1

La Violet no s’havia imaginat un vaixell tan enorme ni un mar tan extens. Després de totes les horribles experiències dels últims mesos, no havia sospitat que passaria tanta por com en aquells moments, quan la costa d’Anglaterra es feia cada vegada més petita darrere seu. La Rosie, en els seus braços, havia emmudit totalment de la impressió mentre mirava amb els ulls esbatanats aquell mar d’aspecte infinit i, a més, molt embravit. El pare de la Violet havia vomitat, per desgràcia a la cabina que compartien, de manera que la noia havia començat el viatge amb la desagradable tasca de netejar-ho. A continuació s’havia esmunyit a coberta amb el pensament de buscar els Burton, però en aquest instant contemplava desemparada el mar i amb la sensació que davant dels seus ulls s’esvaïa la que havia estat la seva vida fins llavors.

—I al principi només és el canal de la Mànega —va assenyalar la Heather, riallera—. No és tan ample. Encara que avui no es veu l’altra riba, hi ha gent que el travessa nedant.

La Violet se la va quedar mirant sorpresa, però una mica reconfortada. Si la Heather no tenia por, ella també seria valenta. Va intentar no fer cas de la violència del vent contra les veles, que semblava xiuxiuejar-li a l’orella, amb maldat, que el vaixell, impotent, estava a mercè dels seus capricis.

—A més, això no és una tempesta, ni de bon tros —la va seguir tranquil·litzant la Heather—. Quan siguem a l’Atlàntic pot ser molt, molt pitjor. Al contrari, hem d’alegrar-nos que bufi aquest vent, perquè així avancem amb rapidesa i no perdem temps.

La Heather va exposar complaguda la seva cara a la brisa fresca. S’havia deixat anar els cabells i s’havia lligat un mocador, potser per no cridar gaire l’atenció entre els passatgers de l’entrecoberta. Ara voleiaven els extrems del mocador competint amb un parell de flocs de cabells que s’havien desprès del seu rígid pentinat. La Heather es veia jove i emprenedora; pel que semblava, li divertia el viatge amb vaixell. La Violet, esporuguida, li va agafar la mà. Estava contentíssima que la jove hagués anat a trobar-la. La nena tenia prohibida l’entrada a les cabines dels Burton. També el mirador de la coberta superior estava reservat als viatgers de primera classe.

—I ara ja heu contemplat prou estona Anglaterra! —La Heather va apartar amb resolució la Violet i la Rosie de la borda—. No ens caurà l’ànima als peus, ensenyeu-me on us han allotjat. Ara, aprofitant que sóc aquí.

Als passatgers de primera classe no els estava prohibit romandre a l’entrecoberta, però l’intercanvi de classes tampoc no era ben vist.

—Però… però aquí… els cau l’ànima als peus —va assenyalar la Rosie, que acabava d’aprendre l’expressió.

I, efectivament, l’ambient a l’entrecoberta no aixecava precisament els ànims. La majoria dels passatgers que ocupaven els angostos passadissos i cabines abandonaven la seva llar per sempre i es dirigien a un país desconegut. A molts els havien acompanyat al moll familiars i amics i, contra qualsevol lògica, algunes dones ploroses seguien mirant cap al port com si encara hi distingissin algú. Els homes, contràriament, ja ofegaven les seves penes en l’alcohol que havien portat a sobre, en general ginebra barata, que, tal com havia explicat el pare de la Violet amb aires d’expert en la matèria, evitava també el mareig. Just després s’havia trobat malament…

A uns quants homes més els havia passat el mateix.

—Això és fastigós! —es va indignar la Heather després que passessin pel costat del tercer vòmit—. I allà dins… Déu meu, és fosc com la gola d’un llop!

La Heather desitjava veure on s’allotjaven els emigrants, malgrat que la seva mare li havia explicat tristes anècdotes de la seva pròpia travessia quan havia marxat del seu país trenta anys enrere. Tanmateix, la realitat feia empal·lidir fins les més espantoses descripcions. La Heather va seguir la Violet a través de corredors en penombra i va fer una ullada a les diminutes cabines que havien de donar cabuda a sis viatgers. Els homes i les dones que viatjaven sols eren allotjats, naturalment, per separat, ells a l’extrem davanter i elles a la part posterior; les famílies, no obstant això, viatjaven juntes, cosa que per a la Violet i la Rosie significava compartir cabina amb el seu pare i el seu germà. A això s’afegia una cosa especialment molesta per a la Violet: la presència de l’Eric Fence, el millor amic i col·lega de borratxeres d’en Fred. Al principi, l’Eric havia lamentat desconsolat que els Paisley abandonessin Treherbert, però, just abans de marxar, el va sorprendre el seu primer gran guany a les apostes a les curses de cavalls.

