1

—I ha rebut classes particulars fins ara?

Miss Partridge, la famosa directora de l’Otago Girls’ School de Dunedin, va dirigir una severa mirada a la Matariki i els seus pares.

La Matariki va respondre amb tota serenitat, malgrat que aquella dona madura, vestida de fosc i amb monocle, li semblava una mica rara. Miss Partridge devia tenir la mateixa edat que les àvies del poblat maori, però allí ningú no portava aparells òptics. La directora, no obstant això, no li infonia cap temor, com tampoc l’habitació amb els mobles foscos, importats sens dubte d’Anglaterra, els cortinatges tan pesants de les altes finestres, ni les parets cobertes de nombroses prestatgeries carregades de llibres. A la petita Matariki només li resultava insòlit el comportament de la seva mare. Ja durant tot el trajecte des de Lawrence fins a Dunedin havia mostrat una inquietud que ratllava la histèria, no va deixar de criticar com anava vestida la Matariki i tot el que feia, i gairebé semblava com si fos ella mateixa qui hagués de passar l’examen al qual la seva filla s’havia de sotmetre aquell dia.

—No sempre, es…

La Lizzie Drury amb prou feines va aconseguir contenir-se per no anomenar respectuosament «senyora» la directora, i, de fet, havia estat a punt de fer una reverència en presentar-se. Es va cridar fredament a l’ordre. La Lizzie feia més de deu anys que era casada i era la propietària d’Elizabeth Station, una finca a la vora de Lawrence. Feia ja molt temps que havia deixat de treballar de donzella, però no podia evitar-ho: les formalitats seguien intimidant-la.

—Miss Partridge —va prosseguir, intentant imprimir fermesa al to de la seva veu—. En realitat la nostra filla va anar a l’escola de Lawrence. Però, des que van marxar els buscadors d’or, la població està decaient lentament. El que encara queda… En fi, la qüestió és que no volem seguir enviant els nostres fills allà. Per això en els últims anys hem optat per professors privats. Malgrat això…, a hores d’ara, la professora que els ensenya a casa ja no pot aportar-los res més.

La Lizzie va comprovar amb dits nerviosos si seguia ben pentinada. Portava els cabells rossos foscos i encrespats formalment recollits sota un atrevit barretet. Potser massa atrevit? Davant la indumentària fosca de Miss Partridge, digna però que d’alguna manera li conferia un aire de cornella, el blau clar i les flors d’adorn de colors pastel gairebé semblaven massa audaços. D’haver estat per la Lizzie, hauria tret del racó més amagat de l’armari l’avorrida capota i se l’hauria posada per adquirir un aspecte més greu. Però en això en Michael no havia condescendit.

—Lizzie, anem a una escola; no a un enterrament! —havia dit rient—. Acceptaran la Riki. Per què no ho haurien de fer? És una nena espavilada. I, si no l’accepten, aquesta no és l’única escola per a nenes de l’Illa Sud.

La Lizzie s’havia deixat convèncer, però en aquells moments, davant la implacable mirada de la directora, hauria volgut que la terra se l’empassés. Ben poc importava que l’Otago Girls’ School fos peculiar o no: la Matariki era, sens dubte, un cas especial…

Miss Partridge va joguinejar amb el monocle i va adoptar una inequívoca expressió de desaprovació.

—Interessant, petita… —va dir, dirigint-se per primera vegada a la Matariki en lloc de parlar només amb els seus pares—. Tens… Quants eren…? Onze anys acabats de fer? I la teva professora particular ja no és capaç d’ensenyar-te res més? Deus ser realment una nena amb molt de talent!

La Matariki, totalment aliena a la ironia del comentari, va dibuixar un somriure, un somriure que normalment abatia tots els cors.

—Les àvies diuen que sóc llesta —va confirmar amb la seva veu dolça i melodiosa—. L’Aku diu que puc ballar més haka que totes les altres nenes de la meva edat. I l’Haeata assegura que podria convertir-me en tohunga, guaridora, si seguís estudiant les flors. L’Ingoa també…

—Però, quantes àvies tens, nena? —va preguntar Miss Partridge, desconcertada.

Els grans ulls marrons clars de la Matariki es van perdre en la distància mentre anava repassant mentalment el nombre d’ancianes de la tribu. No va trigar gaire, també, a calcular-ho, cosa que demostrava que estava avançada per a la seva edat, encara que d’això no n’eren responsables els professors particulars ni les «àvies», sinó la seva estalviadora mare.

—Setze —va respondre.

Miss Partridge va tornar a dirigir la seva mirada d’un blau aquós als pares de la Matariki. L’expressió va deixar la Lizzie sense parla.

—Es refereix a les dones velles de la tribu maori veïna —va explicar en Michael—. Entre els ngai tahu és habitual anomenar «àvia» totes les velles, no només l’àvia biològica. El mateix s’aplica als avis, ties, oncles…, fins i tot mares.

—Llavors… no és la seva filla?

Aquesta idea gairebé va semblar alleujar Miss Partridge. Al cap i a la fi, la Matariki no presentava cap semblança especial amb els seus pares. Si bé en Michael Drury tenia els cabells foscos com la nena, els seus ulls eren tan blaus com el cel d’Irlanda, fins i tot la forma de parlar delatava encara els seus orígens. Tenia la cara de trets angulosos, no rodona com la de la Matariki, i la pell més clara. De la seva mare, la nena n’havia heretat la figura menuda i els cabells arrissats, però els de la Lizzie eren encrespats, mentre que els de la petita eren ondulats. A més a més, els ulls de la dona eren blau clar. La nena no havia heretat el color ambarí de les pupil·les de cap dels dos.

—Sí, sí! —En Michael Drury va moure el cap amb vehemència—. Es clar que és filla nostra.

La Lizzie li va dirigir una mirada breu carregada de culpabilitat, però en Michael no va reaccionar, sinó que va fer front a l’evident malestar de la directora de l’escola. En Michael Drury tenia els seus defectes i el tret irreflexiu del seu temperament seguia irritant la Lizzie. No obstant això, mantenia les seves promeses, també aquella que havia fet a la seva dona, abans que naixés la Matariki: que mai no retrauria a la nena el que la seva mare era i havia estat.

En efecte, en Michael mai no havia esmentat la qüestió de la paternitat, encara que molt poc després del naixement de la petita havia quedat manifest que ell no podia haver engendrat aquella encantadora nena de pell fosca i ulls castanys. L’única observació respecte a aquest tema que va sorgir llavors estava relacionada amb l’elecció del nom.

—Voldràs posar-li Mary? —havia dit la Lizzie, alhora que abaixava avergonyida la mirada.

El nom de Mary Kathleen, l’amor de joventut d’en Michael, gairebé s’hauria convertit en l’inspirador del de la nena. Però en Michael s’havia limitat a sacsejar el cap amb un gest de negació.

