2

La Violet Fence era una bona mare.

Donava el pit al seu fill, que portava el nom del pare de l’Eric, Joseph, encara que detestava que el nen mamés. En aquells moments sempre recordava que l’Eric l’havia violada i que com a conseqüència d’aquella agressió havia nascut en Joe, i com que no es relaxava, li feia molt de mal. Però la Violet aguantava. Posava els bolquers al nen, el bressolava i li cantava. Complia amb el necessari, però no sentia ni la menor guspira d’alegria fent-ho. A més, estava desconsoladament sola, dia rere dia sola amb l’insaciable bebè i la silenciosa Rosie, que sempre penjava de la seva faldilla com un segon bebè. A vegades la nena plorava, però mai no emetia cap so. Si volia alguna cosa, ho assenyalava, però en general no demanava res.

La Rosie menjava quan li posaven un plat al davant, s’arraulia sota les mantes quan la posaven al llit, però no feia res sola. La Violet pensava a vegades que havia perdut el seny i que ella mateixa estava en el millor camí per perdre’l. Se sentia envaïda d’una tristesa paralitzadora i cada dia necessitava tota la seva energia per llevar-se i ser una bona mare.

A més, no podia parlar amb ningú. Amb l’Eric només parlava de les coses imprescindibles i totes les dones amb les quals es trobava no deixaven de lloar com de net que anava en Joe i com de bé que creixia. L’únic que la va salvar en aquella època va ser l’enciclopèdia d’en Caleb Biller. Se la va llegir de cap a peus, en cara que no sempre entenia les explicacions. A vegades la llegia en veu alta i la Rosie semblava escoltar amb atenció, encara que a la nena segurament tant li feia el que s’entenia per aritmètica o el que era un autodidacte. També a en Joe semblava tranquil·litzar-lo la seva veu i la mateixa Violet preferia empassar-se un coneixement inservible que cantar cançons infantils.

Contràriament, cada vegada escrivia menys cartes, el nen semblava allunyar-la dels seus amics. No comprenia per què estaven tots tan entusiasmats ni volia respondre més preguntes sobre l’altura, el pes i el color del cabell d’en Joe. Quin interès tenia la Kathleen Burton a saber si en Joe era castany o ros? No obstant això, l’entusiasme de la Kathleen i els desitjós de felicitat del reverend semblaven sincers. Fins i tot la Heather semblava alegrar-se per la Violet i sempre li enviava regalets per al nen. La jove va arribar a la conclusió que alguna cosa fallava en ella, de manera que es va ocupar encara amb més afany d’en Joe.

L’únic que no es va deixar impressionar pel naixement d’en Joe va ser en Caleb Biller. No preguntava pel bebè, sinó que descrivia amb vivesa la vida quotidiana de l’internat. Pel que semblava, li agradava ser allà, encara que les assignatures d’esport seguissin sense ser del seu grat. A canvi, brillava en llatí i grec, i fins i tot havia fet amistats entre els alumnes més grans. Per això no enviava gaires cartes a la Violet, que li perdonava que cada vegada sentís menys interès per la vida d’ella. Però què hauria pogut explicar-li ella d’emocionant? Que com més emmudia la Rosie més cridava en Joe? Que l’Eric seguia gastant-se la paga en les apostes i que per això la Violet havia de donar mamar com més temps millor, perquè no podia comprar llet per al bebè?

La Violet s’atrinxerava en la seva enciclopèdia i al final fins i tot va arribar a entendre la paraula «paradoxa». Mentre que, d’una banda, es pensava que estava perdent el cap, de l’altra, cada dia que passava augmentava la seva formació i els seus coneixements de les coses.

L’Eric se sentia orgullós del seu fill, però no es preocupava gens per ell. Aquesta actitud no sorprenia la Violet: tots els miners deixaven l’educació dels seus fills exclusivament en mans de les seves dones. Malgrat això, els pares de família com el senyor O’Brien s’esforçaven almenys per alimentar la seva descendència i donar-los les condicions necessàries per tenir on allotjar-se. L’Eric, en canvi, seguia fent el mínim. La seva vida girava al voltant del pub i les apostes a les curses de cavalls.

La Violet ja tremolava en pensar en la nit que volgués tornar a fer l’acte amb ella. Per una part li resultava gairebé inimaginable, encara sentia tot el cos adolorit i sempre estava esgotada. Però la senyora O’Brien i la senyora Travers havien advertit prudentment que a una dona casada se li permetia com a molt un repòs de sis setmanes. I, de fet, quan gairebé no havia passat ni un mes, l’Eric ja havia tornat a ficar-se al llit de la Violet.

La jove estava preparada, havia fet plans i conversat amb la Clarisse sobre si l’aturaria el fet que el nen dormís amb ella.

—Si el bebè crida, potser se n’anirà —va argumentar.

Però la Clarisse va moure negativament el cap.

—O li pegarà fins que calli. Quan aquests paios estan calents no hi ha res que els aturi. I és probable que a alguns fins i tot els resulti estimulant que el bebè estigui mamant.

