22

En Corky Marlinson, l’astrofísic guardonat, va fer passar la Rachel i en Tolland cap a la seva zona de treball i va començar a remenar entre els seus instruments i les mostres de roca. Aquell home es movia com una molla lligada fortament a punt de disparar-se.

—Molt bé —va dir tremolant d’excitació—. Senyoreta Sexton, és a punt de sentir el manual Corky Marlinson sobre meteorits en trenta segons.

En Tolland va picar l’ullet a la Rachel per dir-li que tingués paciència.

—No sigui dura amb ell. De fet, volia ser actor.

—Sí, i en Mike volia ser un científic respectat. —En Corky va furgar dins d’una capsa de sabates, en va treure tres petites mostres de roca i les va posar en filera sobre l’escriptori.

—Aquests són els tres tipus principals de meteorits que es poden trobar al món.

La Rachel en va observar les tres mostres. Totes tres eren esferes estranyes de la mida d’una pilota de golf. Totes tres havien estat partides per la meitat per revelar-ne l’interior.

—Tot meteorit —va començar a explicar en Corky— consta de diferents quantitats d’aliatges de níquel i ferro, silicats i sulfits. Els classifiquem segons el percentatge de silicats i de metall que tenen.

La Rachel ja començava a sospitar que el manual Corky Marlinson sobre meteorits duraria una mica més de trenta segons.

—Aquesta primera mostra d’aquí —va explicar en Corky assenyalant una pedra brillant i negra com el carbó— és un meteorit amb el nucli de ferro. És molt pesant. Aquest senyoret va aterrar a l’Antàrtic ara fa uns quants anys.

La Rachel va examinar el meteorit. Certament, semblava d’un altre món: era una pedra amorfa de ferro pesada i grisenca l’escorça de la qual estava cremada i ennegrida.

—Aquesta capa externa carbonitzada rep el nom d’escorça de fusió —va explicar en Corky—. És conseqüència de la calor extrema del meteorit quan travessa la nostra atmosfera. Tots els meteorits presenten aquesta capa carbonitzada.

En Corky va passar ràpidament a la mostra següent.

—Aquest d’aquí és el que anomenem un meteorit fèrric pedregós.

La Rachel va examinar la mostra i va observar que la capa externa també estava carbonitzada. No obstant això, aquella mostra tenia un to verdós clar i el tall transversal presentava l’aspecte d’un collage de fragments angulars de colors vius que recordaven un trencaclosques calidoscòpic.

—És bonic —va observar la Rachel.

—Que fa broma? És preciós! —En Corky va dedicar tot un minut a explicar que l’alt contingut d’olivina era la causa d’aquella lluïssor verda. Aleshores, va fer un gest teatral per agafar la tercera i última mostra i la va donar a la Rachel.

La Rachel va sostenir l’últim meteorit sobre el palmell. De color marró grisós, tenia un aspecte similar al del granit. Semblava més pesant que una pedra terrestre, però no gaire més. L’única cosa que podia indicar que no era una roca normal era l’escorça de fusió: la capa exterior carbonitzada.

—Aquest —va explicar finalment en Corky— rep el nom de meteorit pedregós. És el tipus de meteorit més comú. Més del noranta per cent dels meteorits que s’han trobat a la Terra pertanyen a aquesta categoria.

La Rachel estava sorpresa. Sempre s’havia imaginat que els meteorits tenien un aspecte similar al de la primera mostra: pedres amorfes i metàl·liques d’aparença alienígena. Res del meteorit que tenia al palmell feia pensar en una roca extraterrestre. A banda de la capa externa socarrimada, semblava una pedra amb la qual un podia ensopegar a la platja.

Els ulls d’en Corky li sobresortien a causa de l’excitació.

—El meteorit que està sepultat aquí sota el gel és un meteorit pedregós: molt semblant al que té a la mà. Els meteorits pedregosos són pràcticament idèntics a les nostres roques ígnies terrestres, la qual cosa en dificulta la detecció. Generalment, són una barreja de silicats lleugers: feldspats, olivina, piroxè. Res d’extraordinari.