En aquells moments la Lizzie es va redreçar. La directora no podia creure que la Matariki fos la filla d’aquella parella. Si sabia alguna cosa de biologia, no podia passar-li per alt que dues persones d’ulls blaus no podien tenir un fill d’ulls castanys.

—Jo sóc la seva mare —va declarar amb fermesa—. I, a més, és una filla de les estrelles.

Així havia anomenat una vegada l’Hainga, la dona sàvia de la tribu maori, la Matariki. La nena havia estat engendrada durant la festivitat de Tou Hou. Els maoris celebraven la festa de fi d’any quan la constel·lació de la Matariki, les Plèiades, apareixia per primera vegada al cel nocturn.

Miss Partridge va tornar a arrufar al nas.

—Així que no tan sols està dotada d’un talent sobrenatural, sinó que, a més, el seu origen és celestial… —va comentar.

La Matariki va observar la directora de l’escola. Era bastant càndida i les paraules de la dona no li deien gran cosa, però sí que va veure que ofenien la seva mare. I ella no ho pensava permetre.

—La Haikina diu que sóc la filla d’un cap tribal —va declarar—. Es més o menys com ser una princesa. O això crec jo.

La Lizzie gairebé hauria somrigut. Durant un temps, ella també ho havia pensat. En Kahu Heke, el pare de la Matariki, l’havia atreta dient-li que un dia la convertiria en reina. Però, de fet, la situació havia pres un gir diferent… i la Haikina havia fet bé de no explicar a la nena tot el que feia referència al seu origen.

Miss Partridge va semblar encara més indignada, però en aquell moment en Michael va reaccionar. Havia d’intervenir-hi, no es quedaria mirant mentre la Lizzie s’anava empetitint cada vegada més davant d’aquella matrona impertinent.

—Miss Partridge, és la Matariki Drury, filla d’en Michael i l’Elizabeth Drury. És el que hi ha escrit en el certificat de naixement de Dunedin i així demanem que ho admeti vostè. La nostra filla és una nena intel·ligent, però jo tampoc no qualificaria el seu talent de sobrenatural. D’altra banda, la seva professora particular, la Haikina, només ha assistit a l’escola de la missió. Sap llegir i escriure bé, una habilitat que ensenya amb afectuós rigor als nostres fills. Però no parla francès ni llatí i no pot preparar la Matariki per estudiar una carrera ni per contraure matrimoni amb un home de la seva mateixa categoria social.

En Michael va imprimir un to gairebé amenaçador a les paraules «de la seva mateixa categoria social». Que s’atrevís la directora a contradir-lo. En els últims anys, la Lizzie i ell no s’havien convertit exactament en barons de la llana, però sí que havien construït un petit i molt pròsper establiment de cria d’ovelles amb la granja a la vora de Lawrence. Més que de la producció de llana en grans quantitats, s’ocupaven de la cria d’animals de qualitat. Era més fàcil portar a terme un aparellament selectiu i experimentar amb l’obtenció de diferents qualitats de llana en una empresa petita que en les granges grans, que ja tenien prou feina amb la regulació de les pastures i l’esquilada. Els moltons i les ovelles mare d’Elizabeth Station assolien els preus més alts en les subhastes i els Drury gaudien de molt bona reputació.

La Lizzie, no obstant això, sempre se sentia una mica desplaçada quan els convidaven a les trobades de les unions dels criadors d’ovelles o quan assistien als balls que se celebraven allà. Els orígens de la parella Drury eren humils, i en Michael, en especial, no mostrava el més petit interès per polir les seves maneres en societat. La Lizzie s’esforçava més per aconseguir-ho, però era tímida. Amb gent com els Warden, de Kiward Station, o els Barrington i els Beasley, de Canterbury, li mancava primer el somriure, que solia captivar tothom, i després també la veu. S’havia jurat que a la Matariki no li passaria el mateix. L’escola per a noies d’Otago li facilitaria les eines necessàries per a això.

En qualsevol cas, la Matariki no era gens tímida. Tampoc no es va posar nerviosa quan, al final, Miss Partridge no va tenir més remei que fer-li un parell de preguntes sobre coneixements generals i li va posar uns problemes de càlcul. Amb la veu clara i sense que se li notés el dialecte irlandès o cockney londinenc, contra el qual la Lizzie lluitava, va solucionar les tasques. En aquest aspecte, la Haikina havia estat una professora ideal. La jove maori havia après a l’escola de la missió un anglès extraordinari i sense cap accent.

A continuació, la Matariki va esperar avorrida fins que Miss Partridge va haver acabat de corregir el dictat. Tot seguit, la directora va posar més bona cara. La nena només havia comès un error en una paraula summament difícil.

—Bé, pel que fa a coneixements no hi ha cap impediment perquè ingressi a l’escola —va observar Miss Partridge una mica esquerpa—. Però vostès han de tenir clar que… aquesta… Mata… això… riki, serà l’única alumna amb aquest tipus… d’antecedents exòtics.

En Michael ja estava a punt de protestar de nou quan la directora va aixecar la mà amb aire apaivagador.

—Per favor, senyor Drury, l’hi dic amb la millor intenció. Aquí tenim noies… en fi, les millors famílies de Canterbury i Otago ens envien les seves filles i algunes d’aquestes nenes no estan… bé… no estan acostumades a…

—Vol dir que la simple visió de la nostra filla espantaria tant aquestes noies que correrien de tornada a casa seva?

En Michael estava començant a atipar-se. La paciència no era una de les seves virtuts i, si hagués estat per ell, ja hauria marxat a una altra escola feia estona. Potser l’institut de Miss Partridge era la millor escola per a nenes d’Otago, però no era l’única de tota l’Illa Sud de Nova Zelanda. D’altra banda, no veia la Lizzie capaç d’enfrontar-se a una altra situació com aquella. En aquest moment semblava un gatet terroritzat.

—Dic tot això pel bé de la seva filla —va respondre Miss Partridge—. La majoria d’aquestes nenes coneixen els maoris com a criats, en el millor dels casos. No serà fàcil.

La Lizzie es va posar ben dreta. Quan alçava el cap i es redreçava, semblava més alta i segura; i, per primera vegada aquell dia, va encarnar la dona blanca de qui els ngai tahu parlaven amb més respecte a tota l’Illa Sud: la pakeha wahine tenia per a ells més mana que la majoria dels guerrers.

—Miss Partridge, la vida no és fàcil —va observar amb serenitat—. I serà perfecte que la Matariki no ho aprengui en pitjors circumstàncies que a través del tracte amb un parell de nenes consentides d’una escola de senyoretes. —Miss Partridge va mirar per primera vegada amb admiració la seva interlocutora. Fins feia uns instants no l’havia considerada més que un ratolinet gris, però ara… I la Lizzie encara no havia acabat—. Potser vostè mateixa s’acostumarà al seu nom si assisteix a la seva escola. Es diu Matariki.

