4

L’Eric Fence no es va fer realment ric amb la victòria dels cavalls Danny, Lucille i Spirit. Hauria estat possible, ja que la quota es trobava vertiginosament alta. Però era final de mes quan l’Eric va apostar i potser el comentari d’en Travers sobre la llet dels nens també havia apagat les seves ànsies de gastar-se tots els diners a les curses de cavalls. Fos com fos, havia arriscat només deu xílings i havia guanyat amb ells una mica més de vint lliures. Molt més, malgrat tot, del que l’Eric i la Violet havien vist en tota la seva vida o posseït alguna vegada.

—Podem comprar una autèntica casa! —va proposar la Violet, plena d’alegria—. A la ciutat. Potser amb una botigueta. Jo… jo… podria cosir vestits i vendre’ls. —Pel que feia a la seva habilitat per cosir encara treia profit de la seva breu estada a Dunedin a casa de la Kathleen Burton. Naturalment no era suficient per crear una col·lecció com la de Lady’s Goldmine, però se sentia capaç de confeccionar un vestit de diumenge per a les esposes dels miners o per a dones com la senyora Travers—. I la Rosie i els nens podrien anar al col·legi! —Es parlava d’obrir una escola a Greymouth, però els fills dels miners poques vegades assistien a les classes. Des de les colònies com Billertown o Lamberttown, el trajecte fins a la ciutat era massa llarg per als petits, i els més grans ja tenien feina a les mines sent adolescents.

L’Eric va somriure amb aire irònic.

—I jo segueixo picant carbó? Si fos per tu, ja estaria bé així!

No, Violet, aquests diners no són per seguir vivint en un fangar com aquest. Ens serviran per sortir d’aquí! Ens n’anem a les Planes, Violet. A partir d’ara em dedicaré als cavalls!

El primer que va fer l’Eric va ser comprar un animal d’aquella espècie, afirmant que el seu xacrós bai tenia, amb tota certesa, potencial per a les curses de trotons. La Violet el trobava petit i flac, però era obedient i podia tirar el carro. L’Eric el va adquirir juntament amb un carro amb baranes que també havia conegut temps millors, però que va servir per travessar l’Arthur’s Pass amb els mobles de la família. En aquesta ocasió, quan van emprendre el viatge, era tardor, i les fagedes que flanquejaven els camins resplendien de brillants matisos vermells, grocs i marrons. A les muntanyes ja hi havia neu i també als rierols es veia a vegades. Als matins, quan les precipitacions nocturnes s’havien congelat en roques i plantes, es veien unes formacions de gel d’una bellesa aclaparadora. Però la Violet ni s’adonava de l’entorn. Estava morta de por, les contraccions podien començar mentre eren de viatge. A més, tenia un munt de coses de què ocupar-se, la Rosie i el bebè havien de mantenir-se ben abrigats. Tret d’una quadrilla d’obrers que hi havia col·locant les vies, els membres de la qual s’esforçaven obstinadament a instal·lar una línia de ferrocarril a Arthur’s Pass, la Violet i l’Eric no van trobar ni una ànima pel camí.

—Un parell d’anys, senyora, i podrà arribar aquí còmodament amb ferrocarril —va anunciar el cap, un home amable i rubicund anomenat Redcliff, que es va compadir de la dona en avançat estat de gestació i dels dos nens mig congelats.

Va invitar els Fence a menjar amb ell i els seus treballadors. El cuiner del campament havia preparat un nutritiu brou que per fi els va escalfar a tots per dins. També la tenda en la qual es menjava estava caldejada. A la Violet li hauria agradat quedar-se allà, però, és clar, entre els obrers del ferrocarril no hi havia llevadores.

La jove va sospirar alleujada quan per fi van arribar a Springfield. Era tan sols un poble diminut, però una avançada de la civilització. Per primera vegada la Violet va sentir una vaga alegria d’haver deixat Greymouth darrere seu. S’havia separat a disgust de la Clarisse, la senyora O’Brien i la senyora Travers, a qui per fi havia pogut pagar en acomiadar-se. Però l’aire allà ja no estava constantment carregat de pluja, i la ubiqua pols de carbó, que dia rere dia dipositava una greixosa capa de brutícia en la pell de tots els habitants del turó de miners, fins i tot dels que no treballaven en les galeries subterrànies, també pertanyia al passat. El mocador amb què la Violet netejava la carona d’en Joe ja no seria més de color gris i ella tenia la sensació de poder respirar també amb més llibertat.

Tot això va millorar el seu humor i va començar a sentir un optimisme mesurat. Potser a les Planes tot aniria millor.

