9

Tal com li havien demanat, en Bob va conduir el seu carregament masculí a l’únic pub de Greymouth, el Wild Rover. El local feia honor al seu nom: des de dins ressonava el cant desafinat d’uns homes borratxos, a les veus dels quals es percebia el dialecte irlandès.

Tret d’unes poques excepcions, els miners nouvinguts es van precipitar de seguida a la taverna. Els altres (la dona i la seva família, i els tres o quatre joves que també havien estat més tranquils durant el viatge) havien demanat que els deixessin a la colònia. Sens dubte feien l’únic factible per tenir un sostre sota el qual refugiar-se aquella nit: consultar als seus futurs companys de feina. Segurament hi hauria una o dues famílies amb cases prou grans per acollir els nouvinguts per un parell de penics. En Bob tenia alguns suggeriments per oferir. Però, quan la Violet els va demanar que es quedessin allà, en Jim, en Fred i l’Eric s’hi van negar.

—Ja ho preguntarem al pub —va dir en Jim—. Segur que l’amo del local sap alguna cosa!

La Violet va gemegar. Potser fins i tot tenien raó, la taverna era, sens dubte, un punt d’arrencada. Però fins que en Jim preguntés, ja hauria transcorregut mitja nit. Va preferir buscar per ella mateixa un raconet a recer, quan en Bob es va acomiadar una mica torbat. També ell es va ficar al pub i la Violet va advertir per l’escletxa de la porta que de seguida una noia li llançava els braços al coll.

—Molly! —En Bob semblava content.

La Violet es va preguntar què estaria fent allà la seva xicota. A Gal·les, almenys, no era normal que les dones treballessin de cambreres a les tavernes.

La Rosie queia de cansament i, sense fer-se il·lusions, la Violet va fer una ullada al voltant. Al costat del Wild Rover hi havia el taller del fabricant de taüts i enterramorts. Ja havia tancat i la Violet va pensar que el propietari no s’oposaria que es refugiessin sota el porxo cobert, mentre esperaven el seu pare i el seu germà. Va buscar dins la bossa roba seca per a la Rosie i ella mateixa es va canviar de vestit i va posar muda nova a la nena sota les branques d’un arbre. Només l’entrada de la taverna estava il·luminada amb llums de petroli, la resta de la ciutat estava negre com la gola d’un llop. La Rosie va ploriquejar una estona perquè no hi havia res per menjar, però després es va adormir sobre la vella bossa de mariner del seu pare. El viatge sota l’aiguat l’havia extenuada. La Violet se sentia igual. Estava tan cansada que va pensar seriosament a colar-se dins el taller i dormir en un taüt. Així passava en un dels llibres de la Heather… La Violet gairebé es va dormir mentre intentava recordar la història d’Oliver Twist. Al final segur que acabava bé, és el que sempre passava a les narracions…

La Violet va seure sobre la seva bossa i es va recolzar contra la paret del taller, però llavors unes veus procedents del pub la van arrencar de la seva somnolència.

—Ja t’ho he dit, Clarisse! Potser el cap de setmana, quan això estigui ple i els homes massa borratxos per distingir el negre del blanc. Però no durant la setmana. No hi ha ningú que em pagui per una puta tan feta pols!

La porta es va obrir del tot i un home fort, tirant a baixet i de cara rubicunda, va empènyer una noia al carrer, o, més aviat, una dona madura.

L’ésser que va sortir ensopegant del pub anava molt maquillat i amb els cabells frívolament recollits amb llaços i tirabuixons. Era una dona prima i amb corbes on s’havien de tenir, però sens dubte ja no era jove. En la seva cara es dibuixaven les primeres arrugues, grotescament accentuades pel maquillatge gairebé blanc.

—Pensava… que la Molly… —La veu tenia un deix indignat—. Maleït Paddy, només volia fer-te un favor…

L’home va esbufegar i va moure el cap.

—Vaja quin favor, el que volies era treballar en un lloc resguardat! —se’n va burlar—. La Molly estarà només amb el seu Bob, és clar, però ell també paga. I de la resta se n’encarreguen la Lisa i la Grace. Tu, en canvi, costes més del que cobres, així que, fora!

Li va llançar un abric. Ella se’l va posar sobre el cap: una protecció insuficient contra la pluja, però millor això que res. Sospirant, es va encaminar cap a la colònia de miners. De sobte, va descobrir la Violet sota el cartell que deia: «Enterramorts».

