6

Quan la Violet va tornar en si, va prendre la decisió que el succés amb l’Eric no havia ocorregut. Bé, d’alguna manera havia arribat a la cabanya del noi i s’hi havia quedat adormida, i després, no sabia per quin motiu, s’havia despertat adolorida i amb sang, i també despullada. Però alguna explicació trobaria si hi reflexionava a fons, i precisament per a això li faltaven les forces. També el temps, és clar, atès que havia d’ocupar-se de la Rosie.

La Violet va postergar la reflexió per a un altre moment, es va posar ràpidament el vestit i va tornar a la seva cabanya. Allà només va trobar la Rosie dormint i el globus vermell que la nena havia lligat al llit. El seu pare segurament encara era al pub i en Fred i l’Eric de nou —o més ben dit, encara, es va corregir la Violet— a la taverna de Greymouth. Es va netejar curosament amb l’última aigua que li quedava, encara que sabia que el seu pare la renyaria per això. I també calia rentar el vestit, feia pudor de l’Eric…, de la cabanya llardosa de l’Eric. La Violet es va proposar passar l’endemà, abans d’anar a treballar, pel riu, les aigües encara eren netes i clares per sobre de la casa dels Biller.

Va jeure al costat de la Rosie i va intentar no pensar. Això li va funcionar sorprenentment bé. En algun moment es va adormir i en llevar-se no va fer cas del seu cos adolorit. Aquella nit no es va despertar quan el seu pare i el seu germà van tornar a casa, no havia tancat la porta. De què havia de tenir por ara? La Violet va apartar aquells pensaments de la seva ment. Havia de preparar l’esmorzar i enviar el seu pare i en Fred a treballar. Tots dos semblava que tenien una forta ressaca i en Fred, a més, la mirava d’una manera rara. La Violet en va prescindir.

—Hem de rentar-nos —va dir a la Rosie, que ploriquejava perquè la Violet l’havia treta del llit abans d’hora—. Passarem pel riu abans d’anar a casa d’en Caleb.

—Per què? —va preguntar la Rosie, enfadada, encara que després es va contestar a si mateixa—. Perquè és l’aniversari d’en Caleb?

La Violet va assentir.

—Sí, just per això, és el seu aniversari i tots els que vagin a felicitar-lo han d’anar nets i polits. Vine, et posaràs el vestit bo.

En realitat, aquell dia hauria desitjat deixar la Rosie a casa, segur que a la senyora Biller no li agradaria veure la filla del miner entre els convidats de l’aniversari. Però el perill que el capatàs enviés a casa en Fred i en Jim era massa gran. I aquesta vegada no es mossegaria la llengua. Era millor no creuar-se en el camí dels homes després d’un fet d’aquests i la Violet no podia deixar la Rosie a la seva mercè. Així que va dipositar les seves esperances en la senyora McEnroe. I si la cuinera no tenia temps, la Mahuika i el jardiner segurament cuidarien de la petita, atès que la parelleta maori sempre tractava la nena amb molt afecte. Com a molt, la Rosie podria veure coses per a les quals amb sis anys encara era molt jove. Però… què importava això? La Violet gairebé se sorprenia d’aquella impassibilitat que tenia ara, però de seguida va apartar també aquest pensament de la seva ment.

Aquell matí la casa dels Biller semblava un infern. En Caleb representava una de les seves enrabiades. Era freqüent que tingués diferències amb els seus pares, però en el fons era un nen tolerant que suportava l’estretor de mires del seu entorn amb dignitat. Però aquell any la senyora Biller s’havia passat amb el regal d’aniversari. En lloc de l’anhelat microscopi, a en Caleb li havien regalat un llibre infantil, un parell de llapis i un poni.

L’animal era encantador i va acaparar l’entusiasme de la majoria dels convidats a la festa del te de la tarda. Però en Caleb no sentia cap interès especial pels cavalls. L’esport, en qualsevol de les seves formes, li resultava un horror. Excepcionalment es va comportar com un bebè i va cridar com un condemnat quan el seu pare, sense més ni més, el va alçar i el va col·locar sobre aquell preciós exemplar de poni. Després, la Violet havia de fer voltes amb ell i el cavallet, cosa que en altres circumstàncies no li hauria importat. Al cap i a la fi, gairebé havia agafat afecte a l’euga del seu avi, i també li havia agradat visitar l’estable amb la Heather Coltrane, fins i tot s’havia assegut amb el cor desbocat sobre el llom d’un pura sang enorme. Però ara l’olor del cavall li produïa malestar i cada pas que feia li causava dolor. Normalment, això no se li hauria escapat al tan sensible Caleb, però aquell dia ja en tenia prou amb els seus propis disgustos.

—No vull muntar a cavall! —assegurava enfadat—. Volia un microscopi, jo…

—Reiet, un gentleman ha d’aprendre a muntar amb elegància —el va amonestar la seva mare, somrient—. Pensa que aviat aniràs a Anglaterra, a l’internat. Allà també muntaràs. I un microscopi és tan voluminós que no podries emportar-te’l.

Aquell comentari va recordar dolorosament a la Violet que la seva feina a casa dels Biller estava condemnada a acabar-se i en Caleb va deixar clar que ja en tenia prou havent començat la seva carrera com a genet a la mare pàtria.

—Sense comptar que un cavall és molt més gran que un microscopi! —es va queixar quan la Violet el va acompanyar a l’habitació per al descans del migdia—. He d’endur-me’n el poni a Anglaterra o què s’imaginen?

La Violet tenia l’esperança que no enviessin el seu petit amic a Anglaterra fins que s’hagués fet massa gran per al poni.

