6

L’Ellen Paisley tornava abatuda a la casa que habitava amb la seva família estirant la Rosie, la seva filla de quatre anys, i intentant no fer cas de la ploradissa de la petita, que ja durava unes quantes hores. La Violet no podia vigilar-la, des de feia una setmana treballava de serventa a casa dels Burton, atès que l’esposa del reverend l’havia contractada perquè les ajudés a ella i la seva filla a habilitar la casa. L’Ellen no sabia res més concret —prou preocupacions tenia ella—, però el reverend Burton havia aconseguit fer anar dret el seu nebot. La Violet explicava que, encara que el jove senyor Randolph seguia vivint a la mansió, estava obligat a comportar-se gairebé de manera decent. Els salons tenien un aspecte desolador quan el reverend s’havia fet càrrec de la finca. Les dones seguien netejant i ordenant, i també tenien intenció d’ocupar-se del jardí.

Si no ho fan, no podran vendre la casa a ningú —deia la Violet, repetint les paraules de la Kathleen Burton. El reverend de Nova Zelanda i la seva bella esposa no havien trigat gaire en convertir-se en els nous models de la nena, que admirava sobretot a la jove Heather—. Pinta tan bé! Com m’agradaria saber pintar jo també! I m’ha ensenyat quadres del seu país. Que n’és de bonic… L’aire es transparent i les muntanyes sempre estan cobertes de neu. T’ho imagines, mama? També a l’estiu! Les aigües dels rius són clares i ningú no les embruta. I no hi ha carbonissa!

La Violet va deixar que la seva mirada es perdés en l’horitzó. No hi havia dubte que somiava anar-se’n amb els Burton a aquella illa a l’altre extrem del món.

L’Ellen no l’hi podia retreure, atès que en el fons li hauria encantat marxar amb ella immediatament. Els diners que en Jim li havia donat el dia de la paga havien estat els últims que havia vist. El marit se n’havia vanagloriat d’això quan havia arribat a casa. Estava fart de treballar per a aquell desgraciat de capatàs i, en especial, per a aquells «ricatxos» dels Bute. A continuació, en Jim, i també en Fred, tots dos, havien engegat la feina a la merda, de manera triomfal, a més, després que el capatàs els anomenés borratxos. El marit de la senyora Brown havia explicat, però, que havien acomiadat en Jim Paisley. I al cap de poc havien despatxat en Fred perquè havia amenaçat el capatàs amb un pic. El jove era fort, però treballar no li agradava gaire.

Al principi, l’Ellen no s’havia pres tot allò gaire seriosament, ja que en els últims anys s’havien obert vint mines als voltants de Treherbert i els seus explotadors es portaven gairebé tots com gos i gat. No obstant això, l’odi mutu entre les persones que gestionaven les mines no afectava necessàriament els seus capatassos. Al contrari, a aquests els agradava anar a beure junts una cervesa de tant en tant i així conversaven sobre els treballadors bons i dolents. En Jim i en Fred Paisley no sortien gaire ben parats en els seus comentaris, sobretot després de l’incident amb el pic.

Havia passat mitja setmana abans que tots dos tornessin a trobar feina. I ja no es tractava d’una autèntica mina subterrània, sinó d’una mina de muntanya. En Jim no s’havia expressat amb claredat, però pel que semblava algú estava obrint una nova galeria. A diferència de les mines subterrànies, en les quals els miners baixaven verticalment i s’extreia el carbó sota terra, en una mina de muntanya s’hi accedia a través d’una galeria horitzontal excavada en el vessant. Per tot el que l’Ellen havia sentit a dir, un procés no especialment prometedor a Treherbert: el carbó es trobava allà a nivells relativament profunds, per això les primeres mines s’havien obert feia deu anys. D’altra banda, perforar una galeria era molt més barat que construir castellets i pous. L’Ellen es va preguntar com se li havia ocorregut al countrygentleman que vivia a les rodalies provar fortuna amb l’explotació del carbó. No devia tenir gaire idea, ni tampoc, com era obvi, gaire experiència a avaluar els seus treballadors. Si no, no hauria contractat en Jim Paisley com a capatàs…