—Hola, petita! —va dibuixar un somriure fals—. Sembles esgotada, però encara massa viva per ser client d’un enterramorts. Què fas aquí? El carrer per compte teu?

La Violet va negar amb el cap.

—Jo no faig… res —va murmurar—. Tampoc no tinc diners. I… i si en tingués, no compraria un taüt.

La dona va riure. Almenys no semblava haver perdut el sentit de l’humor.

—No em referia exactament a això, però ja veig que no ets una de les nostres. Ets d’un dels nous treballadors d’en Biller, oi? Déu meu, si encara ets una nena. Aquest tipus s’ha casat amb tu i t’ha portat fins aquí i ara s’està emborratxant en lloc de construir alguna cosa semblant a una casa?

La Violet va fer un gest negatiu amb el cap.

—És el meu pare… —va dir amb un fil de veu.

La Rosie es va moure dins el sac de mariner.

—El nostre pare… —es va corregir la Violet.

La dona s’hi va acostar.

—Déu meu, si encara hi ha una altra criatura —va comprovar—. Que bonica…

La Violet va considerar que la seva nova coneguda no tenia res d’amenaçador, encara que l’amo de la taverna l’acabava d’anomenar «puta». Potser només l’hi havia dit per insultar-la. La noia va recordar, ruboritzant-se, que el seu pare a vegades també havia anomenat així la seva mare, i això que l’Ellen havia estat la millor dona del món. En pensar en la seva mare, els ulls se li van omplir de llàgrimes.

—Per Déu, criatura, plores? —va preguntar la dona—. Bons motius tindràs per fer-ho. Ara, vejam, calma’t. Sóc la Clarisse. I no depenc d’aquest! —va assenyalar el pub i va escopir—. Treballo per compte meu, tampoc no sóc tan pobra. I, el més important, tinc un lloc calent on dormir. Si vols, véns amb mi, pots dormir al llit de la Molly, aquesta nit segur que no ve a casa.

La Violet es va mossegar el llavi inferior. No n’estava segura. Amb tota certesa, l’Ellen no li hauria permès anar-se’n amb aquella dona. Però, d’altra banda, també la Molly vivia amb ella, i devia ser una noia decent, si en Bob volia casar-s’hi.

—El teu pare ja us trobarà demà, encara que també pot ser que s’enfadi si véns a casa meva —va reflexionar la dona.

La Violet va arronsar les espatlles.

—S’enfadarà de totes maneres —va dir resignada—. Sobretot demà, quan hagi de construir-nos una cabanya. No li agrada fer coses, sempre escridassava la meva mare quan ella li demanava que reparés alguna cosa a casa.

—I la ressaca que tindrà tampoc no farà les coses més fàcils —va observar la dona—. Tant és, demà serà un altre dia i avui és avui. I avui aquesta nena no ha de dormir a la intempèrie. Veniu! Pots deixar aquí les coses del teu pare. Aquí no desapareix res. A Greymouth som pobres però honrats. O almenys la majoria.

La Violet es va fregar el front.

—No… no puc anar-me’n amb desconeguts —va dir, repetint el que la seva mare li havia advertit.

La dona va riure.

—Ja m’he presentat. Sóc la Clarisse. La Clarisse Baton. És un nom artístic, és clar, però ja fa temps que m’he oblidat de l’autèntic. I com us dieu vosaltres?

—Violet i Rosemary Paisley. I… i no tinc diners. —La Violet es va enrojolar per dir una mentida, però no volia parlar dels diners de la Kathleen. Segur que també hi havia dones que robaven a nenes desemparades.

La Clarisse li va allargar formalment la mà.

—Tampoc no acostumo a acceptar-ho de nenes! —va fer broma.

La Violet va fer una reverència i la Clarisse va tornar a riure.

—Una nena molt ben educada —la va elogiar.

La noia es va enrojolar. Potser havia de desprendre’s d’una vegada d’aquells formalismes.

La Clarisse va emprendre decidida el camí pels carrers foscos que aviat es van convertir en camins fangosos. Des de la ciutat fins als habitatges dels miners hi havia gairebé dos quilòmetres i la Violet havia d’arrossegar la Rosie, que tornava a plorar perquè l’havien arrencada d’un son profund.