«Això és el que pensava jo», es va dir la Rachel mentre li tornava la pedra.

—Aquest sembla una pedra que algú ha oblidat a la llar de foc i s’ha cremat.

En Corky va esclatar en una rialla.

—Val dir un tros de llar de foc! L’alt forn més bèstia que mai s’hagi construït ni tan sols s’acosta a reproduir la calor que rep un meteorit quan xoca contra la nostra atmosfera. Els fa xixines!

En Tolland va fer un somriure d’empatia a la Rachel.

—En la majoria dels casos.

—Fixi’s en això —va demanar en Corky, agafant-li el meteorit de les mans—. Imagini’s que aquest senyoret d’aquí té la mida d’una casa. —Va sostenir la mostra amb els braços estirats per sobre del cap.

—Molt bé. És a l’espai surant en el nostre sistema solar. Està completament xop perquè la temperatura a l’espai és de 100 graus centígrads negatius.

En Tolland s’aguantava el riure. Pel que es veia, ja havia presenciat la representació d’en Corky de l’arribada del meteorit a l’illa d’Ellesmere.

En Corky va començar a abaixar la mostra.

—El nostre meteorit es dirigeix cap a la Terra. I, quan és molt a prop, la nostra gravetat l’atrau i en va accelerant cada cop més la velocitat…

La Rachel va observar com en Corky augmentava la velocitat amb què movia la mostra per tal d’imitar la força de la gravetat.

—Ara es mou ràpid —va exclamar en Corky—, a més de setze quilòmetres per segon o, el que és el mateix, cinquanta-set mil quilòmetres per hora! A uns cent trenta-cinc quilòmetres de la superfície de la Terra, el meteorit començar a notar la fricció amb l’atmosfera.

En Corky va sacsejar violentament la mostra a mesura que l’apropava al gel.

—Quan cau a menys de cent quilòmetres de la Terra, comença a inflamar-se! Ara la densitat atmosfèrica va augmentant i la força de fricció és increïble! L’aire que envolta el meteorit s’està tornant incandescent perquè la matèria externa es fon a causa de la calor.

En Corky va començar a fer efectes de so per simular els espetecs i les crepitacions del meteorit.

—Ara ja ha superat la frontera dels vuitanta quilòmetres, i la capa externa s’escalfa fins assolir una temperatura superior als 800 graus centígrads.

La Rachel va observar amb incredulitat com aquell astrofísic guardonat sacsejava amb més violència el meteorit mentre continuava realitzant efectes de so juvenils.

—Seixanta quilòmetres! —En aquell punt de l’explicació en Corky ja estava cridant—. El nostre meteorit topa amb la paret atmosfèrica. L’aire és massa dens i el meteorit frena violentament a una velocitat tres-cents cops superior a la força de la gravetat!

En Corky va imitar el xerric d’una frenada i va alentir dràsticament la caiguda del meteorit.

—De sobte, el meteorit es refreda i deixa de brillar. Volem a les fosques! La superfície del meteorit s’endureix i deixa de ser un cos fos per convertir-se en una escorça de fusió socarrimada.

La Rachel va sentir com en Tolland es lamentava quan en Corky es va agenollar sobre el gel per reproduir el cop de gràcia: l’impacte amb la Terra.

—Ara —va continuar explicant en Corky— el nostre enorme meteorit està travessant la capa inferior de la nostra atmosfera…

De genolls, va fer baixar el meteorit descrivint una corba poc pronunciada.

—Va de dret a l’oceà Antàrtic! Seguint un angle oblic, continua caient. Gairebé fa la impressió que esquivarà l’oceà, però cau i…

Va deixar caure la mostra sobre el gel.

—Pam!

La Rachel va fer un bot.

—L’impacte és devastador! El meteorit explota. En surten projectats fragments, que salten i fan voltes damunt de l’oceà.

En aquell moment en Corky va començar a fer saltar i girar la mostra a càmera lenta sobre l’oceà invisible i la va acostar als peus de la Rachel.