L’Ellen es va reprendre per aquells pensaments. En Jim tenia, naturalment, molta experiència, i potser no defraudaria a ningú. No obstant això, en el fons, no tenia grans esperances, i el sou també es feia esperar. Aquell dia, l’Ellen havia fracassat en intentar que el seu marit li entregués almenys una part de la paga de la setmana. El nou cap només havia donat als treballadors unes quantes monedes com a avançament. L’autèntic sou els l’entregaria quan haguessin començat a extreure el carbó.

—I si no hi ha carbó? —va preguntar la Violet, indiscreta, quan el seu pare els havia comunicat aquella condició del seu contracte, amb la qual cosa es va guanyar una bufetada.

—On en Jim Paisley posa el pic, troba carbó —havia dit ell.

L’Ellen va trobar inquietant aquella afirmació, atès que li indicava que el nou propietari de la mina deixava la col·locació dels pous en mans del seu capatàs, un assumpte del qual en Jim no tenia ni la més mínima idea.

En qualsevol cas, la família podria aguantar una o dues setmanes sense sou. La Violet cobrava amb regularitat per la seva feina a casa dels Burton i també portava roba bruta que l’Ellen rentava a casa. Si els Burton es quedaven unes quantes setmanes més —i semblava que seria així, perquè les negociacions sobre la venda de les terres es demoraven—, els Paisley sobreviurien. Fins llavors, potser en Jim es decidiria a posar seny i a treballar de nou amb en Bute o en una altra mina.

Almenys això havia pensat l’Ellen fins a aquell dia, quan va arribar una carta de l’administrador. La casa en la qual la família vivia pertanyia a la mina Bute. Els seus treballadors tenien preferència com a llogaters i se’ls concedia un pròrroga per al pagament encara que els lloguers fossin baixos. Si algú marxava a treballar en una altra mina o no treballava, l’administració reaccionava de seguida: qui no pagava, se n’havia d’anar. L’Ellen s’havia quedat mirant perplexa el full de paper en el qual s’amenaçava de desnonar la família dilluns al matí.

—Ho sento, bona dona, però tinc les mans lligades —es va disculpar l’empleat que s’ocupava d aquells assumptes quan l’Ellen va entrar al seu despatx amb la Rosie de la mà i va suplicar que li concedís una pròrroga—. El seu marit deu dos mesos de lloguer, ja li havíem reclamat el pagament; és el que solem fer per no preocupar la família. Els capatassos parlen d’això amb els treballadors i la majoria solen pagar… tard o d’hora. En el pitjor dels casos, els retenim una part de la paga. —L’home va fer una ganyota, i l’Ellen es va posar, nerviosa, la mà als cabells. En la majoria de les famílies mineres succeïa el mateix que en la seva: les dones rebien els diners per administrar la casa i els homes s’ocupaven del lloguer. I, de tant en tant, els diners previstos per a això no acabaven a l’administració, sinó a l’oficina d’apostes o als billars—. Com que el seu marit ja no treballa amb nosaltres… Ha d’entendre-ho, necessitem les cases per als nostres propis empleats. Mai no fem fora ningú només perquè se’n vagi amb la competència, però, tot i així, ha de pagar el lloguer. Periòdicament, i l’import íntegre.

Malgrat tot, l’Ellen havia aconseguit —segur que amb ajuda dels plors de la Rosie— una pròrroga d’una setmana, encara que no es feia il·lusions que en aquest període de temps la situació canviés gens ni mica. Ella i la Violet no podien reunir el lloguer de tres mesos. I fins que en Jim guanyés diners a la nova mina…

Va tancar la porta de la petita casa i va començar a pelar patates amb desgana. Una vegada més, només tindrien una sopa clara per sopar si mirava d’estalviar una mica de diners. Potser l’administrador es deixaria convèncer i dilataria un pèl més e termini si pagava almenys una mensualitat. L’Ellen plorava e silenci mentre cuinava. La seva vida amb en Jim no havia es fàcil. Les borratxeres, els cops quan descarregava en ella algun disgust, les mirades compassives de les veïnes a les quals els anava, encara que fos una mica, millor…