Miss Partridge va arrufar els llavis.

—Sí… bé… això és una cosa de què també hauríem de parlar… No podríem anomenar-la… Martha?

—És clar que l’enviarem a l’Otago Girls’ School!

Els Drury s’havien acomiadat de Miss Partridge sense posar-se d’acord sobre l’ingrés de la Matariki a l’escola, i en Michael havia començat a criticar a aquesta «tipeja impertinent» quan van posar el peu al carrer. Lizzie ho va deixar rondinar una estona, pensant que ja es calmaria mentre anava a recollir als cavalls en l’estable de lloguer. Però quan va treure a col·lació l’Escola catòlica per a nenes del Sagrat Cor, va defensar amb energia el seu parer.

—Otago és la millor escola, tu mateix has sentit que els barons de la llana envien a les seves filles aquí. I acceptaran a Matariki. Seria una bogeria renunciar a això.

—Aquestes nenes riques li faran passar un infern —va protestar Michael. Lizzie va somriure.

—Com ja li he explicat a Miss Partridge —va assenyalar ella—, l’infern no es compon de sofàs apelfats, mobles anglesos i aules ben caldejades. En aquests llocs pot ser que voltegin un parell de dimoniets, però segur que no tants com en Newgate Prison i Wicklow Gaol, els camps de treball australians i els campaments de cercadors d’or neozelandesos. Nosaltres vam poder superar tot això, no veus a Matariki capaç d’enfrontar-se a una escola per a nenes? Michael la va mirar gairebé avergonyit pel la cua de l’ull mentre posava en moviment als cavalls.

—Sempre serà una princesa. —Va somriure i després es va tornar cap a la seva filla—. Vols anar a aquesta escola, Matariki? La nena es va encongir d’espatlles.

—La roba és bonica —va respondre, assenyalant a un parell de noies que passaven amb els uniformes que combinaven el blau i el vermell de la Otago School. Lizzie es va sorprendre pensant que la seva filla tindria un aspecte encantador així vestida. Les bruses blanques també li quedaven molt bé amb la seva pell de brillantors gairebé daurats, els llavis de color gerd i els bucles negres, tan suaus com el cabell de la mateixa Lizzie, però més fortes i espessos—. I Haikina diu que les nenes han d’aprendre molt més que els nens. Qui sap molt té molt raja, i el que més mana té pot arribar a ser cap de la tribu. Lizzie va deixar anar un riure una mica forçat. Sabia, per pròpia i dolorosa experiència, de tenir molta mana no sempre beneficiava a una dona. Per això va decidir, a desgrat seu, advertir a la seva filla de les possibles dificultats amb què ensopegaria a l’escola.

—Però és possible, Matariki, que no trobis aquí a cap amiga.

La petita va mirar a la seva mare amb aire indiferent.

—Haikina diu que un cap no té amics. Els caps són in… in…

—Intangibles —va completar Lizzie. També això li despertava mals records. La nena va assentir.

—Jo també ho seré.

—Passem a veure als Burton?

Lizzie va fer la pregunta sense gaire entusiasme mentre el carruatge trontollava pels carrers toscament empedrats de Dunedin en direcció al sud-oest. Si bé el reverend Burton sempre havia estat un amic per a ella, sentia cert recel cap a l’esposa d’aquest, Kathleen. Michael havia estimat durant massa temps al seu «Mary Kathleen», i l’enllaç matrimonial amb Lizzie gairebé havia fracassat quan la passió de Michael pel seu antic amor s’havia tornat a encendre. Aquesta era la raó per la qual Lizzie hauria preferit trencar el contacte amb els Burton, i sabia que el reverend Peter ho entendria. Li agradava tan poc tenir a Michael a prop com a ella tenir a Kathleen al seu costat. Però, al cap i a la fi, estava Sean, el fill de Kathleen i Michael. El noi havia conegut al seu pare gairebé en l’edat adulta i, encara que no sentien gran entusiasme l’un per l’altre, no havien de tornar a perdre’s de vista.

—No estan en Christchurch? —va preguntar Michael—. Pensava que Heather exposava allí.

Heather era la filla del matrimoni de Kathleen amb Ian Coltrane, una altra història que Michael preferia no recordar. Molts anys enrere, quan ho van deportar per robar uns sacs de gra, s’havia vist forçat a deixar a Irlanda a la seva núvia Kathleen embarassada. El pare d’aquesta l’havia casat amb un tractant de cavalls, Ian Coltrane, que va prometre ser un pare per al seu fill. El matrimoni havia estat desgraciat, malgrat la qual cosa s’havia vist beneït amb dos fills més. La benjamina era la Heather, que estava adquirint renom com a retratista. Aquella setmana, una galeria de Christchurch exposava les seves obres. La Kathleen i en Peter havien viatjat allà amb la jove pintora per celebrar l’esdeveniment.

La Lizzie va escoltar les paraules d’en Michael amb atenció i no hi va percebre tristesa. Tampoc en Michael no semblava morir-se de ganes per visitar els Burton, malgrat que tots els interessats es comportaven de manera molt cordial. Però, per suposat, devia resultar-li estrany veure la seva antiga estimada casada i, a més, amb un sacerdot de l’Església d’Anglaterra. En Michael i la Kathleen havien crescut junts en un poble d’Irlanda i, és clar, havien rebut una educació catòlica. Potser reunir-se amb el cultivat i instruït Peter Burton també intimidava una mica en Michael o, encara més, coincidir amb el no menys il·lustrat i igual de culte Sean.

Encara que en Michael podia acceptar que un reverend fos més intel·ligent que ell, reaccionava amb una certa susceptibilitat davant el setciències del seu fill, en particular perquè el jove, al principi de conèixer-se, no va ocultar que no volia saber res del seu pare biològic. Amb el temps, la situació havia millorat una mica. Des que la Kathleen s’havia casat amb el reverend i en Michael amb la Lizzie Owens, en Sean ja no se sentia amenaçat per la presència d’aquest pare que havia aparegut de cop.

—I en Sean encara serà al despatx —va seguir en Michael. El noi havia estudiat Dret a la Universitat de Dunedin i acabava d’aconseguir la seva primera feina com a passant. Volia ser advocat i treballava durament per a això—. Si volem veure’l, hem de quedar-nos a la ciutat. Busquem un hotel?