L’Eric es dirigia cap a un petit lloc anomenat Woolston, a prop de Christchurch, en el qual se suposava que hi havia un hipòdrom. Potser fins el mateix Eric canviaria si veia acomplerts els seus somnis. Després de rebre els guanys, l’havia deixada en pau. No ho havia preguntat a la Clarisse, però suposava que es permetia una puta per satisfer els seus desitjós. És clar que això podia estar relacionat amb l’avançat estat del seu embaràs, però a la Violet tant li feia. S’alegrava que no la molestés durant el viatge. I potser seguiria així. Era possible que es tranquil·litzés, que la posseís amb menys freqüència i amb menys brutalitat. Segur que li faria bé separar-se dels seus col·legues, en Jim i en Fred. Pel que feia a això, la Violet abandonava el seu pare i el seu germà sense cap sentiment de pena.

Després de cinc penosos dies —l’animal tirava fatigosament el carro per la muntanya i la Violet es va preguntar durant tot el viatge si els coneixements sobre cavalls de l’Eric realment eren tan amplis— van arribar a les Planes de Canterbury i es van topar de sobte amb una colla d’ovelles que baixaven de les pastures. En aquella estació, la tardor, els grans criadors d’ovelles tornaven a portar a casa les ovelles mare que a la primavera havien conduït a les muntanyes amb els seus petitons. La Violet, la Rosie i fins i tot en Joe, de només un any, observaven complaguis els ramats d’ovelles, que no es dispersaven gràcies als gossos pastors. Només uns pocs genets els acompanyaven i alguns eren natius. La Violet, a qui en Caleb havia ensenyat un parell de paraules en maori, els va saludar amb un tímid kia ora, cosa que va provocar un efusiu entusiasme.

—Tu aviat bebè! —va dir un dels pastors, assenyalant sense manies el ventre de la Violet—. Millor tu al poblat, millor no tenir-lo en carro.

—Encara em queden més de quatre setmanes —va contestar la Violet, però l’home la va tornar a estudiar amb la mirada i va sacsejar el cap—. No. Tu creure’m. Jo cinc fills. I trec els bebès de les ovelles des de… —va comptar amb els dits—, des de fa dotze primaveres.

La Violet es va mossegar el llavi. L’home potser tenia raó. Feia dos dies que de tant en tant sentia unes estrebades dins seu, però ho havia atribuït al sotragueig del carro. Què succeiria si realment es posava de part ara? Si havia de donar a llum completament sola amb l’Eric i els nens enmig de la naturalesa?

—Ximpleries! —L’Eric va restar importància a l’assumpte quan ella l’hi va comentar.

Però per una vegada va tenir sort. A la tarda s’havien trobat amb el ramat i durant una estona havien viatjat al seu costat. A continuació, els homes els van invitar a muntar el campament amb ells com si fos el més natural. Al principi la Violet va témer que l’Eric rebutgés la invitació, però el maori amb qui havia parlat el va convidar cerimoniosament a seure a la vora del foc dels pastors i després es va tombar cap a la jove.

L’Eric sabia, evidentment, que gairebé havien esgotat les provisions. No obstant això, era destre a pescar i caçar conills, encara que la Violet no aconseguia, per molt que ell l’hi retragués, esbudellar la caça i rostir-la. Els camins de la regió eren plans, però no exageradament ben construïts; a més, el carro amb prou feines tenia suspensió. Quan per fi deixava de sotraguejar a la nit, el que la Violet volia era estirar-se i dormir. Durant aquest embaràs sempre estava tan esgotada com al llarg del primer, encara que no tan inflada. Malgrat les fatigues, es reconeixia en ella una dona bonica, i quan l’Eric va condescendir a acceptar la invitació del capatàs, els homes la van tractar gairebé amb galanteria. Els maoris l’elogiaven en la seva llengua i semblaven trobar summament rar que el marit no els entengués, i els pakeha es dirigien a ella com si fos una dama. La Violet va gaudir del tracte amable. A Greymouth mai no s’havia trobat amb una cosa així, almenys des que s’havia casat amb l’Eric. Els treballadors no tenien temps ni energies per fer compliments. A les Planes, la vida semblava menys hostil.

Al principi, l’Eric observava el flirteig juganer dels homes cap a la seva dona amb desconfiança, però, després, quan va començar a parlar de les curses de cavalls trotons, va gaudir de l’interès de l’audiència.

—El vas endevinar? —reia un d’ells—. El segon lloc per a la nostra Lucy? Eh, Robby, ho has sentit? Aquest tipus et va elegir! I va guanyar una fortuna! Que et convidi a un whisky!

