83

L’estructura que albergava la seu central de la NASA era un immens rectangle de vidre situat al número 300 d’E Street, a Washington, DC. L’edifici el recorrien més de tres-cents quilòmetres de cables de dades i milers de tones de processadors d’ordinador. Era la llar de mil cent trenta-quatre funcionaris que vigilaven el pressupost anual de la NASA, de quinze milions de dòlars, així com les operacions diàries de les dotze bases que la NASA tenia arreu del país.

Malgrat l’hora que era, la Gabrielle no es va sorprendre en absolut en veure el vestíbul ple de gent, en el que semblava una barreja d’equips de mitjans de comunicació esverats i personal de la NASA encara més emocionat. La Gabrielle es va afanyar a passar. L’entrada semblava un museu, espectacularment dominada per reproduccions de mida real de càpsules de missions famoses i satèl·lits que penjaven del sostre. Els equips de televisió s’exclamaven davant del caríssim terra de marbre i aturaven amb ulls perplexos els empleats de la NASA que creuaven la porta.

La Gabrielle va buscar entre la multitud, però no va veure ningú que semblés el cap de la missió EDOP, en Chris Harper. La meitat de la gent que hi havia al vestíbul tenia passi de premsa i l’altra meitat portava al voltant del coll una identificació amb fotografia de la NASA. La Gabrielle no duia cap de les dues coses. Va veure una dona jove amb una identificació de la NASA i s’hi va acostar de seguida.

—Hola. Busco en Chris Harper.

La dona la va mirar d’una forma estranya, com si l’hagués reconegut d’algun lloc però no recordés d’on.

—He vist entrar el doctor Harper fa una estona. Crec que ha anat a dalt. La conec?

—Em penso que no —va dir la Gabrielle, mirant cap a una altra banda—. Per on puc pujar?

—Treballa per a la NASA?

—No.

—Llavors no pot pujar.

—Vaja. Puc fer servir algun telèfon per…?

—Eh! —va fer la dona, de sobte enfadada—. Ja sé qui és, vostè. L’he vista a la televisió amb el senador Sexton. No em puc creure que hagi tingut la sang freda de…

La Gabrielle ja no hi era; havia desaparegut entre la multitud. Darrere seu sentia com la dona deia als altres que ella era allà.

«Genial. Dos segons a dintre i ja sóc a la llista dels més buscats».

La Gabrielle avançava amb el cap cot en direcció al fons del vestíbul, a la paret del qual hi havia un directori de l’edifici. Va examinar les llistes de gent, a la recerca d’en Chris Harper. No res. Al directori no hi havia cap nom. Estava ordenat per departaments.

«I l’EDOP?», es va preguntar, buscant a la llista alguna cosa que tingués a veure amb l’Escàner de Densitat de l’Òrbita Polar. Tampoc no res. No s’atrevia a mirar per sobre l’espatlla, perquè li feia la sensació que hi veuria uns paios de la NASA cabrejats acostant-se-li per estomacar-la. L’única cosa que va veure a la llista i li va semblar remotament prometedora era a la quarta planta:

Empresa científica terrestre, fase II

Sistema d’Observació Terrestre (SOT)

Sense mirar la multitud, la Gabrielle es va dirigir cap a una zona on hi havia els ascensors i una font d’aigua. Va buscar els botons per cridar l’ascensor, però només va veure ranures. «Merda». Els ascensors tenien controls de seguretat: l’accés amb tarja d’identificació personal quedava restringit només a empleats.

Va veure un grup d’homes joves que anaven de pressa cap als ascensors, parlant en veu alta. Duien identificacions fotogràfiques de la NASA al voltant del coll. La Gabrielle es va afanyar a inclinar-se sobre la font, i va aprofitar l’angle per mirar cap a darrere. Un home amb la cara plena de grans va inserir la seva tarja d’identificació a la ranura i la porta de l’ascensor es va obrir. Reia i movia el cap amb expressió de sorpresa.