A la tarda va lluitar al costat d’en Caleb entre tanta festa, i tota l’estona va estar ocupada consolant el jove mentre els altres jugaven a jocs de «bebès». Finalment, quan era evident que tots els convidats s’ho estaven passant fantàstic també sense l’homenatjat, va cedir al que el nen li demanava i va anar a buscar el tauler d’escacs. Tots dos es van retirar al racó més apartat del jardí i en Caleb la va vèncer en un temps rècord. Els escacs eren per a ell el que les baralles de taverna per a en Fred i l’Eric. Allà desfogava la seva ràbia, però no feia mal a les peces i obligava la seva rival a estar més atenta que temorosa.

També aquell dia va arribar a la seva fi i la Rosie va aparèixer resplendent i generosament obsequiada amb sobres de la cuina.

—Sense l’ajuda de la Rosie no ho hauria aconseguit —va dir la senyora McEnroe picant l’ullet—. Que aplicada ha estat, ha cuinat tot això amb mi.

La petita estava contentíssima amb l’elogi i tenia moltes ganes d’explicar al seu pare les seves gestes. Però la Violet ja es va olorar el perill quan s’acostaven a la cabanya i va veure sortir el fum de la xemeneia. Almenys un dels membres masculins de la família era a casa. I no des de feia només uns pocs minuts. De fet, en entrar, de seguida els va veure tots dos asseguts a la taula.

—Papa! —La Violet no va poder evitar a temps que la Rosie saltés satisfeta i s’abraonés sobre el seu pare, ni, a continuació, posar-la a recer de la bufetada que la nena es va guanyar.

—Tanca la boca, Rosie, el soroll em fa mal de cap —va rondinar en Jim Paisley—. I aquesta nit empaquetes les coses, Violet. Però després de sopar, hi ha temps de sobres.

La Violet va mirar el seu pare sense entendre res i va començar a sentir uns vagues sentiments de culpabilitat. Devia saber el que havia fet? Però ella no havia fet res, no havia passat res… L’estava fent fora de casa?

—Aquell desgraciat de capatàs ens ha acomiadat —va anunciar en Jim, rabiós, donant de passada una altra bufetada a la Rosie, que plorava espantada—. I ens vol lluny d’aquí. Així que ens n’anem amb en Lambert. Seria ridícul que no necessitessin bons miners.

La mina Lambert era la companyia rival d’en Biller i, naturalment, també en Marvin Lambert contractava miners, ja que aquests sempre escassejaven. En un principi, almenys, els propietaris de les mines no intercanviaven informació sobre quins treballadors eren útils i quins destacaven per les seves borratxeres o el seu esperit inquiet, però els capatassos sí que parlaven entre ells i el nou de seguida es va dirigir a en Jim i en Fred sense embuts: «Si no us comporteu millor aquí que a la mina d’en Biller, no fa falta que us hi instal·leu».

L’advertència va ser escoltada, però, a Gal·les, la Violet ja havia viscut situacions semblants: sempre que una mina havia acomiadat el seu pare, aquest es frenava una mica en la seva nova col·locació. A més, ni a ell ni a en Fred no els resultava difícil causar una bona impressió. Tots dos eren molt forts, encara que en Jim estava començant a posar-se una mica fofo. Sabien manejar el martell i el pic i tenien el sisè sentit d’un bon miner per reconèixer la situació i el recorregut dels estrats de carbó. Per això en els dies bons eren capaços d’extreure el doble de carbó que un miner més feble i en els dies dolents el capatàs solia disculpar-los.

Però, a partir d’un moment determinat, els dies dolents eren més que els bons, començaven a haver-hi discussions i de nou els feien fora. Res dolent per als treballadors, que al cap i a la fi no trigaven a trobar una nova feina. Totes les mines pagaven més o menys el mateix, i a ells tant els feia donar cops en una roca o una altra.

Tanmateix, per a l’Ellen, i per a la Violet en aquell moment, cada acomiadament significava una petita catàstrofe. Per regla general, anava unit a la pèrdua de la casa a la colònia minera, o, en aquest cas, del dret a viure-hi. Normalment, a la nova companyia minera li resultava una mica difícil assignar de seguida un nou allotjament als candidats dubtosos. Almenys durant el període de prova. Generalment l’Ellen no sabia on s’instal·laria amb les seves coses i els seus fills. Habitualment convencia l’administrador de l’antiga mina perquè la deixés estar-se un temps en el seu habitatge actual. Això solia funcionar; les mines, almenys al principi, es preocupaven pel benestar dels seus treballadors i les seves famílies, i els administradors coneixien personalment els arrendataris. Una dona decent com l’Ellen no se la posava al carrer amb els seus fills.

No obstant això, a Greymouth, la Violet no podia comptar amb aquells actes de caritat. Ningú no administrava les colònies de miners, cadascú es construïa el seu allotjament i anava i venia a la seva manera. Òbviament, el capatàs prohibia al treballador acomiadat que romangués al terreny de la mina, però segur que no hauria passat res si els Paisley s’haguessin quedat fins que haguessin trobat un altre allotjament convenient. Però en Jim s’hi va negar categòricament: també ell tenia el seu orgull, va informar a la Violet. Ella més aviat va pensar que tot depenia del que a ell li resultés més còmode. La mina Lambert es trobava a l’extrem oposat de Greymouth i hauria hagut de recórrer a peu més de sis quilòmetres, cosa que tant a ell com a en Fred els hauria resultat esgotador.

