82

«Esborra tot el que saps sobre aquesta mostra de roca».

En Michael Tolland havia lluitat contra les seves pròpies inquietants reflexions, però ara, amb les agudes preguntes de la Rachel, notava un malestar afegit respecte al tema. Va abaixar la vista cap al fragment de roca que tenia a la mà.

Imagina que algú te l’ha donat sense explicar-te on l’han trobat ni què és. Quina anàlisi en faries?

En Tolland sabia que la pregunta de la Rachel portava molta intenció, però, amb tot, era un bon exercici d’anàlisi. En deixar de banda totes les dades que li havien proporcionat en arribar a la hemiesfera, en Tolland havia d’admetre que la seva anàlisi dels fòssils estava molt influïda per una premissa: que la roca on s’havien trobat els fòssils era un meteorit.

«I si no m’haguessin parlat del meteorit?», es va preguntar a si mateix. Tot i que continuava sense arribar a cap altra explicació, en Tolland es va permetre la llibertat d’eliminar hipotèticament la pressuposició que hi hagués un meteorit i, en fer-ho, els resultats van ser inquietants. Ara en Tolland i la Rachel, juntament amb un atordit Corky Marlinson, discutien les seves idees.

—O sigui, Mike, el que tu dius és que si algú et donés aquesta pedra fossilitzada sense cap més explicació hauries de concloure que prové de la Terra —va repetir la Rachel amb intensitat a la veu.

—És clar —va respondre en Tolland—. Què en podria concloure, si no? És un salt molt més gran assegurar que has trobat vida extraterrestre que assegurar que has trobat el fòssil d’alguna espècie terrestre que no havia estat descoberta. Els científics descobreixen desenes d’espècies noves cada any.

—Una cuca de mig metre? —va preguntar en Corky amb veu incrèdula—. Tu suposes que una cuca tan gran viu a la Terra?

—Potser no ara —va respondre en Tolland—, però aquesta espècie no necessàriament ha de viure ara. És un fòssil. Té cent setanta milions d’anys. És aproximadament tan antic com el nostre juràssic. Hi ha un munt de fòssils prehistòrics que corresponen a criatures descomunals que semblen impressionants quan en descobrim les restes fossilitzades: rèptils alats enormes, dinosaures, ocells.

—No voldria esguerrar-vos la festa, Mike —va intervenir en Corky—, però al teu argument hi ha una esquerda important. Les criatures prehistòriques que acabes d’esmentar, dinosaures, rèptils, ocells, tenen esquelets interns, la qual cosa els confereix la capacitat de créixer fins a tenir una mida gran malgrat la gravetat de la Terra. Però aquest fòssil… —Va agafar la mostra i la va sostenir en alt—. Aquestes coses tenen exosquelets: són artròpodes. Cuques. Tu mateix has dit que una cuca d’aquestes dimensions només podria haver evolucionat en un entorn de baixa gravetat. Si no, el seu propi pes li hauria desfet l’esquelet exterior.

—Correcte —va fer en Tolland—. Aquesta espècie s’hauria desfet sota el seu propi pes si hagués caminat per la Terra.

En Corky va arrufar les celles amb irritació.

—Bé, Mike, tret que un home de les cavernes tingués una granja de cria de cuques sense gravetat, no veig com pots concloure que una cuca de mig metre sigui d’origen terrestre.

En Tolland va somriure per a si mateix en pensar que en Corky estava passant per alt una qüestió tan senzilla.

—De fet, hi ha una altra possibilitat —va dir, centrant-se en el seu amic—. Corky, estàs acostumat a mirar cap amunt. Mira cap avall. Hi ha un entorn d’ingravidesa abundant aquí mateix, a la Terra. I ha estat aquí des de temps prehistòrics.

En Corky se’l mirava fixament.

—De què coi parles?

La Rachel també semblava sorpresa.

En Tolland va assenyalar per la finestreta en direcció al mar que brillava sota la llum de la lluna.

