7

El viatge a la Costa Oest va ser un autèntic malson i, per acabar-ho d’adobar, en Jim Paisley va treure a la Violet gran part dels seus diners durant el recorregut amb tren. Ella n’havia agafat la meitat, però havia amagat la resta, subjecta amb un imperdible, a la camisa interior de la Rosie. Quan en Jim l’hi va demanar de males maneres, ella va acabar treien la seva part, però, malgrat les pitjors amenaces, va aconseguir no dir on havia amagat el que faltava dels diners. Fos com fos, en Jim es va mantenir sobri a Christchurch fins que va trobar un lloc barat on pernoctar. Potser no volia córrer el risc de tornar a perdre les nenes i l’equipatge.

—Poseu-vos còmodes, hem de veure com continuem el viatge —va explicar després de deixar les seves filles i l’equipatge en una habitació immunda. La Rosie tornava a mirar fixament davant seu com quan estava a bord del vaixell—. De seguida tornem…

La Violet no es va sorprendre quan va sentir girar la clau al pany de l’habitació de l’hostal. No havia aconseguit enganyar el seu pare, que sospitava que devia amagar més diners. Però la Violet no havia planejat fugir de moment. Potser, reunint tot el seu valor, podria haver-se escapat, però amb la Rosie això era impossible.

Quan el pare i el germà van tornar a la nit, ja no els quedaven, naturalment, gaires diners. Les expectatives de prosseguir el viatge eren escasses. A les tavernes els havien desenganyat davant la idea d’arribar a peu i sense diners a la Costa Oest.

—Proveu a veure si us hi porta algú —els havia aconsellat un granger de les Planes—. Jo, per exemple, viatjo fins a Darfiel i tinc lloc al carro. Però com podeu continuar des d’allà ja depèn de la sort que tingueu.

Però, l’endemà, quan en Jim i el seu seguici es van llevar, l’home ja havia marxat. No obstant això, van trobar un comerciant de fusta que es dirigia a Springfield, una localitat que hi havia a la muntanya, abans dels grans congostos.

—Us hi porto a canvi que m’ajudeu a descarregar —els va proposar.

El comerciant es va estranyar quan al costat d’en Jim Paisley i els joves va haver d’ajudar a pujar al carro obert dues nenes. No hi havia cap altre seient que el pescant, els passatgers havien d’acomodar-se amb la càrrega, i la Violet i la Rosie gairebé es van morir de fred malgrat les mantes de la Kathleen. En la infinita vastitud de les Planes de Canterbury no feia tant de fred, però plovia.

—Espereu a ser a les muntanyes —va advertir el cotxer durant un breu descans. Havia encès un foc per preparar te, i era evident que les nenes li feien pena—. En el fons és una bogeria, ara a l’hivern. Per què no us busqueu una feina qualsevol a les Planes i aneu a Westport a la primavera?

La Violet es preguntava quin tipus de feina hi hauria pels voltants. Fins al moment no havia vist cases ni pobles. Les Planures de Canterbury semblaven estar formades únicament de prats, interromputs de tant en tant per un bosquet o un llac, i hi havia més trossos de pedra disseminats com més s’acostaven a les muntanyes. La Violet no sabia si aquest paisatge la impressionava o l’atemoria. Era com a Gal·les: herba, ovelles, muntanyes i turons com a teló de fons. També Treherbert havia estat una gran pastura per a les ovelles abans de la introducció de la mineria. Però a Gal·les tot es podia abraçar amb la mirada, la majoria dels prats estaven tancats i cadascú sabia a qui pertanyien les terres. Allà, contràriament, no hi havia tanques ni bardisses. Només terra, terra i terra sobre la qual el vent empenyia la pluja i a la qual únicament semblaven posar límits les muntanyes que ara s’alçaven entre la boira.

—Jo mateix podria necessitar ajuda —va dir el comerciant, com si hagués escoltat la pregunta muda de la Violet—. Es construeix molt… al llarg del futur trajecte del tren. El meu negoci funciona bé, un parell de mans hàbils més serien ben rebudes per tots.