Tanmateix, hi va haver un temps que li havia anat molt més bé. Va intentar consolar-se evocant la seva infància feliç, va pensar en la casa dels seus pares a Treorchy, a tocar del poble, en l’hort… en aquella època que la vall encara no estava plena de carbonissa i sutge. En realitat, l’Ellen només recordava els dies assolellats, les espigues daurades als camps, un cel blau brillant, els àpats campestres als prats. El seu pare havia estat sabater i a les tardes ella es quedava al seu taller, jugava amb els trossets de cuir que sobraven i escoltava les converses amb els pagesos i artesans als quals el sabater confeccionava botes a mida. Però llavors es van obrir les primeres mines i de sobte van aparèixer a les valls del Rhondda miners procedents de tots els racons d Anglaterra. A Treorchy, un dels primers d’arribar havia estat en Jim Paisley, llavors un jove atractiu de cara angulosa, ulls brillants i uns llavis que dibuixaven un somriure meravellós i feien uns petons encara més fantàstics.

L’Ellen se n havia rigut quan ell havia anat a veure-la després del seu torn a la mina, fosc com si fos un moro. L’havia conegut a la vora del riu Rhondda, on ell estava nedant i rentant-se. Ella li havia agafat d’amagat sabó perfumat del que guardava la seva mare i l’havia ensabonat complaguda. Un dia, en Jim l’havia portat al riu. Havien rigut plegats, s’havien esquitxat com si fossin nens i, com era d’esperar, al final ella no va tenir més remei que desvestir-se. Llavors va succeir. L’Ellen havia gaudit de cada peto, de cada carícia i de cada embat del meravellós sexe d’ell.

Naturalment, no van trigar gaire a ser descoberts pels veïns del riu, el que els va suposar molestos interrogatoris i prohibicions. L’Ellen Seekers, la filla del sabater, una noia amb un bon dot, no podia casar-se, de cap de les maneres, amb un miner d’origen desconegut. I, a sobre, amb un com en Jim Paisley, a qui, ja llavors li agradava gastar-se els diners al pub. La situació es va agreujar quan la mare de l’Ellen va sorprendre a seva filla in fraganti agafant els diners destinats al manteniment de la casa.

«Només seran un parell de xílings», havia dit en Jim. «Els tornaré». Va haver-hi llàgrimes, paraules de disculpa, i una segona oportunitat que l’Ellen va deixar passar de nou perquè als braços d’en Jim s’oblidava de tot. Al final, el seu pare l’havia feta fora de casa. Era pel seu propi bé, afirmava el sabater. L’Ellen ja estava farta d’en Paisley abans d’aconseguir arrossegar-lo fins a l’altar.

Però la noia tenia algunes joies i un parell de vestits que es va endur. A en Jim li bastava això com a dot i tampoc no era reticent a una celebració segons les regles tradicionals. Els diners van arribar per celebrar un casament amb molt alcohol i també per a un parell de cassoles i taules i cadires de segona mà. L’Ellen va moblar, triomfal, una cabanya que els va llogar un granger a Pentre.

Llavors s’obrien a les valls del Rhondda una mina rere una altra. Al principi l’Ellen no es va adonar de la freqüència amb què en Jim canviava de lloc de treball. El seu fill, en Fred, va néixer a Pentre i, poc abans de mudar-se a Treherbert, va arribar al món la seva filla Violet. La Rosie havia estat una filla tardana amb la qual no comptaven. Quan estava embarassada de la Violet, l’Ellen havia començat a preocupar-se. Amb la Rosemary havia plorat. Ja llavors sabia en quin embolic s’havia ficat casant-se amb en Jim Paisley. Però era massa tard per fer marxa enrere.

—I si vas a Treorchy i parles amb els avis? —va preguntar la Violet.

