1

—Ara resultarà que també seràs parent de la Mary Kathleen! —va exclamar la Lizzie Drury burlant-se del seu marit—. Hi ha alguna denominació per a sogra o sogre compartit?

Des que la Matariki i en Colin havien arribat a Dunedin, la Lizzie estava desbordant d’alegria. Els Drury havien esperat la seva filla a la ciutat, atès que els resultava impossible esperar que la jove parella hagués recuperat les seves forces per anar a cavall fins a Lawrence. Pel que semblava, en Colin tenia algun assumpte pendent a la ciutat. Per la carta que la Matariki havia enviat des de Wellington, el jove havia presentat la seva renúncia a l’Armed Constabulary. La Lizzie se n’alegrava, tots els uniformes li provocaven un cert escepticisme. D’aquí que se sentís encara més sorpresa quan va veure que en Michael no mostrava gaire entusiasme davant dels plans de casament de la Matariki.

—No posis aquesta cara tan trista! Val més que m’ajudis a posar-me la cotilla. Aquests vestits de la Kathleen i la Claire són meravellosos, però per portar-los s’ha de patir.

A la tarda, la Lizzie havia anat a comprar a Lady’s Goldmine i en aquells moments estava fermament decidida a no desmerèixer davant la bellesa de la Kathleen Burton durant la feliç vetllada. En Jimmy i la Claire Dunloe havien invitat la Kathleen i en Peter, en Michael i la Lizzie, i, és clar, en Colin i la Matariki, a un banquet en un dels millors hotels de la ciutat. S’havia de celebrar la tornada del «fill pròdig», havia dit en Jimmy somrient. Encara estava orgullós d’haver convençut un dia la Kathleen perquè enviés en Colin a Anglaterra. La Lizzie havia acceptat de bon grat la invitació, encara que ja estava disposada a admetre en Colin Coltrane sense reserves. Sens dubte el seu pare havia estat un miserable, però el jove no tenia per què assemblar-s’hi, i, fins al moment, la impressió que li causava era excel·lent. La Lizzie, que sempre s’havia sentit culpable davant el noi, renaixia ara. Havia matat l’Ian Coltrane en defensa pròpia, cosa que ningú no sabia, tret d’en Michael i el reverend. No ho lamentava, però era ella qui havia arrabassat el pare a en Colin. Que el noi formés ara una nova i feliç família amb la seva filla representava un alleujament per a la Lizzie. Una prova que també Déu la perdonava.

—El retorn del fill pròdig… —En Peter Burton va esbufegar mentre inspeccionava malhumorat l’armari de la roba—. En Jimmy Dunloe citant la Bíblia! Però, d’altra banda, ningú no sap com va acabar el famós representant d’aquesta espècie… —En Peter es va decidir per un elegant vestit marró—. Per ser franc, sempre he trobat una mica discutible aquella paràbola… Jo diria que el pare és bastant càndid.

La Kathleen va riure. Estava esplèndida amb el seu sobri vestit de nit verd fosc, però no esperava superar la Lizzie Drury, la qual, per a aquella nit, havia invertit un fortuna en un vestit de somni de color vermellós amb unes mànigues amples i un cinturó blau clar brodat amb fil d’or.

—Que no se n’assabenti el bisbe o t’enviarà una altra vegada als jaciments d’or. O a les mines de carbó, que estan més a prop de l’infern.

La tendència d’en Peter a interpretar la Bíblia de manera no ortodoxa no resultava de gaire profit per a la seva carrera eclesiàstica.

—Això no altera per a res la inquietud que em provoca la relació entre en Colin i la Matariki —va assenyalar en Peter—. En primer lloc, no li explica la veritat. De fet, no ha renunciat al seu càrrec, no és així?

La Kathleen va fer un gest d’impotència i es va subjectar un bucle dels cabells, que encara conservaven el seu color daurat.

—No directament. Però, de fet, el trasllat a l’Illa Sud és més o menys el mateix. Al capdavall aquí no hi ha rebel·lions maoris, així que tampoc no es necessiten armed constables, tret de la policia, però hi ha pocs llocs vacants. —La majoria dels agents de policia de les petites ciutats de l’Illa Sud eren elegits pels habitants o nomenats per l’Ajuntament. A causa d’això, per regla general estaven interessats a mantenir l’atmosfera cordial entre els pakeha i els ngai tahu. L’últim pel qual es decidirien seria un veterà de les guerres de Taranaki o de la invasió de Parihaka—. Així que destinaran en Colin a la construcció de carreteres o de la línia del ferrocarril. Ho sabrà avui mateix; per cert, té una cita a la caserna.