A la nova colònia, que era tan fastigosa i caòtica com Billertown, no van trigar a trobar un altre cobert abandonat pel seu anterior ocupant. Aquesta vegada no havia de netejar-se a fons, sinó al contrari, els anteriors inquilins fins i tot havien fregat abans d’anar-se’n. Segons els veïns, es tractava de dos escocesos que s’havien atipat de la mina i que volien intentar trobar or a Otago. La Violet va pensar que també s’havien atipat del temps a Greymouth: la coberta de la nova cabanya estava mal ajustada i segur que amb prou feines els havia protegit de la pluja. En qualsevol cas, ja no podia queixar-se que la nova casa estigués plena de fum. El fum i, lamentablement, també l’escalfor que desprenia la llar de foc, trobava oportunitats en abundància per escapar.

—Heu de segellar això hermèticament! —va demanar la Violet a en Fred i en Jim—. Si pot ser abans que els mobles siguin a dins.

El mobiliari, tan sols compost per uns llits construïts de forma primitiva, una taula i quatre cadires, no era de valor, però dos dies sota la pluja el farien malbé. Els homes, no obstant això, no es van mostrar gaire obsequiosos.

—El cap de setmana! —va prometre en Jim.

La Violet esperava poder accelerar la reparació col·locant el llit del seu pare en un lloc on hi hagués unes bones goteres. Pels llençols no es va preocupar, ja feia temps que eren més grisos que blancs i estaven totalment gastats.

Afortunadament, en els dies que van seguir amb prou feines va ploure i el cap de setmana la Violet va demanar prestats als veïns un martell i una destral, va tallar com va poder uns taulons de fusta en trossos petits i va comprar claus per reparar la coberta de forma provisional. Un dels veïns fins i tot li va donar un cop de mà, després que la Rosie gairebé caigués des de dalt de tot. El senyor O’Brien era un irlandès més aviat rodanxó que compartia la seva cabanya amb la seva jove esposa Kate i un munt de fills, que anaven augmentant d’any en any. La família era amable i molt més agradable que els veïns de Billertown.

Però el canvi de residència no era l’únic indici d’esperança que veia en la mudança. No havien acomiadat l’Eric, que seguia treballant per a en Biller. Així que la Violet no havia de veure’l cada dia i, de moment, també en Fred freqüentava poc el pub. Dos llenyataires havien patit ferides de gravetat durant la baralla i estaven, amb tota certesa, buscant els autors. Si bé l’oficial de policia de Greymouth no solia posar molt esforç en aquests casos, a en Fred i l’Eric els va semblar més segur que no els veiessin junts a la ciutat.

També la Violet anava el menys possible a Greymouth, encara que era més accessible des de «Lambertown». El camí era més pla i curt, i només transcorria a través d’un bosc clar al llarg de tres-cents metres. Malgrat això, la joveneta es quedava al més sovint possible a casa i intentava tirar endavant amb els comestibles que la senyora McEnroe li regalava. Els dissabtes feia les compres a la llum del dia i se sorprenia que després del breu tram fins a la ciutat sempre se sentís extenuada. Fins al moment, fins i tot després de la feina, feia els trajectes pel seu propi peu sense cansar-se, però d’un temps ençà sempre estava esgotada. Cada vegada més algunes olors que en general li haurien encantat li causaven nàusees. La col, sobretot, li provocava ganes de vomitar i quan l’amable senyora O’Brien li agraïa amb una olla d’estofat irlandès que la Violet hagués compartit amb ella els ossos per a la sopa que li donaven a la cuina dels Biller, havia de forçar-se a escalfar-la per als altres membres de la família, mentre que ella s’acontentava amb un rosegó de pa.

Sortosament, ni l’acomiadament del seu pare, ni el fet que últimament es posés malalta més sovint, no van influir en el seu lloc de feina com a mainadera d’en Caleb. Al contrari, la senyora Biller semblava alegrar-se que almenys la Violet conservés una bona relació amb el seu fill, cada dia més rebel. El nen no es va oblidar tan fàcilment de l’assumpte del microscopi i odiava les classes de muntar diàries, per a les quals en Josuah Biller havia recorregut a l’oficial de policia de la població. Aquest havia estat anteriorment soldat de cavalleria i sabia explicar de manera molt expressiva les seves aventures a l’índia, de les quals fanfarronejava sense el menor pudor, especialment quan la Violet es trobava entre la seva audiència. Pel que semblava, la noia li agradava bastant.

En circumstàncies normals, en Caleb hauria escoltat de bon grat aquelles històries. Li agradaven els contes de bandits, llegia de tant en tant i d’amagat les històries per entregues de les revistes femenines de la seva mare i després se’n burlava amb la Violet. L’agent Leary, no obstant això, era sever i inflexible com a professor d’equitació. En lloc d’explicar-se, cridava i no va trigar a aconseguir que en Caleb, que ja muntava ressentit el poni, sentís por. A més, el nen solia caure amb freqüència, i en Leary reaccionava amb burles en lloc de fer-ho amb afecte. La relació entre alumne i professor de seguida es va deteriorar. En aquella situació, en Caleb tampoc no podia esperar ajuda dels seus pares, més aviat tot el contrari. El seu pare va veure reforçada la teoria que el seu fill era un efeminat, i la mare va témer pel seu estatus de gentleman.

—No podries esforçar-te una mica, almenys? —va preguntar la Violet un pèl molesta, després que en Caleb hagués tornat a explicar-li les seves penes. Havia caigut tres vegades del cavall en una hora de classe, o potser havia saltat. L’agent Leary havia instal·lat un obstacle que el poni saltava sense esforç, però que infonia horror a en Caleb—. Si segueixes així t’enviaran a Anglaterra en el vaixell següent. De debò, Caleb, la senyora McEnroe ha sentit com ho deien.