—Tinc també alguna cosa de menjar per a tu —va consolar la Clarisse a la nena—. Encara que no n’hi haurà gaire. Ens donen menjar a la taverna, saps? Per això hi anem, i per això m’han fet fora avui. Aquell paio diu que menjo més del que guanyo… Però un rosegó de pa segur que el trobarem.

La Clarisse vivia una mica allunyada de la colònia de miners. Casa seva gairebé es trobava al bosc, un bosc estrany format per falgueres en lloc d’arbres. Tot i així, assolien l’altura d’una pomera o una perera i a dins hi vivien, pel que semblava, ocells. O eren potser micos? El so recordava més a cloquejos, esgarips i rialles que al piular o al refilar, però la Violet encara no havia sentit a dir que hi hagués micos a Nova Zelanda.

Va decidir estudiar tot allò amb més deteniment l’endemà. Primer va contemplar amb satisfacció la casa de la Clarisse, un edifici sorprenentment ferm. Aquell habitatge també s’havia construït amb taulons de fusta, com tots els altres, però era més gran i alt que la majoria. La Violet fins i tot va distingir-hi una xemeneia.

—Se l’ha construït vostè mateixa? —va preguntar la Violet vacil·lant. Fins al moment, la Clarisse no havia esmentat cap home.

La dona va fer una ganyota i va somriure amb picardia.

—Bé, diguem que me l’he treballada —va respondre—. La Grace va coquetejar amb el fuster i l’Anne es va casar després amb el constructor de xemeneies. Un altre mètode per arribar a ser decent. La major part del treball la van fer els joves de la mina ja que no podien permetre’s una noia d’una altra manera. Estan contents de venir quan volem construir alguna altra cosa.

La Violet es va mossegar el llavi.

—Llavors… mmm… aquí només viuen… senyores?

La Clarisse va mostrar un gran somriure. La seva cara era rodona, segur que hauria estat una dona voluptuosa si hagués tingut una mica més de menjar. Però aquelles dones no eren riques: entre els queviures només hi havia mitja barra de pa i uns bocinets de formatge. La Clarisse ho va compartir amablement amb les nenes. Els va donar aigua per beure i ella es va servir un got de ginebra.

—M’agradaria dir-te que això és el decent convent de monges del poble, però llavors aniria a l’infern per mentidera —va advertir—. No, petita, nosaltres no som senyores, sinó putes. I això és el bordell. Encara que no és fantàstic, ho reconec. Però les monges també van haver de construir els seus horts abans de poder aixecar una església. —Va fer una expressió irònica, però, mentre seguia parlant, a la seva cara es va anar dibuixant un somriure somiador—. Algun dia, petita, algun dia, construirem alguna cosa fantàstica. Al centre de la ciutat, un pub, per fer-li una mica la competència a aquest desgraciat de l’Hollowen. Amb estable, cuina i habitacions de veritat: una per a cada noia. Per a això estalviem… almenys jo. Les altres prefereixen casar-se. I gairebé sempre els surt bé. La Molly té ara el seu Bob…

La Violet estava estupefacta, però de totes maneres va mossegar el pa, morta de gana. Poc abans s’havia sentit massa cansada per menjar res, però en aquells moments la fatiga li havia passat. A casa de la Clarisse s’estava calent i a la xemeneia encara es consumien les restes d’un foc. A penes hi havia mobles, només quatre cadires, una taula i la llar de foc. A més, cada cantonada de l’habitació estava separada amb cortines. Unes cortines summament refinades, de vellut gruixut, com va observar la Violet, estranyada. Les dones hi havien invertit molt en elles.

—Una mica d’intimitat per a cada una —va respondre la Clarisse a la pregunta muda de la nena—. Encara que no és de gran ajuda, perquè de totes maneres se sent el que passa al darrere. Però val més això que res. Aquella cantonada és de la Molly. Tanca bé la cortina i no surtis d’allà fins demà ben d’hora passi el que passi. Avui encara he de buscar-me un parell de clients i és possible que la Grace i la Lisa també vinguin amb companyia. Però a tu ningú no et molestarà. La Molly està treballant i després se n’anirà a dormir amb en Bob. I demà estarà una altra vegada flotant entre els núvols… Bona nit, petita.