Un jove ros que havia estat fent cua a la vora del carro que es feia servir de cuina, per agafar un plat, es va acostar incrèdul.

—Robby Anders —es va presentar.

—I aquesta és la meravellosa euga! —Els companys d’en Robby van assenyalar un animal blanc i ossut que es trobava tranquil·lament amb els altres cavalls—. Ens permets que us presentem? Lucille!

En Robby va riure perquè l’Eric no podia creure’s que davant seu tenia un trotó de carn i ossos. La Violet estava menys interessada, però a primera vista va reconèixer la diferència entre l’euga prima i ben musculada i el bai del seu marit, petit i mig mort de fam. Segur que l’Eric no havia fet una bona compra. Però en aquell moment no volia preocupar-se per això. Exhausta, va seure sobre una manta i es va recolzar en una cadira de muntar amb la sensació que també el nen es posava còmode al seu interior. Semblava que alguna cosa dins seu es girava i arrepapava. Semblava que… Però la Violet tampoc no volia preocupar-se per això, estava farta i esgotada.

—I ara es dedica a portar ovelles? —va preguntar sorprès l’Eric després d’haver contemplat la Lucille amb admiració—. Em pensava… Home, amb aquest animal pot guanyar diners a l’hipòdrom.

En Robby Anders va negar amb un gest.

—No, company, jo no serveixo per a això. Fer diners amb cavalls… això només ho aconsegueixen els malfactors; amb les curses passa el mateix que amb el comerç. Ja hi he participat una vegada i m’he divertit. Sobretot perquè vam guanyar per un bon cap, la Lucy i jo! Però això d’anar apostant… A Woolston volien linxar-me per haver tingut la gosadia de participar amb un cavall desconegut i a sobre gairebé guanyar. Resulta que prèviament havien arreglat que el semental negre guanyaria el cavall del lleter per dos cossos. Això almenys és el que he sentit a dir. I tot el que arriben a fer amb aquells pobres cavalls perquè es mantinguin al trot! La Lucy compleix amb la seva feina i és també molt obedient. Si jo dic al trot, no galopa. Però hi ha altres cavalls que sempre volen saltar, així que la gent els posa cadenes al morro per contenir-los. O els lliguen el cap ben amunt perquè no l’abaixin per galopar. No, per a això millor em faig càrrec de les ovelles.

La Violet escoltava només a mitges. Alguna cosa li deia que aquella informació podia ser important, i que era evident que l’Eric la sentia per primera vegada. Per molt especialista en cavalls que fos, contínuament havia estat víctima d’apostes falsejades. Quan més tard tingués temps per pensar sentiria ràbia, però ara… Temia quedar-se adormida reclinada a la cadira de muntar i no anar a dormir al seu carro. La Rosie ja dormia allà, abraçant el bebè. En Joe semblava sentir-se bé amb ella i, en contra dels seus primers temors, la Rosie no el tractava com si fos un ninotet, sinó amb cura i prudència, i li agradava ajudar a canviar-li els bolquers i banyar-lo. La Violet li cedia gustosa aquestes labors, sobretot perquè el seny de la Rosie en aquestes matèries li donava esperances. Potser la seva germana no patia un trastorn tan gran com ella sospitava. La senyora Travers li havia recomanat amb insistència que busqués un metge per a la Rosie. Segur que la nena estava confosa i patia algun trastorn mental, era impossible que una criatura de set anys de sobte es quedés muda. No obstant això, pagar un metge era, naturalment, impensable, malgrat el que l’Eric havia guanyat. La Violet esperava que a Woolston tornés a trobar potser una feina per a ella. Llavors estalviaria i pagaria els honoraris d’un metge.

En aquells moments, no obstant això… la Violet es va aixecar amb esforç i va deixar anar un crit d’espant quan, en fer-ho, la va recórrer aquell dolor conegut i agut. Li resultava lamentable que li passés precisament allà, entre tots aquells homes, però va notar que trencava aigües.

Contra tot pronòstic, els pastors es van mantenir tranquils.

—Jo avisar —va recordar el maori amb calma—. Home, Eric… tu portar dona al meu poblat. No lluny d’aquí. Però necessita ajuda…

L’Eric semblava indecís. Tenia ganes d’arribar a Woolston i qualsevol demora el molestava.

—No pot esperar? —va preguntar impacient, atès que a aquelles altures ja havia fet bon ús del whisky.

El maori va riure.

—No, nens i bens no esperar. Tu…

—Però… —L’Eric ja es disposava a protestar, però la Violet va gemegar i es va subjectar l’esquena.