Entre Dunedin i Elizabeth Station hi havia gairebé setanta quilòmetres i a la Lizzie se li encongia una mica el cor quan pensava que, en endavant, estaria tan separada de la seva filla. També dubtava sobre si pernoctar o no allà. D’una banda, li agradava el luxe dels hotels de qualitat i gaudia amb un bon sopar i una copa de vi en companyia del seu marit. El vi, així com la viticultura, formaven part de les passions de la Lizzie, la qual fins i tot intentava cultivar-lo a la seva granja. De l’altra, la Haikina segurament es preocuparia si no tornaven a la nit tal com li havien anunciat. L’amiga maori i professora particular dels seus fills havia passat tants nervis a causa de la prova d’admissió de la Matariki com la mateixa Lizzie i consideraria un honor que l’escola acceptés una nena mig maori. A més, els nois devien estar fent mil entremaliadures a la Haikina. No li semblava bé deixar la jove sola amb ells sense haver-ho acordat prèviament.

—No, anem-nos-en —va decidir finalment la Lizzie—. En Sean deu tenir altres plans. Es millor que no l’agafem desprevingut. Val més que el vegem quan portem definitivament la Matariki a l’escola.

En Michael es va arronsar d’espatlles i la Lizzie va tornar a sospirar, alleujada una vegada més que el seu marit es conformés tan fàcilment amb un contacte superficial amb en Sean i la Kathleen. En Michael no va aturar els cavalls —uns animals bonics i forts, dels quals se sentia molt orgullós— a l’església i la parròquia de Caversham, un suburbi de Dunedin en el qual hi havia la congregació d’en Peter Burton. A partir d’allà de seguida s’arribava a la muntanya en direcció a Lawrence. La carretera era ampla i estava ben construïda, encara que no era gaire transitada. Abans havia estat diferent. La Lizzie i en Michael havien arribat a Otago en l’època de la febre de l’or. Llavors encara es coneixia Lawrence pel nom de Tuapeka i centenars d’homes arribaven cada dia al jaciment de Gabriel’s Gully. En l’actualitat, la zona semblava haver estat l’escenari d’una guerra: de tant excavar, la vegetació normal havia quedat totalment destruïda. Els buscadors d’or havien deixat darrere seu un desert de fang que es recuperava molt lentament.

Mentrestant, ja feia molt que no quedava or al voltant de Lawrence, almenys on tenien accés els buscadors. La Lizzie va pensar, amb un somriure, en les reserves d’Elizabeth Station. Només ella i la tribu maori veïna sabien quant or portava el riu a la seva propietat i tots tenien el màxim interès a no explicar-ho a ningú més. Amb tot, l’or havia finançat la granja dels Drury, feia rica la tribu maori segons l’escala de valors dels ngai tahu i permetria que la Matariki ampliés la seva formació.

Els buscadors d’or s’havien traslladat als nous jaciments pròxims a Queenstown i les poblacions que ells havien fundat, feia anys, grans i bullicioses, s’anaven convertint en pobles més reduïts, habitats per alguns grangers i comerciants. Quedava, és clar, un pòsit de malfactors i aventurers, buscadors d’or que eren massa vells, estaven massa cansats o simplement eren massa mandrosos per tornar a provar sort en un altre lloc. Seguien cavant als boscos que envoltaven Lawrence i, també per aquest motiu, en Michael i la Lizzie preferien no deixar sols la Haikina i els nens a Elizabeth Station. Quan planejaven passar la nit fora de casa, la Lizzie demanava protecció a la tribu i el cap els enviava un parell de guerrers, que acampaven a la vora del riu.

No obstant això, els Drury no tenien motiu per preocupar-se en aquella ocasió. Quan els seus cavalls van sortir del bosc per seguir el camí d’accés a Elizabeth Station, van veure que hi havia activitat al riu. Un fort maori manejava una paella per rentar or dalt de tot de la cascada, mentre la Haikina pescava. En Kevin i en Pat, els fills menors d’en Michael i la Lizzie, xipollejaven en el diminut estany que hi havia a sota.

L’Hemi, el marit de la Haikina, es va acontentar de saludar els nouvinguts i va seguir movent la paella. La Haikina, en canvi, va deixar el que estava fent i va sortir disparada a l’encontre del carruatge. Era una jove alta i prima, amb els cabells llisos i llargs fins a la cintura. Per respondre al seu càrrec de professora, portava un vestit com els blancs, els pakeha, com els anomenaven els maoris, però s’havia apujat la faldilla despreocupadament, de manera que deixava a la vista les seves llargues i morenes cames.

—Com ha anat, Matariki? —va preguntar ansiosa.

La nena es va redreçar molt seriosa.

—L’educació fa el cor tan fort com un roure —va dir, repetint amb orgull el lema de l’Otago Girls’ School.

La Lizzie va mirar atònita la seva filla. Com ho sabia? Devia haver-ho llegit en alguna banda i retingut en la memòria.

—Encara que no sé com de dur és un roure —va observar la Matariki—. Potser la fusta del roure no és tan dura com la del kauri o el totara…

A en Michael se li va escapar el riure.

—Déu meu, estem realment en un extrem del món. Els nens creixen sense haver vist mai un roure! La fusta és molt bona, Riki, prou per a un cor fort.

La Haikina va somriure.

—Llavors, t’han admès? —va preguntar esperançada.

La Matariki va assentir.

—Sí. Però només com… com… com a filla de cap tribal. I he de dir-me Martha perquè les alumnes no saben pronunciar Matariki.

La Haikina va agafar la nena entre els seus braços en un gest espontani.

—A l’escola de la missió m’anomenaven Àngela! —va confessar.

—I jo em diré Hongi Hika!

Mentrestant, en Kevin i en Pat havien descobert els seus pares i no s’havien pres la molèstia de vestir-se o d’assecar-se abans de córrer al seu encontre. En Pat, el petit, es va enfilar al pescant i va abraçar el seu pare; en Kevin, que amb vuit anys ja se sentia prou gran per anar a l’escola de Dunedin i envejava la Matariki per gaudir d’aquest privilegi, va manifestar amb aire triomfal el seu nom fictici.

—Si a l’escola et posen un nom nou, em vull dir com el cap tribal més important.

—El més important és Te Maiharanui —va replicar la Matariki—. I Hone Heke! A més, a l’escola pakeha no pots dir-te com un cap tribal. Només com un pakeha. Potser… capità Cook? O príncep Albert?

La Lizzie va riure, però la cara d’en Michael va adoptar una expressió severa.

—Kevin, tu tens un nom irlandès noble i antic! Te dius com el teu avi i ell destil·lava el millor whisky d’Irlanda Occidental. Sense esmentar com tocava el violí i…

—Te vam posar el nom de sant Kevin —va corregir la Lizzie, alhora que feia l’ullet al seu marit—. Era un gran home, bondadós, va fundar el monestir de Glendalough. I és probable que no destil·lés whisky. Encara que no estic segura d’això. De totes maneres, a tu ningú no et canviarà el nom, no et preocupis.

—Només a les nenes els posen un nom nou! —va informar la Matariki, baixant dignament del carro—. I també tindré vestits nous!

En Michael va arquejar les celles.