La Clarisse va acariciar dolçament el cap de la Rosie, després es va posar l’abric moll una altra vegada sobre les espatlles i va desaparèixer en la foscor. La Violet podia més o menys imaginar el que estava fent. Es col·locaria en qualsevol cantonada del carrer i es dirigiria als homes. Havia vist aquest tipus de dones quan acompanyava la seva mare al pub per anar a buscar el seu pare. L’Ellen sempre li havia dit que mirés cap a un altre costat, però ella no havia passat per alt els vestits curts i els maquillatges. Algunes vegades també havia vist que alguna de les noies marxava amb un home. Se n’anaven a algun lloc i després… A la Violet li resultava massa desagradable pensar fins i tot en el que feien les parelles. Però sabia com passaven les coses. Les cases dels miners no eren tan grans perquè els pares poguessin ocultar res als seus fills. I també al vaixell hi havia gent que ho feia dins les cabines, de manera que el soroll arribava fins als passadissos i a la coberta. Pel que semblava, s’ho passaven prou bé…, si no, no haurien pagat per això.

El racó de la Molly estava net, i els llençols, acabats de canviar. La Violet no va tenir por quan hi va posar a dormir la Rosie i després va pensar si era millor posar-se la camisa de dormir o dormir amb el vestit del carrer posat. Al final es va decidir per això últim i ja gairebé l’havia vençuda la son quan es va arraulir al costat de la seva germana sota les mantes. A penes es va assabentar del que passava durant la nit. Només sentia que la porta s’obria. Coneixia prou bé aquell so, a Treherbert li anunciava l’arribada del seu pare i, amb freqüència, una baralla nocturna amb la seva dona. En canvi, dins la cabanya de la Clarisse, després de cada cop de porta només se sentien rialletes i xiuxiuejos, i la Violet simplement s’adormia de nou. L’aroma de cafè acabat de fer i el so de les veus de dones més o menys endormiscades la van despertar al matí.

Nerviosa, va obrir la cortina esperant ensopegar amb tres aus nocturnes amb un maquillatge cridaner. No obstant això, el que va trobar van ser tres dones normals que ni tan sols tenien aspecte d’haver passat la nit en blanc. L’aparença de la Clarisse, amb els cabells llisos i recollits al clatell amb un monyo, era més maternal que frívola. Segur que havia superat ja els trenta. Les altres noies eren sens dubte més joves. Una d’elles, la Grace, amb el seu cabell fosc, fins i tot era bonica de veritat. La rossa, la Lisa, era insignificant sense maquillar, però va brindar a la Violet un somriure realment simpàtic.

—Són aquestes les teves nenes abandonades? —va preguntar somrient a la Clarisse—. Confessa-ho! El que vols és contractar aquesta nena. Sent tan bonica podria guanyar una fortuna.

La Violet es va enrojolar.

—I als trenta estaria tan malmesa com jo! —va contestar la Clarisse amb amargura—. No i no! No la facis enfadar, ja veus com n’és, de vergonyosa. Val més que vagis a comprar pa… o n’heu portat una mica?

La Grace i la Lisa van moure el cap negativament.

—Doncs no, ahir no es va fer calaix —va contestar la Grace, agafant un parell de penics que ja estaven preparats a sobre de la taula—. Els dimecres no passa gran cosa. Bé, van venir els nous, però al principi només volen cervesa. Encara han d’estalviar una mica per pagar-se una noia. —Es va aixecar—. Me’n vaig… Jo també tinc gana.

La Clarisse i la Lisa van riure com si hagués contat un acudit.

—En realitat ha clissat el fill del forner —va revelar la Clarisse—. Segur que no va a la botiga per la porta del davant, sinó per la del darrere.

—I amb una mica de sort aconseguirà el pa de franc —va confirmar la Lisa picant l’ullet a les nenes.

La Violet se sentia desconcertada.

—Però jo em pensava… jo em pensava… que les pu… mmm…

A Treherbert hauria estat impensable que una noia de vida lleugera es casés amb un artesà.

La Clarisse va somriure.

—Reina, nosaltres som les úniques noies que hi ha en aquesta zona. Hi ha unes quantes dones casades, però la majoria tenen un passat igual que el nostre i només unes poques van arribar aquí amb els seus marits. Així que els homes es queden amb el que hi ha. Tindràs on elegir, Violet Paisley. M’equivoco o és ella l’única noia decent de tota la colònia?

La Violet es va estremir. Encara era pitjor del que li havia advertit el reverend.