La Violet no volia pressionar encara més el seu petit amic, però cada vegada li resultava més difícil tenir paciència amb els seus canvis d’humor. Sense comptar que en Caleb no era l’únic que l’enervava amb les seves petiteses. També quan la Rosie ploriquejava o era una mica mal educada, la Violet havia de dominar-se per no deixar-li anar un crit. Així mateix, les discussions amb el seu pare i en Fred augmentaven, una cosa poc intel·ligent, atès que sempre acabaven pegant-li. Però la Violet no podia contenir-se, tenia els nervis a flor de pell.

—Que ho facin! —va contraatacar en Caleb, indignat—. Potser l’escola no és tan dolenta, no ens faran estar tot el dia jugant a hoquei o muntant a cavall i fent el que se suposa que és necessari fer per convertir-se en un cavaller. I els professors seran millors que el reverend, més babaus no ho poden ser.

La Violet sospirava davant aquesta nova actitud d’en Caleb. Fins llavors sempre havia parlat amb certa consideració del reverend Robinson, un home cordial, planer i cultivat en general, però amb les ànsies de saber d’en Caleb havia arribat al seu límit. Des que el nen havia descobert Darwin —la senyora Biller no era en absolut tan estúpida com creia el seu fill, sinó que al costat de les publicacions de les feministes demanava altres llibres polèmics—, alumne i professor mantenien una guerra oberta.

La noia no entenia del tot el motiu. La manera que la vida a la Terra s’havia desenvolupat en el passat li resultava francament indiferent; ella hauria preferit canviar el futur. Encara seguia les apassionants campanyes de les activistes antialcohol als diaris i donava suport a les dones perquè aconseguissin el dret a vot. Respecte d’això, la Violet pensava que aviat s’obtindrien resultats, mentre que la Heather escrivia que la Femina, la Har-riet Morison, i totes les seves companyes d’armes encara tenien davant seu llargs anys de combat. També hi havia, és clar, companys de lluita masculins.

La Violet va experimentar una gran emoció quan un dia va llegir un article d’en Sean Coltrane sobre el dret a vot de la dona. Va esperar que el diari acabés a la galleda de les escombraries l’endemà, el va treure i es va ficar la pàgina amb l’article a la butxaca. A casa, el va amagar amb compte en un forat que havia cavat a terra, sota el llit, on hi havia també els seus escassos estalvis. La Violet seguia pensant en la veu fosca d’en Sean i en els seus ulls cordials, en la seva amabilitat i en la seva paciència. A vega-des intentava recordar la seva cara abans d’adormir-se i quan ho aconseguia se sentia estranyament reconfortada.

—I què passarà amb mi quan t’enviïn a Anglaterra? —va preguntar a en Caleb—. Penses alguna vegada en mi?

En Caleb va somriure.

—Això ha de passar tard o d’hora, així que hauràs de buscar-te una altra feina. O un marit.

La Violet es va donar un copet al front, però en Caleb no anava tan equivocat. Feia poc que la noia havia fet setze anys. Moltes joves de la seva edat ja s’havien casat i eren mares.

Però no volia pensar en canvis, i molt menys en marits i en amor. Estava contenta d’aconseguir passar els dies. I encara que sempre es trobava malament i amb prou feines podia menjar res, no s’aprimava. Al contrari, els seus pits semblaven créixer i a vegades li feien mal. I si amb… l’incident… havia passat alguna cosa? La Violet estava cada vegada més preocupada i ja pensava seriosament a consultar el metge, o, almenys, la servicial senyora Travers. Si no fos pels diners que li costaria…!

Així que, l’endemà, va posar rumb a Billertown. Es convencia a si mateixa que anava a intentar pescar al riu. O… Prop de casa de la senyoreta Clarisse, sempre hi havia trobat llenya especialment bona… La Violet ni pensava en com la carregaria tots els quilòmetres que la separaven de casa seva. Lentament i sufocada, es va encaminar cap a la vella colònia mentre la Rosie saltava feliç al seu costat.

Sí… En certa manera seria agradable tornar a veure la senyoreta Clarisse i les seves noies. Però, és clar, no podia trucar a la seva porta. Havia de ser… havia de ser per casualitat.

No era cap secret a Billertown que, els diumenges, les prostitutes anaven al rierol a banyar-se. Les seves veus relaxades ressonaven a prou distància perquè les dones decents de la colònia s’escandalitzessin per la seva falta de pudor… mentre que els adolescents s’hi acostaven sigil·losament i s’arriscaven a donar un cop d’ull als cossos despullats.

La Clarisse se n’havia rigut en una ocasió, quan la Violet li havia confessat que també en Fred i l’Eric s’havien assegut entre les falgueres per espiar les putes.

—És igual, reina, no passa res perquè ens mirin —va contestar a la noia, que es mostrava preocupada per la moral—. Al contrari, si es posen calents, estalvien més per poder mossegar el fruit que allà només poden veure de lluny.

Aquell dia la Violet s’hi va acostar fent veure que era per casualitat. La tres dones estaven assegudes a la vora del riu tal com Déu les havia posat al món, assecant-se al sol i pentinant-se les unes a les altres els cabells acabats de rentar. La Violet va mirar avergonyida els seus pits. Tots eren tous, els de la Clarisse fins i tot s’inclinaven una mica cap avall. Cap no els tenia tan inflats com ella. Va fer una mica de soroll per advertir-les de la seva presència. No volia espantar les dones.

La Clarisse de seguida la va veure.

—La petita senyoreta Reverències! —va exclamar, dirigint-li un encantador somriure—. Què passa, tornes a necessitar feina? No serà aquí, no tenim nens per cuidar.

—Gràcies a Déu! —va exclamar la Lisa, senyant-se teatralment.