—Costarà una fortuna —va advertir a l’Hemi, que acabava d’apropar-s’hi, i, sense dir res, li va passar una ampolla de whisky. En Michael va fer un glop i va somriure al maori—. Torneu a necessitar diners? —va preguntar assenyalant la paella.

L’Hemi va sospirar.

—Tenim notícies del nord —va respondre—. I peticions, si se’ls pot dir així.

Com la Haikina, també l’Hemi parlava bé l’anglès, motiu pel qual formava part del reduït grup d’amics autèntics d’en Michael en el poblat maori. En realitat eren la Lizzie, i després, naturalment, també la Matariki, les que establien els contactes. La Lizzie parlava la llengua dels ngai tahu i havia viscut amb ells. En Michael s’estava sempre a la seva ombra i sospitava que els guerrers el consideraven un home feble. Però, igual que la Haikina, l’Hemi havia assistit a l’escola de la missió i després havia treballat en una gran granja d’ovelles. Feia poc que havia tornat a la tribu i, sobretot, a la Haikina.

—Peticions? —va preguntar en Michael—. No em diguis que al vostre kingi se li ha ocorregut apujar els impostos.

L’Hemi va riure amb aire irònic. A penes deu anys abans no hi havia cap govern central dels maoris a Nova Zelanda. Però algú havia tingut la idea que la posició de les tribus milloraria a l’hora de negociar amb els blancs si estaven representades per un únic «rei». En Tawhiao, el cap procedent de la tribu de Waikato, era ara el segon d’aquells kingi.

—Això seria el final del seu regnat —va replicar l’Hemi—. Però hi ha assemblees i contribucions voluntàries, majoritàriament dels caps que es rebel·len contra els pakeha. I nosaltres, els ngai tahu, ens comprem la mar de contents la llibertat. Que es barallin a l’Illa Nord. Nosaltres preferim viure en pau amb els pakeha.

En efecte, les tribus de l’Illa Sud solien solucionar els conflictes mitjançant negociacions.

—Caps agitadors… em recorden en Kahu Heke —va observar en Michael—. Encara fa de les seves amb els hauhau.

Els maoris anomenaven «hauhau» els seguidors d’una branca del moviment religiós pai marire que es dedicava enèrgicament a conservar les tradicions maoris i a recuperar en el possible la terra que ara ocupaven els pakeha. En Kahu Heke sempre havia defensat aquest punt de vista, encara que abans que apareguessin els hauhau li havia semblat impossible que es fes realitat. Havia somiat una nació maori governada per un kingi fort i capaç d’imposar-se en una Nova Zelanda lliure de pakeha, i durant un temps ell mateix s’havia vist en les funcions d’un regent d’aquest tipus. A més, havia planejat estendre un magnànim pont cap als blancs: la Lizzie Owen, la pakeha wahine, hauria hagut de ser la seva dona.

Però al final la Lizzie havia elegit en Michael i en Kahu Heke havia reconegut els hauhau com a nou trampolí cap al poder. No obstant això, alguna cosa s’havia torçat al principi. Les tropes d’en Kahu Heke havien matat el sacerdot anglicà Carl Vòlkner i ell havia hagut d’ocultar-se.

—Per desgràcia, en Kahu Heke sap massa coses sobre el nostre or —va sospirar l’Hemi—. Creiem que ell sempre està al darrere quan ens diuen que hem de donar suport almenys econòmicament a la gloriosa guerra pel nostre país, Aotearoa. Però què hi farem… Tot sigui perquè no ens enviïn missioners hauhau i als nostres no els entrin ganes de menjar carn humana… —va somriure irònic i va fer sonar la paella.

En Michael va beure un altre trago de whisky.

—El principal és que en Kahu Heke no surti d’on és —va assenyalar mirant de cua d’ull la Matariki, que s’havia desposseït del seu preciós vestit de randa i saltava despullada amb els seus germans a l’estany.

A l’Otago Girls’ School no podria comportar-se així.

La Matariki Drury era una nena feliç. Mai en la seva vida no havia experimentat l’antipatia o el rebuig. Tothom, sense excepció, estimava la preciosa i vivaç petita. És clar, la qüestió del seu origen havia estat tema de conversa en la diminuta ciutat de Lawrence mentre hi havia assistit a l’escola, però ella ni tan sols se n’havia adonat. En la que havia estat la petita població de buscadors d’or de Tuapeka hi havia molts habitants amb un passat encara més escandalós. La respectada propietària de la teteria, per exemple, en el passat havia estat una noia de vida alegre, i el botiguer no devia la parcel·la del seu negoci a un cop de sort rentant or, sinó a la seva habilitat com a tafur. Quina importància podia tenir una petita relliscada per part de la Lizzie Drury…

A més, la Lizzie i en Michael pertanyien al grup dels habitants més rics i més ben considerats del lloc, i eren un dels escassos exemples que un buscador d’or realment podia fer fortuna i també conservar-la. Ara, la Matariki Drury, una nena de Lawrence, seria admesa a la prestigiosa Otago Girls’ School! Quan va visitar la ciutat, la petita va ser el blanc de l’admiració i els millors desitjós. Miss Barbara la va invitar a una xocolata calenta i el botiguer li va regalar uns bastons de caramel que ella va compartir de mala gana amb els seus germans.

No obstant això, a la Matariki se la veia més sovint a les cases del poblat maori que a la ciutat de Lawrence, que es trobava a uns quants quilòmetres d’Elizabeth Station. Era al poblat on tenia les seves amigues i «parents», i, naturalment, allà també l’estimaven. Els nens sempre eren ben rebuts entre els maoris i tothom disposava de temps per a ells. La Matariki trenava lli amb les altres nenes i aprenia a confeccionar vestits de ball amb les fulles de lli endurides. Tocava les flautes nguru amb la boca i el nas i escoltava les històries de les àvies i els avis sobre els déus i els herois maoris. A casa escoltava amb atenció les llegendes que en Michael li explicava sobre sants i personatges irlandesos, mentre que la Lizzie la instruïa en la viticultura. La nena col·laborava en la verema. El suc del raïm que s’obtenia al principi resultava molt àcid, cosa que, lamentablement, afectava també després el vi, però això només augmentava l’ambició de la Lizzie com a viticultora. De jove, havia treballat a l’Illa Nord, a casa del governador James Busby, que havia estat un dels primers a introduir ceps a Nova Zelanda. No havia sortit gaire airós d’aquella experiència, però això no inquietava la Lizzie. La Matariki aprenia de la seva mare a no llançar la tovallola i a ser optimista. Era una nena de temperament alegre.

També el primer dia de classe a l’Otago Girls’ School estava la mar de contenta mentre la seva mare tornava a posar-se nerviosíssima després de passar per les imponents portes de la noble institució. Era el primer dia després de vacances, a la zona de l’entrada i als passadissos regnava un gran bullici entre les noies que anaven arribant. La majoria de les alumnes no vivien a Dunedin, sinó que procedien de granges d’ovelles molt allunyades. També la Matariki s’instal·laria a l’internat contigu a l’escola. En aquells moments la nena mirava interessada al voltant del vestíbul d’entrada mentre la Lizzie buscava la secretaria.

