4

L’endemà de la seva arribada a Hamilton, la Matariki se sentia millor. Sens dubte, l’habitació era una mica tètrica, però no resultava tan lúgubre com la nit anterior. I era probable que no arribés a passar tant de temps amb els McConnell. No tenia el més petit dubte que la senyora la faria treballar tot el dia. Sense tenir en compte que ella no tenia intenció d’aguantar gaire temps aquella situació. La Matariki es va preguntar si pagaven a les serventes cada setmana o cada mes. Però tant li feia si havia de treballar una setmana o un mes, en algun moment tindria diners i podria enviar un telegrama a Otago. I després els seus pares només trigarien uns quants dies a arribar.

Mentre la Matariki fregava els dos esglaons de l’escala que hi havia davant la botiga sota el control inexorable de la senyora McConnell, s’imaginava, feliç, com en Michael i la Lizzie pujaven per Victoria Street, probablement des de l’estació del carruatge de correus. Encara que potser el seu pare llogaria un cotxe a Wellington. Fos com fos, tots tres s’abraçarien, la Lizzie miraria amb severitat els McConnell i apaivagaria en Michael posant-li la mà sobre el braç, quan volgués rondinar tot veient el cobert del soterrani. La Lizzie donaria les gràcies amb fredor als McConnell i la seva expressió seria de menyspreu, mentre que en Michael compraria de seguida el vestit més bonic de tots per a la seva petita o en faria confeccionar un de nou perquè la Matariki no hagués de viatjar amb aquell vestit balder d’estar per casa de color verd.

El menjar a casa dels McConnell era escàs, però no tan sols per a la Matariki. L’Archibald i la Marge McConnell semblaven considerar la ingestió d’aliments com un mal ineludible amb el qual no calia perdre més temps que l’estrictament necessari. A la nena ja no la sorprenia la seva insignificant oferta en vestits i teles. Els mateixos McConnell vestien exclusivament de negre i amb senzillesa. Eren membres de la Free Church of Scotland, una comunitat de cristians fanàtics que s’havia escindit de l’Església escocesa i havia emigrat en grups nombrosos. La ciutat més important que havien fundat a Nova Zelanda era Dunedin. La Matariki mai no va esbrinar com els McConnell havien arribat a aquest diminut llogarret de l’Illa Nord. No obstant això, de seguida va sospitar que tots dos s’avenien tan poc amb els seus coreligionaris com amb les altres persones del seu entorn.

Encara que com a amos d’una botiga tots dos estaven obligats a ser amables, es notava amb massa freqüència que es creien superiors als altres habitants de Hamilton. El seu magatzem no era el centre comercial de la ciutat, com la botiga dels buscadors d’or a Lawrence. Si es xafardejava, era tan sols darrere dels prestatges plens d’articles i de manera discreta: no hi havia matrona a Hamilton que volgués córrer el risc de guanyar-se una mirada de desaprovació del senyor o la senyora McConnell. Naturalment, cap noia no s’atrevia a bromejar ni cap home a armar un escàndol: amb els McConnell, un feia les seves compres i se n’anava. Els comentaris cortesos com «Que tingui un bon dia!» no formaven part del servei.

Però la Matariki no ajudava a la botiga, treballava només a la casa sota la vigilància de la senyora McConnell, i al cap de pocs dies ja es va adonar que obrir un negoci de la competència a Hamilton era sens dubte la via més segura per fer-se ric. Els seus dos patrons no queien bé a ningú. Si hi hagués hagut l’oportunitat de comprar en un altre lloc, la gent l’hauria aprofitada.

L’optimista Matariki va decidir prendre-s’ho amb esperit positiu. Al capdavall, l’evident aïllament dels McConnell constituïa la raó per la qual li havien ofert la feina. Segur que cap noia pakeha no volia aquella feina tan trista.