—Encara sóc a casa dels Biller —va murmurar la Violet—. Però…

La Clarisse la va mirar inquisitiva.

—Però a tu et passa alguna cosa —va constatar—. Aquesta no és una simple visita. Estàs… Et noto canviada. Has crescut?

La Violet va negar amb el cap i es va ruboritzar. La gent se n’adonava. Aviat tothom sabria que estava malalta…

—No ho sé —va murmurar—. No… no em trobo bé… —va llançar a la Clarisse una mirada suplicant i la dona ho va entendre.

—Vaig a passejar amb la nena! —va advertir a les seves amigues, abans de posar-se el vestit i embolicar-se els cabells encara humits amb un mocador—. Mentrestant jugueu una mica amb la seva germaneta. Perquè us en convenceu… de tant en tant cal posar-se en contacte amb nens ploraners per prendre’s més seriosament els rentats amb vinagre en els dies crítics.

Les dones van riure, però es van ocupar amablement de la Rosie. La Violet va contenir els seus escrúpols, perquè era la primera vegada que la Rosie veia altres persones despullades. Això no la mataria. De fet, la gent no es moria tan fàcilment…

La Clarisse i la Violet van passejar a la vora del rierol. La jove va elegir el camí més difícil i pedregós; havia de concentrar-se a no ensopegar i així no havia de mirar la Clarisse.

La dona madura va escoltar tranquil·lament el relat entreta-llat dels mals de la jove, i res del que li va explicar va semblar que la sorprengués gens ni mica.

—No estàs malalta, estàs embarassada —va concloure—. Déu meu, filleta, per què no vas venir a veure’ns per preguntar-nos com evitar-ho abans de jeure amb un home?

La Violet la va mirar.

—Jo no… —es va interrompre.

La Clarisse va riure.

—Estimada, l’última vegada que se suposa que va passar alguna cosa així va ser fa més de dos mil anys. I si vols saber la meva opinió, el miracle més gran és que una senyora trobés un home que la cregués. Vine, petita, a mi pots explicar-m’ho. T’has enamorat.

—No he estimat ningú! —La Violet va cridar aquestes paraules, amb un xiscle agut i desesperat.

La Clarisse es va rascar el nas abans de passar de manera maldestra el braç al voltant de la jove.

—Ho sento, reina. És que et…

—No va passar res. Res de res. Jo… —La Violet es va posar a plorar. Es va desprendre del braç de la Clarisse, va trontollar. A continuació es va desplomar al costat de la vora de l’aigua; sacsejava tot el cos sanglotant. Els sanglots es veien interromputs per un panteix sec, sibilant, pesant. La noia plorava de manera incontrolable. La prostituta va seure al seu costat i va esperar.

—Si no ha passat res… no puc estar embarassada… Hi ha… hi ha una explicació, és…

—Au va, ara m’explicaràs que cap home… que cap d’aquells porcs t’ha arrossegat a un matoll i t’ha ficat la cua entre les cames? Encara que t’hagis defensat? Encara que hagis cridat? No és culpa teva, Violet. És una cosa que succeeix una vegada i una altra. Qui va ser?

La jove va sacsejar amb força el cap.

—No em vaig defensar —va sanglotar—. No vaig cridar. Ni… ni tampoc em va arrossegar a un matoll. Jo… jo ho vaig fer voluntàriament… jo…

La Clarisse va estrènyer la jove contra ella i li va acariciar el cabell.

—No, reina. Ni parlar-ne. No et crec.

Molt a poc a poc i amb cura va aconseguir que la Violet li expliqués tot el succés.

—I ara… què he de fer? —va preguntar la noia.

La Violet s’havia tranquil·litzat mentre explicava el que havia passat. Ara que havia aparegut la veritat, podria assumir-la millor.

—No… no s’hi pot fer res?

La Clarisse va arronsar les espatlles.

—Sí, és clar. Has sentit a parlar alguna vegada dels faedors d’àngels? T’ho treuen rascant abans que es vegi. Però és dolorós, reina, no és fàcil.

La Violet es va mossegar el llavi inferior.

—Tant me fa! —va respondre—. Pots fer-m’ho, Clarisse? Fes-m’ho de seguida. Ho aguantaré.

La Clarisse es va fregar el front.

—Reina, jo no puc —va confessar—. I tu sola tampoc, així que no ho intentis; hi ha molts més mètodes que són menys dolorosos per suïcidar-se…

—Em podria morir? —va preguntar la Violet.

La Clarisse va assentir.

—Doncs, és clar. Depèn sempre de com de bé es faci. Quan s’encarrega a algú que coneix la seva feina, les dones no moren amb més freqüència que quan donen a llum. Però amb un potiner… Això és seriós, tresor, i la teva ànima immortal, ni l’he esmentada. La perdries. Si no és que acabes a l’infern.

L’infern no espantava la Violet. De totes maneres, acabaria allà quan digués al seu pare que estava embarassada.

—No m’importa —va respondre—. Qui ho fa? Alguna de les altres noies?

La Clarisse va tornar a dir que no.

—Aquí ningú, Violet, ho sento. La més pròxima és una bruixa maori, a prop de Punakaiki. Una dona estranya, però que sap el que es fa. Era herborista a la seva tribu, després va viure amb un metge pakeha. Ell també ho feia i en va aprendre. Però després devia passar alguna cosa, no en tinc ni idea. Sigui com sigui, ella va tornar amb la tribu, dalt de tot de Punakaiki, en direcció a Westport. No és fàcil de trobar, però puc explicar-te com arribar-hi. Ho fa en un hotel, el porter de nit ho organitza. Però és car… En total, dues lliures…

—Dues lliures!