L’Eric es considerava un expert en el tema dels cavalls. S’havia cuidat dels ponis que treballaven a la mina de Treherbert. Per què això havia de proporcionar-li un coneixement més gran sobre els cavalls de curses només s’ho preguntava la Violet. No obstant això, els miners del Golden Arms se’l creien quan fanfarronejava sobre les possibilitats que tenia de guanyar aquest o aquell cavall, que, per descomptat, mai no havia vist. Com la resta dels homes, obtenia la informació en una revista d’apostes i generalment l’encertava tan poques vegades com en Jim i en Fred. Però la seva afició pels cavalls amb menys possibilitats havia donat rendiment. L’Eric Fence s’havia embutxacat la colossal suma de deu lliures en guanyar una aposta i de seguida en va invertir vuit en la travessia cap a Nova Zelanda.

—Germà! —van vociferar en Fred i l’Eric.

Tots tres es van abraçar mentre celebraven el guany i l’encara tan eludida separació. Aquell dia, l’Eric també va pagar per en Jim, i, al final d’aquella nit, el pare de la Violet no va tenir cap escrúpol a afirmar que el jove era el seu fill i a introduir-lo a la seva cabina.

—Quan van tornar a casa, és possible que ja no sabés quants fills tenia —va assenyalar afligida la Violet mentre explicava la història a la Heather—. I ningú no va pensar en la Rosie ni en mi, llevat del mateix Eric, potser. No em treu els ulls de sobre.

La Heather va sacsejar el cap, escandalitzada.

—Si s’atreveix a tocar-te encara que només sigui un fil de la roba, m’ho dius —li va comunicar en to amenaçador, sense saber com hauria d’actuar en aquest cas.

La Heather va proposar d’avisar de seguida el cap dels cambrers de l’engany. Potser trobaria una llitera per a la Violet i la Rosie en una cabina de dones solteres. Però la Violet va rebutjar l’oferiment amb determinació.

—Em desempallegaria de l’Eric, però el meu pare em mataria a cops —va adduir la Violet, realista—. I, si no ell, el meu germà Fred. Ja me les apanyaré, Miss Coltrane, moltes gràcies. No em desvesteixo per dormir. De totes maneres, fa un fred que pela.

Al principi va continuar així, era tardor i, encara que navegaven cap al sud, a la travessia per l’Atlàntic regnaven la humitat i el fred. La Violet va conèixer autèntiques tempestes, si bé, per fortuna, ni ella ni la Rosie no es marejaven. Per als homes de la seva família va ser diferent. Només l’Eric va resistir les envestides del mar, mentre que en Jim i en Fred van treure el fetge per la boca.

Així ho explicava almenys la Violet a la Heather i els Burton, l’ocasió en què tots tres la van visitar a l’entrecoberta. La Kathleen necessitava aire fresc i la Violet va contestar amb un riure amarg.

—Aquí segur que no el trobarà!

Tot just estava buidant una altra galleda d’aigua de fregar per la borda, horroritzada per haver d’inclinar-se tant sobre l’onatge. El vent tornava a bufar enfurismat i la fràgil adolescent temia que l’empenyés. Aquesta era la causa per la qual la Rosie tenia prohibit abandonar la cabina. La nena s’arraulia en un racó del llit i s’estava amb la mirada perduda embolcallada en la penombra de l’espai compartit, impregnada de pudor de pixums i vòmit. La Violet feia tot el que podia per mantenir la cabina neta, però tots els seus esforços eren en va.

—I a sobre, ara hi entra aigua —va afegir desesperada—. Ahir gairebé estava a l’altura del turmell, ja no aconseguia treure-la. Pot inundar-se el vaixell, senyor Burton? Pot enfonsar-se?

La Kathleen, que en aquest punt tenia més experiència que el seu marit, va moure el cap negativament.

