95

En William Pickering sentia una soledat inusual mentre conduïa el seu sedan per l’autopista de Leesburg. Eren gairebé les dues de la matinada i la carretera era buida. Feia anys que no conduïa a aquelles hores de la nit.

La veu aspra de la Marjorie Tench grinyolava a la seva ment. «Ens trobarem al monument a Franklin Delano Roosevelt».

En Pickering va intentar recordar la darrera vegada que havia vist la Marjorie Tench cara a cara, una experiència que mai era agradable. Havia estat feia un parell de mesos, a la Casa Blanca. La Tench seia davant d’en Pickering en una llarga taula de roure envoltada de membres del Consell de Seguretat Nacional, caps adjunts, CIA, el president Herney i l’administrador de la NASA.

—Senyors —havia dit el cap de la CIA, mirant directament la Marjorie Tench—. Un cop més, em dirigeixo a vostès per urgir aquesta administració a afrontar l’actual crisi de seguretat de la NASA.

Aquella declaració no va agafar per sorpresa a ningú de la sala. Els infortunis de la seguretat de la NASA s’havien convertit en un problema avorrit per al cos d’intel·ligència. Dos dies abans, uns pirates informàtics havien robat de la base de dades de la NASA més de tres-centes fotografies d’alta resolució fetes pels satèl·lits de la NASA que observaven la Terra. Les fotografies, que per descuit desvetllaven la situació d’una instal·lació d’entrenament de l’exèrcit dels Estats Units al nord d’Àfrica, havien sortit al mercat negre, on havien estat adquirides per agències d’intel·ligència hostils de l’Orient Mitjà.

—Tot i que s’hi dediquen les millors intencions —havia dit el director de la CIA amb veu abatuda—, la NASA continua representant una amenaça per a la seguretat nacional. Ras i curt, la nostra agència espacial no està equipada per protegir les dades i les tecnologies que desenvolupa.

—M’adono —havia respost el president— que s’han comès imprudències, filtracions perjudicials, i això em preocupa moltíssim. —Un gest assenyalant la cara austera de l’administrador de la NASA, en Lawrence Ekstrom—. Tornem a estar buscant maneres de millorar la seguretat de la NASA.

—Amb el degut respecte —va dir el director de la CIA—, qualsevol canvi que faci la NASA serà ineficaç mentre continuï operant fora del paraigua del cos d’intel·ligència dels Estats Units.

Aquesta afirmació va aixecar un murmuri incòmode entre els assistents. Tothom sabia a qui anava dirigida.

—Com ja saben —va continuar el director de la CIA, amb to tallant—, totes les entitats governamentals que tracten amb informació d’intel·ligència delicada estan regides per normes d’estricta confidencialitat. L’exèrcit, la CIA, la NSA, l’ORN, totes elles s’han d’atenir a unes lleis estrictes pel que fa a l’ocultació de les dades que recullen i de les tecnologies que desenvolupen. Els pregunto un altre cop, per què la NASA, una agència que en l’actualitat produeix la major part de les tecnologies punta en matèria aeroespacial, d’imatgeria, vol, software, reconeixement i telecomunicacions que utilitzen els cossos militar i d’intel·ligència, es mou fora del paraigua del secret?

El president va sospirar pesadament. La proposta era clara. «Reestructurar la NASA per convertir-la en part del cos d’intel·ligència militar dels Estats Units». Tot i que en el passat s’havien produït reestructuracions semblants en altres agències, en Herney no volia considerar la idea de col·locar la NASA sota l’abric del Pentàgon, la CIA, l’ORN, o qualsevol altra directiva militar. El Consell de Seguretat Nacional començava a estellar-se per això, i molts es col·locaven de part del cos d’intel·ligència.

En Lawrence Ekstrom mai no semblava content en aquelles reunions, i la d’aquell dia no era cap excepció. Va clavar una mirada càustica al director de la CIA.

—A risc de repetir-me, senyor, les tecnologies que desenvolupa la NASA són per a usos acadèmics, no militars. Si el seu cos d’intel·ligència vol girar un dels nostres telescopis espacials i posar-lo mirant a la Xina, és la seva elecció.

El director de la CIA semblava a punt d’explotar.

En Pickering s’ho va veure venir i hi va intervenir.

—Larry —va dir, mirant de mantenir un to tranquil—, cada any la NASA s’agenolla davant del Congrés i demana diners. Estàs portant a terme operacions amb molt pocs fons i en pagues el preu amb missions fallides. Si incorporem la NASA al cos d’intel·ligència, la NASA ja no haurà de demanar ajuda al Congrés. Els diners sense pressupostar et finançaran a un nivell bastant més alt. És una aposta segura. La NASA tindrà els diners que necessita per funcionar adequadament i el cos d’intel·ligència tindrà la pau d’esperit sabent que les tecnologies de la NASA estan protegides.

L’Ekstrom va sacsejar el cap.

—Per principis, no puc aprovar que la NASA adquireixi aquests tints. La NASA té a veure amb la ciència espacial; no tenim res a veure amb la seguretat nacional.