En Jim Paisley i els nois van murmurar alguna cosa incomprensible. La Violet va veure clarament que se’ls havia ficat al cap anar a les mines i que no canviarien d’opinió, sense mencionar que els miners estaven més ben pagats que els assistents en comerços o en la construcció. A més, quan el comerciant va veure en acció les «mans hàbils» d’en Jim, en Fred i l’Eric, de seguida va reconsiderar la seva oferta. Els tres estaven congelats i desganats, i, a sobre, el llogarret de Springfield no tenia ni un pub com Déu mana. Malgrat això, en Fred va comprar a la botiga d’articles d’ultramar una ampolla de whisky amb la qual tots tres es van escalfar mentre descarregaven el carro, encara que l’ampolla es va buidar abans que acabessin la feina. A això es va afegir un altre esdeveniment que «va obligar» els homes a interrompre aviat la seva desagradable tasca.

Un parell d’hores abans que el pesant carro de tir del comerciant de fusta, havia arribat un vehicle més lleuger amb miners que anaven camí de Greymouth. Un dels propietaris de mines d’aquest lloc, Josuah Biller, havia contractat els homes a Lyttelton. La Violet es va assabentar que Lyttelton era el port de Christchurch i que es trobava més a prop que Dunedin de les ciutats mineres. No obstant això, només uns pocs immigrants emprenien el fatigós camí pels Alps, atès que la majoria es buscaven feina a Christchurch o a les Planes. Els aventurers eren els únics a arribar fins a la Costa Oest. En Biller havia pensat a canviar aquesta situació i durant tot l’estiu oferia facilitats per fer el recorregut. A l’hivern, els cotxes circulaven menys i, en realitat, aquell cotxe ja estava ple, però el conductor era un home pragmàtic: la mina no podia perdre’s tres individus forts com en Jim, en Fred i l’Eric. I, a més, l’hivern gairebé havia passat.

—Que tots facin una mica de lloc! —va ordenar als queixosos homes del carro.

Amb un gest va indicar als Paisley que pugessin. A ells què els importava que el carro del comerciant de fusta estigués descarregat a mitges. Només la Violet es va sentir avergonyida. Va recórrer una vegada més a una educada reverència.

—Sisplau, disculpi el meu pare —va dir, i va furgar en el vestit de la seva germana petita—. Jo… jo puc oferir-li una mica de diners per al viatge.

L’home va fer un gest de rebuig.

—Bah, deixa-ho córrer, noia, guarda’t els diners. Els teus homes no guanyaran gaire, ni aquí ni a Greymouth. Només ho sento pel capatàs a qui li toquin. Però per a tu és una benedicció que et portin amb cotxe, ja ho veuràs. Sola amb aquells tres vividors, la petita s’hauria mort de fred. —Va assenyalar la Rosie—. De totes maneres, necessitareu provisions. No crec que en Biller doni també menjar als seus treballadors.

La Violet va mirar cap a la botiga. Havia de córrer al magatzem i comprar alguna cosa amb els diners que amb tant esforç havia ocultat, malgrat que en Jim i en Fred ja l’estaven cridant? Havia de demanar diners al seu pare i dir al cotxer que demorés una mica la partida? La Violet estava indecisa. En aquell moment va arribar l’esposa del comerciant i li va donar un paquetet.

—Agafa-ho, petita, acabo de fer pa. Us n’he tallat un parell de llesques per al trajecte.

La Rosie, que havia tornat a emmudir durant el viatge, va mirar la dona com si fos Santa Claus. Era evident que la nena estava morta de fam. També la Violet havia passat hores sense ficar res a l’estómac, excepte te, però no havia sentit gana a causa de la preocupació i els nervis.

La Violet va donar les gràcies amb timidesa. S avergonyia del seu pare i d’haver de començar en aquella terra com si fossin captaires. No obstant això, la seva herència hauria bastat sens dubte per començar de nou.