La nena ja s’havia temut el pitjor quan va trobar la seva mare plorant a llàgrima viva a la taula de la cuina, i això que tornava a casa de molt bon humor. La Heather Coltrane li havia regalat un vestit i la Kathleen li havia ensenyat com ajustar-lo a la seva talla. A més, en Peter Burton es queixava de les pesades negociacions amb el propietari d’una mina que ara volia comprar la casa, però, potser no, potser amb les terres o sense terres. Fos com fos, vendre tota la propietat era il·lusori, de manera que els Burton encara haurien de quedar-se unes quantes setmanes més a Treherbert. Però llavors l’Ellen va allargar la carta de l’administrador a la Violet i la noia gairebé es va posar a plorar amb la seva mare.

A la vall del Rhondda no hi havia més opcions que les cases de les companyies mineres, i fins i tot aquestes es trobaven abarrotades. Qui havia aconseguit un habitatge més gran solia subllogar-lo a un o dos joves. Naturalment també hi havia un parell de granges als voltants, però allà no volien miners i, amb tota certesa, no hi hauria ningú disposat a compartir casa seva amb els Paisley. Així, doncs, la Violet no es feia il·lusions. Deixarien Treherbert i es mudarien a una altra colònia de miners, cosa que significaria el final segur de la seva feina amb els Burton i de les bugades de la seva mare. En un altre lloc haurien de començar de nou, al principi totalment dependents dels sous del pare i el germà. Tret que…

—Ha passat ja molt temps, mare. Quant fa que no els has vist? Quinze anys? Un no pot estar enfadat durant tant de temps amb la seva pròpia filla.

La Violet feia anys que mirava de convèncer la seva mare que tornés a establir contacte amb els seus pares. Només podia fer-los fora de la casa dels Seekers, raonava, res més. I si es quedaven amb la Rosie… Qui en aquest món podia resistir-se a les galtes rosades i els cabells arrissats i rogencs de la seva germaneta?

La Rosie també va deixar per fi de plorar i va permetre que la seva germana l’assegués a la seva falda. Adorava la Violet gairebé tant com temia el seu pare i el seu germà.

—Però em fa vergonya, Violet. És lamentable! No puc aparèixer allà de cop com una captaire.

L’Ellen va tirar els mocs enlaire. En Jim i en Fred aviat tornarien a casa, si és que aconseguien passar per davant del pub sense aturar-s’hi una estona. No volia tenir un aspecte desesperat i plorós. Havia de parlar amb tots dos de manera raonable. Potser podien convèncer l’administrador de la mina perquè els donés uns quants diners. L’Ellen volia esbrinar de totes maneres com es deia.

—Doncs hi aniré jo —va afirmar decidida la Violet—. Si tu no pots, hi aniré jo.

—El que no entenc és per què té tanta pressa.

Un dels interessats en les terres que en Peter havia heretat, l’acabalat propietari d’una mina, no es decidia per una de les parcel·les. Acabava de comunicar a en Peter que tornaria una altra vegada amb dos dels seus capatassos més experimentats i li havia preguntat si li deixaria fer una perforació de prova.

Tanta vacil·lació treia en Peter de polleguera. Fent un esforç per dominar-se, havia explicat a l’home que volia desprendre’s de les terres tan de pressa com fos possible. Si la perforació es feia aviat, no s’hi oposaria. No volia enganyar ningú i a ell tant li feia que la comprés com a superfície industrial o per fer-hi un hort. L’únic que volia era vendre-ho tot d’una vegada!

A aquest arravatament, va seguir la pregunta sorpresa del comprador.

—Si ara pretén incorporar-se també al negoci de la mineria… Des de tan lluny no podrà controlar les excavacions. Des de Nova Zelanda, segur que no.

En Peter va arrufar el nas.