I, per acabar-ho d’adobar, almenys els primers dies amb la senyora McConnell no van ser tan avorrits. Com que l’escocesa era xerraire, o almenys li agradava escoltar-se, va parlar a la Matariki de la seva religió: «Som el poble elegit de Déu. El destí d’un ésser humà està predeterminat: uns són premiats i altres són condemnats a l’infern…». Amb la qual cosa no deixava ni el menor dubte que ella pertanyia al primer grup i la Matariki al segon. La noia pensava a vegades a contraposar a la seva patrona la filosofia dels hauhau, segons la qual el repartiment del cel es faria exactament al revés. Però es contenia: la senyora McConnell no acceptaria que la contradiguessin. La jove suposava que això mateix era el que havia portat els fills a anar-se’n de casa i a tallar qualsevol contacte amb els seus pares. Quan la Matariki va preguntar on eren, la senyora McConnell es va limitar a deixar anar un furiós esbufec. No obstant això, a partir d’una conversa entre el senyor McConnell i un client, la noia va deduir que un dels dos fills servia a l’Armed Constabulary. On es trobava l’altre, no va aconseguir esbrinar-ho.

La senyora McConnell no va trigar a revelar-li el motiu pel qual els habitants de Hamilton no simpatitzaven amb els maoris. La Matariki no s’atrevia a preguntar directament per aquest assumpte, però la seva llenguda patrona es va referir gustosa a l’esperit rebel i pagà de les races inferiors.

—King Country! On s’és vist! Com si aquells salvatges fossin capaços d’elegir un rei. Els reis, noia, no ho oblidis, són ungits per Déu. Per això una colla de desbocats no pot limitar-se a reunir-se per col·locar una corona al cap d’un dels seus! I queixar-se, a sobre, que unes persones íntegres s’instal·lin aquí i sotmetin la terra tal com Déu els ha ordenat! Per sort, els anglesos ja els han tret aquestes idees del cap. Se’ls podrà criticar altres coses, però això ho van fer bé. De seguida van prendre mesures contra els agitadors, no es van quedar de braços plegats.

La Matariki es va assabentar que, després que les tribus maoris s’unissin per protestar contra l’apropiació de terres, la Corona havia donat suport als colons de la regió de Waikato enviant-los tropes en abundància. Tanmateix, era clar que, en aquest cas, la justícia estava del costat dels maoris: el tractat de Waitangi garantia el seu dret sobre aquelles terres. No obstant això, vint anys després de la firma de l’acord, els blancs ja no recordaven amb exactitud el text legal. De mica en mica, la Matariki anava entenent millor en Kahu Heke i els seus homes. Les anomenades guerres de les Terres havien acabat amb la victòria pakeha. Allà on volien assentar-se els blancs, s’expropiaven les terres de les tribus maoris, i, perquè això es pogués portar a terme, s’instal·laven militars al país. Així es van fundar diverses poblacions, entre les quals hi havia Hamilton.

El 1864 van arribar els soldats del Quart Regiment de la milícia de Waikato amb les seves famílies i van construir la seva ciutat en el territori de l’antiga fortalesa maori de Kirikiriroa. De seguida van demostrar la força del seu regiment als poblats de l’entorn; els caps i les seves tribus es van retirar sense oposar resistència als boscos de Waikato, on en un principi els van deixar tranquils. Però els soldats i les seves esposes s’establien en un extrem del món. Sens dubte s’avorrien i estaven descontents amb el seu destí. I segurament feien responsables d’això els díscols indígenes.

De totes maneres, la Matariki ja no es veia confrontada amb l’odi dels habitants de Hamilton, atès que amb prou feines sortia. La senyora McConnell li exigia que mantingués la casa molt neta i després de tancar la botiga li demanava que la netegés i l’ajudés a ordenar els nous articles. La Matariki sospirava perquè acabés la primera setmana de feina, i, atès que ningú no va fer el més petit gest de pagar-li, va esperar al final del primer mes.

Llavors va abordar el tema. Ja havia arribat el moment de cobrar per la feina feta.

—Que vols diners? —La senyora Connelly va mirar la Matariki amb una expressió de sorpresa tan gran que semblava com si li hagués demanat que es convertís en granota—. No pensaràs realment que, a més, et donarem diners?

La Matariki va assentir.

—Es clar —va contestar tranquil·lament—. He treballat un mes. Per això hauria de cobrar almenys una lliura…

—I el menjar? —va preguntar el senyor McConnell inflexible—. L’allotjament? La roba que portes?

—I no et pensis que no ens hem adonat que, a més, estàs donant menjar al gos! —va rondinar la senyora McConnell.