La Violet es va estremir només d’imaginar-s’ho, però no ho considerava improbable. Abans l’Eric ja li havia xarrupat els pits. Si ho feia ara…, si es prenia la seva llet…, ella es moriria de fàstic!

Últimament havia decidit quedar-se quieta quan l’Eric arribés i aixecar-se la camisa de dormir, però no permetre-li, dins del possible, res més. Si no estava totalment borratxo veuria que encara necessitava una mica de cura i que els seus pits eren, abans que res, per al bebè.

No obstant això, quan va succeir de veritat, la Violet va perdre el domini de si mateixa. No aconseguia parlar ni argumentar res de forma raonable. Quan l’Eric se li va acostar, el terror la va deixar petrificada, i, quan la va agafar, es va posar a cridar. El so que es desprenia del seu pit no tenia res a veure amb un crit de dolor o d’ajuda. La Violet xisclava sotmesa pel pànic. L’Eric es va separar d’ella quan els seus sobresaltats veïns van obrir la porta amb violència. Els dos treballadors esperaven, com a mínim, trobar-se amb un assassí brandant una destral, però es van quedar astorats, summament incòmodes, davant d’un Eric nu i de la seva dona, que s’encongia en un extrem del llit cridant, amb les mans entrellaçades davant del cos i totalment fora de si.

En un altre llit s’arraulia la Rosie, en idèntica posició, estrenyent el bebè contra el seu cos com si fos un ninot. En Joe, al seu torn, reaccionava davant d’aquest tracte bramant.

—Això… nosaltres… val més… bé… ens n’anem… —va murmurar amb la vista baixa el més gran dels dos homes—. Ho… ho sento.

Quan els veïns van haver abandonat la cabanya, l’Eric va colpejar la Violet fins que ella va callar.

—I tu tanca la boca! —va etzibar després a la Rosie.

La nena es va cabdellar com una cria petita sota la manta, intentant que el bebè mantingués la boca tancada. Encara que la Rosie no era hàbil, per sort l’Eric va satisfer el seu desig amb la seva dona abans que el seu fill s’ofegués. L’endemà, la Violet va aconseguir romandre callada, encara que li tremolava tot el cos. Tres mesos més tard tornava a estar embarassada.

Unes vuit setmanes abans del naixement del segon fill, tres cavalls van causar sensació a les planes de Canterbury. Un d’ells era Spirit, un petit semental pura sang de color negre que no galopava gaire ràpid, però mostrava un talent especial en les carreres. L’Spirit ja havia guanyat amb freqüència en les competicions i era el principal favorit en les curses del diumenge de Pasqua. Per una altra part, alguns jugadors havien apostat també pel Danny Boy, el fort cob d’un lleter de Christchurch. El propietari del Danny l’inscrivia de tant en tant a les carreres, però el seu lloc sempre depenia d’en quina forma es trobés aquell dia l’animal. Si el Danny estava desganat, trobava massa pesant el genet o estava esgotat després de passar la setmana treballant, era l’últim a travessar la meta. Si s’esforçava, era capaç de ser el guanyador indiscutible.

Ningú, tret de l’Eric Fence, apostava per la Lucille, una bonica euga blanca que pertanyia a un ramader de les Planes. La Lucille no havia participat mai en una cursa de cavalls, ningú no en sabia res i en la seva aposta personal l’Eric la va col·locar, només per motius sentimentals, en el lloc número dos d’entrada a la meta. Ja estava borratxo quan al Wild Rover van repartir les paperetes per apostar i, nostàlgic, va recordar una puta anomenada Lucille, pels favors de la qual ell havia deixat de menjar a Treherbert. La Lucille havia estat la seva primera dona i mai no havia fet melindros ni s’havia estès tremolosa i tensa sota el seu pes com la Violet. Al contrari, la Lucille l’elogiava i l’animava. Ell l’havia muntada com… com…

L’Eric va reflexionar seriosament si no hauria de posar en primer lloc l’homònima equina de la dona, però havia sentit a dir que el propietari del Danny Boy volia prendre’s més seriosament la cursa i que un professional muntés el cavall. El tranquil castrat tenia sens dubte potencial. L’Eric el veia capaç de guanyar. Encara quedava el tercer lloc per al favorit, l’ Spirit. En Paddy Holloway, l’amo del Wild Rover, es va colpejar el front quan va veure l’aposta de l’Eric.

—A aquest pas no criaràs cavalls a les Planes —se’n va burlar.

L’Eric solia parlar de tant en tant al pub sobre els seus somnis: guanyar una bona suma de diners i després criar cavalls a Canterbury.

—Val més que compris llet per als teus fills —el va punxar en Lloyd Travers, l’enterramorts.