La Lisa va assentir.

—És possible que a Lambert o que a la mina estatal un o dos miners tinguin filles, però aquí a can Biller…

—Així, doncs, procura agradar a un capatàs, petita, o a un dels de la ciutat. No et quedis amb cap miner, no n’hi ha cap que es faci ric.

La Clarisse va comprovar de nou l’interior del rebost d’on la nit anterior havia tret pa i formatge. En aquell moment, però, estava buit del tot.

La Lisa es va aixecar.

—Vaig a veure en Robert, potser aconseguiré una mica de llet —va dir—. O ous… Els ous estarien bé. Però amb aquest temps les gallines no ponen.

La Clarisse va explicar a la Violet que uns pocs miners tenien ovelles o cabres i un parell de gallines dins les seves cabanyes. Així incrementaven els seus escassos guanys venent la llet i els ous.

—Però has d’haver nascut per a això —va sospirar—. Quan diem que els crien «a la cabanya» és literal, tan bon punt surten d’allà els animals es preparen per al sopar. En Robert fa olor de cabra, però a la Lisa li agrada. Vés a saber, potser ella també ve del camp.

La Violet es va sorprendre que la Clarisse no ho sabés. Les dones que vivien tan unides solien explicar-se les seves respectives històries. Però potser les putes també tenien els seus secrets.

En qualsevol cas, la Clarisse va aprofitar l’absència de les seves amigues per comptar els diners que havia guanyat aquella nit i posar-ho en un amagatall del seu racó.

—No és gaire, però aviat tindré prou diners per comprar un terreny —va dir alegrement.

La Violet va recordar que la seva nova amiga estava estalviant per comprar-se un casa a la ciutat. Una taverna. A ella, la idea d’administrar una taverna li semblava horrible, però, per un altre costat, segur que donava guanys.

—Es guanyen molts… diners fent de…? —A la nena no li sortia la paraula de la boca.

—També pots dir «dona de vida alegre» o «prostituta» —la va ajudar tranquil·lament la Clarisse—. A nosaltres ens és igual la manera d’anomenar-nos.

Dit això, va obrir la finestra per airejar la casa. A fora feia fred i per fi havia deixat de ploure. De fet, semblava que el sol volia sortir. Les falgueres, encara carregades de pluja, projectaven estranyes ombres plomoses.

—I pel que fa als diners… —La Clarisse va inhalar l’aire fresc. Feia una olor fantàstica, de terra molla i com d’alguna cosa una mica dolça. L’aire estava carregat d’humitat i també de carbonissa. La Violet va pensar afligida en Dunedin, l’aire transparent d’allà, el ventet de les muntanyes—. Naturalment, es guanya més que sent donzella —va prosseguir la Clarisse—. Ara bé, aquí tampoc no n’hi ha, de feina de donzella. Així que no pensis que com a dona treballadora es tinguin gaires opcions a la Costa Oest. Però sent puta es gasta molt més. Almenys la majoria. Vestits, maquillatge, una mica de ginebra per alegrar-se la vida…, homes…

La Violet va arrufar el nas. En realitat hauria de fer un esforç i preocupar-se ella mateixa per aconseguir alguna cosa per esmorzar. La Rosie es despertaria i aviat haurien de marxar per sortir a cercar el seu pare. Però conversar amb la Clarisse era massa interessant.

—Les dones… paguen… per homes? —va preguntar desconcertada.

La prostituta va fer una ganyota i es va rascar el front. Sense el maquillatge, semblava una dona normal de Treherbert. Tenia els ulls blaus, clars i amables, i amb prou feines se li notaven les arrugues.

—No directament —va respondre—. És a dir, no de la mateixa manera que els homes paguen per les dones. Però, pel que sembla, un tipus, l’únic que ha de fer és fingir que estima una noia, de veritat, honestament, per si mateixa. I ella cedeix, li compra una camisa un dia, uns tirants bonics i una mica de tabac un altre, i, és clar, sempre té una ampolla de qualitat preparada per a quan ell la visiti. I després ell, en un moment determinat, necessita diners… per a un petit negoci o una aposta… Diu que ho tornarà, naturalment. Amb interessos. I pregunta si no seria bonic que guanyés jugant al pòquer. O en les apostes. Llavors podrien casar-se…

—Però no guanya… —La Violet ho sabia.

La Clarisse li va donar la raó.

