ascendent sota seu. Com una enorme locomotora que intenta fer marxa enrere, el bloc de gel s’havia aturat sota l’aigua i ara iniciava el seu ascens. Unes braces sota seu, un horrible retrò de baixa freqüència ressonava a través de l’aigua mentre la gegantesca massa de gel submergida refeia el camí cap a la cara de la glacera.

El bloc s’aixecava de pressa, accelerant a mesura que s’acostava, precipitant-se amunt des de la foscor. La Rachel va notar com ella mateixa s’alçava. L’oceà es va arremolinar al seu voltant fins que el gel finalment va fer impacte contra el seu cos. La Rachel va tentinejar tot intentant en va recuperar l’equilibri mentre el gel la propulsava cap al cel juntament amb milions de litres d’aigua marina. Seguint el seu impuls ascendent, la capa gegant es balandrejava a la superfície, gronxant-se i vacil·lant a la recerca del seu centre de gravetat. La Rachel trontollava amb l’aigua per la cintura damunt de l’enorme extensió plana. Així que l’aigua va començar a vessar per les vores, el corrent va atrapar la Rachel i la va arrossegar cap a la vora. Relliscant bocaterrosa, la Rachel podia veure com l’aresta de l’iceberg s’apropava a gran velocitat.

«Aguanta!». La veu de la seva mare cridava de la mateixa manera que ho havia fet el dia que la petita Rachel forcejava a l’estany gelat. «Aguanta! No t’enfonsis!».

La terrible estrebada de l’arnès la va deixar sense el poc aire que li quedava als pulmons. La Rachel va aturar-se en sec a pocs metres del precipici. A deu metres, va veure com el cos inert d’en Corky, que continuava lligat a ella, també s’aturava bruscament. Havien estat lliscant en direccions oposades i l’impuls d’ell l’havia aturada. Mentre l’aigua seguia corrent i la fondària es reduïa, una altra silueta fosca va aparèixer a la vora d’en Corky. Estava de quatre grapes i s’aferrava a la corda d’en Corky mentre vomitava aigua.

En Michael Tolland.

Quan els últims vestigis de la marea van esmunyir-se sota seu i van abandonar l’iceberg, la Rachel es va estirar aterrida en silenci tot escoltant la remor de l’oceà. Aleshores, sentint que començava a notar el fred mortal, es va posar de quatre grapes. L’iceberg encara es gronxava endavant i enrere, com un glaçó gegant. Delirant i adolorida, va gatejar fins on eren els altres.

De la glacera estant, Delta-U observava a través de les seves ulleres de visió nocturna com l’aigua s’agitava al voltant de l’iceberg més nou de l’oceà Àrtic. No aconseguia localitzar cap cos a l’aigua, però no se’n sorprenia. L’oceà era fosc i les seves víctimes anaven vestides de negre de cap a peus.

Va recórrer amb la mirada la superfície de l’enorme terrassa de gel flotant; se li feia difícil enfocar. L’iceberg s’allunyava de pressa de la plataforma i s’endinsava ja cap a alta mar empès pels forts corrents. Ja estava a punt de desviar la mirada de nou cap al mar quan de sobte va descobrir quelcom d’inesperat. Tres punts negres sobre el gel. «Són cossos?». Delta-U va intentar enfocar-los.

—Veus res? —va preguntar Delta-Dos.

Delta-U no va contestar i va continuar enfocant amb la seva lent d’augment. Va quedar de pedra en descobrir tres siluetes humanes arraulides immòbils sobre l’illa de gel. Delta-U no tenia ni idea de si eren vius o morts. Però tant hi feia. En cas que fossin vius, fins i tot amb vestits impermeables, serien morts abans d’una hora; estaven xops, una tempesta s’acostava i s’endinsaven a la deriva cap a un dels oceans més mortals del planeta. Els seus cossos no apareixerien mai.

—Només ombres —va dir Delta-U, i va apartar-se del precipici—. Tornem a la base.