—Esperem que succeeixi el millor —va sospirar en Peter—. Però això no treu que està mentint a la Matariki. I tampoc no puc creure’m que, de cop, allà a Parihaka, s’hagi endinsat en els sentiments del poble maori. La Matariki el descriu com un heroi que lluita per la pau. Sincerament, no m’ho crec.

La Kathleen va fer una ganyota de preocupació.

—Potser hauríem de deixar de pensar sempre el pitjor d’ell —va opinar—. I jo no m’excloc. Exceptuant en Jimmy Dunloe, ningú no creu que s’hagi operat aquesta meravellosa metamorfosi. Però, d’altra banda, és encantador amb la Matariki. Sigui el que sigui el que tingui al cap, no hi ha dubte que el nostre fill l’estima, i, per la seva part, ella no aparta la vista d’ell. La Matariki brilla com les estrelles que li donen nom. I la Lizzie també està contenta. Crec que s’alegra que la seva filla s’hagi enamorat d’un pakeha, per molt unida que se senti també als maoris. Encara que, la veritat, jo sempre havia pensat que era sobretot en Michael el que més importància donava a això.

La Kathleen es va col·locar al cap una preciosa lligadura de plomes i flors, una peça selecta de la col·lecció d’aquell any. Sempre que ella i la Claire sortien, feien una mica de propaganda de la botiga.

En Peter va riure.

—Segur que en Michael hauria preferit un pakeha com a gendre. Però no el teu fill Colin. Ja va veure com era a Tuapeka i també sap tot el que has hagut d’aguantar d’ell. La Lizzie no en sap res i és una bona persona, no condemnarà el fill pels actes del pare. Ja veurem si se n’arribarà a penedir d’això!

La Kathleen va adreçar una última mirada al mirall.

—Potser no hauríem de ser tan pessimistes —va advertir, intentant donar-se ànims a si mateixa i a en Peter—. En Colin estima aquesta noia. I l’amor és capaç de canviar els éssers humans.

En Peter va posar els ulls en blanc.

—Pots fer tu el sermó de diumenge, estimada. Fe, amor, esperança… Seguint el model del fill pròdig. O esperem un any i veiem com evolucionen les coses?

Aquella nit, almenys, no hi va haver en aparença res que torbés, ni tan sols indirectament, la relació entre la Matariki Drury i en Colin Coltrane, tal vegada perquè el Dingo havia estat desterrat a l’estable. La clara aversió del gos cap al seu estimat, era l’única gota d’amargura que entelava la felicitat de la Matariki. El gos petaner de pelatge marró clar no s’acostumava en absolut a la presència d’en Colin, sinó que es tornava més agressiu a mesura que la relació s’estrenyia. La Matariki era conscient que en Colin no aguantaria indefinidament aquella situació. Quan el gos el mossegués, la forçaria a prendre una decisió de la qual el Dingo no sortiria ben parat. Això es repetia la jove una vegada i una altra, però la sola idea de desprendre’s del que havia estat tants anys el seu company li esquinçava el cor.

En aquella ocasió, no obstant això, en Colin va aparèixer molt formal al vestíbul de l’hotel on s’havien allotjat els Drury per recollir la Matariki i acompanyar-la a la taula. No s’havia posat l’uniforme de gala dels armed constables, conscient que això hauria estat més propi d’un oficial, sinó un elegant tern gris, finançat per la Kathleen Burton. Es mantenia dret i portava els cabells, ondulats i rossos, una mica més llargs del que permetia la norma militar, i en els seus meravellosos ulls castanys amb matisos verdosos es reflectia autèntic amor i admiració cap a la Matariki.

Així, fins i tot a en Peter gairebé li va resultar simpàtic i va percebre per fi alguna cosa més que una similitud passatgera entre ell i la seva estimada Kathleen. En general la gent solia dir que el fill era idèntic a la seva mare, però en Peter considerava que el posat d’en Colin no tenia la calidesa i la dolçor que eren pròpies de la Kathleen i que situaven el seu resplendent aspecte molt per sobre de la bellesa d’una perfecta estàtua de marbre.