—No perquè hi hagi aigua a l’entrecoberta. Pel que sembla, és normal que n’entri. Quan jo vaig fer la travessia, una vegada em va arribar a l’altura dels genolls, va ser horrible. I no feia més que vomitar, estava embarassada d’en Sean. Naturalment, per a això sortia de la cabina com podia, però tenia molta por cada vegada que m’inclinava per la barana… Sempre tenia por de caure per la borda.

No semblava que el pare i el germà de la Violet anessin a córrer aquest risc, perquè vomitaven el seu últim àpat allà on es trobessin, estiguessin estirats a la llitera o a mig camí d’on fos.

—Normalment només beuen ginebra —va indicar la Violet, resignada—. Gairebé no mengen res, sempre es troben malament. Només la ginebra se’ls posa bé…

—Ja, cal prendre molt líquid —va apuntar el reverend en to mordaç—. Vomitar t’asseca per dins… Em sap molt de greu, Violet. I em sento una mica culpable. Si no hagués estat per nosaltres, al teu pare mai no se li hauria ocorregut la idea d’emigrar. També ens hem informat de si a dalt hi ha alguna cabina lliure que puguem reservar per a vosaltres, però tot està ocupat.

Els Burton compartien cabina amb la Heather. Però, per descomptat, el reverend era discret i la Kathleen ja havia cosit una cortina abans de la partida que almenys garantís a la Heather un espai privat, encara que fos petit.

La Violet va assentir agraïda, però no va confessar que havia estat ella mateixa qui havia posat la mel a la boca al seu pare davant la idea d’emigrar a Nova Zelanda. Quant a l’oferta de la cabina, ella sens dubte l’hauria acceptada, encara que mai no hauria pogut pagar-lo ni matant-se a treballar. En aquell moment hauria fet qualsevol cosa per sortir del pestilent malson de l’entrecoberta.

—En un parell de setmanes la situació millorarà —la va consolar el reverend, que en realitat no podia imaginar quines eren les condicions en què aquella gent viatjava al vaixell, ja que el seu primer viatge a Nova Zelanda també l’havia fet en una cabina ben confortable. Aquesta era una altra cosa que també el feia sentir una mica culpable en aquells moments—. Quan haurem passat el golf de Biscaia, farà més calor i el mar es calmarà.

La Kathleen li va donar la raó.

—Però fins llavors els excusats de l’entrecoberta vessaran un parell de vegades més.

—Pren-t’ho amb calma, Violet. I sobretot intenta que la Rosie no passi fred i estigui a recer. A més, heu de menjar tant com pugueu. La Heather us portarà alguna cosa sempre que pugui. Les racions que reparteixen aquí baix no són gaire petites, oi?

La Violet va negar amb un gest. El menjar, la majoria de les vegades un brou de patates i col, gairebé sempre arribava fred a les cabines. Els passatgers havien de recollir els plats a la cuina i portar-los als seus espais, però les racions eren suficients, sobretot perquè en Jim i en Fred es limitaven a prendre aliments líquids, de moment.

—A més, no hi ha travessia sense epidèmies a bord —va advertir la Kathleen—. I en aquests casos sempre moren els més petits i febles. Així que, per l’amor de Déu, cuida molt la Rosie!

—Si al final hi ha un brot de còlera, me l’emportaré d’amagat a dalt —va afirmar la Heather, decidida—. Ningú no mirarà darrere la meva cortina.

La Kathleen va posar els ulls en blanc.

—I com penses mantenir-la callada? —va preguntar—. Es posaria a plorar tan bon punt la Violet no estigués a prop seu. En el moment que es donessin els dos o tres primers casos de mort i et descobrissin a primera classe amb una nena de l’entrecoberta, els bons burgesos es llançarien sobre teu com voltors. Al cap i a la fi podrien encomanar-se.

—De pobresa o de còlera? —va preguntar la Heather en to mordaç, però en un principi va semblar abandonar el pla—. Ens trobem després aquí, Violet; us portaré alguna cosa per menjar.