Encara es mantenia dreta, recolzada al carro, però se sentia cada vegada pitjor i segur… segur que després començaria a cridar, encara que s’odiés per fer-ho.

—Pari atenció, Eric! —va dir en Robby Anders—. La seva jove esposa aquesta nit tindrà un bebè, tant si li convé a vostè com si no. I jo li faré un honor molt especial portant-la al poblat d’Eti amb un carro tirat per la llegendària i mundialment cèlebre Lucille. Eh, què li sembla? Pot venir i presumir després a Woolston d’això. Així començarà allà amb bon peu.

En Robby Anders no va esperar la resposta de l’Eric per enganxar l’euga.

Per primera vegada en la seva vida, la Violet va sentir de forma espontània el desig de llançar-se als braços d’un home.

La Lucille era d’una altra fusta que el petit bai de l’Eric i de seguida es va posar a treballar seriosament. L’Eric estava tan fascinat que, oblidant totalment la seva dona, encara abrivava l’euga, que de totes maneres ja anava a un ritme summament perillós per la carretera en mal estat.

—Compte, els eixos! —va advertir en Robby, que anava assegut al costat d’ell subjectant-se al pescant—. Si la seva dona no li importa, no destrossi almenys el carro.

I així va ser com en pocs minuts van arribar al poblat maori, en un emplaçament idíl·lic, al costat d’un bosquet de fajos del sud. En Tei, que se’ls havia avançat en el seu cavall per informar de l’arribada, no es va anticipar gaire, i, de fet, acabava d’indicar als seus amics que obrissin la porta de la lleugera tanca que envoltava el marae. No hi havia guardians, els ngai tahu no temien cap enemic i la tribu acollia visitants nocturns amb un posat servicial i hospitalari. Les fogueres encara cremaven al poblat, petit però bonic. Per als homes i l’Eric hi havia més whisky; de la Violet, se’n va ocupar una dona molt petita i molt vella, arrugada com una pruna passa.

—Aquesta és la Makere —va traduir una noia jove que dominava l’anglès. Pel que semblava havia assistit a una escola pakeha—. Ha ajudat a néixer cent nens o més. No ha de tenir cap por, senyora.

En Robby ja estava a punt de muntar una llitera per a la Violet, però la Makere l’hi va impedir.

—Que camini tranquil·la —va dir la noia—. És millor per al bebè.

La jove mare, per la seva part, estava desitjant estirar-se en un llit, sobretot en un que no trontollés, però va seguir sol·lícita la llevadora maori, recolzada en la noia. Totes dues van entrar en una de les cases adornades amb talles de fusta i la van fer jeure sobre unes estores.

Els dits petits i ressecs de la llevadora van palpar amb destresa el ventre i el pubis de la Violet. La vella li va donar un suc de gust amarg i va dir alguna cosa a la seva ajudant.

—El bebè està ben col·locat i és petit —va traduir, i, en fer-ho, semblava sentir-se afligida. Pel que semblava feia poc que havia deixat l’escola de la missió—. Però la Makere diu que vostè està feble, senyora. No tindrà força per col·laborar. Per això és possible que tot vagi més a poc a poc del que seria normal. Em sap greu.

—Em moriré? —va preguntar la Violet en veu baixa.

Ho temia des que va saber que havia tornat a quedar embarassada. No aconseguiria sobreviure a una tortura igual com la del part d’en Joe.

La dona maori va negar amb el cap com si hagués entès les seves paraules. Encara que era probable que hagués sentit alguna cosa així en la seva pròpia llengua en tantes ocasions que reconegués la pregunta simplement pel to de veu, també entenia una mica d’anglès.

—No —va respondre la noia—. El bebè és petit, no li costarà sortir. No és com el nen que ja ha tingut.

La Violet es va sorprendre. No s’havia adonat que la llevadora havia vist la Rosie i en Joe. Però rere aquell front apergaminat era evident que hi havia una ment desperta i entre les arrugues hi havia uns ulls penetrants.

—La nena no és de vostè —va afirmar la jove traductora.

La Violet va pensar si l’endemà, en cas que sobrevisqués, hauria de presentar la Rosie a la Makere. Potser la dona maori sabia tant com un metge pakeha i segur que no era tan cara.

—És la meva germana —va xiuxiuejar la Violet—. Algú… algú ha d’ocupar-se d’ella. No… no té a veure amb això.

La Makere va dir alguna cosa i la Violet va preguntar amb la mirada a la traductora.

—Ha vist massa —va dir la noia—. Però ara els esperits li han tancat els ulls.