Es va encabir al costat de la Rosie dins el carro i de seguida va haver d’enfrontar-se a un altre ensurt. Deixant de banda una dona gran i d’aspecte afligit que hi havia a la part davantera, en aquell carruatge només hi viatjaven homes. La majoria d’ells eren joves que de seguida van començar a avaluar l’adolescent amb la mirada, just abans que comencessin a sentir-se les primeres frases obscenes. Per a la Violet va ser un simple aperitiu del que l’esperava a la Costa Oest.

«Allà no hi ha pràcticament dones», li havia advertit el reverend. «Però amb el temps canviarà. Gràcies a la feina a les mines, els treballadors van a buscar les seves famílies. Però l’excedent d’homes continua sent enorme. Així que tingues cura, sobretot a les nits. Queda’t a casa i no et deixis convèncer per anar a cap cita. Tinc experiència en els jaciments d’or. Envien un noi jove i simpàtic perquè s’emporti la noia al bosc i després se li tiren sis homes al damunt…».

La Violet i la Rosie van buidar mortes de gana el paquet de provisions que tan amablement els havia donat la dona de Springfield. La noia va pensar per uns instants a guardar alguna cosa, però després, sens dubte, hauria de repartir-ho amb els homes. Més li valia menjar-se el pa mentre tots tres estaven encara sota els efectes de l’ampolla de whisky. Així, doncs, les nenes van menjar al cotxe alhora que miraven el paisatge que lliscava a dreta i esquerra del carro i que es tornava cada vegada més estrany i bonic, encara que també més alarmant. El camí conduïa muntanya amunt, a través de fagedes cap a Arthur’s Pass, Al principi encara plovia, però a la part més alta ja nevava. La Rosie mirava fascinada els arbres, que semblaven empolsinats de sucre, i les llacunes i els rierols, parcialment congelats, al costat dels quals passaven. La carretera va anar empitjorant. Una vegada i una altra, els passatgers havien de baixar perquè el camí estava gelat o perquè el pendent era tan pronunciat que els cavalls no podien tirar el carro carregat.

—Demà encara serà pitjor —va vaticinar el conductor.

Fins a aquell moment, els passatgers encara no es veien desmoralitzats. Al cap i a la fi eren homes joves i forts, i en Jim Paisley no era l’únic que s’havia proveït de whisky a Springfield. No obstant això, la nit del primer dia, la Violet ja estava bastant cansada, sobretot perquè en els pitjors trams del camí havia hagut de portar la Rosie a coll. Cap dels viatgers no estava preparat per a un temps tan dolent. La Kathleen havia regalat a la Violet un bon abric, però el vestuari de l’empresària de Dunedin no incloïa, naturalment, cap indumentària adequada per desplaçar-se per les muntanyes. El calçat de l’adolescent no bastava per protegir-la de la neu. Les sabatetes de la Rosie s’havien amarat d’aigua en un instant i la petita plorava mentre els peus se li anaven refredant cada vegada més.

La Violet va sospirar quan van arribar al final de l’etapa d’aquell dia i es van instal·lar en una primitiva cabanya de fusta protegida pel bosc. El conductor no va informar sobre si havia estat construïda per als viatgers o si pertanyia als criadors d’ovelles que pujaven els seus ramats a la muntanya a l’estiu, però es veia que aquella caseta no estava equipada per allotjar-hi tantes persones. A penes hi havia lloc per als vint-i-set nous miners de Greymouth i, per descomptat, no per a les tres dones que els acompanyaven. El marit de la dona gran va insistir, malgrat tot, a instal·lar la seva esposa a prop del foc. A la família també hi havia dos fills forts que van donar suport al seu pare. Ningú no es va atrevir a contradir-los. La tímida pregunta de la Violet, contràriament, es va topar amb respostes com «Tu posa’t entre el meu amic i jo, i ja veuràs com et mantenim ben calentona» o «Ni t’imagines com escalfa el meu foc, bonica!».

Al final, va marxar amb la Rosie a l’estable, on també es van acomodar el conductor i els seus cavalls. La Violet ja es disposava a anar-se’n, pensant que un home sol podia ser més perillós que tot un grup, però el tipus, parc en paraules i de mitjana edat, va assenyalar cordialment un racó recobert de palla a l’altre costat de la petita foguera que havia encès.