Efectivament, passades les primeres quatre setmanes, el viatge per fi va millorar. Van envoltar l’Àfrica, de tant en tant s’albirava terra ferma i l’oceà a vegades estava pla com un mirall davant el vaixell. Tanmateix, el capità no estava tan entusiasmat amb aquella calma com els passatgers. Quan no bufava el vent, s’avançava més a poc a poc, però, a canvi, els viatgers veien els dofins i les balenes que acompanyaven el veler. La Heather explicava a la Violet les particularitats dels animals, cada vegada més contenta en companyia d’aquelles nenes tan despertes.

—No són peixos! Porten al món les seves cries vives i els alleten, i han de sortir a la superfície de tant en tant per respirar.

—Que grans que són! —va exclamar la Rosie, girant la cara cap a un altre costat—. Si algú cau a l’aigua, se l’empassaran!

—Que va! —va exclamar la Heather, rient—. Al contrari. Els mariners expliquen històries de nàufrags que han estat salvats per dofins.

—Però una balena es va empassar en Jonàs! —va replicar la Violet, basant-se en el record de l’escola dominical.

—Això s’ha de considerar de manera metafòrica —va assenyalar el reverend, encara que després va evitar aprofundir en el tema.

La Kathleen va aixecar la mirada al cel. La tendència d’en Peter Burton a interpretar la Bíblia mitjançant metàfores sempre li ocasionava problemes amb el seu bisbe.

—Que no et passi pel cap predicar sobre això —li va aconsellar. Recentment, en Peter havia començat a celebrar la missa del diumenge a la coberta superior, responent així a la petició del capità, que eludia aquella tasca de bon grat. Ell havia acceptat assumir-la sempre que els passatgers de l’entrecoberta tinguessin permís per assistir-hi.

—Déu no estableix diferències! —va sentenciar en Peter amb determinació, i poc després va reclutar un parell de músics irlandesos perquè acompanyessin amb el violí i la flauta els càntics dels seus feligresos.

Així, doncs, els diumenges ressonaven des de la coberta superior les melodies polifòniques de la missa, mentre que els altres dies, a les nits, s’elevaven des de l’entrecoberta les cançons de taverna. En aquella part del vaixell, els viatgers havien superat la melancolia de l’inici de la travessia i celebraven a les nits, amb música i ball, la partida al nou país en les cabines estretes. Com per art de màgia, sempre apareixien en aquelles ocasions whisky i ginebra, que es repartien en abundància.

—Hauries de predicar sobre això —va fer broma la Heather al seu pare adoptiu—. És la versió moderna de les bodes de Canà.

En Burton va arquejar una cella.

—Te confons en una cosa —va observar—. Jesús ho va fer de franc. En canvi, els paios que subministren la beguda la fan pagar cara als seus clients.

En efecte, un cuiner i el tresorer comerciaven amb les begudes alcohòliques que s’havien introduït de contraban al vaixell. Així, la resta de l’herència de la Violet i la Rose s’anava fonent com el gel al sol. En Jim, en Fred i l’Eric s’embriagaven diàriament.

—Però almenys a les nits estem tranquil·les —va apuntar la Violet—. Com que arriben tard a la cabina, la Rosie ja dorm i jo em faig l’adormida.

La Violet utilitzava les nits tranquil·les per llegir els llibres que la Heather li havia regalat, encara que no podia extreure cap història coherent de David Copperfield i Oliver Twist, atès que, quan havia acabat de llegir fatigosament una pàgina, ja havia oblidat què deia l’anterior. Malgrat això, practicava amb perseverança. La Violet volia aprendre a llegir. Desitjava amb tota la seva ànima tenir una vida millor en el nou món.

Mentrestant havien transcorregut vuit setmanes de viatge i seguia fent bon temps. Només en fer la volta al cap de Bona Esperança s’havia desfermat una tempesta. La Violet va començar a pensar que el que els Burton afirmaven era cert: que a Nova Zelanda l’hivern era estiu i viceversa. No obstant això, aviat es va comprovar que la calor no era més fàcil de suportar a l’entrecoberta que el fred i la humitat. Feia xafogor i la suor dels cossos sense rentar, la pudor dels excusats sempre plens a vessar, i el tuf de la sopa de col es barrejaven fins a convertir-se en un miasma insuportable. La Violet es posava malalta només de pensar en el ranxo del vaixell. Amb freqüència havia de lluitar per anar a buscar la ració de la Rosie i la seva. Els homes havien recuperat la gana, però no semblaven predisposats a ajudar la Violet a l’hora de recollir els plats.