El director de la CIA es va posar dempeus, cosa que no es fa mai quan el president és assegut. Ningú no li va dir res. Va mirar fixament l’administrador de la NASA.

—M’estàs dient que creus que la ciència no té res a veure amb la seguretat nacional? Larry, són sinònims, per l’amor de Déu! És només pel marge científic i tecnològic d’aquest país que estem segurs i, tant si ens agrada com si no, la NASA té un paper cada cop més important en el desenvolupament d’aquestes tecnologies. Malauradament, la teva agència se’n va a l’aigua i ha demostrat una vegada i una altra que la seva seguretat és un risc!

La sala va quedar en silenci.

Aleshores l’administrador de la NASA es va aixecar i va aguantar la mirada del seu atacant.

—Estàs suggerint que tanquem vint mil científics de la NASA en laboratoris militars hermètics i que els fem treballar per a tu? De debò creus que s’haurien concebut els darrers telescopis espacials de la NASA si no hagués estat pel desig personal que tenen els nostres científics de veure més enllà a l’espai? La NASA crea invents sorprenents només per una raó: els nostres empleats volen comprendre el cosmos més profundament. Són una comunitat de somniadors que van créixer mirant el cel estrellat i preguntant-se què hi passava, allà dalt. És la passió i la curiositat, no la promesa de la superioritat militar, el que porta la NASA a innovar.

En Pickering es va aclarir el coll i va parlar amb suavitat, intentant calmar els ànims dels presents.

—Larry, estic segur que el director no es refereix a reclutar científics de la NASA per construir satèl·lits militars. La missió de l’agència no canviaria. La NASA continuaria amb els seus afers com de costum, amb l’excepció que tindríeu més fons i més seguretat. —En Pickering es va girar cap al president—. La seguretat és cara. Tots els presents ens adonem perfectament que les filtracions de seguretat de la NASA són el resultat de l’escassedat de fons. La NASA ha de tallar amb les mesures de seguretat i desenvolupar projectes conjunts amb altres països que puguin compartir-ne els costos. Jo proposo que la NASA continuï essent l’entitat no militar, científica i magnífica que és ara, però amb un pressupost més ampli i una mica de discreció.

Diversos membres del consell de seguretat van assentir, en senyal d’acord silenciós.

El president Herney es va alçar lentament, mirant directament en William Pickering, visiblement descontent amb la manera com en Pickering acabava de prendre el relleu.

—Bill, deixa que et faci una pregunta: la NASA pretén arribar a Mart durant la dècada vinent. Què en pensarà, el cos d’intel·ligència, de gastar gran part dels diners sense pressupostar en una missió a Mart que no té cap benefici immediat per a la seguretat nacional?

—La NASA podrà fer i desfer a voluntat.

—I una merda —va respondre en Herney amb determinació.

Tothom va fer uns ulls com unes taronges. El president Herney rarament maleïa.

—Si he après alguna cosa com a president —va afirmar en Herney—, és que qui controla els diners controla la direcció. No vull posar el moneder de la NASA en mans de persones que no comparteixen els objectius per als quals es va fundar l’agència. Ja m’imagino quanta ciència pura es faria si els militars decidissin quines de les missions de la NASA són viables.

En Herney va recórrer l’habitació amb la vista. Després, lentament però amb resolució, va tornar a mirar en William Pickering amb rigidesa.

—Bill —va sospirar en Herney—, la teva idea de fer que la NASA es comprometi en projectes conjunts amb agències espacials d’altres països és terriblement imprudent. Com a mínim hi ha algú que fa una feina constructiva amb els xinesos i els russos. La pau al planeta no es forjarà per mitjà de la força militar, sinó de persones que s’aliïn malgrat les diferències entre els seus governs. Jo crec que les missions conjuntes de la NASA contribueixen més a la seguretat nacional que qualsevol satèl·lit espia de mil milions de dòlars, i donen moltíssimes més esperances per al futur.

En Pickering notava que la ràbia li creixia des de ben endins. «Com s’atreveix un polític a fer-me callar d’aquesta manera?». L’idealisme d’en Herney funcionava bé en una sala de juntes, però al món real feia que morís gent.

—Bill —va interrompre la Marjorie Tench, com si notés que en Pickering era a punt d’explotar—, sabem que vas perdre una filla i que per a tu és un assumpte personal.

En Pickering va notar que la seva veu estava carregada de condescendència.

—Però, sisplau, recorda que ara per ara la Casa Blanca està frenant una allau d’inversors que volen que obrim l’espai al sector privat. En la meva opinió, per tots els errors que ha comès, la NASA ha estat una companya pèssima del cos d’intel·ligència. Potser tots vosaltres hauríeu d’apreciar el que teniu.

La superfície rugosa de la línia de l’autopista va fer que en Pickering tornés al present. Faltava poc per a la sortida de Washington. Quan s’hi acostava, va veure un ren mort estirat al costat de la carretera. El va assaltar el dubte…, però va continuar conduint.

Havia d’assistir a una cita.