—Un fragment continua saltant i girant cap a l’illa d’Ellesmere —va anunciar mentre duia la mostra fins a sobre del dit del peu de la Rachel.

—Surt disparat fora de l’oceà i cau a terra ferma. —El va aixecar i el va passar fregant la llengüeta de la sabata de la noia fins a aturar-lo a dalt del peu, en la zona propera al turmell.

—Finalment, s’atura damunt de la glacera Milne, on la neu i el gel el cobreixen ràpidament i el protegeixen de l’erosió atmosfèrica.

En Corky es va incorporar amb un somriure.

La Rachel s’havia quedat amb la boca oberta. Va riure impressionada.

—Doncs, bé, doctor Marlinson, l’explicació ha estat excepcionalment…

—Lúcida? —va suggerir en Corky.

La Rachel va somriure.

—En una paraula.

En Corky li va tornar la mostra.

—Fixi’s en el tall transversal.

La Rachel va examinar l’interior de la roca durant uns segons sense veure-hi res.

—Inclini-la cap a la llum —li va suggerir en Tolland amb to afectuós i amable—. I miri-la de prop.

La Rachel es va acostar la roca als ulls i la va inclinar cap als llums halògens reflectors que tenia damunt del cap. Ara ho veia: minúsculs glòbuls metàl·lics que brillaven damunt de la pedra. N’hi havia dotzenes escampats arreu del tall transversal com gotes diminutes de mercuri, cadascuna d’un diàmetre aproximat d’un mil·límetre.

—Aquestes bombolletes s’anomenen còndrules —va explicar en Corky—, i només apareixen en els meteorits.

La Rachel va forçar la vista per observar atentament aquelles gotes.

—Ho admeto: mai no havia vist res similar en una roca terrestre.

—Ni ho veurà! —va exclamar en Corky—. Les còndrules són una estructura geològica que, senzillament, no existeix a la Terra. Algunes còndrules són extraordinàriament velles, fins i tot poden estar compostes dels primers materials que hi havia a l’univers. D’altres són molt més joves, com les que té a la mà. Les còndrules d’aquest meteorit es remunten a només cent noranta milions d’anys endarrere.

—Cent noranta milions d’anys és jove?

—Coi, i tant! En termes cosmològics és ahir. El que en aquest cas importa és que, a pesar de tot, aquesta mostra conté còndrules, una prova concloent que es tracta d’un meteorit.

—Molt bé —va acceptar la Rachel—, les còndrules són una prova concloent. Ho he captat.

—I, finalment —va explicar en Corky amb un sospir—, si l’escorça de fusió i les còndrules no la convencen, nosaltres, els astrònoms, tenim un mètode infal·lible per confirmar el seu origen meteòric.

—Quin és?

En Corky va arronsar les espatlles en un gest despreocupat.

—Senzillament, utilitzem un microscopi polaritzador petrogràfic, un analitzador d’activació de neutrons o un espectròmetre de plasma acoblat per inducció per mesurar-ne les proporcions ferromagnètiques.

En Tolland va protestar.

—Ara s’està fent el fatxenda. El que en Corky vol dir és que podem demostrar que una roca és un meteorit simplement mesurant-ne el contingut químic.

—Ei, noi dels oceans! —el va renyar en Corky—. Deixa la ciència als científics, vols? —I tombant-se immediatament cap a la Rachel, va afegir—: En les roques terrestres, el níquel mineral només apareix en proporcions extremament altes o baixes; mai en percentatges intermedis. En els meteorits, en canvi, el contingut de níquel se situa en una franja intermèdia de valors. Així, doncs, si analitzem una mostra i trobem que el contingut de níquel mostra un valor intermedi, podem garantir més enllà de qualsevol dubte que aquella mostra és un meteorit.

La Rachel començava a exasperar-se.

—D’acord, senyors. Escorces de fusió, còndrules, continguts intermedis de níquel, tot això demostra que el meteorit prové de l’espai. Me’n faig una idea —va dir mentre deixava la mostra sobre la taula d’en Corky—. Però, per què sóc aquí?

En Corky va deixar anar un fort esbufec.