A en Michael li passava alguna cosa semblant. D’altra banda, almenys quan en Colin era molt petit, li havia recordat més els germans de la Kathleen que l’Ian Coltrane, el qual sempre tornava a la ment d’en Peter quan veia el jove. La Lizzie, contràriament, contemplava en Colin sense prejudicis de cap tipus. Ella havia patit més que els homes a causa de l’Ian Coltrane, sense arribar a conèixer-lo. I veia en Colin per primera vegada al costat d’una Matariki feliç i entusiasmada. Va somriure a tots dos.

—Què? Li agrada la seva xicota? —va preguntar la Lizzie a en Colin, fent broma—. Primer vaig haver d’arrossegar-la fins a Lady’s Goldmine, però els seus remordiments respecte a tots els maoris que passen gana o tots aquells per als quals seria millor reservar els diners van desaparèixer bastant de pressa.

La Lizzie va picar l’ullet a la Matariki, que se sentia un pèl avergonyida. Per primera vegada es va alegrar que en Kupe no fos per allà amonestant-la per haver tornat a adoptar tan de pressa el seu jo pakeha. Naturalment, la Matariki estava afligida per tot el que havia passat a Parihaka, però les botigues, els restaurants i les cafeteries de Wellington l’havien captivada de nou, i ara, a Dunedin, se sentia resplendent. Anar de compres amb la seva mare i, sobretot, entrar a Lady’s Goldmine representava el punt culminant: no podia apartar la vista de la seva imatge al mirall, amb el seu nou vestit d’intensos tons vermellosos i daurats. En aquells moments el mostrava a en Colin i als pares del noi mentre percebia en les seves mirades admiració. Se sentia una mica com una traïdora, però aquest sentiment de culpa no li impedia continuar vivint.

—La Matariki està guapa amb tot el que es posa —va assenyalar en Colin, galant—. Es clar que aquest vestit accentua els seus encants, però quan jo em vaig enamorar d’ella portava una faldilleta de cintes de lli i tenia, malgrat tot, el posat d’una reina.

—Les faldilletes de cintes de lli —va repetir en Michael una mica inoportunament— solen fer que les noies semblin més atractives als ulls masculins. És estrany que a ningú no se li hagi ocorregut encara la idea d’introduir aquesta moda als balls londinencs de posada de llarg.

Tots van riure, la Kathleen i la Claire especialment, la perfecta lady anglesa, encara que el seu riure era un pèl forçat. El comportament d’en Michael en les esferes de l’alta societat encara era molt imperfecte.

—I què passarà ara amb la teva feina, Colin? —va preguntar en Jimmy Dunloe quan van servir el primer plat, una petita exquisidesa de peix fumat—. On et destinaran?

La pregunta era equívoca. La Matariki va mirar en Colin sorpresa.

—Ah, ocuparé un lloc directiu supervisant la construcció del ferrocarril —va respondre en Colin—. El tram des de Christchurch fins a la Costa Oest, ja sap…

La Matariki va deixar caure la forquilla.

—Però llavors passaràs setmanes fora de casa! —va replicar—. Em pensava… em pensava que buscaries una feina a Dunedin.

La mateixa Matariki tenia la intenció de passar els exàmens finals de la High School. Del que passaria després discrepava una mica amb els seus pares de moment. En Michael i fins i tot la Lizzie es mostraven partidaris que estudiés diversos cursos abans de casar-se, mentre que la Matariki preferia contraure matrimoni amb en Colin de seguida.

En Michael i en Peter van intercanviar una mirada de complicitat, cosa que poques vegades ocorria entre aquells homes. Però tots dos portaven escrita a la cara la frase: «A veure quin pretext troba!».

No obstant això, va ser en Jimmy Dunloe qui va donar una explicació.

—Oh, això no ho determina ell mateix, senyoreta Drury —va intervenir el banquer cortesament—. Ho decideix l’Armed Constabulary!

La Matariki va arrufar el nas i en Michael es va sorprendre que no repliqués. Fins llavors sempre havia estat una persona impulsiva i susceptible. «Igual que el seu pare!», solia dir en Michael de broma. «El temperament irlandès!». No obstant això, en aquells moments va romandre estranyament calmada.

—Però has abandonat el servei, estimat —va dir tan sols estranyada.

En Colin va conservar la tranquil·litat.

—El servei militar actiu, estimada —va explicar—. Però pel que fa a la resta… no és tan senzill, Riki. Necessitem els diners… —va dirigir a la noia un somriure de disculpa.

—Volies trobar feina a Dunedin! —va insistir ella—. Ha de ser factible.