La seva dona li havia parlat malament de l’Eric Fence. La Violet no havia pogut entregar-li el pagament total per la seva ajuda durant el primer part i li abonava a terminis unes quantitats diminutes que la senyora Travers sovint no acceptava. Al cap i a la fi, ella mateixa veia la gana que passaven la Violet i la Rosie, i ara, a sobre, era imminent el segon part. Quan això s’esdevingués, la Violet no havia de quedar-se una altra vegada sola. La senyora Travers i la senyor a O’Brien s’havien ofert a mudar-se a casa seva quan s’acostés el moment. La Violet ignorava si l’Eric permetria que ho fessin i ella es preguntava, al seu torn, si podia prendre’s la llicència de deixar la Rosie i en Joe a cura de les amables dones. És clar que era impensable deixar els nens sols amb l’Eric. I la Clarisse, l’ajuda de la qual seria sens dubte mal vista, però que almenys vivia molt a prop, estava ocupada. Per fi havia reunit diners suficient per comprar l’anhelat solar per al seu «hotel». Tal com havia somiat, al centre de la ciutat. En l’actualitat estava immersa en els plànols i les negociacions amb constructors i fusters, les esposes dels quals controlaven aïrades que ella no els pagués en espècies.

—Ja m’ocupo dels meus fills! —va reaccionar l’Eric, enfadat, davant del comentari d’en Travers, alhora que el fulminava amb la mirada.

Borratxo com estava i rabiós perquè s’havien burlat d’ell, ja tenia ganes de baralla. Però altres jugadors van atraure la seva atenció cap a una conversa entre experts en cavalls i així es va oblidar d’en Travers.

—Un gandul! —va ser el qualificatiu que va posar a l’Eric l’empresari de les pompes fúnebres en parlar amb la seva dona—. La seva dona estaria més bé sense ell. —Va passejar la mirada per la seva col·lecció de taüts com si estigués prenent mesures d’un per a l’Eric—. Per què haurà elegit aquest tipus una noia tan guapa…

Però va arribar el diumenge de Pasqua i la bellesa i el màgic poder de seducció d’un altre ésser femení ho va canviar tot, si bé la dama en qüestió era un exemplar equí. La Lucille, la bonica euga blanca de les Planes, estava en zel, com va quedar patent quan el seu propietari, en Robby Anders, la va conduir a la línia de sortida. Al ramader tant li feia, tampoc ningú no l’hi preguntava quan pujaven el bestiar a la muntanya, i això no impediria al cavall trotar. La Lucille també es mostrava tranquil·la, a diferència del cavall castrat Danny Boy i el semental Spirit, que de seguida van percebre el pertorbador olor.

Al principi de la competició no va sorgir cap problema, al contrari: com que la Lucille va sortir a una velocitat enorme i els mascles enamorats la seguien, la competició es va accelerar i es va tornar més emocionant. Més tard es va dir que havia estat la cursa de cavalls més veloç que s’havia fet a Brown’s Pàdoc, Woolston. No va trigar a concretar-se també que el grup que anava primer, format pels dos favorits i l’euga desconeguda, romandria inalterable. A la segona part de la carrera, la Lucille, el Danny i l’Spirit van deixar enrere, i sense esperances de recuperació, la resta del grup. Van trotar en una formació inalterable quatre quilòmetres: la Lucille al davant i el castrat i el semental un a la vora de l’altre rere el seductor olor de l’euga.

A la recta final, no obstant això, tots van intentar accelerar, de manera que aviat es va comprovar que la Lucille havia esgotat les seves reserves. El Danny i l’Spirit podrien haver-la avançat sense problemes, però el joquei d’aquest últim no havia previst com es comportaria el semental. El jove no era més que un genet mediocre, l’ajudant d’un tractant de bestiar que havia comprat el cavall negre com un mal competidor en les curses al galop, però que havia descobert per casualitat el seu potencial com a cavall de curses al trot. El comerciant solia entrenar el semental davant del carro; només a la cursa hi intervenia el mosso de quadres, a qui, naturalment, el violent tust del trot no trigava a deixar esgotat. Després de gairebé cinc quilòmetres a cavall de l’Spirit, el noi ja no tenia energia per forçar el desganat semental que avancés l’euga. Per molt que cridava i agitava el fuet, el cavall negre no se separava de la cua de la Lucille malgrat que encara tenia forces suficients per dirigir suggerents renills a l’euga.

El lleter, a cavall del Danny Boy, controlava millor la seva muntura. Malgrat els rumors que havien corregut, també en aquella ocasió es va negar a contractar un joquei i ell mateix, sense ser un excel·lent genet, va muntar el cob. En realitat s’anava més còmode sobre el Danny que sobre el pura sang Spirit i, a més, genet i cavall ja feia temps que col·laboraven plegats. En Howdy Miller sabia com estimular el Danny. Una mica reticent al principi, però dòcil, el castrat es va posar a l’altura de la seva idolatrada euga. Després va avançar el morro i va travessar la línia de meta al costat d’ella.

Un silenci carregat d’estupefacció esperava els genets a la meta. Els espectadors estaven massa sorpresos per aplaudir. Danny Boy, Lucille i Spirit, una sèrie amb la qual ningú no havia comptat.

Excepte aquell «especialista» en cavalls de Greymouth, a la Costa Oest…