—Poseu-vos allà tranquil·les, no us faré res —va dir serè—. Tinc la meva xicota a Greymouth.

Agraïda, la Violet va embolcallar la Rosie amb les mantes i també es va tapar ella. Quan l’home li va atansar un cassó de cafè, es va encoratjar.

—Diuen… diuen que no hi ha gaires noies a Greymouth —va comentar amb timidesa.

L’home va assentir.

—Per això prefereixo ser fidel a la Molly —va respondre lacònic.

La Violet va fer un glop al cafè i es va adonar espantada que hi havia afegit whisky.

—Escalfa —va observar el conductor—. Però no tinguis por, jo no m’emborratxo. He de vigilar el foc, aquí a l’estable és perillós. L’únic que vull és no congelar-me ni morir-me per culpa de la pudor… —va assenyalar amb un somriure l’habitació principal de la cabanya.

La Violet va somriure. La suor de tanta gent a la petita cabanya també li havia tret a ella la respiració.

—Com és Greymouth? —va preguntar vacil·lant.

El conductor va arronsar les espatlles.

—Doncs una ciutat —va dir concisament—. Tres mines, un pub, molta brutícia.

No semblava gaire estimulant. Però la Violet tampoc no havia esperat una altra cosa. Estesa al costat de la Rosie, per fi es va adormir. El conductor havia dit la veritat en tots els aspectes: el licor escalfava i l’home no se li va acostar en tota la nit.

Al matí, ben d’hora, la va despertar, malgrat els cossos calents dels cavalls, un fred gèlid a l’estable. El conductor havia deixat que el foc s’apagués per poder dormir sense preocupar-se’n. La Violet va intentar tornar a encendre’l, però no se’n va sortir.

Al final, el cotxer es va despertar i la va ajudar. La Rosie també es va despertar i es va posar a plorar de tant fred que tenia.

—És millor així —va observar el conductor—. Abans de congelar-se, un s’adorm.

Alarmada, la Violet va decidir mantenir en endavant la seva germana desperta passés el que passés. També va obligar la nena a beure el cafè amarg que el conductor va preparar. L’home va remenar dins les seves bosses per buscar-hi llet i sucre.

—Jo ho prefereixo sol —va dir—. Però per a la petita…

La Violet va afegir tot el sucre que va poder al seu cafè, atès que havia sentit a dir que ajudava a conservar l’escalfor del cos.

Mentrestant, també els viatgers van començar a moure’s a l’habitació contigua. Al cap de poca estona ja estaven armant sarau a causa del cafè, el te, el pa o el whisky.

La Violet mirava amb temor cap a la porta d’unió, i la Rosie gairebé amb pànic. Pel que es desprenia de les seves mirades, el conductor va deduir que preferien no ficar-se allà i demanar l’esmorzar, així que va decidir repartir el seu pa i formatge amb les nenes.

—En tinc de sobres —va dir tranquil·lament, quan la Violet li va donar les gràcies per enèsima vegada—. I ara vindreu totes dues amb mi al pescant. Ets molt bonica i allà almenys no hi haurà ningú que es fiqui amb tu.

La Violet es va enrojolar. Així que el conductor també s’havia fixat en ella.

Malgrat els privilegis acabats d’adquirir, el segon dia de viatge va ser un infern. Al principi va anar prou bé. Des del pescant i a l’abric de les mantes, la terra dels estreps dels Alps, on les fagedes anaven deixant lloc lentament a roques i munts de còdols coberts de neu, es veia gairebé d’una bellesa irreal. La Rosie també va gaudir veient els ocells de color verd grisenc amb els becs corbats, que, insolents, es bressolaven en les branques dels arbres i semblaven deixar anar improperis als viatgers. De tant en tant, un parell es posaven al camí o als arreus dels cavalls, i el conductor els espantava quan pretenien picotejar el llom dels animals.

La Violet no podia creure el que veien els seus ulls.

—Semblen, semblen… papagais? —va dir, entre l’afirmació i la pregunta. Fins a aquell dia només una vegada havia vist papagais quan un parell de firaires esparracats es van extraviar a Treherbert amb un espectacle d’animals.