—Espera’t aquí —va indicar a la seva filla.

Havia hagut d’omplir un munt de formularis i no estava segura d’alguns punts de la llista que l’escola li havia donat quan havia fet la matrícula. En aquells moments tornava a sentir-se una mica espantada. Havia d’endur-se la Matariki amb ella a l’oficina de l’escola? I qui l’ajudaria a descarregar l’equipatge? En Michael no havia pogut acompanyar-la perquè aquell mateix dia se celebrava una important subhasta de bestiar i la Lizzie trobava a faltar el seu despreocupat aplom.

En aquest moment va seguir una altra mare cap a l’interior de l’oficina, mentre la Matariki es quedava mirant els quadres que adornaven les parets dels passadissos de l’escola, però les naturaleses mortes i els paisatges no van atraure durant gaire temps la seva atenció. El que estava passant als passadissos de l’escola era molt més emocionant. La Matariki observava com les alumnes se saludaven, xerraven les unes amb les altres i reien, i, de sobte, va distingir dues noies maoris una mica més grans que ella, vestides amb uniformes blau clar, còfies i davantalets de punta, que carregaven amb maletes i bosses. No semblaven sentir-se gaire felices i cap de les nouvingudes no els dirigia la paraula. La Matariki es disposava a anar a parlar amb elles quan des d’una de les sales obertes algú la va increpar.

—Ets nova? Què fas aquí? Vine, agafa aquestes coses i portar-les a la governanta. Cal planxar-les, s’han arrugat a la maleta.

La interlocutora, una noia rossa i alta, va posar als braços de la sorpresa Matariki un munt de bruses i faldilles i després va fer un gest més propi de qui espanta una gallina. Obedient, la Matariki es va encaminar cap a la direcció assenyalada, si bé, és clar, no tenia ni idea del que era una governanta ni com trobar-la.

Al final va preguntar a una noia de cabell fosc, que va alçar teatralment la mirada al cel.

—No t’ho van ensenyar quan vas començar aquí? Qualsevol diria que acabes de sortir de la selva! —va dir, i li va indicar el camí entre les rialletes de les seves amigues.

La Matariki no va trigar a trobar una mena de bugaderia en la qual una dona rodanxona distribuïa roba de llit i tovalloles a les alumnes que feien cua. La Matariki es va col·locar sensatament a la fila i va esperar tranquil·la que la dona s’adonés de la seva presència.

—Vaja, em portes una cosa en lloc de venir a emportar-t’ho? —va preguntar la dona amb amabilitat.

La Matariki va fer una reverència, tal com li havia ensenyat la Haikina. A l’escola de la missió així ho ordenaven quan es creuaven amb una professora.

—S’han de planxar —va indicar, repetint el desig de l’alumna.

La dona va arrufar el nas.

—S’han de planxar? Digue’m, ets la nova donzella? Pensava que arribaria la setmana que ve, ningú no pot posar-se al corrent de les seves tasques amb aquest embolic. I havia de ser més gran que tu. —Va mirar sorpresa la Matariki.

—Sóc Mata… bé… Martha Drury —es va presentar la Matariki—. I encara no sé planxar. Però estic disposada a aprendre’n. També història, geografia, literatura…

Va començar a enumerar el nom de les assignatures que recordava. Però no recordava que «planxar» estigués inclòs en el pla d’estudis.

La governanta va deixar anar una sonora riallada i va alliberar la Matariki de la pila de roba.

—Te dono la benvinguda de tot cor, filla meva! Sóc Miss Maynard, la governanta. I tu ets la petita de Lawrence el nom de la qual la nostra estimada directora és incapaç de pronunciar. Com et dius? Matariki, oi? Bé, atès que jo no ho trobo tan difícil. Jo vinc d’Austràlia, estimada, i allà sí que els aborígens tenen noms estranys. T’imagines que algú es digui Allambee? O Loorea?

La Matariki va somriure, ja menys cohibida. Miss Maynard era amable.

—I ara, digue’m, qui t’ha donat aquest munt de roba per planxar? Anem a deixar-li les coses clares, Matariki! Les petites baronesses de la llana sempre s’obliden a les vacances que aquí no hi ha ningú que vagi posant ordre en el que elles desordenen.

Tret de les criades maoris. Aquesta idea va passar fugaçment pel cap de la Matariki, però en aquells moments es va adonar només de les mirades curioses que les altres noies posaven en ella i la governanta, encara que les noies maoris semblaven tan sorpreses com les pakeha. Tot i així, van abaixar el cap intimidades. Tenien por de la governanta?

—Són tan tremendament submises! —va sospirar la governanta quan va descobrir la mirada compassiva de la Matariki—. Vénen de l’escola de la missió, saps? I allà fan reverències i resen més que no pas aprenen.

En aquest moment la nena es va adonar que cap de les alumnes feia una reverència quan Miss Maynard passava pel seu costat. Les noies la saludaven contentes, es diria que totes apreciaven la governanta.

Finalment, va demanar explicacions a la noia rossa, a la qual va abordar amb el nom d’Alison Beasley. L’Alison va recuperar la seva roba amb la indicació que se la planxés ella mateixa i, de passada, ensenyar a les noves alumnes com fer-ho.

—Les alumnes de la classe primera t’esperen demà a la bugaderia a les deu, Alison. Naturalment, jo també hi seré. I d’ara endavant ets responsable que les petites arribin a classe cada dia ben netes.

L’Alison va dibuixar una ganyota de disgust. Ja estava al tercer curs, procedia d’una gran granja d’ovelles i segur que no estava acostumada a ajudar a netejar la casa ni a responsabilitzar-se de res.

—Ah, sí, i per evitar malentesos… —Miss Maynard va alçar la veu perquè totes les noies del passadís i de les sales la sentissin—, aquesta és la vostra nova companya, la Matariki Drury. No li importa que li digueu Martha, però, per descomptat, no us planxarà la roba.

L’Alison va llançar una mirada burleta a la Matariki.

—D’on véns? —va preguntar—. Segur que de cap de les grans granges d’ovelles.

—Alison, segurament no ho entendràs, però també hi ha éssers humans intel·ligents i molt valuosos que no descendeixen de barons de la llana —va replicar Miss Maynard.

La Matariki va contestar a la mirada de l’altra nena més gran que ella amb la seva característica serenitat.

—Es cert —va intervenir interrompent el sermó de la governanta—. Jo sóc una autèntica princesa.

La Lizzie estava morta de preocupació i gairebé hauria plorat d’alleujament quan Miss Maynard li va portar de tornada la Matariki il·lesa.