—Per regla general, no. I, si guanya, comença de nou, sense tornar res a la noia. Al final sempre s’acaba amb llàgrimes i la bossa buida. Però explica-l’hi…

La Clarisse va agafar l’escombra i va començar a escombrar la cabanya. La Violet va buscar al voltant com ajudar-la, però no va trobar cap ocupació. La casa era massa petita i estava ja molt neta.

—A vostè no li passa això? —va preguntar amb curiositat.

La Clarisse va esclafir a riure.

—No. Jo no m’enamoro tan fàcilment, i estalvio els diners per tenir una casa pròpia. Tampoc no m’agrada emborratxar-me per ofegar les penes, encara que sé que demà serà tan… tan trist com avui. Prefereixo construir-me un futur millor. —Va sospirar—. Oh, Déu meu, tenir per fi una habitació per a mi sola en la qual no pugui entrar cap home…

Com si els hi haguessin donat peu, van tustar a la porta, i, sense esperar que els permetessin passar, van entrar els homes dels quals parlaven. En Jim i en Fred es van precipitar a l’interior de la casa com si anessin a salvar l’honor de la Violet en l’últim moment.

La Rosie es va despertar del tot quan va sentir els passos i va intentar tapar-se el cap amb les mantes.

—No m’ho puc creure, Violet! —va vociferar en Jim—. No hem passat ni un dia aquí i ja corren rumors! És que no tens decència? Porta la nena a un… un… —En Jim va aixecar el puny.

La noia es va retirar temorosa a un racó.

La Clarisse es va interposar decidida entre filla i pare.

—On? —va preguntar malhumorada—. A un lloc a recer del fred i la pluja? Per no caure morta sota la pluja davant de les pompes fúnebres? Ha pensat vostè en tot el que podria haver-li passat a la nena? Només aquí hi viuen cinquanta homes, senyor… Paisley, no és així? I a les altres mines almenys cent més. Tots van al pub i la majoria d’ells fa setmanes que no tenen una dona al llit. Van més sortits que un mico, senyor Paisley! I vostè deixa la seva filla davant la taverna com si estigués fent el carrer!

En Jim Paisley va fer el gest de voler pegar també la Clarisse, però la dona va brandar de sobte un ganivet a la mà. La Violet es va preguntar com havia pogut treure’l tan de pressa, sens dubte sabia utilitzar-lo.

—Així no, senyor Paisley! A casa meva, no m’amenaçarà vostè. I ara, doni’m amablement les gràcies per haver evitat, almenys a la seva filla gran, un destí encara pitjor que la mort. —Va somriure, però després la seva cara va adquirir una expressió gairebé dolorosa—. I a la petita és possible que també —va afegir amb amargura—. En això no es fan diferències. Procuri trobar un sostre per a aquesta nit sota el qual les nenes puguin refugiar-se. I, millor encara, amb una porta que pugui tancar-se amb clau… o un gos guardià que alerti —va acabar xiuxiuejant.

La Violet va mirar esporuguida el seu pare, però, sorprenentment, s’havia operat en ell una transformació quan la Clarisse va esmentar la casa. A la cara d’en Jim va aparèixer una ganyota triomfal.

—Ja tinc casa! —va respondre—. Sí, sí, ja ho veus, Violet, tu et penses que no faig res ben fet i que al pub no es fan negocis, però el teu vell pare sap com funcionen les coses. He aconseguit una casa bonica d’un dels borratxos. Diu que ja està fart de la mina i que demà se’n va a una estació balenera de Westport. I jo em quedo amb la seva cabanya.

La Violet va preferir no preguntar-li quant quedava de l’avançament que li havien pagat. La casa, sens dubte, no valia ni la meitat del que en Jim havia dit. Però, d’altra banda, s’havia tret un pes de sobre. Era igual quant hagués costat, almenys s’hi podia entrar a viure. No havia d’esperar que en Jim i en Fred construïssin alguna cosa.

—I ara anem-hi, te l’ensenyaré. Has… mmm… hauràs d’ordenar una mica. Ja t’ho pots imaginar, un pis de solter. Però, tret d’això…

La Violet va recollir les seves coses. Li hauria agradat quedar-se allà; en aquell moment entrava la Grace, somrient satisfeta, amb la cara enrogida i, sobretot, amb un pa sota el braç i una bossa plena de pastissets a la mà.