—Però què està dient? —va preguntar, enfadat—. Senyor Hobbs, l’últim que la meva dona i jo tenim al cap en aquest moment és obrir una mina aquí. En primer lloc, perquè no tinc ni idea de com funciona l’explotació del carbó, i, en segon lloc, perquè estimo la meva feina de reverend. Tinc una congregació a prop de Dunedin que m’està esperant. I pel que fa a la meva dona… —va somriure irònic—, ella ja té una mina d’or. I no la canviaria per un parell de galeries de carbó.

En Malcolm Hobbs va somriure amb incredulitat.

—Ah, sí? Però no és a les seves terres on estan obrint ara una nova mina de muntanya, al sud de la ciutat? Vaja, hauria jurat que oferiria la parcel·la a l’Arnold Webber, que té la mina al costat. Però estic segur que ara és vostè qui perfora. Encara que almenys he de donar-li la raó en una cosa: de mineria, no en sap gens. En aquest terreny no hi ha carbó, reverend. Potser cinquanta vares més avall. Però ja pot cavar deu galeries a la muntanya, que no hi trobarà res.

Va riure alhora que s’inclinava i agafava una mica de terra entre els dits, com si per la seva consistència pogués esbrinar si potser, cinquanta vares més avall, hi havia estrats de carbó.

En aquell moment, en Peter estava seriosament desconcertat.

—Les mines de muntanya són aquelles galeries horitzontals, oi? —va preguntar—. Parla de la meva muntanya? Segur que no es confon vostè?

En Hobbs va sacsejar el cap, somrient amb aire mordaç.

—Gens ni mica. Els meus homes també han estudiat la terra, reverend. Si haguéssim sospitat que hi havia carbó, hauríem presentat una contraoferta a la de Webber. Sé a quant es paga. I respecte a en Webber, ahir mateix em va explicar que, malgrat tot, encara estava pensant a fer-li una oferta. Necessita superfície per construir nous allotjaments per als treballadors. Però, el que li he dit, ara és vostè qui remou allà la terra. S’ha divertit força a costa seva, reverend.

En Peter Burton es va apartar enfadat un floc de cabells de la cara i es va col·locar un barret d’ala ampla perquè començava a ploure. El cavall rosegava herba fora de l’estable del seu oncle, però en aquell moment va recollir les regnes.

—Temo que, ateses les circumstàncies, haurà de disculpar-me, senyor Hobbs. He de comprovar què està passant en aquella muntanya. Si realment hi ha algú treballant allà, vull saber qui és i per què ho fa. I digui al senyor Webber que espero la seva oferta!

—A poc a poc hauria de trobar alguna cosa!

En Randolph Burton, un jove alt, que ara encara es veia musculós però que a la llarga segurament es tornaria tan gras i apàtic com el seu pare, es va girar enfadat cap al capatàs. En Randolph posseïa sens dubte uns trets harmònics, però des de feia gairebé un any sempre estava malhumorat i les primeres arrugues ja solcaven la seva cara.

—Encara no hem avançat gaire —va dir en Jim Paisley, mirant de posar pau—. Però ja hauríem de començar a apuntalar les galeries. Jo no sóc tan covard. —En Paisley va mirar confiat el sostre del passadís que s’endinsava uns deu metres a la muntanya—. Però els altres es queixen i diuen que això s’ensorrarà.

En Randolph Burton va encongir el coll de forma instintiva i va mirar preocupat els quatre individus que, proveïts amb pics i pales, seguien excavant diligentment la galeria a la muntanya. Pocs minuts abans s’havia alegrat d’escapar de la pluja que anava fent-se més intensa per moments. Però si aquest lloc no era segur… Fins llavors ni li havia passat pel cap que la seva galeria pogués ensorrar-se.