—La Matariki s’havia extraviat una mica —va explicar—. Però així hem pogut conèixer-nos. La seva filla és una nena extraordinària.

La Lizzie va arrufar el nas i va mirar amb recel tant la Matariki com Miss Maynard. Ho deia seriosament o de broma, la governanta?

La Matariki li va somriure.

—Les altres alumnes m’han confós amb una criada! —va anunciar alegrement.

La senyora Maynard es va mossegar el llavi.

—No cal dir que aquest incident em resulta extremament lamentable, senyora Drury. Nosaltres…

La Lizzie la va fulminar amb la mirada.

—Aquelles petites impertinents ja han començat a ficar-se amb ella? —Semblava a punt d’anar a renyar ella en persona les futures companyes d’estudis de la Matariki. La Lizzie potser es deixava intimidar per la gent amb autoritat, però per la seva filla era capaç de barallar-se com una lleona.

—Ho sento molt. Només ha estat… —Miss Maynard intentava trobar disculpes.

Però la Matariki la va interrompre una vegada més.

—Ha estat divertit! —va intervenir—. Sempre he volgut treballar de donzella. Com tu abans, mama! Vas dir que t’agradava! —Llavors va fer una reverència i va dirigir un somriure irresistible a la seva mare i Miss Maynard.

La Lizzie li va tornar el somriure. Potser aquelles noies tenien la intenció d’ofendre la seva filla, però la Matariki era forta. No necessitava que ningú parlés per ella.

Miss Maynard també va somriure, sobretot d’alleujament.

—Tal com li deia: una nena extraordinària. Estem molt orgullosos de tenir-te entre nosaltres, princesa Matariki Drury.

Les hores de classe de la Matariki es van perfilar igual que la seva entrada a l’Otago Girls’ School. Per més que l’Alison i les altres noies intentaven burlar-se o molestar la nena de pare maori, a la pràctica això resultava impossible. No era que la petita fos ingènua; després del primer parell de setmanes, es va adonar de la seva mala fe i comprenia les seves burles i indirectes. Però, simplement, no estava disposada a prendre-se-les seriosament. Les perverses observacions de l’Alison sobre les «princeses pobres» i el seu intent de molestar-la amb el sobrenom de «Ventafocs» relliscaven a la filla de la Lizzie. El primer curs escolar, Miss Maynard va posar molta cura a elegir bé les companyes d’habitació de la nouvinguda. Després, no obstant això, no va trigar a confirmar-se que a la Matariki li era bastant indiferent amb qui compartia l’habitació. La nena es mostrava amable amb tothom, però no intentava estrènyer vincles. El divendres al migdia, tan bon punt l’escola tancava, marxava a cavall cap a casa. El seu pare li havia deixat a l’estable de lloguer més pròxim una euga menuda i forta, la compra de la qual havia causat una petita sensació entre les baronesses de la llana de l’escola. Kiward Igraine, a qui la Matariki s’acontentava d’anomenar Grainie, descendia dels animals de cria dels Warden de Kiward Station, Canterbury. Era una euga cob de Gal·les de pura raça i del millor pedigrí i, sense cap mena de dubte, es tractava d’un animal molt car. Amb la Grainie, la Matariki no necessitava que els seus pares la recollissin, com a la majoria de les altres nenes, una particularitat que a Miss Partridge la va inquietar una mica al principi.

—No deixen de ser setanta quilòmetres, senyor Drury —va objectar a en Michael—. Si a la nena li passa alguna cosa…

Però en Michael Drury només es va posar a riure, igual que la seva filla.

—La Grainie és veloç com un llamp, Miss Partridge! —va assenyalar la Matariki, orgullosa—. A mi ningú no pot atacar-me, m’escapo a tota velocitat!

En qualsevol cas, en les carreteres transitades dels voltants de Dunedin tampoc no amenaçava cap perill. Només en els antics jaciments d’or rondaven individus sospitosos, però, en aquest aspecte, els maoris s’encarregaven de la protecció de la nena. Els ngai tahu començaven a tornar a apropiar-se lentament de les àrees devastades pels buscadors d’or i no perdien de vista la Matariki tan bon punt la Grainie posava un casc als voltants de Lawrence.

Naturalment, el cavall també necessitava fer exercici durant els dies escolars per afrontar el llarg trajecte del cap de setmana, fet que constituïa un bon pretext perquè l’amazona s’absentés de l’escola tan bon punt acabava els deures. D’aquest manera se saltava les tardes de jocs i costura, els assajos de cor i teatre, en els quals les altres noies solien travar amistats.

—La Martha prefereix parlar amb el seu cavall! —se’n burlava de nou l’Alison Beasley (Miss Maynard era l’única de l’escola que anomenava la nena pel seu nom autèntic), i la Matariki responia sense immutar-se que sí.

—Una princesa sap exactament quines són les seves responsabilitats —objectava en canvi Mary Jane Harrington, una noia corpulenta que també era víctima de les burles de l’Alison—. Tinc entès que els cob Kiward tenen un arbre genealògic més llarg que els Beasley de Koromiko Station.

Miss Maynard va somriure interiorment i quan va tenir l’oportunitat va destinar Mary Jane a l’habitació de la Matariki. En els anys que van seguir, encara que entre les noies no va néixer cap autèntica amistat, entre elles sempre va regnar una harmonia extraordinària.

La col·lecció d’animals de la Matariki es va ampliar pocs mesos després amb un altre quadrúpede. Durant una de les seves passejades a cavall, se li va unir un gos de color marró clar i potes altes. Mig mort de gana i amb molta por, s’amagava en l’herba a la vora del lloc on hi havia Igraine. Al principi, la Matariki va renunciar per ell al seu sopar i després va escoltar impertèrrita la irritada llista d’improperis de l’amo de l’estable de lloguer.

—Aquí no pot quedar-se aquest gos —va declarar en Donny Sullivan—. Em nego a donar menjar a aquesta bèstia.

—No ha de fer-ho gratis —va replicar la nena.

El divendres següent, el gos va seguir la Matariki fins a Elizabeth Station i va dormir davant la porta de la seva habitació, en absolut disposat a marxar amb en Kevin o en Pat, que sol·licitaven els seus favors. La Matariki també va rebutjar l’oferiment que li van fer els seus pares de quedar-se l’animal a la granja. En lloc d’això, va amagar durant el sopar un plat al seu vestit i, amb la primera claror del dia, va pujar dalt de tot de la cascada. Els Drury intentaven que els seus fills no sabessin res del jaciment d’or, però els maoris eren menys prudents i la Matariki no era ximpleta. El dilluns següent, la nena va pagar a en Donny Sullivan literalment amb or l’estada del seu gos a l’estable, amb l’acord que el deixés quedar allà a dormir cada nit. En Dingo —com Miss Maynard l’anomenava, en record del seu gos a Austràlia— aprofitava qualsevol oportunitat que se li presentava per entrar a l’Otago Girls’ School i estirar-se davant de l’habitació de la Matariki.