—El mar.

—És clar —va dir la Rachel després de deixar anar un petit xiulet.

—L’aigua és un entorn de baixa gravetat —va explicar en Tolland—. Tot pesa menys sota l’aigua. L’oceà suporta estructures enormes molt fràgils que mai no podrien existir a la terra ferma: meduses, calamars gegants, anguiles.

En Corky va conformar-se, però només lleugerament.

—D’acord, però a l’oceà prehistòric mai no hi va haver cuques gegants.

—És clar que sí. I, de fet, encara n’hi ha. La gent en menja cada dia. Són una exquisidesa a la majoria de països.

—Mike, qui carai menja cuques de mar gegants?

—Qualsevol persona que mengi llagostes, crancs i gambes.

En Corky se’l mirava.

—Els crustacis són bàsicament cuques de mar gegants —va començar a explicar en Tolland—. Són un subordre del filum Arthropoda: els polls, els crancs, les aranyes, els insectes, els saltamartins, els escorpins, les llagostes…, tots estan relacionats entre si. Tots ells són espècies que tenen apèndixs articulats i esquelets exteriors.

De sobte en Corky semblava malalt.

—Des del punt de vista de la classificació, s’assemblen força a cuques —va continuar en Tolland—. Les cassoles de les Moluques semblen trilobits gegants. I les pinces d’una llagosta s’assemblen a les d’un escorpí gran.

En Corky es va posar verd.

—Ostres, no tornaré a menjar palets de cranc en ma vida.

La Rachel estava fascinada.

—O sigui que els artròpodes que viuen a la Terra són petits perquè la gravetat selecciona de forma natural els elements petits. En canvi, a l’aigua, els seus cossos floten, de manera que es poden fer molt grossos.

—Exactament —va respondre en Tolland—. Si es compta amb proves fòssils limitades, una cabra de mar es podria classificar equivocadament com una aranya gegant.

L’emoció de la Rachel es va convertir en preocupació.

—Mike, obviant el problema de l’aparent autenticitat del meteorit, digues una cosa: creus que els fòssils que vam veure a Milne podrien provenir del mar? Del mar «terrestre»?

En Tolland va notar la intensitat de la seva mirada i es va adonar del pes real de la pregunta.

—Hipotèticament, hauria de dir que sí. Al fons de l’oceà hi ha seccions de cent noranta milions d’anys d’antiguitat, la mateixa antiguitat que els fòssils. I, en teoria, els oceans podrien haver albergat formes de vida semblants a aquesta.

—Au, va! —va dir en Corky en to burleta—. No em puc creure el que esteu dient. «Obviant» el problema de l’aparent autenticitat del meteorit? El meteorit és irrefutable. Encara que la Terra tingui un fons oceànic de la mateixa antiguitat que aquest meteorit, és ben evident que no tenim un fons oceànic que contingui escorça de fusió, un nivell de níquel anòmal i còndrules. T’estàs agafant a una taula de salvació.

En Tolland sabia que en Corky tenia raó, però, amb tot, el fet d’imaginar que els fòssils eren criatures marines li havia fet perdre el temor reverencial que abans li provocaven. D’alguna manera, ara li semblaven més familiars.

—Mike —va dir la Rachel—, per què cap dels científics de la NASA no va considerar que aquests fòssils podien ser criatures marines? Encara que fos del mar d’un altre planeta?

—Doncs per dos motius. Les mostres de fòssils pelàgics, els del fons oceànic, acostumen a presentar una plètora d’espècies barrejades. Qualsevol forma de vida que existeixi en els milions de metres cúbics d’aigua acabarà morint i enfonsant-se en el fons oceànic. Això significa que el fons oceànic es converteix en el cementiri d’espècies que viuen a totes les profunditats, pressions i temperatures. Ara bé, la mostra de Milne era neta: una sola espècie. Semblava més una cosa que podríem trobar al desert. Una família d’animals similars que s’hagués enterrat en una tempesta de sorra, per exemple.