—Es feina de dones! —va explicar en Fred sense immutar-se, quan la Violet li va demanar abatuda que li donés un cop de mà.

No li hauria importat gaire recórrer cada dia tres vegades els passadissos per arribar a la cuina, però, mentrestant, no tan sols el seu pare i el seu germà es trobaven millor, sinó també els altres bregosos i fanfarrons que hi havia a bord. El trajecte entre la cuina i la cabina cada dia s’anava semblant més a una cursa d’obstacles. Els nens espiaven la Violet i volien que pagués el «peatge», i, a vegades, fins i tot hi havia un germà gran a l’aguait que esperonava les seves exigències. Els nois de més edat tenien altres capricis. Pessigaven les adolescents al cul o els tocaven els pits quan passaven amb els preats recipients de menjar. La primera vegada, la Violet va tenir un ensurt tan gran que va deixar caure l’olla; després, però, va comprovar que els cops del seu pare li feien més mal que la impertinència dels saltejadors del passadís.

Va acabar entregant part de la seva ració a un protector, un jove rabassut i fanfarró de Londres, que, sortosament, s’interessava més pel menjar que per les noies. L’acompanyava a ella i a altres noies que compartien la seva sort mentre travessaven la sentina del vaixell perquè no les molestessin; però la Violet li pagava amb el seu propi menjar. Si no hagués estat per la Heather i els donatius diaris dels Burton, s’hauria mort de fam.

Però llavors va aparèixer la febre, i, de sobte, en els accessos entre les cobertes es va posar vigilància.

—Perquè no porteu a dalt les vostres puces —va informar a la Violet un dels mariners encomanats a aquella missió quan la nena anava amb la Rosie a la missa del diumenge—. El metge diu que aquests animalons són els que transmeten la malaltia!

Amb això, el metge del vaixell donava mostres d’uns coneixements bàsics generals que fins al moment en Peter Burton no havia confiat que tingués. En qualsevol cas, l’home no destacava per una preocupació excessiva pels seus pacients. El contingut de la seva farmàcia semblava compondre’s només de ginebra, de la qual ell mateix solia fer ús.

—De totes maneres, no es pot fer gran cosa —opinava la Kathleen.

Els Burton no havien acatat la prohibició de visitar l’entrecoberta. La Heather estava horroritzada de les condicions; en Peter va donar l’extremunció a dues dones i només la Kathleen estava tranquil·la.

—No crec que es tracti d’una autèntica epidèmia —va afirmar—. En la meva primera travessia n’hi va haver una de varicel·la. Jo, per sort, ja l’havia passada, i els que estaven a la meva cabina també. Però al nostre voltant queien com mosques. Crec que van morir més de vint persones durant el viatge.

En Peter, que havia col·laborat en l’hospital durant l’època que va passar als jaciments d’or, li va donar la raó.

—En qualsevol cas, no es tracta del còlera, i tampoc no he vist erupcions cutànies. Continua tenint cura que la Rosie vagi neta, Violet, i no li passarà res.

De fet, els dos únics casos de mort van ser els de les dues dones a les quals en Peter havia administrat el viàtic. A la cabina de la Violet només es va posar malalt en Fred, que va tenir febre durant dues enervants setmanes en les quals el vaixell es va aturar en una de les anomenades zones de calma. Durant aquest temps, no bufava ni una lleugera brisa, feia una calor insuportable i a l’entrecoberta amb prou feines s’hi podia respirar. Seguint el consell de la Kathleen, la Violet i la Rosie es van instal·lar a coberta. El seu protector londinenc, al qual en Peter anomenava de broma Bulldog, cosa que omplia el noi de gran orgull, s’agenciava un parell de penics que la Heather li oferia i s’assegurava que les seves millors clientes tinguessin un lloc on dormir en un bot salvavides. A més, la Heather els va oferir la cortina de la seva cabina perquè la fessin servir a manera de tendal.

—En Bulldog ens ajuda també en altres coses —va informar la Violet. Al principi havia tingut por del noi, però començava a caure-li bé—. Els homes pesquen i rosteixen els peixos a la coberta, i ell s’ocupa que sempre ens arribi alguna cosa.

—De franc? —va preguntar la Heather, sorpresa.