El Dingo s’havia acostumat a dormir davant la finestra enreixada de l’habitació de la Matariki. Així ella podia fer lliscar la mà entre els barrots per acariciar-lo i sempre apartava una mica de les seves escasses racions de menjar per donar-li alguna cosa a ell. No obstant això, la major part de l’aliment havia de pidolar-lo o caçar-lo ell mateix. L’animal estava una altra vegada tan flac i amb el pèl tan deteriorat com quan la Matariki l’havia trobat.

—Treballo més de deu hores al dia! —va protestar la nena—. Em mereixo alguna cosa més que una mica de menjar i una màrfega en un soterrani. I pel que fa a la meva roba: va ser un intercanvi. Molt abans que es parlés de cap feina!

—Te vaig vestir per pura compassió quan anaves pràcticament despullada! —va afirmar el senyor McConnell.

La Matariki va mirar al seu voltant, impotent. Havia estat un error discutir sobre aquest assumpte amb els McConnell a soles; més li hauria valgut intentar-ho davant de testimonis a la botiga. Però, d’altra banda, els clients no sabien els farts de treballar que es feia per als amos d’aquell comerç. Probablement haurien evitat prendre partit.

La Matariki es va redreçar.

—Doncs me’n vaig demà.

Aquella idea no l’atreia, aviat arribaria l’hivern i, encara que no nevés com a Otago, podia fer molt de fred. Però li era igual. En el temps que feia que era allà, havia esbrinat que fins a Auckland hi devia haver més o menys un centenar de quilòmetres. Ho aconseguiria. Els seus avantpassats tribals havien superat obstacles més grans. Hauria d’haver anat directament allà quan es va escapar dels hauhau. Però llavors havia cregut, és clar, que els boscos estarien plens de tribus maoris que potser l’entregarien a en Kahu Heke. Ara sabia més coses.

Els McConnell van riure.

—I on vols anar, reina? —va preguntar l’Archibald, cosa que va provocar una mirada enfadada de la Marge. Odiava que el seu marit anomenés «reina» la Matariki—. L’Armed Constabulary t’atraparia tan bon punt travessessis els límits de la ciutat.

La Matariki va arrufar el front.

—Per què haurien de buscar-me? —va preguntar la jove ingènuament.

La senyora McConnell va riure.

—Per haver ficat la mà a la caixa. Perquè t’has escapat de la casa dels teus patrons sense haver pagat amb la teva feina el vestit que portes. I hi ha testimonis que han vist, petita, que vas arribar aquí mig despullada.

—Però això seria una mentida! —va exclamar la Matariki—. Això… això els ho prohibeix la seva religió. Això… això va en contra dels preceptes de Déu.

De nou es va sentir una sonora riallada, aquesta vegada dels dos McConnell.

—Què en saps tu, de preceptes divins! Tu i els teus ídols!

La senyora McConnell va agafar el hei-tiki que la Matariki sempre portava penjat al coll i el va estirar amb força, però la cinta de pell no va cedir. La Matariki va sentir un dolor punyent a la nuca quan se li va clavar a la pell, però de seguida es va redreçar.

—Vagi amb compte, no fos cas que li llanci una maledicció.

La Matariki va sostenir la figureta de jade davant seu amb aire amenaçador, encara que sense fer-se falses il·lusions. Convocar els esperits havia obrat efecte entre els hauhau, però els McConnell eren d’una altra fusta: fins i tot feien ballar Déu al compàs que ells marcaven.

—Aquí la tenim, una petita pagana. Es el que diuen a les escoles de la missió: els salvatges es deixen batejar perquè els donin menjar i els vesteixin, però després marxen i tornen a dansar al voltant dels tòtems.

—Es voluntat de Déu que romanguis amb nosaltres, Martha —va declarar l’Archibald en un to greu—. No hi ha dubte que ell et va enviar perquè participessis en la vida d’una família cristiana i potser un dia et penediràs de veritat.

—Me’n guardaré molt! —li va deixar anar a la cara la Matariki, i es va precipitar cap a la seva habitació.

Estava fent un farcell amb les seves escasses pertinences quan va sentir una clau al pany.