—Ja te’n vas? He portat això especialment per a la petita.

Va assenyalar els pastissets sense explicar si de veritat els havia comprat o si els havia canviat per una altra cosa. A la Rosie de seguida se li van encendre els ulls darrere la bossa, de la qual emanava una olor irresistible.

—Crec que pots emportar-te’ls —va dir la Clarisse amablement—. Ens hauria agradat convidar-vos a esmorzar, però aquí tenim una norma rígida: no s’admeten homes a la casa fins que no surt la lluna.

La Grace va deixar anar una rialleta mentre en Jim Paisley contemplava les dones amb ulls colèrics. La Violet va murmurar un tímid agraïment i va seguir el seu pare cap a l’exterior abans que muntés cap enrenou. La Rosie mossegava ja un dels pastissets.

—A reveure! —va cridar la Clarisse. La Violet es va preguntar si parlava amb elles o amb el seu pare.

Aquella casa tan bonica es trobava enmig de la colònia de miners i era un construcció que amenaçava de desplomar-se. És clar, la Violet no s’esperava una altra cosa. Els camins que passaven per davant estaven tan enfangats que els peus se li enfonsaven; era una mena de caldo repugnant que es barrejava amb el sòl natural. Ni la casa dels Paisley ni les cabanyes del voltant tenien cap vàter. Qui volia alleujar el ventre, ho feia a fora. A més, les cabanyes solien distanciar-se entre si uns pocs metres, així que un no podia retirar-se al bosc o a un altre lloc que absorbís l’orina i els excrements. Havia de limitar-se a sortir a la part del darrere de la casa i la pluja incessant ho arrossegava tot pels carrers. Tota la colònia era una única claveguera, la pudor regnant era deplorable i a això s’afegia el fum del foc i la pols de la mina. La Violet no es va sorprendre que gairebé totes les persones amb les quals s’havia creuat entre la casa de la Clarisse i el seu nou allotjament estosseguessin. De fet, eren gairebé exclusivament homes, només dues dones carregaven aigua a través dels carrers enfangats i dos nens jugaven entre les escombraries.

La Violet tractava d’ignorar-ho tot i pensar només en la seva nova casa. Una possibilitat d’aïllar-se. I segur que en algun lloc trobaria flors que assecaria i amb les quals combatria la pudor. També podia convertir el vinagre en vapor. Si tan sols…

—Aquí… ja t’ho he dit, has d’ordenar una mica. —En Jim i en Fred havien avançat sense dir res les nenes i van obrir la porta de la seva nova llar.

La Violet va retrocedir espantada. No volia plorar, però allò era massa. La Rosie va gemegar quan va veure l’enrenou pudent que se suposava que era el mobiliari. Fos qui fos l’home que havia viscut en aquella cabanya, mai no havia netejat, mai no havia tirat les restes del menjar a les escombraries i mai no s’havia pres la molèstia d’evacuar a l’exterior. Probablement l’home havia estat massa begut per a això. Tampoc el vòmit sec no indicava que fes una vida gaire saludable. La Violet dubtava que l’orgullós propietari de la cabanya abandonés la colònia de bon grat. Era probable que el capatàs l’hagués fet fora.

—D’això, ja pots posar-te a treballar! —va dir en Jim Paisley—. Anem a ajudar l’Eric a construir casa seva. Ell també en necessita una.

La primera bona notícia des de la seva arribada a Greymouth! La Violet va mirar de consolar-se amb la idea que almenys no hauria de compartir casa amb l’Eric Fence. Li semblava un tipus estrany, odiava la mala influència que exercia sobre el seu germà i el seu pare, i, sobretot, les mirades lascives que li dirigia cada vegada amb més freqüència. Gemegant, es va posar a buscar una escombra, un raspall i un cubell. Naturalment, allà no hi havia cap d’aquestes coses. La Violet dubtava entre sortir a buscar el seu pare i demanar-li diners per fer les compres més urgents o començar a usar les monedes que guardava per a casos d’urgència. En Jim, en Fred i l’Eric havien trobat una parcel·la tres cases més amunt i destapaven en aquell moment la primera ampolla de whisky per celebrar la seva bona sort.

La Violet va recórrer resignada als seus diners. Tornar al poble no li feia cap gràcia, però no se sentia amb ànims per aguantar un altre conflicte amb el seu pare.