La Violet hauria plantejat milers de preguntes, però en aquell moment va sentir una altra contracció i va lluitar contra el dolor.

—No lluitar contra nen —va dir la llevadora dolçament en un anglès elemental—. Donar benvinguda… Haere mai!

La Violet es va mossegar el llavi, però va somriure quan el dolor va disminuir.

—Significa «benvingut»? —va preguntar—. Haere mai?

La traductora va assentir.

—I el millor és que es posi dreta una altra vegada i camini una mica. Així el nen arribarà abans.

La partera es va aixecar amb ajuda de la jove.

—Em dic Violet —va gemegar.

La noia va assentir.

—Jo sóc Lani.

La Violet també va patir durant el part del seu segon fill, però l’esdeveniment no va tenir res a veure amb la tortura que havia patit en el primer. Tot va transcórrer de manera més ràpida i senzilla, i, sobretot, aquesta vegada no estava sola. La Makere i la Lani van romandre al seu costat, la van ajudar i la van consolar quan cridava de dolor. Li van donar aigua i una infusió que va reduir el sofriment, i, sobretot, va perdre la por que l’abandonessin a la seva sort. La Makere no deixava de palpar-la per comprovar com d’obert estava el canal del part i com envoltava el bebè, i la Lani traduïa les paraules de la llevadora. Això ajudava la Violet gairebé més que la infusió i el xarop: si entenia el que li estava passant, ho superava més fàcilment.

Aquella vegada tampoc no va haver de preocupar-se per la Rosie. La Lani li va explicar que en Robby Anders havia deixat que la petita muntés la Lucille, i fins i tot havia somrigut una mica; després les altres dones de la tribu s’havien ocupat dels nens. L’Eric havia estat tot el temps dedicat al whisky i no es feia càrrec de res, però ningú no es molestava per això. Els home maoris semblaven participar tan poc en els parts com els pakeha.

La claror de la lluna estava esvaint-se quan la Violet va portar al món, amb un últim i llarg crit, un diminut bebè. La Lani el va embolicar de pressa amb un drap i l’hi va col·locar entre els braços. La Violet va mirar la cara vermella i arrugada de la criatura, i va considerar que el bebè es veia tan arrugat com la Makere. Se li va escapar una rialleta. I va semblar com si el nounat li tornés el somriure.

A la porta va succeir una cosa: en Robby Anders va treure el cap.

—La jove senyora ha deixat de cridar —va dir preocupat—. Ha passat alguna cosa?

La Makere el va deixar entrar i va assenyalar el bebè. Pel que sembla, pensava que era el pare.

La Violet li va dirigir també un somriure esgotat.

—No sé com donar-li les gràcies —va xiuxiuejar—. Ell… ell… —va assenyalar amb la barbeta cap a l’exterior—. L’Eric…

En Robby va assentir.

—El seu marit hauria permès que donés a llum a la carretera —va observar amb fredor—. Algunes persones no saben valorar la sort que tenen. Però encaixa amb el món en el qual s’està obrint camí. A Woolston es barallaran per ell. —Va somriure irònic—. La Lucille ho ha fet tot bé. Cuidi’s, senyora, i cuidi la seva germaneta. —En Robby va fer un gest de comiat.

—Almenys hauria de posar-li el seu nom al bebè —va dir la Violet, abans que ell fes mitja volta—. Tu què creus? —va preguntar amb tendresa al nadó que tenia als braços—. T’agrada Robert?

El nounat va fer una ganyota i en Robby va somriure al seu torn. Se sentia realment honrat.

La Lani, contràriament, va sacsejar el cap.

—No crec que li agradi. És que no te n’has adonat, Violet? És una nena!

Roberta Lucille Fence va ser batejada dues setmanes més tard a Woolston. El seu padrí no es va privar d’anar al bateig amb el seu estimat cavall, però es va negar a participar amb l’euga en una altra cursa. Aviat se’n celebraria una, segons va anunciar l’Eric fent-se l’important. En efecte, havia trobat feina. El Lower Heathcote Racing Club, recentment fundat, necessitava cuidadors de cavalls i no exigia grans qualificacions. L’Eric ja feia una setmana que hi treballava i gallejava davant en Robby de conèixer dades internes. Poc abans de la cursa de trotons va posar la resta dels diners que havia guanyat en un semental bai anomenat Thunderbird. El cavall va lluitar amb valor, però, poc abans d’arribar a la meta, el joquei va perdre el control i l’animal es va posar al galop. El van desqualificar.

I la Violet va tornar a ser pobra.