Els primers dies, la Matariki va intentar prendre’s tan poc seriosament el seu captiveri a casa dels McConnell com el segrest dels hauhau. Entre els maoris havia tingut clar des del principi que es podria escapar en algun moment, més que res perquè els guerrers no eren zeladors. Quan les tribus es barallaven entre si, els presoners eren esclavitzats, però no eren necessàries cadenes per retenir-los. Qui es deixava capturar perdia el seu rang espiritual, el seu mana. La seva mateixa tribu s’avergonyia d’ell i no hauria tornat a acceptar-lo. Així, doncs, l’esclau s’estava voluntàriament amb els vencedors, els quals solien tractar-lo bé malgrat que les tasques que havia de fer eren vils. La Matariki no s’havia sentit com una esclava ni tampoc se sentia subjecta a aquells tapu. Amb els hauhau s’havia espantat per primera vegada quan les bales xiulaven en passar arran de les seves orelles. I llavors se n’havia anat.

A Hamilton, en canvi, la situació es presentava d’una altra manera, encara que a primera vista no semblava tan desesperada. Ja la primera nit d’estar tancada a la cel·la, la Matariki va decidir córrer el risc que la capturessin els constables. Així per fi tindria la possibilitat d’explicar la seva història a les autoritats i potser algú es prendria la molèstia de comprovar el que deia. D’altra banda, en un correccional no estaria pitjor que amb els McConnell.

No obstant això, l’assumpte no era tan senzill; al cap i a la fi, els McConnell eren qualsevol cosa menys babaus. Ja al matí, la Matariki va sentir des del soterrani com l’Archibald explicava a cadascun dels clients que la seva donzella maori havia intentat robar-los i tocar el dos amb els diners.

—Gràcies a Déu que l’hem descoberta! I ara la tenim tancada al soterrani. No, no, no la denunciarem… La pobreta no pot evitar que l’hagin acostumat a mentir i a robar des de ben petita. En realitat, tothom sap com són aquests salvatges. Però, naturalment, farem tot el possible per treure-li aquest vici. Amb bondat cristiana, però també amb rigor, com ens ha ensenyat el Senyor. Crec que vostè ens serà d’ajuda. Si la noia apareix per qualsevol lloc sense la nostra autorització…

La Matariki es va veure de sobte en una ciutat envoltada d’observadors que tenien moltes ganes d’agafar-la cometent una falta. Els primers dies va tractar en dues ocasions de fugir, però de seguida la van detenir.

L’home que la va tornar als seus carcellers en el segon intent va insistir que l’Archibald fuetegés la seva pupil·la per escarmentar-la, però el botiguer no ho va fer. L’únic que podia dir-se de bo de l’Archibald McConnell era que mai no li havia posat un dit a sobre a la Matariki. Ni li pegava ni l’assetjava sexualment, per més que la Matariki Drury s’estava convertint durant aquells mesos en tota una bellesa exòtica. Malgrat l’escassetat de menjar, per fi li van augmentar els pits i se li van arrodonir els malucs. El vestit verd, que seguia sent la seva única possessió, ara se li ajustava al cos. Tot i així, no hi havia ningú que la lloés.

Els McConnell tenien la seva esclava domèstica tancada amb pany i forrellat.

I d’aquesta manera va transcórrer l’hivern, va brotar la primavera i va deixar pas a l’estiu. Ni a la casa ni al soterrani tocaven els raigs de sol la Matariki, que estava pàl·lida i se sentia sempre cansada. Sens dubte enyorava la claror, però també patia per la pèrdua de qualsevol esperança. Tanmateix, es repetia contínuament que algú hi devia haver, en aquella ciutat, que no l’odiés a ella ni al seu poble, que la creuria quan ella li expliqués la seva història i que ho faria tot per ajudar-la.

Però aquest algú simplement no apareixia i, si ho hagués fet, tampoc no hauria vist la Matariki. De tant en tant, la jove es creuava com a molt amb una clienta que ni tan sols li dedicava una segona mirada, sinó que es posava a parlar d’ella amb la senyora McConnell com si fos un cavall o un animal domèstic incapaç d’entendre res: «I com li va a la seva petita Martha?», «Portar la càrrega que vostès han acceptat amb aquesta salvatge, això sí que és cristià de veritat». La Matariki s’hauria posat a cridar de ràbia, però sabia, és clar, que això només empitjoraria la seva situació, si és que realment una d’aquelles dones en algun moment arribava a prestar-li atenció quan demanava ajuda amb paraules mesurades.