La Violet va mirar la Clarisse desencoratjada. No tenia ni idea de com arribar a Punakaiki. Segurament trigaria tres o quatre dies a fer el trajecte. I després, els diners… La Violet només tenia uns pocs xílings.

La Clarisse va arronsar les espatlles.

—Hi ha un munt de gent ficada allà —va explicar—. El porter, el gerent, pot ser que també les donzelles de les habitacions. Un llençol tacat de sang crida l’atenció. I la mateixa dona. Encara que és possible que sigui ella qui menys tregui de l’assumpte. Però és bona. Encara no he sentit a dir que se li hagi mort ningú. Sap com fer-ho i les noies diuen que no et tracta com si fossis l’última escòria. Si vols fer-ho, fes-ho allà!

La Violet va sospirar.

—I si… i si denunciés l’home? M’has dit que jo no en vaig tenir la culpa. Encara que va ser volunt…

—Com tornis a dir que ho vas fer voluntàriament, cridaré! —va advertir la Clarisse—. Però temo que tampoc no serviria de gran cosa denunciar-lo. Potser el tancarien… o potser no. El teu germà, si no m’equivoco, parlarà en favor seu. Però per a tu això no canviaria res. Al contrari. Així tindries el nen. Si el denuncies, tindràs un fill sense pare.

—Però… pare, no en té, de totes maneres —va indicar la Vio-let, abatuda.

La Clarisse va arrufar el nas i va arronsar les espatlles.

—Això depèn de tu —va objectar—. Pots denunciar l’home… o casar-t’hi…

Tot en la Violet rebutjava la idea de casar-se amb l’Eric Fen-ce, i en el fons tampoc no es plantejava denunciar-lo. Estava ter-roritzada en pensar en la reacció que li esperava per part del seu pare quan s’assabentés de la seva deshonra. L’única possibilitat era obtenir diners per a la faedora d’àngels. Es va oferir a la Clarisse per guanyar-los fent de puta.

La dona s’hi va negar.

—Noia, amb el teu aspecte ens espantaries els clients. Violet, en aquesta feina una ha de fingir almenys que s’ho passa bé. I fins i tot has d’elogiar els paios, dir-los el molt que t’agrada el que et fan. Tu, contràriament, els arrencaries les parts d’una mossegada quan et demanessin un francès…

—Fran… Fran…? T’ho fiquen a la boca? —La Violet es va posar malalta.

La Clarisse va sospirar.

—Et falten les condicions bàsiques —va declarar, compassiva—. Una cosa que se’t podria haver ensenyat fàcilment fa un parell de setmanes. Però després d’aquest assumpte… odies els homes… O no?

La Violet no va aconseguir respondre. Si havia de ser sincera, només de pensar a repetir l’acte sexual amb l’Eric li entraven ganes de vomitar. I això diverses vegades en una nit? Amb homes diferents? Es moriria de vergonya, ràbia i por.

—A més, prostituint-se, tampoc es guanyen dues lliures en un parell de dies —va afegir la Clarisse—. Sense comptar que després no podràs tornar a fer el paper de noia bona. Una vegada puta, sempre puta… O almenys en un principi, algun dia apareixerà un home que vulgui casar-se amb tu, n’estic segura. Però això ja ho tens ara si et quedes amb aquest Eric.

La Violet va mirar sorpresa la seva amiga.

—Ho dius seriosament —va xiuxiuejar.

La Clarisse va assentir.

—Mira, això que la gent es casa per amor… està sobrevalorat. Fes-me cas, no hi ha dona que gaudeixi quan un tipus… li fa apreciar les… bo… les delícies de l’amor físic.

Delícies? La Violet se la va quedar mirant com si s’hagués tornat boja.

—És clar que és tot més senzill quan un està enamorat. Llavors, si fa mal, es perdona. I si l’home també està enamorat i és una mica més curós que el teu Eric…

—No és «el meu Eric»! —va protestar la Violet.

La Clarisse no va fer cas de la interrupció.

—En aquest cas fa menys mal. En algun moment deixa de fer mal, també hi ha un parell de trucs… Però, en qualsevol cas, el matrimoni no fa felices les dones. Encara que, malgrat tot, la majoria estimen els seus fills, no poden evitar-ho. Sense importar com hagin estat engendrats i qui sigui el pare.

La Violet va pensar en la seva mare i va sentir una certa mala consciència de pensar en el petit ésser que portava dins el ventre. Al final, la seva mare havia menyspreat el seu pare, però per la Violet i la Rosie ho hauria fet tot. Ella, contràriament, només pensava a deslliurar-se del nen com més aviat millor.

—Així és… tant si et cases amb aquest tal Eric o amb un altre d’aquí a tres anys. El més probable és que tant hi faci. —La Clarisse es va aixecar—. He d’anar-me’n, el diumenge a la tarda els treballadors ja han dormit la mona i qui encara conserva una mica de la paga es permet jeure amb una noia. És el meu dia de la setmana favorit, vénen també alguns bons homes que volen gaudir sobris, ja que no han menjat per estalviar. Llavors també es dutxen abans. Pensa-t’ho, petita. Si aconsegueixes els diners, et diré on trobar la Kunari. Si no… En fi, naturalment seria encantada la teva dama d’honor, però crec que el meu oferiment arriba massa tard.

A la Violet no li va fer gràcia la broma, però, tot i així, va agrair amablement els consells i va marxar a casa amb la Rosie, esgotada i desanimada per tota aquella informació. Pel camí, la petita li va donar un ensurt de mort quan es van aturar i van menjar els panets amb mel que la Lisa li havia donat. Des que la Grace s’havia casat amb el forner, proveïa gratuïtament les seves anteriors companyes de pa i pastissos del dia anterior.