En Colin va fer una ganyota compungida. De fet, s’havia informat una mica, s’havia assegurat que realment no hi havia llocs vacants de policia o d’un altre tipus, d’acord amb la seva formació, tret de la feina en la construcció del ferrocarril. D’altra banda, ni el reverend ni en Jimmy Dunloe s’havien mostrat disposats a recórrer als contactes que sens dubte tots dos tenien. De petit, en Colin Coltrane havia intentat aprendre diverses professions, però en cap lloc havia causat una bona impressió. Es clar que des d’aleshores havien passat més de quinze anys, però encara hi havia gent de negocis que es recordava d’ell. I en Jimmy Dunloe no volia arriscar-se a perdre la seva bona reputació recomanant el jove. En Colin ja havia armat prou embolics. Que se les apanyés ell sol ara.

—Estimada, de moment ho intentaré amb la feina al ferrocarril —la va tranquil·litzar en Colin—. I quan hagi passat més o menys un any, ja ho veurem.

La Matariki no semblava gaire satisfeta, però es va conformar amb la decisió que en Colin havia pres, per a sorpresa de nou dels seus pares. Va ser més tard, quan ja havien servit el plat principal, que la Matariki va mostrar la seva decepció passejant d’un costat a un altre el menjar al plat i es va atrevir a abordar de nou l’assumpte.

—I… i què passarà amb nosaltres si et destinen a algun lloc entre Christchurch i Greymouth? —va preguntar entristida—. Què passarà amb el casament?

—Encara queda temps! —va intervenir la Lizzie—. Filla, acabes de fer els divuit anys. I en Colin…, per molt que ho vulguem —va dirigir un autèntic somriure de suport al seu gairebé gendre—, ha d’assegurar-se l’existència abans de demanar seriosament la mà d’una jove.

En Colin volia intervenir, però la Kathleen el va aturar amb un gest tranquil·litzador de la mà.

—En això la Lizzie té tota la raó —va declarar, llançant una expressiva mirada a l’elegant indumentària d’en Colin. No li havia agradat que el seu fill hagués aparegut sense haver estalviat res. Com a militar segur que havia guanyat un sou acceptable. Per descomptat, no s’hauria oposat a finançar la seva arrencada en instal·lar-se allà, atès que no li faltaven mitjans. Però, tot i així, es preguntava en què havia gastat en Colin les pagues. Havia malgastat els diners? En el joc, potser?—. Tens una formació exquisida, i, sens dubte, series un soldat fantàstic, però, com tu mateix has decidit, prefereixes dedicar-te a una altra cosa. En el que també està d’acord la Matariki, que dóna suport a la teva decisió. Així que treu profit del ferrocarril i estalvia. Allà també us donaran menjar, i podràs recollir prou diners per poder pensar a formar una família. Mentrestant, que la Matariki estudiï una mica. En què havies pensat, Riki? Dret, com en Sean? O medicina? A Parihaka vas fer classes als nens, oi?

La jove es va redreçar i va començar a xerrar animada sobre la seva feina amb els nens. S’ho havia passat bé, però volia arribar una mica més lluny. En efecte, considerava el dret de gran utilitat, però li agradaven poc els articles jurídics. Era de temperament pràctic i segur que seria més bona metgessa que advocada.

La Lizzie i la Kathleen van assentir complagudes i la Matariki va sentir remordiments. En realitat feia temps que havia renunciat a estudiar. No volia de cap de les maneres instal·lar-se durant anys a Dunedin mentre en Colin supervisava les obres de construcció probablement en un altre lloc. Feia poques setmanes que estaven junts, però ja era incapaç d’imaginar-se la vida sense ell. Durant el dia la relació funcionava; podia xerrar animadament amb en Colin, però, si era sincera, tenia moltes més coses en comú amb la Koria, l’Arona i en Kupe. En Colin sempre es mostrava amable i atent, però les converses amb ell eren poc profundes, com les que mantenia en aquell moment amb els Dunloe i els Burton. En canvi, a les nits… Havia realment pensat unes setmanes enrere que no era capaç de sentir amor?

Ara, al costat d’en Colin, la Matariki deixava brollar els seus sentiments, que esclataven com focs d’artifici de tanta felicitat. El que fins llavors no havia sabut identificar correctament era el desinterès cap a les parelles que tenia disponibles. Cap d’elles no havia satisfet les seves exigències, però ara que havia trobat la persona adequada, abandonava qualsevol reserva.