El conductor va somriure amb aire divertit.

—Keas —va dir—. Uns animals força pocavergonyes. Vigila!

Va treure una bossa de sota el seient i va ficar-hi un tros de pa. Després la va lligar al suport de la fusta. La Violet i la Rosie van contemplar fascinades i després divertides com de seguida s’hi van posar dos ocells a sobre i van començar a manipular la bossa amb els seus becs de lloro. Però no es van limitar a picotejar, sinó que se’ls veia treballar esforçadament amb el mecanisme de tancament. Finalment, un d’ells va passar el cordó per sobre del botó que tancava la bossa, la va obrir i va atrapar el pa. Immediatament els dos keas van començar a barallar-se pel rosegó de pa. En fer-ho, van caure del pescant, van haver d’emprendre el vol i van perdre així el botí. A continuació es van sentir els seus crits, com si es donessin mútuament les culpes pel desastre.

La Rosie va riure feliç.

—Però els papagais no viuen normalment en llocs càlids? —va preguntar la Violet.

El conductor va arronsar les espatlles.

—A Nova Zelanda no hi ha res normal —va afirmar succint.

Cap a migdia el tir lluitava contra el camí, cada vegada més escarpat, per pujar la seva càrrega pesant. Els viatgers van haver de tornar a baixar del carro, i, en aquesta ocasió, a la falta de comoditat, s’hi va afegir el perill de relliscar i caure en un dels precipicis que s’obrien a esquerra o dreta de la ruta. De tant en tant avançaven per uns ponts fràgils que penjaven sobre profunds abismes. La Rosie plorava i no volia mirar cap avall. La Violet també preferia no fer-ho, per això no podia portar la petita en braços… I al seu pare no s’atrevia ni a demanar-l’hi. En Jim ja tornava a trontollar sospitosament, les provisions de whisky dels miners semblaven no acabar-se mai.

—Són tots miners d’Anglaterra? —va preguntar la Violet al conductor, quan el camí va tornar a ser més o menys accessible i van poder pujar de nou al carro—. Em refereixo a si vénen tots de ciutats mineres.

El conductor, que mentrestant s’havia presentat com a Bob, va fer una ganyota i va tornar a arronsar les espatlles. Solia respondre amb aquest gest la meitat de totes les preguntes.

—Això és el que diuen —va contestar—. No sé si és veritat. La meva tasca és contractar homes forts. Si pot ser, amb experiència. Però, si no la tenen, ja l’adquiriran a la mina d’en Biller. L’important és que no es caguin de por per estar sota terra. Quan un taca els pantalons abans d’entrar-hi, és que no serveix per a això. Sempre busco els que tenen aspecte de no atemorir-se davant de res. I, pel que sembla, l’encerto sovint, atès que ja fa un any que faig aquesta feina.

Des d’aquest punt de vista, en Jim i en Fred Paisley satisfeien del tot aquelles exigències. I era possible que també l’Eric Fence no tingués prou fantasia per tenir por. En aquells moments, en qualsevol cas, tots tres es vanagloriaven de les seves vivències a les galeries subterrànies i així es guanyaven l’amistat i l’admiració dels novells. Els altres miners, entre ells l’home que viatjava amb la seva abatuda esposa i els seus fills, es limitaven a alçar la vista al cel.

El dia va transcórrer amb una parsimònia torturadora. La Violet passava d’un fred de mort dalt del carro a amarar-se de suor mentre caminava per la neu quilòmetres i quilòmetres. En Bob permetia que la Rosie es quedés al carro mentre els altres passatgers baixaven. Al cap i a la fi, la petita no pesava gaire. Cap al migdia, la nena es va adormir, cosa que va omplir de por la Violet. Al final van descansar dalt de tot d’una muntanya que hauria ofert un panorama encisador dels cims de l’entorn si no hagués estat per la rabiosa tempesta de neu que els fuetejava.

—A l’estiu és millor —va observar en Bob.