—En qualsevol cas, cal que demani fusta, senyor Burton. També puc fer-ho jo per vostè… si em dóna els diners. I ja que parlem del tema…, les pagues… Bé, jo no sóc tan cobdiciós. Però els altres…

En Randolph Burton va comprovar malhumorat les parets del passadís. Potser aquest Paisley havia passat per alt alguna veta. En Randolph estava francament orgullós dels seus coneixements sobre mineria, que acabava d’adquirir. Ja abans que morís el seu oncle havia buscat sempre la companyia de capatassos al pub i havia escoltat atentament els propietaris de les mines per informar-se. Al cap i a la fi, es trobaven en actes socials, o almenys sempre havien invitat en Randolph quan el seu oncle encara vivia. Llavors el jove ja havia mirat de convèncer el seu oncle James que s’unís al negoci de l’explotació minera. En el fons havia de ser ridículament senzill; se suposava que el Southern Coalfield of Wales era el més gran de tot Gran Bretanya.

—Aquí hi ha carbó pertot arreu —havia dit al seu oncle segon—. Només hem de treure’l i fer-nos rics!

Però en James se n’havia rigut.

—No és als carrers, fill, sinó a vegades enterrat molt endins. I ja sóc prou ric. No penso convertir les meves terres en una mina de carbó. Si això és el que penseu fer quan jo mori, no puc fer-hi res per canviar-ho. Però contempla el riu, el turó, el bosc. Tots això és preciós, Randolph, ho estimo! I justament amb aquest paisatge davant la meva finestra i escoltant el cant dels ocells és com desitjo abandonar aquest món. No amb un suculent extracte bancari a la mà!

De totes maneres, l’oncle James no hauria tingut temps de construir una mina de veritat, però en Randolph… D’acord, costava un munt de diners excavar una galeria d’aquelles a la muntanya, però amb l’herència dels Burton s’ho podia permetre sense esforç. En Randolph esperava poder treure els primers vagons plens de carbó abans que el seu oncle Peter s’assabentés d’alguna cosa. Llavors tot es veuria d’una altra manera. Segur que el reverend ja no voldria vendre el terreny i que li deixaria a ell, en Randolph, l’administració de la mina Burton. Que bé que sonava! La mina Burton! Aquella idea li aixecava l’ànim. Residiria allà com els Webber i els Hobb, o es compraria una propietat al costat de Cardiff com el marquès de Bute. Al reverend li enviaria diners cada mes per als pobres de Nova Zelanda o d’on fos. Al capdavall, en Peter Burton sempre deia que utilitzaria el producte de la seva herència per a fins benèfics.

Si no fos necessari invertir tant abans que es complissin tots aquells somnis tan bonics! Eines, salaris, ara fusta… Lentament aquell assumpte l’anava superant, sobretot des que en Peter i la seva família ocupaven la casa. Abans havia pogut vendre mobles i objectes de valor per portar a terme el seu ambiciós projecte miner.

—Però està segur que hi ha carbó en aquesta mina? —va preguntar una vegada més en Randolph a en Paisley.

Potser el seu pare cediria i li avançaria part de la seva herència. Una mica de mala consciència sí que devia tenir. Acabava d’anunciar-li per carta que l’Alice esperava un fill.

En Paisley va assentir.

—Aquí hi ha carbó pertot arreu!

A fora, la pluja queia amb tanta intensitat que els homes no van sentir el so dels cascos del cavall d’en Peter. Només quan el reverend va aparèixer embolcallat en un abric encerat, xop fins al moll de l’os i el barret gotejant aigua, en Randolph i en Jim van girar la vista cap a l’entrada de la galeria. En Peter havia sentit les últimes paraules d’en Paisley.

—Exacte, senyor Paisley —va dir—. No em sorprèn gens veure’l aquí. La seva filla em va explicar que tenia una nova feina de capatàs. Deia, amb raó, a més, que qui l’havia contractat no devia ser gaire llest…

Després d’un parell de minuts, el temps que va necessitar per entendre aquella observació, en Paisley va contraure la cara en una ganyota d’ira.

—Apallissaré aquella criatura.

En Peter va sacsejar el cap.

—Això tampoc no farà que el carbó pugi com per art de màgia des de cinquanta vares de profunditat, senyor Paisley. Es molt probable que es trobi allà. Aquí a dalt a la muntanya no n’hi ha, Randolph. Qui t’ha venut aquesta estúpida idea d’excavar una mina de muntanya? T’estàs convertint en la riota de tothom. I jo amb tu. Al cap i a la fi, aquesta terra és meva, per si no ho tenies clar. Amb què estàs pagant les excavacions? Tens… —En Peter va fer comptes— cinc homes treballant. O… espera… són dones, Randolph?