Cada poques setmanes també passava un reverend de la Free Church of Scotland per resar amb els McConnell. Sempre s’armava molt enrenou per això i, naturalment, exhibien la Matariki. La primera vegada, la noia va intentar no seguir les indicacions dels McConnell —«Recites les teves oracions i ets obedient i agraïda»— i obrir el seu cor al sacerdot. Tanmateix, l’home es va limitar a sacsejar el cap paternalment quan ella li va confiar ràpidament i desesperada que la tenien captiva en contra de la seva voluntat.

—Filleta, filleta, has d’aprendre a acceptar el teu destí amb valentia. Potser no t’agrada ser aquí i no poder-te entregar a la conducta pecaminosa de la teva tribu (és cert que les noies jeuen amb qui els ve de gust?). Però és saludable per a la teva ànima immortal. Sigues, doncs, agraïda i mira de convertir-te en una autèntica cristiana.

La Matariki estava a punt de preguntar com tenia cabuda l’esperança d’arribar a ser una bona cristiana en la religió dels McConnell si, al capdavall, ja estava determinat des del principi dels temps qui havia estat beneït i qui condemnat. Però després va considerar que no valia la pena prendre’s la molèstia, sobretot en veure que les cares dels seus patrons ja expressaven amb prou claredat el que l’esperava després de la visita del sacerdot. Solien castigar-la deixant-la sense menjar.

En la visita següent del religiós, es va mostrar, doncs, dòcil i submisa, i va lluir una alegria infantil quan, en marxar, el sacerdot li va regalar una Bíblia. Els McConnell li van permetre conservar el llibre, i la Matariki es va adonar, avergonyida, que se li escapaven les llàgrimes i que se sentia realment agraïda. Abans, la Bíblia no hauria figurat precisament entre les seves lectures més suggerents, però en aquelles circumstàncies era el primer llibre que sostenia a les mans des de feia mesos. A casa dels McConnell no es llegia. La lectura es considerava una distracció impia i tampoc no haurien permès aquella activitat a la seva donzella.

Així que, a la falta d’il·lusió i esperança de la Matariki, s’hi afegia un avorriment terrible. Els patrons solien tancar-la després de treballar i li donaven menjar a la cel·la. A partir d’aquell moment feia voltar el cap sense parar. Si el Dingo no hagués aparegut cada tarda com un bon gos, perquè ella l’acariciés i li expliqués les seves penes, s’hauria tornat boja.

La Matariki va començar a llegir-li en veu alta la Bíblia només per sentir la seva pròpia veu, mentre el famèlic gos l’escoltava pacientment. I la noia va tornar a alimentar una mica d’esperança a partir d’uns nous somnis: si aconseguia un llapis d’algun lloc, podria escriure una crida d’auxili al marge d’un dels fulls del llibre i lligar-lo al voltant del coll del Dingo. Si el gos ensopegava amb l’única persona amable d’aquella ciutat, a qui sens dubte coneixia perquè de tant en tant li donava menjar… llavors potser se salvaria abans que els McConnell es morissin de vells.

La jove no va trobar cap llapis a les habitacions dels McConnell; en aquella casa s’escrivia tan poc com es llegia. Somiava que un habitant de la ciutat, amant dels animals, s’apiadava d’una noia que estava presa, i també somiava a vegades un príncep blau que apareixia de sobte per alliberar-la. Però, com més temps durava el seu captiveri, amb més freqüència poblaven les seves fantasies fornits guerrers maoris, homes amb llances, maces de guerra, fusells letals i tatuatges aterridors. S’imaginava que tot un exèrcit de guerrers hauhau entrava precipitadament i sense temor a Hamilton, destruïa cases i llençava els homes al riu. Ja feia temps que entenia la teoria d’en Kahu Heke respecte al fet que els homes han de ser estimulats espiritualment. A aquelles altures a les nits s’inventava cerimònies per enviar-los a la batalla amb el mana de filla del cap. Això ja no li provocava cap mala consciència, tot el contrari.

La Matariki cada vegada se sentia més part del poble maori i com a tal tenia tota la raó d’odiar els homes que robaven la seva terra i esclavitzaven els seus autèntics propietaris. Després de passar tant de temps amb els McConnell, sentia créixer al seu interior la força de la filla del cap.

La Matariki volia veure sang. A qualsevol preu.