—Els nois del SETI es deuen estar tornant bojos! —deia, mentre tothom anava pujant a l’ascensor—. Les seves sondes han estat traçant camps d’inactivitat sota dos-cents mil·lijanskys durant vint anys i tot aquest temps la prova física ha estat enterrada sota el gel terrestre!

Les portes de l’ascensor es van tancar i els homes van desaparèixer.

La Gabrielle es va incorporar, assecant-se la boca i preguntant-se què podia fer. Va mirar al seu voltant tot buscant un telèfon intern. No res. Potser podria robar una tarja clau, però alguna cosa li deia que no era una idea gaire brillant. Fes el que fes, sabia que ho havia de fer de pressa. Va veure que la dona amb qui havia parlat al vestíbul avançava entre la gent al costat d’un home de seguretat de la NASA.

Un home calb i elegant va girar la cantonada en direcció als ascensors. La Gabrielle va tornar a inclinar-se sobre la font. No semblava que l’home s’hagués adonat de la seva presència. La Gabrielle el va observar en silenci mentre ell inseria la seva tarja d’identificació a la ranura. Es va obrir un altre ascensor i l’home hi va entrar.

«Au, som-hi», va pensar la Gabrielle, fent-se a la idea. «O ara o mai».

Quan l’ascensor ja s’estava tancant, la Gabrielle es va incorporar, va sortir corrents i va allargar la mà entre les portes. L’ascensor es va tornar a obrir i la Gabrielle va entrar, amb la cara brillant de l’emoció.

—Ho havies vist mai així? —va dir atropelladament a l’home calb, que estava astorat—. Déu meu, quina bogeria!

L’home la va mirar amb una expressió estranya.

—Els nois del SETI es deuen estar tornant bojos! —va dir la Gabrielle—. Les seves sondes han estat traçant camps d’inactivitat sota dos-cents mil·lijanskys durant vint anys i tot aquest temps la prova física ha estat enterrada sota el gel terrestre!

L’home semblava sorprès.

—Doncs sí…, és bastant… —li mirava el coll i semblava preocupat per no veure-hi una identificació—. Perdoni, vostè…?

—Quarta planta, sisplau. He vingut amb tantes presses que per poc no m’oblido de posar-me la roba interior! —i va riure, mentre feia un cop d’ull ràpid a la identificació d’ell: «JAMES THEISEN, administrador de finances».

—Que treballa aquí? —L’home semblava incòmode—. Senyoreta…?

La Gabrielle es va deixar anar.

—Jim! M’ofens! No hi ha res pitjor per a una dona que veure que no la recorden.

L’home es va quedar blanc i, incòmode, es va dur una mà avergonyida al cap.

—Ho sento. Amb tanta emoció…, ja se sap. He de reconèixer que em resultes molt familiar. En quin programa treballes?

«Merda». La Gabrielle va fer un somriure ple de confiança.

—SOT.

L’home va assenyalar el botó il·luminat de la quarta planta.

—És clar. Vull dir específicament. En quin projecte?

La Gabrielle va notar que se li accelerava el pols. Només li venia al cap un.

—A l’EDOP.

L’home semblava sorprès.

—De veritat? Em pensava que coneixia tothom de l’equip del doctor Harper.

La Gabrielle va assentir amb el cap, avergonyida.

—En Chris em té amagada. Jo sóc la idiota que la va cagar amb l’índex vòxel del software de detecció d’anomalies.

Llavors va ser l’home qui va badar boca.

—Vas ser tu?

La Gabrielle va arrufar les celles.

—Fa setmanes que no dormo.

—Però va ser el doctor Harper qui va carregar amb tot.

—Ja ho sé. En Chris és així. Com a mínim ho va solucionar. De tota manera, quin anunci, aquesta nit, no creus? Això del meteorit. Encara no me’n sé avenir!

L’ascensor es va aturar a la quarta planta. La Gabrielle en va sortir.

—M’alegro d’haver-te vist, Jim. Dóna records als nois de pressupostos.

—De part teva —va quequejar l’home mentre es tancaven les portes—. Ha estat un plaer tornar-te a veure.