Espantada, la Violet va caure en un letargia. A aquelles altures tot li era igual. Espantava els keas que volien agafar-li el pa que ella devorava amb avidesa. Tampoc no oposava la menor resistència a afegir whisky al cafè i, amb mala consciència, obligava també la seva germana a beure’n.

—Arthur’s Pass —va assenyalar en Bob, dirigint el tir cap a una filera de ponts i camins angostos que semblaven especialment perillosos i que majoritàriament queien a plom a dreta i esquerra.

—Ara baixarem? Ja hem passat el pitjor? —va preguntar la Violet, esperançada.

En Bob va tornar a arronsar-se d’espatlles.

—Segons com es miri —va respondre.

De fet, el descens no va demostrar ser precisament senzill. Els passatgers havien de baixar amb freqüència, aquesta vegada perquè el carro no llisqués i els cavalls no ensopeguessin. Caminar per la neu muntanya avall resultava gairebé tan difícil com durant l’ascensió. A canvi, al final del dia, els esperava un hostal de veritat. A Jacksons, un diminut poble de muntanya, els viatgers podien llogar una habitació o dormir en un allotjament comú. Per a en Jim i el seu grup els diners només arribaven per prendre una cervesa abans d’anar a dormir. Així, doncs, es van ficar a l’estable. El propietari de l’hotel ho va permetre rondinant, i només perquè en Bob li va assegurar que vigilaria l’únic foc que encendrien.

—Tampoc no és una bona propaganda que els homes s’emborratxin primer al seu local i que després es morin de fred a fora —va indicar el conductor.

De seguida va tornar a emparar la Violet i la Rosie, que van dormir profundament embolcallades amb les mantes de la Kathleen i les del cavall. Quan es van despertar, plovia.

Plovia mentre esmorzaven i quan van enganxar els cavalls, i plovia quan van reprendre el viatge muntanya avall.

—Aquí plou constantment —va dir en Bob, quan després de diverses hores la Violet li va preguntar amb inquietud quan amainaria—. Com a Greymouth.

En el seu interior la nena va substituir la paraula «constantment» per «freqüentment», però en el transcurs del dia va arribar a preguntar-se si en Bob no tindria raó i mai més no tornaria a veure el món amb claredat, sinó sempre a través d’una cortina d’aigua. De nou el paisatge era agrest, travessaven boscos espessos i passaven pel costat de llacunes i barrancs. A la tarda, totes les mantes i els vestits estaven humits i la Violet sospirava per un lloc a recer de la pluja, encara que fos fred com l’estable de la muntanya. Però no li concedirien tan aviat aquest desig. Van arribar a Greymouth quan ja fosquejava.

La jove s’havia esperat trobar un lloc com Treherbert, trist, avorrit, però, malgrat tot, una autèntica ciutat, amb carrers, cases de pedra i una estació.

Greymouth, contràriament, a primera vista feia la impressió de ser un poblet costaner. Llevat pel fet que la pluja ho tenyia tot de gris, la localitat estava en un lloc preciós, entre el mar i un riu la desembocadura del qual, com va esbrinar més tard, havia donat el nom a la ciutat. La Violet no havia sentit a parlar d’emplaçaments miners a la vora del mar, però, com en Bob ja li havia advertit, Nova Zelanda semblava, en efecte, ser diferent de la resta del món. Per començar, en aquest lloc tot estava encara en construcció i al carrer principal hi havia només unes quantes cases, una de les quals, com era d’esperar, albergava el pub. Pel que semblava, encara no hi havia hotels.

—Però se n’està construint algun —va observar en Bob—. A la costa… aquells sí que seran bonics, encara que massa cars per a tu, petita.

La Violet va gemegar. Si la mina d’en Biller no els facilitava una caseta aquell dia mateix, veia negre poder passar la nit a recer de la pluja i el fred. En Bob se la va quedar mirant sorprès quan ella l’hi va plantejar.

—Quina caseta? —va preguntar—. Cases per a miners? És la primera vegada que sento a parlar d’això.

La Violet el va mirar.

—Però, on viurem? —va preguntar—. Si… si no hi ha hotels, ni tampoc cases i…

—Els miners es construeixen ells mateixos alguna cosa —va respondre en Bob, i la nena no va trigar a veure a què es referia.