—És veritat, Violet? Tindràs un fill?

La Violet es va estremir horroritzada.

—Què? Com… com ho saps? Qui…?

Es va posar vermella i es va reprendre per això. Hauria d’haver reaccionat negant-ho amb un somriure.

—Ho han dit les noies —va contestar la Rosie—. Que segur que esperaves un nen, que això semblava. D’on l’has tret, Violet? Te’l regalen o el compres? És més barata una nena que un nen? Llavors ens emportem una nena, oi? Jo prefereixo una nena. Serà la meva germana, Violet?

La Violet es va sobreposar.

—No diguis ximpleries, Rosie, no espero cap fill! —va haver d’esforçar-se per no parlar-li amb brusquedat—. I, per l’amor de Déu, no diguis res d’això al papa, es posaria…, es posaria… —Va esmicolar el panet entre les mans.

—El papa no vol nens? —va preguntar la Rosie.

La Violet es va obligar a mantenir el control. Havia d’aconseguir que la seva germana s’oblidés d’aquest assumpte. I després havia de reunir els diners i viatjar com fos a Punakaiki. Mentre convencia la Rosie que havia entès malament les amigues de la Clarisse i que ni s’imaginés tan sols que ben aviat arribaria una germaneta, va anar traçant un pla. No era capaç de prostitu-ir-se, però sí que seria capaç de robar. Sabia on la senyora Biller guardava els diners amb què pagava els seus empleats el cap de setmana. Naturalment, ni tots els sous junts sumaven dues lliures, però amb una mica de sort el senyor Biller tampoc no tenia comptats els diners de la seva dona. I, si era necessari, robaria dues vegades… Només havia de fingir que era innocent. Així que no havia de desaparèixer just després del robatori. I necessitava un lloc segur on amagar els diners… A la Violet li retrunyia el cap. Tot això era complicat, però tenia temps fins dissabte.

Durant la nit no va poder agafar el son. Necessitava regirar-se al llit, però, com sempre, la Rosie dormia abraçada a ella i no volia despertar-la. Què sentiria sostenint als braços el seu propi fill? La Violet va allunyar aquell pensament de la seva ment. Per molt que un ésser estigués creixent dins d’ella i per molt innocent que fos, no el volia! Quan, per fi, es va adormir, va somiar una nena petita que tenia els dolços ulls d’en Sean Coltrane.

Quan l’endemà la Violet va marxar a treballar, tenia la cara inflada i les cames li pesaven, li feien mal els pits i, a més, tenia mala consciència abans d’haver fet res. Per acabar-ho d’adobar, a casa dels Biller regnava l’activitat, i la senyora Biller va sol-licitar la seva presència abans que pugés a l’habitació d’en Ca-leb. La senyora McEnroe es va endur la Rosie a la cuina i va semblar llançar una mirada compassiva a la Violet. El cor li bategava amb força. Era possible que la senyora Biller hagués descobert alguna cosa? S’havia adonat, ella també, com les prostitutes durant el bany, que estava embarassada?

La senyora Biller ni es va fixar en la silueta de la noia o en la pal·lidesa de la seva cara.

—Violet, he de comunicar-te una notícia… que no t’agradarà. Però des del principi ja sabies que no conservaries per sempre el teu lloc de feina aquí. Havíem planejat enviar en Caleb a Anglaterra l’any que ve. Però… en fi, tu mateixa has comprovat com s’està comportant últimament. Sembla com… com… —va aspirar aire teatralment—. Pel que sembla, el meu petit està creixent. El reverend, si més no, opina que el millor per a ell seria que ingressés en un bon internat, i ara, de sobte, ha sorgit un mitjà de transport.

A la jove li va passar pel cap que la senyora Biller parlava del seu fill com si fos una maleta.

—Un dels nostres coneguts viatja amb VAurora a Londres a finals d’aquesta setmana. Ja feia temps que ho sabíem, però ahir ens vam assabentar que s’emporta tota la família. El fill és dos anys més gran que en Caleb i també assistirà allà a l’escola. En qualsevol cas, els Bradbury estan disposats a cuidar del meu fill durant el viatge, el meu marit està intentant ara aconseguir un passatge per al vaixell. Però no serà difícil; en cas de necessitat compartirà cabina amb el jove Bradbury, els nens hauran d’acostumar-se de totes maneres als dormitoris comuns.

La Violet s’imaginava perfectament com rebria aquella notícia el poc sociable Caleb.

—Demà portarem en Caleb a Christchurch. I, amb això, per molta pena que em faci, la teva feina aquí acaba avui. Hem estat pensant molt en què podríem ocupar-te. La senyora McEnroe t’hauria acceptat complaguda com a assistent de cuina, però en realitat no necessitem aquest servei; més aviat al contrari, en marxar en Caleb es redueixen les tasques domèstiques. Aquí… —La senyora Biller va treure un xíling de la seva bossa—. Sis-plau, agafa això com un petit reconeixement. Si no hagués estat tan ràpid, t’hauríem comprat un regal. Però les circumstàncies…

La Violet va donar les gràcies formalment. Estava confosa. El seu últim dia de feina a casa dels Biller. I segur que ja no se li brindaria l’oportunitat de robar. La senyora Biller pagava els divendres als seus empleats. El dilluns, el seu marit encara no hauria omplert la caixa de la casa. Sense comptar que les sospites caurien sobre seu amb tota certesa.

—Ara, puja, sisplau, a l’habitació d’en Caleb i ajuda’l a fer les maletes. La Mahuika ha d’ordenar les seves coses, però em sembla que necessitarà ajuda. Consola una mica en Caleb, naturalment estarà trist… Recordo quan jo mateixa vaig haver d’anar a l’internat, ja sentia enyorança fins i tot abans de marxar… Ah, sí, no deixis que s’emporti tots aquells llibres! El vaixell s’enfonsaria amb el pes. Digues-l’hi.

