86

Ara la Rachel estava en silenci, mirant al buit de la cabina del G4 mentre l’avió es dirigia cap al sud per la costa canadenca del golf de Sant Llorenç. En Tolland seia al seu costat i xerrava amb en Corky. Tot i que la majoria de proves suggerien que el meteorit era autèntic, el fet que en Corky hagués admès que el nivell de níquel estava «fora dels valors mitjans preestablerts» havia servit per revifar les sospites inicials de la Rachel. Col·locar furtivament un meteorit sota el gel només tenia sentit si es considerava part d’un frau brillantment concebut.

Tot i això, les altres proves científiques apuntaven cap a la validesa del meteorit.

La Rachel es va mirar la mà, on tenia la mostra del meteorit. Les diminutes còndrules brillaven. En Tolland i en Corky portaven una bona estona parlant d’aquelles còndrules metàl·liques amb termes científics que escapaven a la Rachel: nivells d’olivina equilibrats, matrius de vidre metastable i rehomogeneïtzació metamòrfica. Tot i això, el resultat era ben clar: en Corky i en Tolland estaven d’acord que les còndrules eren decididament meteòriques. Les dades eren inequívoques.

La Rachel va fer girar a la mà la peça amb forma de disc i hi va passar un dit per la vora, on es veia part de l’escorça de fusió. El carbó semblava relativament nou —segur que no de tres-cents anys—, tot i que en Corky havia explicat que el meteorit havia estat segellat hermèticament en gel i s’havia preservat de l’erosió atmosfèrica. Això semblava lògic. La Rachel havia vist programes a la televisió on es desenterraven del gel restes humanes i, després de quatre mil anys, la pell de la persona estava gairebé perfecta.

Mentre observava l’escorça de fusió se li va acudir una cosa: havien omès una informació òbvia. La Rachel es va preguntar si senzillament li havia passat per alt entre totes les dades que li havien donat o bé algú havia oblidat d’esmentar-ho.

—Algú ha datat l’escorça de fusió?

En Corky la va mirar, confós.

—Què?

—Que si algú ha datat la cremada? És a dir, sabem del cert si la cremada de la roca es va produir exactament en el moment de la caiguda del Jungersol?

—Perdona, però és impossible de datar —va respondre en Corky—. L’oxidació reajusta tots els marcadors isotòpics necessaris. A més, el grau de descens de radioisòtops és massa lent per poder mesurar res que tingui menys de cinc-cents anys.

La Rachel hi va reflexionar un moment; ara ja comprenia per què la data de la cremada no formava part de l’informe.

—O sigui que, pel que sabem, aquesta roca tant podria haver-se cremat a l’edat mitjana com el cap de setmana passat, és això?

En Tolland va riure entre dents.

—Ningú no ha dit que la ciència tingui totes les respostes.

La Rachel va divagar en veu alta.

—Una escorça de fusió és bàsicament una gran cremada. Des del punt de vista tècnic, la cremada d’aquesta roca es podria haver produït en qualsevol moment del darrer mig segle, de moltes maneres possibles.

—Mentida —va dir en Corky—. Que es podria haver cremat de moltes maneres possibles? No. Es va cremar d’una manera: caient per l’atmosfera.

—No hi ha cap més possibilitat? Què me’n dius, d’un forn?

—Un forn? —va preguntar en Corky—. Aquestes mostres han estat examinades amb un microscopi electrònic. Fins i tot el forn més net de la terra hauria deixat residus combustibles en tota la pedra: combustible fòssil, químic, nuclear… Oblida-ho. I que me’n dius, de les estries provocades pel fregament amb l’atmosfera? Això no s’aconsegueix en un forn.

La Rachel havia oblidat les estries d’orientació que hi havia al meteorit. La veritat era que semblava haver caigut del cel.

—I un volcà? —va aventurar—. Podria ser lava expulsada violentament en una erupció?

En Corky va sacsejar el cap.

—La cremada és massa neta.

La Rachel va llançar una mirada a en Tolland.

L’oceanògraf va assentir.

—Ho sento. Tinc experiència en volcans, tant a sota de l’aigua com a sobre, i en Corky té raó. A la lava volcànica hi penetren desenes de toxines: anhídric carbònic, diòxid de sulfur, hidrur de sofre, àcid clorhídric…, i les nostres anàlisis electròniques les haurien detectat. Aquesta escorça de fusió, ens agradi o no, és el resultat d’una cremada neta per fricció atmosfèrica.

La Rachel va sospirar i va tornar a mirar per la finestra. «Una cremada neta», va repetir per a si mateixa. Es va girar cap a en Tolland.

—A què et refereixes, amb una cremada neta?

En Tolland va arronsar les espatlles.

—Només que amb un microscopi electrònic no veiem cap resta d’elements combustibles, de manera que sabem que la calor va ser provocada per l’energia cinètica i la fricció, i no per elements químics ni nuclears.

—Si no vau trobar cap element combustible aliè, què hi vau trobar? Quina era la composició específica de l’escorça de fusió?

—Hi vam trobar precisament el que esperàvem trobar-hi —va respondre en Corky—. Elements purament atmosfèrics: nitrogen, oxigen, hidrogen. Cap resta de petroli, cap sulfur, cap àcid volcànic. Res de peculiar. Totes les coses que solem trobar en els meteorits que cauen per l’atmosfera.

La Rachel es va tirar enrere al seu seient, centrant-se en els seus pensaments.

En Corky es va inclinar endavant per mirar-la.

—Sisplau, no em diguis que la teva nova teoria és que la NASA va ficar una roca fossilitzada en un transbordador espacial i la va deixar caure violentament esperant que ningú veiés la bola de foc, l’enorme cràter i l’explosió.

A la Rachel no se li havia acudit, tot i que era una idea interessant. No factible, però sí interessant. De fet, els seus pensaments eren a prop de casa. «Tots els elements atmosfèrics naturals. Cremada neta. Estries per la fricció amb l’aire».

Una dèbil llum s’havia apagat en un racó llunyà de la seva ment.

—Els nivells de cada element atmosfèric que vau trobar, eren exactament els mateixos que hi ha en tots els altres meteorits amb escorça de fusió?

—Per què ho preguntes? —va fer en Corky, una mica evasiu.

La Rachel el va veure dubtar i va notar que se li accelerava el pols.

—Els nivells se sortien del barem normal, oi que sí?

—Hi ha una explicació científica.

De sobte, la Rachel sentia els batecs del seu cor.

—Per casualitat no vau trobar un nivell inusualment elevat d’un element en concret?

En Tolland i en Corky van intercanviar mirades d’astorament.

—Sí —va respondre en Corky—, però…

—Era hidrogen ionitzat?

L’astrofísic va fer uns ulls com unes taronges.

—Com és possible que sàpigues això?

En Tolland també semblava perplex.

La Rachel els va fitar tots dos.

—Per què no m’ho havia dit ningú?

—Perquè té una explicació científica perfectament lògica! —va afirmar en Corky.

—T’escolto —va fer la Rachel.

—Hi havia un excés d’hidrogen ionitzat perquè el meteorit va entrar a l’atmosfera a prop del pol Nord, on el camp magnètic de la Terra provoca una concentració d’ions d’hidrogen anormalment elevada.

La Rachel va arrufar les celles.

—Per desgràcia, jo tinc una altra explicació.