—Vol veure una mostra del meteorit que la NASA ha trobat en el gel que tenim a sota els peus?

«Abans que em mori aquí, sisplau».

Aquell cop en Corky va furgar dins de la butxaca de la camisa i en va treure un tros petit de roca amb la forma d’un disc. Aquell fragment de roca era com un disc compacte d’àudio, tenia un gruix aproximat d’un centímetre. La seva composició era similar a la del meteorit pedregós que acabava de veure.

—Això és un fragment d’una mostra cilíndrica que vam extreure ahir —va explicar en Corky mentre oferia el disc a la Rachel.

Realment, l’aspecte no era res de l’altre món. Com la mostra que acabava de veure, era una roca pesant d’un color entre taronja i blanc. Part del contorn estava socarrimat i ennegrit. Semblava un segment de la capa externa del meteorit.

—Això deu ser l’escorça de fusió —va observar la Rachel.

En Corky va assentir.

—Sí, aquesta mostra s’ha extret de la zona propera al contorn del meteorit, així que encara té una mica de crosta.

La Rachel va inclinar el disc cap a la llum i va descobrir els minúsculs glòbuls metàl·lics.

—I ja hi veig les còndrules.

—Bé —va dir en Corky amb la veu tensa per l’excitació—, i li puc garantir, perquè he observat aquesta roca amb un microscopi polaritzador petrogràfic, que el seu contingut de níquel és intermedi, res a veure amb una roca terrestre. Felicitats, acaba de confirmar que aquesta roca que té a les mans prové de l’espai.

La Rachel va aixecar el cap amb aire desconcertat.

—Doctor Marlinson, això és un meteorit. Se suposa que prové de l’espai. M’estic perdent alguna cosa?

En Corky i en Tolland van intercanviar una mirada. En Tolland va recolzar una mà a l’espatlla de la Rachel i li va dir a cau d’orella.

—Doni-li la volta.

La Rachel va girar el disc a fi de veure’n l’altra cara. El seu cervell només va necessitar uns segons per comprendre què era el que estava mirant.

Aleshores, la veritat la va fulminar com un llamp.

—Impossible! —va dir sufocant un crit. No obstant això, mentre observava la roca, va comprendre que la definició d’impossible havia canviat per sempre. Incrustada a la pedra hi havia una forma que entre les espècies que habiten la Terra es podria considerar molt comuna, però que en un meteorit era extraordinàriament inconcebible.

—És… —la Rachel va quequejar. Gairebé no podia parlar—. És una…, cuca! Aquest meteorit conté el fòssil d’una cuca!

Tant en Tolland com en Corky somreien.

—Benvinguda a bord —va dir en Corky.

L’allau d’emocions que es va abatre damunt de la Rachel la van deixar momentàniament muda. No obstant això i a pesar del seu desconcert, veia perfectament que aquell fòssil havia estat, sense cap mena de dubte, un organisme biològicament viu en el passat. La impressió petrificada feia un centímetre i mig de llarg i semblava la part inferior d’alguna mena d’escarabat gegant o insecte reptador. Set parells de potes articulades s’amuntegaven sota una closca externa protectora, que semblava dividida en escates com les d’un armadillo.

La Rachel se sentia marejada.

—Un insecte de l’espai…

—És un isòpode —la va corregir en Corky—. Els insectes només tenen tres parells de potes, no set.

La Rachel va semblar que ni el sentia. Mentre examinava el fòssil que tenia davant, el cap no parava de donar-li voltes.

—Pot veure clarament —va explicar en Corky— que la closca dorsal es divideix en escates com en una panerola terrestre i, malgrat això, els dos apèndixs prominents amb forma de cua el distingeixen com una espècie similar al poll.

El cervell de la Rachel ja no escoltava les paraules d’en Corky. La classificació de l’espècie era un fet que no tenia cap importància. Les peces del trencaclosques acabaven d’encaixar: el secretisme del president, l’entusiasme de la NASA…

«Aquest meteorit conté un fòssil! No és un bacteri o un microbi, sinó una forma de vida desenvolupada! La prova que en algun punt de l’univers hi ha vida!».