En Peter va mirar horroritzat les fràgils siluetes que buidaven amb pales la runa que en Fred Paisley deixava rere seu amb el pic.

En Randolph va arronsar les espatlles.

—Les dones són més barates —va respondre—. Se les sol contractar a les mines de muntanya. Mentre que a les subterrànies…

—Les dones porten mala sort als pous —va afirmar en Jim Paisley.

En Peter Burton va posar els ulls en blanc.

—Senyores, deixin ara mateix aquesta feina. I tu també, Fred Paisley. El que esteu fent és, a més, perillós. Aquest forat pot ensorrar-se, precisament ara, amb la pluja. Per Déu, Randolph, això no és pedra ni tampoc carbó, aquest turó està tot fet de terra. —Es va girar cap a les treballadores—. Naturalment, rebran la seva paga…

—Completa? —va preguntar amb veu nítida una de les dones. No es podia calcular la seva edat, tenia la cara negra de brutícia i pols, i portava pantalons i un jersei gruixut—. També la de les dues últimes setmanes?

En Peter es va fregar el front mentre en Randolph mirava la dona amb ulls furibunds.

—L’acord establia clarament que se li pagaria quan trobés carbó, senyora Carlson.

Resignada, la dona va tancar els ulls uns segons.

—Necessitem els diners —va intervenir una altra.

En Peter va inspirar fondo.

—És clar que rebrà la seva paga, senyora, no es preocupi. Però no vostè, Paisley. Pel que m’ha dit la seva filla, vostè treballa a Treherbert des de fa deu anys. Hauria de saber a quina profunditat es troba el carbó sota terra. Així que, si s’aventura en aquestes bogeries, ha d’acceptar-ne les conseqüències.

Segons les aparences, en Paisley tampoc no semblava haver treballat gaire. En Peter es va adonar que el «capatàs» era l’únic que no anava brut i cobert de pols, sinó bastant net i polit.

Tant en Paisley com en Randolph van voler replicar, però en Peter els va imposar silenci amb un gest de la mà.

—Ja en parlarem més tard, Randolph… abans que marxis a Cardiff en el pròxim tren. I vostè, Paisley, vagi amb en Fred a casa, o, més ben dit, vagi a veure el senyor Webber. Digui-li que li rebaixaré el preu d’aquesta terra si el contracta a vostè i el seu fill. I, llavors, miri de mantenir la feina pel bé de la seva dona i de les seves filles. Senyores, sisplau, vinguin demà a la tarda a Burton House. Com podran comprendre, ara no porto els diners a sobre, però demà al matí aniré al banc. Ah, sí, i la resta de la setmana poden ajudar la meva dona al jardí, d’aquesta manera no perdran la paga…

Les quatre dones se’n van anar agraïdes. En Peter va contemplar resignat la pluja que queia a bots i barrals.

—Espero que el teu pare em torni els diners —va dir, dirigint-se a en Randolph—. I ara sortiu tots d’aquí abans que s’ensorri la galeria.

En Peter va treure el cavall a l’exterior: diluviava. Sospirava per una tassa de te o, encara millor, un bon got de whisky. I per la cara de la Kathleen, el seu riure i la seva comprensió. Hauria estimat en Randolph Burton de la mateixa manera, l’Alice Clusky? No anirien destinades a atraure la jove, totes aquelles idees delirants? En Peter va sospirar i va mirar les dones que en aquell moment, calades fins als ossos, caminaven cap a la ciutat. A elles no les esperava, segur, cap foc a la xemeneia, cap te, cap whisky, ni cap consol. En lloc d’això, tasques domèstiques i nens i homes que no s’avergonyien d’enviar les seves dones i filles a treballar a una mina.

Hi havia coses pitjors que un amor desgraciat.