És clar, la Violet no tenia la intenció d’explicar al seu petit amic aquelles ximpleries l’últim dia. I, a més, el mateix Caleb ja s’havia adonat ell sol que no podia endur-se’n a Anglaterra una enciclopèdia de diversos toms.

—Segur que l’escola té biblioteca —va dir tranquil, i la seva expressió era tan expectant com la d’un gatet fent voltes a un cassó amb llet.

Era evident que en Caleb Biller no estava desconsolat perquè els seus pares l’enviessin tan lluny. Al contrari, semblava estar desitjant marxar a Anglaterra.

—Bé, no et posis trista! —va consolar ell la Violet—. T’escriuré! I tu també a mi! A més… a més, et regalo els meus llibres!

En Caleb resplendia davant d’aquella idea, i la Violet va reunir totes les seves forces per semblar raonablement contenta. El cert és que en circumstàncies normals se n’hauria alegrat realment. L’enciclopèdia ja era un tresor enorme, i tots aquells llibres de contes per a la Rosie i… i… No, no tindria cap bebè al qual llegir llibres en veu alta.

En Caleb va interpretar malament la reacció de la Violet, que malgrat tots els esforços va ser més aviat tensa.

—I també els escacs. Així sempre pensaràs en mi, d’acord?

—Jo… jo no tinc ningú amb qui jugar —va xiuxiuejar la jove a punt de posar-se a plorar, commoguda, però també de tristesa.

En Caleb va buscar un mocador.

—Pots jugar sola. Imagina’t que jo sóc a l’altre costat. I mou les peces com jo ho hauria fet. Però no ploris, Violet, o jo també em posaré a plorar.

La jove no va plorar fins al migdia, a la cuina, amb la senyora McEnroe. Li va anar bé poder desfogar-se, encara que la cuinera no sabia què era aquell pes tan gran que portava al cor. Tot i així, a la jove se li havia ocorregut una altra idea mentre parlava amb en Caleb. La paraula clau era «carta»: podia escriure a la Heather i explicar-li les seves penes. És clar que li seria difícil d’entendre, però potser bastaria amb unes quantes al·lusions. La Heather podria ajudar-la… si volia. Li enviaria la filla adoptiva dels reverends diners per a una faedora d’àngels?

Finalment es va acomiadar d’en Caleb a la nit, ell serè i sense plorar, com sempre havia desitjat. La Rosie, per la seva part, no va saber mantenir la calma, va fer el petarrell i fins i tot li va plantar un petó humit a la galta. El nen ho va aguantar amb una desacostumada sang freda, es va assecar la galta d’amagat i es va escurar el coll abans de dirigir-se a la Violet. Va aixecar el cap envers la noia, amb la cara pàl·lida i ansiosa, amb els ulls blaus clars.

—Si ho desitges… Bé, si ho vols, Violet…, això…, pots… fer-me un petó també.

En un principi la Violet va decidir no dir al seu pare i el seu germà res sobre el fet que havia perdut la feina a casa dels Biller. Planejava buscar com més aviat millor una nova feina i era millor parlar amb els homes de la família quan ja en tingués una. Al seu pare se li podia ocórrer qualsevol idea perquè es quedés a casa. Ja es queixava prou perquè no tenia el menjar a taula quan arribava de la feina, sense dir ni una paraula sobre qui l’estava pagant.

Aquella nit, la simpàtica senyora McEnroe ja s’havia preocupat de preparar un banquet. Del dinar de comiat d’en Caleb havia sobrat rostit i verdura en abundància i l’endemà no podia tornar a servir les sobres als Biller, atès que tota la família marxava a Christchurch per seguir el costum d’acompanyar almenys fins al vaixell els fills que marxaven a Anglaterra. En aquells moments, la senyora Biller plorava pel dolor autèntic o fingit del comiat. La Violet fins i tot la creia: no tornaria a veure el seu fill fins passats uns anys. Quan en Caleb tornés, hauria acabat l’escola superior i potser també la universitat. Seria un adult.

En qualsevol cas, aquella nit, els Paisley van menjar com reis, només la Violet tornava a trobar-se malament i amb prou feines va aconseguir prendre res. Sempre podia aferrar-se amb mesura a les esperances que havia dipositat en la Heather. La Violet ignorava si era el gran interès que la Heather demostrava pel dret al vot de la dona i per l’atenció de dones i nens o si era alguna cosa en la personalitat d’aquella amiga més gran que ella el que l’enfortia en la creença que, sense importar el que digués el reverend, la Heather no era una moralista. Era diferent. I es posaria del costat de la Violet.

La noia somiava que aviat tot tornaria a ser igual que abans d’aquella nit funesta… quan la veu forta del seu pare la va arrencar dels seus pensaments. Abans només havia ressonat la xerrameca de la Rosie, a la qual ella amb prou feines havia atès. Però ara, pel que semblava, havia passat alguna cosa.

—Què has dit Rosie? —La veu d’en Jim Paisley tenia un to alterat—. Com ha estat això?

La petita va somriure al seu pare amb dolçor. Li tenia por, però també sol·licitava la seva atenció.

—He dit que li he preguntat a la senyora McEnroe si la Vio-let tindria un bebè. I com. I m’ha mirat estranyada. Però després m’ha contestat que un bebè no es té com si tal cosa. Jo també ho he dit, oi, Violet? Segur que cal comprar-lo.

—És cert això, Violet? Estàs embarassada?

En aquell moment, la Violet va sentir que li queia el món a sobre.