La Violet va fer que sí amb el cap.

—Està boig per la Rosie. Diu que li recorda la seva germaneta, que s’ha quedat a Londres…

La Heather va aixecar la vista i les mans al cel.

—Només falta que ara comenci a predicar l’amor i la pau.

—Ni parlar-ne! —va protestar la Violet, horroritzada—. Ahir va haver de barallar-se amb tres nois perquè volien robar-nos el tendal.

—I ara quin mar és aquest? —va preguntar la Violet a la Heather, després de passar dues setmanes sense veure terra, cosa que l’omplia d’inquietud. A la nena la sorprenia que no hi hagués només un oceà, sinó uns quants, pel que semblava, i per a ella era un misteri com els mariners aconseguien orientar-se en aquella immensitat.

L’oceà Índic —va contestar la Heather—. L’estem travessant. Els mariners diuen que és la part més perillosa del viatge. Aquí un està abandonat al seu propi destí, perquè en centenars de quilòmetres no hi ha terra. Però, pel que sembla, estem de sort i fa bon temps. No, no tornis a posar aquella cara de por, Rosie, no passa res; un parell de setmanes més i ho haurem aconseguit.

En efecte, la resta de la travessia va transcórrer sense problemes. La vida en el vaixell havia tornat a la normalitat tan bon punt els busca-raons van establir la seva jerarquia entre els passatgers. A l’entrecoberta es va estendre una espècie de letargia. Tantes setmanes d’alimentació insuficient, la calor i els paràsits havien debilitat els viatgers. Només la Violet observava cada dia si la Rosie tenia polls i puces, i en Bulldog emmagatzemava aigua de pluja perquè les nenes poguessin rentar-se. Lamentablement, quan el vaixell va arribar al mar de Tasmània, les nits van tornar a ser fredes. Les dues germanes van tornar de mala gana a la seva cabina, bruta i pudent, ja que durant l’absència de la Violet ningú no l’havia netejada.

—No sé si és millor passar fred —va dir la dissortada noia a en Bulldog, qui es va limitar a somriure amistosament.

—Gaudeix de la coberta durant un parell d’hores —va animar la Violet, que tornava a buidar un cubell ple d’aigua de fregar al mar—. Ja m’encarrego jo d’aquells paios.

Per a gran sorpresa de la Violet, poc temps després van aparèixer alternadament en Fred i l’Eric amb cubells plens d’aigua bruta. Quan en Bulldog va indicar a l’adolescent que baixés, la cabina no resplendia de neta, però almenys s’hi podia entrar sense marejar-se.

—Al teu pare no he aconseguit despertar-lo —es va lamentar el jove. En Jim Paisley roncava en el seu catre—. Ahir va tornar a beure amb ganes… D’on treu tots aquests diners?

La Violet va gemegar. Prou que ho sabia ella. Si allò seguia així, quan arribessin a Nova Zelanda no els quedaria ni un penic per sobreviure, ni tan sols les primeres setmanes. Tanmateix, els diners de la venda de la casa de Treorchy haurien de ser suficients per sustentar la família durant un temps, fins que en Jim i en Fred trobessin feina.

—De totes maneres, aviat haurem arribat —consolava la Heather a les nenes—. Com a molt falten quinze dies. Oh, estic impacient per tenir notícies de la Chloé! Fa tres setmanes que no en sé res… Potser ja està esperant un bebè.

Malgrat la separació, la Chloé i la Heather continuaven sent bones amigues. Els serveis postals entre l’Illa Sud i l’Illa Nord de Nova Zelanda eren bons i les noies s’escrivien periòdicament. Però, a Anglaterra, la Heather només havia rebut una carta. La Chloé es queixava que no es quedava embarassada. Segurament es tractava només d’una qüestió de temps. Podia llegir-se entre línies que la Chloé i en Terrence ho intentaven cada dia per a satisfacció mútua.

—El teu pare ja ha dit a què pensa dedicar-se a Nova Zelanda? —va preguntar la Kathleen a la Violet—. Ja ho sap, que a Dunedin no hi ha carbó, oi?

—Bé, jo hi vaig a buscar or! —va intervenir en Bulldog—. D’això, sí que en teniu allà, oi? —va preguntar, una mica preocupat.

La Kathleen va riure.