La Matariki s’entregava a en Colin amb la mateixa alegria i naturalitat amb què estimaven les altres noies maoris. Portada per les ganes de descobrir, provava noves carantoines i llocs, tocava i acariciava, conduïa en Colin a l’èxtasi i l’animava a practicar jocs que a ell gairebé el feien enrojolar. A Europa, només les putes estava disposades a emprendre aquelles aventures sexuals. En Colin gairebé se sentia avergonyit davant la impetuositat de la Matariki. Però, per suposat, hi col·laborava de bon grat, i sabia que no podia retreure-li res. La jove havia estat verge fins a la primera nit que havien passat junts en una tenda als peus de la muntanya Taranaki.

En qualsevol cas, la Matariki no estava disposada a renunciar a aquest nou plaer només perquè ara es trobaven enmig de la civilització. De camí de Wellington i abans, quan la Matariki esperava en Colin en els turons i observava amb el cor afligit el desallotjament dels últims habitants de Parihaka, s’havien estimat totes les nits. Que romàntic que havia estat muntar la tenda al costat d’impetuosos rierols i fer l’amor acompanyats pel so de l’aigua. O dormir en un espès bosc de falgueres i escoltar els crits de les aus nocturnes. La Matariki no s’hauria negat a seguir amb aquella vida errant. Si es casava amb en Colin, podria acompanyar-lo. Havia sentit a dir que el paisatge entre les planes de Canterbury i la Costa Oest era preciós.

La Matariki s’imaginava molt bé fent una vida errant al llarg de la línia del ferrocarril durant uns quants mesos o fins i tot anys. Potser la necessitarien de traductora, segur que també als Alps hi havia tribus maoris amb les quals valia la pena arribar a acords. Però la jove no es feia il·lusions: per fer realitat aquest somni, necessitava un certificat de matrimoni. Ja a Wellington havia estat tota una gesta colar-se a les nits a l’habitació de l’hotel on s’allotjava en Colin i fins i tot ell l’havia acceptada amb certes reserves. Li preocupava la reputació de la Matariki tant com la seva. En Colin era pakeha i en les coses referents a la cautela en la relació, també la noia ho era. En cap cas es tractava que la Matariki seguís el seu xicot al llarg de la línia del ferrocarril, com sens dubte hauria fet una dona maori. No obstant això, la jove era optimista. Ja trobaria ella la manera de celebrar aviat el casament.

En Colin Coltrane conversava educadament amb els Dunloe i els Drury, però bullia en el seu interior. En realitat volia casar-se amb la Matariki. Si bé la noia era una mica manaire i a vegades li resultava gairebé més exòtica del que a ell li hauria agradat, l’estimava, i l’enllaç amb ella no era del tot inconvenient. Al contrari, al principi en Colin havia fet crits d’alegria en saber l’origen de la Matariki.

En Michael Drury no era exactament un baró de la llana, però sens dubte posseïa fortuna. Això es va confirmar a Wellington, on, després del telegrama de la Matariki, de seguida van arribar els diners, que després la petita va gastar a mans plenes. En Colin no hauria pogut desitjar un partit més bo, la jove embruixava les seves nits i també podia canviar la seva vida. Sens dubte, a ella li esperava un bon dot, així com potser una ajuda inicial per construir una granja pròpia o establir un negoci. En Colin va pensar vagament en la cria de cavalls, una idea que la Matariki va acollir encantada quan ell la va esmentar de passada. A continuació, la noia va estar parlant durant hores del seu cavall, un altre regal car del seu pare adoptiu, una euga cob de Kiward que costava una petita fortuna. La Matariki muntava molt bé, amb certesa no s’oposaria al suggeriment d’invertir el seu dot en cavalls.

Fins a allà s’estenien els plans d’en Colin: un any de servei en la construcció del ferrocarril (durant el qual la Matariki odiaria la separació i s’avorriria a la universitat) i després la seva alliberadora proposició per iniciar una existència comuna.

No obstant això, els Drury semblava que hi posaven obstacles i, a més, la seva mare els donava suport. Pretenien realment que ell construís un niu per a la Matariki abans que ella accedís a ser la seva dona? Això el contrariava, però va recobrar l’ànim quan més tard, després de sopar, la Matariki es va separar molt a disgust d’ell, ja que s’allotjava a la suite de l’hotel al costat dels seus pares i era impensable escapar-se d’allà sense ser vista. Ja trobarien la manera d’avançar la cerimònia. En cas de dubte, hauria de deixar embarassada la jove.