94

Preguntant-se què havia acordat fer, la Rachel era a prop de l’entrada de la cabina del pilot del G4 estirant el fil del receptor de ràdio de manera que el pilot no sentís la seva conversa. En Corky i en Tolland se la miraven. Tot i que la Rachel i el director de l’ORN, en William Pickering, havien acordat no posar-se en contacte per ràdio fins que finalment ella arribés a la base aèria militar de Bollings, fora de Washington, ara la Rachel tenia una informació que sabia del cert que en Pickering voldria sentir immediatament. Li havia trucat al mòbil, que sempre duia a sobre.

Quan en William Pickering es va posar al telèfon, estava molt seriós.

—Vés amb compte amb el que dius, sisplau: no puc garantir aquesta connexió.

La Rachel ho va entendre. El mòbil d’en Pickering, com el de la majoria d’alts comandaments de l’ORN, tenia un indicador que detectava les trucades entrants que no eren segures. Com que la Rachel parlava des d’un radiotelèfon, un dels mitjans de comunicació menys segurs que hi ha, el telèfon d’en Pickering l’havia alertat. Aquella conversa havia de ser vaga. Cap nom. Cap posició.

—La meva veu és la meva identitat —va dir la Rachel, fent ús de la salutació estàndard del camp en aquella situació. Havia pensat que el director estaria enfadat perquè s’hagués arriscat a posar-se en contacte amb ell, però la reacció d’en Pickering va ser positiva.

—Sí, jo també estava a punt de posar-me en contacte amb tu. Hem de desviar-nos. Em preocupa que pugueu tenir una festa de benvinguda.

De sobte, la Rachel es va posar nerviosa. «Algú ens vigila». Notava el perill en la veu d’en Pickering. «Desviar». S’alegraria de saber que ella li havia trucat per demanar-li exactament el mateix, malgrat que per motius completament diferents.

—El problema de l’autenticitat —va dir la Rachel—. N’hem estat parlant. Potser tenim una manera de confirmar-la o negar-la categòricament.

—Perfecte. Hi ha hagut canvis, i com a mínim llavors tindria arguments sòlids amb què procedir.

—Per aconseguir la prova hem de fer una parada ràpida. Un de nosaltres té accés a un laboratori…

—Res de posicions exactes, sisplau. Per la vostra pròpia seguretat.

La Rachel no tenia cap intenció de transmetre els seus plans per aquella línia.

—Ens pot proporcionar via lliure per aterrar a AGC-AC?

En Pickering es va quedar en silenci un moment. La Rachel es va adonar que intentava processar la paraula. AGC-AC eren les sigles bàsiques de l’ORN per referir-se a l’aeroport dels guardacostes d’Atlantic City. La Rachel tenia l’esperança que el director ho sabés.

—Sí —va dir finalment—. Ho puc arreglar. És la vostra destinació final?

—No. Necessitarem transport per helicòpter.

—Us hi estarà esperant un aparell.

—Gràcies.

—Us recomano que extremeu les precaucions fins que no sapiguem més coses. No parleu amb ningú. Les vostres sospites han aixecat molta preocupació a algunes parts molt poderoses.

«La Tench», va pensar la Rachel, desitjant haver pogut parlar directament amb el president.

—Ara sóc al meu cotxe, camí de trobar-me amb la dona en qüestió. M’ha demanat una reunió privada en un lloc neutral. Hauria de donar resultats.

«Que en Pickering està conduint cap a algun lloc per trobar-se amb la Tench?». Fos el que fos el que li havia de dir, havia de ser important si refusava dir-li-ho per telèfon.

—No parleu de les vostres coordenades finals amb ningú. I cap més contacte per ràdio —va concretar en Pickering—. Ha quedat clar?

—Sí, senyor. Serem a AGC-AC d’aquí a una hora.

—Tindreu el transport a punt. Quan arribeu a la vostra destinació final podràs trucar-me per algun mitjà més segur que aquest. —Va fer una pausa—. No cal que et digui que la màxima discreció és vital per a la vostra seguretat. Aquesta nit us heu guanyat uns enemics molt poderosos. Prengueu les precaucions necessàries. —En Pickering va penjar.

La Rachel va tancar la connexió i es va girar cap a en Tolland i en Corky, tensa.

—Canvi de destinació? —va preguntar en Tolland, ansiós de respostes.

La Rachel va assentir, a contracor.

—El Goya.

En Corky va sospirar, abaixant la vista cap a la mostra de meteorit que tenia a la mà.

—Encara no em puc creure que la NASA pugui haver… —No va continuar; a cada segon que passava se’l veia més preocupat.

«Ho sabrem ben aviat», va pensar la Rachel.

Va entrar a la cabina del pilot i va tornar el radiotransmissor a lloc. Mentre mirava pel parabrisa l’altiplà ondulat de núvols il·luminats per la llum de la lluna que s’estenia a sota d’ells, va tenir la inquietant sensació que no els agradaria el que trobarien a bord del vaixell d’en Tolland.