—En teníem. Els jaciments que es troben al costat de Dunedin ja s’han explotat del tot. Ara has d’anar cap a Queenstown. Però no és gaire lluny. A diferència de les ciutats mineres, Greymouth i Westport estan a l’altre extrem de l’illa.

En Bulldog va arronsar les espatlles.

—Prefereixo buscar or que carbó. Em faré ric! Ja ho veurà, reverend. Vostè va ser als jaciments, així que ha de saber-ho…

En Peter va mirar al cel i va unir les mans teatralment.

—En aquest cas puc, amb tota franquesa, dir-te aquestes paraules: «Tot està a les mans del Senyor». Normalment afegiria que un hi ha de posar una mica de part seva, però als jaciments d’or es tracta realment de tenir sort. La majoria dels buscadors són tenaços, molts treballaven fins a caure esllomats. Però són pocs els que es fan rics. Així que ja pots posar-te a resar!

En Bulldog va arronsar les espatlles.

—Ho faré mentre cavi —va assenyalar—. La pala i totes les coses necessàries es poden trobar a Dunedin, oi?

Quan, al cap de tres mesos de travessia, per fi es va albirar a l’horitzó la costa de l’Illa Sud, el capità va convocar tots els passatgers a la coberta. La Kathleen va recordar la seva primera arribada i es va alegrar que en aquesta ocasió el seu retorn tingués un aire totalment diferent. Aquella vegada feia un dia rúfol, l’aspecte de la petita localitat de Lyttelton era molt trist, i, a més a més, ella havia començat a sentir els primers dolors del part. Aquell dia, contràriament, brillava el sol i la costa exhibia les seves platges fosques i els penya-segats clars, rere els quals treien el nas turons boscosos d’un verd intens. S’hi distingien petites localitats disseminades, cases pintades de colors i, des dels seus bots, els pescadors els saludaven. Dunedin es presentava com una ciutat blanca emmarcada de badies i dàrsenes de reflexos blaus. Els turons del voltant tornaven a ser verds, però en Peter va explicar a en Bulldog, que l’escoltava amb avidesa, que una vegada havien estat blancs a causa de les tendes que els cobrien, atès que en tan sols un dia havien arribat seixanta vaixells carregats de buscadors d’or.

—Arribava tantíssima gent que la ciutat no donava l’abast. Els comerciants que venien estris per cavar i tendes de campanya es van fer realment rics en pocs dies.

—I què va succeir amb tots els nouvinguts? —va preguntar la Violet, angoixada.

El reverend va arronsar les espatlles.

—La majoria encara són aquí. Alguns continuen anant de mina d’or en mina d’or, però la gran massa de buscadors va decidir en un moment determinat canviar de feina. Potser aquells que havien après un ofici en el seu país d’origen. I a vegades l’or basta de veritat per tenir una existència modesta: una botiga, una granja, un taller. De moment, Nova Zelanda té cabuda per a tothom, Violet. No has de preocupar-te. Si el teu pare i el teu germà volen treballar…

La Violet va sospirar. Precisament en això tenia ella els seus dubtes.

A la tarda, després de passar unes hores de nervis recollint les pertinences del seu pare i el seu germà —tots dos estaven tan excitats davant la visió de la nova ciutat que van ser incapaços d’ajudar-la a buidar la cabina—, la Violet tornava a sentir-se animada. De seguida es va enamorar de Dunedin quan van abandonar el vaixell, dues hores després de la seva arribada. La ciutat era preciosa, no tenia res a veure amb un poblat de miners com Treherbert, però tampoc no era tan gran com Londres.

En primer lloc semblava més neta, tots els edificis i carrers brillaven sota la llum del sol com acabats de rentar, envoltats per l’aire increïblement diàfan d’aquell país. La Violet gairebé va tenir la sensació que podia assolir amb les mans els turons de darrere la ciutat, de tan pròxims com semblaven i de tan nítids que es veien els seus contorns. Els cims estaven coberts de neu, la primera neu de veritat que la Violet veia.

—Te n’atiparàs, si et quedes aquí —va riure la Heather—. A l’hivern neva a tot Otago, però per sort encara som a l’estiu.