—Aquest sí que no pot provar que pertany a un llinatge extraordinari —va observar l’Alison amb mala idea—. O ara diràs que és un príncep?

La Matariki es va limitar a fer un inequívoc gest d’indiferència.

—Bé —va contraatacar la Mary Jane—, però, a canvi, té bon caràcter.

La Matariki Drury no tenia problemes ni tampoc els causava, a diferència del seu pare biològic, com van comprovar en Michael Drury i el seu amic Hemi Kute durant el tercer curs de la nena a Dunedin. Era estiu i els homes estaven bevent una cervesa al voltant d’una foguera a la vora del rierol d’Elizabeth Station, mentre la Lizzie i la Haikina feien l’experiment d’escorxar un conill i cuinar-lo. En Michael l’havia matat d’un tret, mentre l’Hemi rentava or. Algú havia introduït aquells animalets a Nova Zelanda i a falta d’enemics naturals es multiplicaven de forma escandalosa. Malgrat això, els ngai tahu de seguida van aprendre a apreciar-los com a nova font d’aliment. Igual que la invasió dels pakeha, acceptaven també la d’aquests mamífers com un designi del destí.

—En Te Kooti considera que aquests animals són els nous enviats del déu Whiro —va dir l’Hemi, somrient irònicament. Tornava a dir pestes del moviment dels ringatu i els hauhau, ja que en Kahu Heke havia tornat a «demanar» una donació—. Va treure el cor a un conill i el va oferir als déus.

—No eren els llangardaixos, els enviats de Whiro? —va preguntar la Lizzie desconcertada. El déu Whiro representava tota la maldat de la terra i els llangardaixos li estaven consagrats—. A aquells no em ve de gust menjar-me’ls, la veritat…

—Abans se’t menjarien ells a tu! —va replicar la Haikina, rient—. Si els déus volen que et moris, te n’envien un i se’t menja de dins cap a fora. Els conills només es mengen l’herba de les ovelles. De fet, així perjudiquen més els pakeha que els hauhau. En el fons en Te Kooti hauria estimar-los. Però per a ell qualsevol mètode és bo mentre sigui capaç de cridar l’atenció!

—Despatxant-se un conill de forma ritual? Te penses que no ho sé? —En Michael va aixecar l’ampolla de whisky—. És que els maoris no teniu res millor a oferir?

L’Hemi va reaccionar amb inesperada gravetat.

—Te refereixes a la tikanga? La tradició? És clar que en tenim, ja ho saps. —La Lizzie i en Michael estaven convidats a totes les festes de la tribu, on la Lizzie i la Matariki participaven en els cants i balls. En Michael, contràriament, sentia que estava de més i sempre sospirava alleujat quan per fi es començava a beure whisky i a xerrar—. Però tots aquests antics costums que estan desenterrant els hauhau…

—Recuperen en part rituals que encara procedeixen del Mar del Sud. D’Hawaiki, d’on venim —va afegir la Haikina, no menys preocupada—. D’alguns, ni tan sols se sap si es van practicar alguna vegada a Aotearoa —va dir, al·ludint al nom maori de Nova Zelanda—. En qualsevol cas, ha transcorregut molt temps des que els maoris ens menjàvem els nostres enemics —va explicar la Haikina—. Però dels hauhau se sent cada cosa… Diuen que a les guerres que emprèn en Te Kooti degolla de la forma més cruel els homes.

Entre els anys 1868 i 1872, en Te Kooti i els seus partidaris havien tingut espantada l’Illa Nord a causa dels seus continus assalts. En una batalla havien matat gairebé trenta pakeha, entre els quals hi havia moltes dones i nens.

—No puc imaginar que en Kahu Heke participi en una cosa així —va dir la Lizzie.

En general no parlava del pare de la Matariki, i encara menys en presència de Michael. És clar que el seu marit s’havia assabentat amb qui i en quines circumstàncies havia engendrat la Matariki, ja que també entre els maoris existia el safareig. Malgrat això, en el matrimoni mai no es tocava el tema de la relació de la Lizzie amb en Kahu Heke.

En aquest moment, no obstant això, la Lizzie no va poder reprimir-se. Necessitava expressar el que pensava; al cap i a la fi, en Kahu Heke no era cap animal. Havia assistit a l’escola de la missió fins al batxillerat. Si hagués estat més pacient i moderat en les seves opinions, podria haver estat advocat o metge. Però en Kahu era fill d’un cap tribal, orgullós, arrogant i susceptible. Les humiliacions que havia patit entre els missioners i, més tard, amb els diferents patrons de l’Illa Nord, havien acabat per enfurir-lo i convertir-lo en un fervent nacionalista. Al principi, les seves accions havien estat infantils: com el seu avantpassat Hone Heke, la impertinència del qual havia desencadenat la guerra del Pal el 1845, també en Kahu feia parlar els pakeha tirant a terra les astes de la bandera britànica o profanant monuments commemoratius.

Quan el seu oncle, en Hongi Hika, el va elegir com a successor, va començar a prendre’s seriosament la política. Primer havia estat la Lizzie qui li havia desbaratat el somni de tenir un regne i després la seva pròpia falta de destresa com a venjador a Opotiki. De fet, encara no havia succeït Hongi Hika. Els ngati havien elegit un home d’opinions més moderades com a cap i es mantenien totalment al marge de les guerres contra els pakeha.

—Però en Kahu no és cap babau —afirmava la Lizzie—. I el que prediquen els hauhau… és impossible que cregui que uns simples rituals són capaços de fer invulnerables els guerrers o que es pugui enverinar algú amb l’aigua de la teulada de la casa del cap.

En Michael va estar a punt de deixar anar un moc, però l’Hemi li va demanar que es contingués.

—Ell no —va assenyalar el jove maori—. Almenys això suposo, no he tingut el plaer de conèixer-lo. —Quan en Kahu Heke va ser hoste dels ngai tahu, l’Hemi encara no estava a Dunedin—. Però sí els seus partidaris! El hauhau és un guerrer, no un alumne de la missió. Es recluten entre les grans tribus de l’Illa Nord, sempre disposades a esbatussar-se. Ara un parell s’han unit contra els pakeha, però, en la meva opinió, el que volen sobretot és veure sang. Volen creure en alguna cosa, entusiasmar-se per alguna cosa… en fi, i si amb això també obtenen un generós botí, molt millor.

—En Kahu no hauria de donar suport a una cosa així —va opinar la Lizzie, preocupada.

La Haikina va assentir.

—Cert. Però, pel que fa a aquestes coses, mai no ha tingut cap escrúpol. I això em fa por. Mai no se sap què se li acudirà a aquella gent, ni quina serà la pròxima i delirant tradició o tapu a la qual potser recorreran per desencadenar una nova guerra.