En Bob tenia ordres de portar la seva càrrega humana a la mina d’en Biller de seguida, no fos cas que la mina estatal, que sens dubte oferia millors mesures de seguretat però pagava pitjor, contractés els homes; o que ho fes en Marvin Lambert, que acabava d’obrir la segona mina privada al costat de la d’en Biller. En Marvin Lambert no reclutava els seus empleats al vaixell, però s’enduia els millors treballadors d’en Biller un cop havien demostrat la seva eficàcia a la mina.

En Biller estava tan preocupat per aquest assumpte que els homes firmaven de seguida un contracte. I el camí conduïa directament cap a la mina a través dels habitatges dels treballadors. La Violet es va quedar horroritzada. Les cases que envoltaven la mina oferien exactament el mateix aspecte que s’imaginava que tindrien unes cabanyes construïdes per homes com en Jim i en Fred. Allà ningú no pensava en projectes d’urbanització, carrers o canalitzacions. Cadascú construïa la seva cabanya on li venia de gust i amb els materials que tenia a disposició. Hi havia cases de fusta, però la majoria dels allotjaments eren més aviat coberts aixecats amb restes de fusta o taulons que el constructor havia manllevat de la mina. Alguns s’acontentaven de dormir sota unes lones amarades d’oli. No hi havia, amb tota certesa, ni una sola casa amb més d’una habitació i, malgrat la pluja, cremaven a l’exterior uns focs per cuinar. Així, doncs, a dins no hi havia llars de foc ni molt menys estufes. L’atmosfera era sufocant, feia olor de fum i excrements; per tant, era de suposar que tampoc no hi havia vàters decents, ni privats ni públics.

A la Violet se li van omplir els ulls de llàgrimes. De ben segur, devia ser horrible viure en aquelles cabanyes, però encara era més horrorós no tenir cap refugi. Aquell seria el seu futur immediat. No tenia el més petit dubte que el seu pare, en Fred i l’Eric no construirien cap cabanya aquella nit. Tots tres es ficarien al pub i trobarien per allà un lloc on dormir, oblidats d’ella i de la Rosie. Al capdavall, ja havia passat una vegada.

Es va quedar asseguda dalt del carro com en trànsit, mentre en Bob conduïa els seus passatgers masculins a un despatx acabat de construir al costat de les instal·lacions de transport. La mina era com les de Treherbert: edificis senzills, una torre, magatzems, tot això rere una cortina de pluja. La Violet va tombar el cap en direcció a la dona, l’únic ésser femení exceptuant la Rosie, amb l’esperança que ella, sent gran, potser tingués una solució, almenys per a aquella nit. Però la dona, fins llavors d’aparença impertorbable, s’havia ensorrat totalment en veure les cases i plorava a llàgrima viva. La Violet va fer mitja volta.

Mentrestant van arribar els homes del despatx, tots de més bon humor i amb un petit avançament a la mà. L’endemà encara no haurien de treballar, van dir en Fred i en Jim, contents.

—Ens construirem una casa! —va anunciar el pare de la Violet, donant-se-les d’important, quan la nena li va preguntar on viurien—. La mina posa fusta a disposició, aquest Biller és generosíssim. Anem a fer una copa a la seva salut, nois!

La Violet no trobava cap raó per brindar pel propietari de la mina, encara que els treballadors no haguessin de robar la fusta per a les seves cabanyes: eren miners, no obrers de la construcció. En qualsevol cas, la Violet tremolava davant la «casa» que en Jim pogués construir i, pel que semblava, la dona gran que anava darrere seu confiava tan poc en la seva pròpia família com la noia.

—Voleu anar al pub? —va preguntar en Bob, parc en paraules com sempre i mirant amb aire compassiu la Violet i la Rosie.

Els homes van respondre a crits afirmativament. La Violet es va sorprendre que no se li omplissin els ulls de llàgrimes quan el carro va lliscar de nou entre les miserables cabanyes dels miners. Però no podia plorar.

La Violet només sentia ràbia, una ràbia salvatge i impotent.