Eren els primers dies de febrer. Per uns segons, la Violet es va sentir com si estigués en un conte, però de seguida va tornar a la realitat. El seu pare i els dos joves colpejaven amb els peus sobre el pont de desembarcament com si tinguessin la sensació que el terra seguia balancejant-se sota els seus peus. A la Violet li succeïa el mateix. Gairebé se sentia marejada.

—En un parell de dies et passarà —va somriure la Kathleen, que era especialment sensible pel que feia als marejos. Es va recolzar en el seu marit, que li va oferir el braç somrient.

—Estimada, avui també et portaré en braços quan travessem el llindar de la porta de casa! —va fer broma.

En Jim, en Fred i l’Eric miraven amb ulls ombrívols l’aire nítid. Al seu voltant regnava el caos. Un parell d’immigrants es van agenollar per agrair a Déu la feliç arribada, altres s’abraçaven als seus amics i familiars. La majoria carregaven amb el seu equipatge i intentaven mantenir sota control els seus excitats fills. Hi havia carros de lloguer i mossos d’equipatges al moll, alguns homes es dirigien als nouvinguts i els oferien hotels més o menys barats.

La Violet s’agafava a la seva bossa; la Rosie s’aferrava a la Violet.

—Què fareu ara? —va preguntar la Heather.

La joveneta semblava una mica indecisa. La Kathleen abraçava la seva amiga Claire, que havia arribat al port en un petit i bonic cotxe de repartiment, negre i amb «Lady’s Goldmine» escrit en lletres daurades. La Heather, evidentment, hauria corregut també cap a allà per preguntar per la Chloé, però no volia abandonar la Violet i la Rosie a un destí que s’anomenava Jim Paisley i que ja en aquell moment es dirigia cap al pub més proper.

—Veniu, nois, brindem per la feliç travessia! —va animar l’home al seu fill i a l’amic d’aquest.

La Violet el va estirar de la jaqueta.

—Papa, potser hauríem de preocupar-nos de buscar allotjament. Necessitem un llit per a aquesta nit.

En Jim va sacsejar el cap rient.

—De cap manera, tresor, després ens n’anirem a Greymouth. Per què hauríem de pagar un hotel aquí si demà trobarem feina. —En Jim es pensava que les poblacions mineres estaven allà al costat—. De moment, vosaltres dues quedeu-vos aquí, vigilant les maletes, que nosaltres tornarem de seguida. —El pare de les nenes va descarregar el seu brut sac de mariner, va aixecar la Rosie per asseure-la al damunt i va arrossegar els nois vociferant en direcció al pub—. Tremola, Nova Zelanda!

La Heather se’ls va mirar sense creure-s’ho; la Violet els esguardava amb resignació.

—Hi ha algun tren nocturn? —va preguntar la nena.

La Heather va fer que no amb el cap.

—No ho crec. Pel que jo sé, encara no hi ha trens que arribin a la Costa Oest. En qualsevol cas, primer heu d’anar a Christchurch a través de les Planes… Es un trajecte bastant llarg.

La Violet estava terroritzada davant un viatge que hauria d’organitzar el seu pare.

—No pot portar-nos amb vostè? —va preguntar abatuda.

La Heather va vacil·lar. A ella li hauria agradat, però els seus pares no col·laborarien, malgrat que la Kathleen acabava de llançar una mirada compassiva cap a les nenes. La Violet i la Rosie eren menors d’edat, un no podia limitar-se a arrabassar-les al seu pare. El fet que la Kathleen i en Peter es retiressin amb evident mala consciència, però amb determinació, demostrava que no hi podien fer res.

No obstant això, la Heather no volia deixar les nenes soles, així que va escriure l’adreça de Saint Peter a Caversham.

—Violet, si no hi ha més remei, veniu amb nosaltres i dormiu a l’església. El reverend sol acollir nouvinguts, molts vénen sense diners i sense la menor idea de què els espera aquí. Agafa-ho. —Va posar una lliura a la mà de l’adolescent—. Agafa això, però no ho donis al teu pare o passarà tota la nit aquí gastant-s’ho en beguda. Allà hi ha carros de lloguer. Si es torça tot…

La Heather es va acomiadar de les nenes amb un petó abans de girar-se cap als seus amics. La Kathleen i el reverend van saludar amb un gest amistós les dues nenes i el preciós cotxet va marxar.

La Violet es va sentir infinitament sola.