La Rachel va assentir.

—I el segon motiu pel qual vas suposar que es tractava d’un animal terrestre i no aquàtic?

En Tolland va arronsar les espatlles.

—Instint. Els científics sempre hem cregut que, en cas que a l’espai hi hagués vida, seria vida insectívora. I, pel que hem observat de l’espai, allà fora hi ha molta més brutícia i roques que no pas aigua.

La Rachel va romandre en silenci.

—Tot i que… —va afegir en Tolland. La Rachel l’havia fet pensar—. He d’admetre que en el fons oceànic hi ha parts molt profundes que els oceanògrafs anomenen zones mortes. No les acabem d’entendre, però es tracta de zones on els corrents i les fonts d’aliment fan que gairebé no hi hagi vida. Només unes poques espècies de carronyers que habiten el fons oceànic. O sigui que, des d’aquest punt de vista, suposo que el fòssil d’una sola espècie no queda completament fora de la qüestió.

—Hola? —es va queixar en Corky—. Que us recordeu de l’escorça de fusió? I del nivell mitjà de níquel? I de les còndrules? Em podeu dir què fem parlant d’això?

En Tolland no va respondre.

—L’assumpte del nivell de níquel —va dir la Rachel, mirant en Corky—. Torna-m’ho a explicar. El nivell de níquel de les roques terrestres és o molt elevat o molt baix, mentre que el dels meteorits es manté en una franja mitjana determinada, no és així?

—Justa —va confirmar en Corky, inclinant el cap.

—I el nivell de níquel d’aquesta mostra està justament en la franja de valors esperada?

—Sí, molt a prop.

La Rachel semblava sorpresa.

—Espera, espera. A prop? I això què se suposa que significa?

En Corky semblava exasperat.

—Com ja he dit abans, la mineralogia de cada meteorit és diferent. Quan els científics trobem nous meteorits, constantment hem d’actualitzar els nostres càlculs sobre el que considerem un nivell de níquel acceptable en els meteorits.

La Rachel semblava atordida mentre sostenia la mostra.

—O sigui que aquest meteorit et va obligar a tornar a avaluar el que consideraves un nivell acceptable de níquel per a un meteorit? Se sortia de la franja mitjana de níquel establerta?

—Només lleugerament —va respondre en Corky.

—Per què ningú no ho havia esmentat?

—Perquè no és cap problema. L’astrofísica és una ciència dinàmica que s’actualitza constantment.

—Durant una anàlisi extremament important?

—Mira —va dir en Corky, picat—, et puc assegurar que el contingut de níquel d’aquesta mostra és infinitament més semblant al d’altres meteorits que al de qualsevol roca terrestre.

La Rachel es va girar cap a en Tolland.

—Tu en sabies res?

En Tolland va assentir, a contracor. En aquell moment no li havia semblat cap cosa de l’altre món.

—Em van dir que aquest meteorit mostrava un nivell de níquel lleugerament superior al d’altres meteorits, però els especialistes de la NASA no semblaven preocupats respecte d’això.

—I amb raó! La prova mineralògica concloent no és que el nivell de níquel sigui com el d’un meteorit, sinó que no és com el de la Terra.

La Rachel va sacsejar el cap.

—Perdona, però en la meva feina aquesta és la mena de lògica imperfecta que fa que mori gent. Dir que una roca no sembla terrestre no prova que sigui un meteorit, només prova que no és com res que hàgim vist mai a la Terra.

—I em pots dir quina diferència hi ha?

—Cap —va respondre la Rachel—. Sempre que hagis vist totes les roques que hi ha a la Terra.

En Corky es va quedar en silenci un moment.

—D’acord, obvia el nivell de níquel si et fa posar nerviosa, però encara queda una escorça de fusió innegable i les còndrules.

—I tant —va dir la Rachel, gens impressionada—. Dos de tres és una bona marca.