3

La planejada línia de Midland, el tram entre Christchurch i la Costa Oest, transcorria per un paisatge natural de bellesa aclaparadora. Els Alps meridionals formaven un grandiós escenari i els boscos i llacs que desfilaven al costat de les futures vies sota la llum del sol, semblaven un món imaginari. El recorregut, no obstant això, representava també un enorme desafiament per a arquitectes i obrers. En Colin, almenys, gairebé va emmudir quan va veure els precipicis que havien de salvar uns fràgils ponts, els pendents en què s’havien d’encaixar les vies i els torrents per sobre dels quals s’havia de passar per col·locar els rails o que s’havia d’envoltar.

—Això durarà anys! —va exclamar sorprès, quan juntament amb altres dos armed constables es va presentar davant del director del tram que estava en construcció.

En Julian Redcliff, un jove fort que vestia una roba tan malmesa que donava mostres de la seva bona disposició per treballar de bracet amb els empleats de la construcció quan era necessari, els va saludar amablement. Devia haver sentit l’observació d en Colin, atès que li va picar l’ullet, complagut.

—Sens dubte! —va respondre com si en Colin s’hagués dirigit obertament a ell—. Això és el que tenen les meravelles de la tècnica, que no es fan en un tancar i obrir d’ulls. La línia de Midland és un repte! Però estic convençut que d’aquí a uns quants segles tothom seguirà admirant el que ara estem fent.

Tots nosaltres podem estar orgullosos de participar-hi! —El mateix Redcliff resplendia d’orgull i ganes d’activitat—. Així, doncs, senyors meus, anem a la conquista d’Arthur’s Pass! Algú té experiència com a obrer de la construcció?

—Com? —En Colin estava atònit.

L’home massís i de cabells castanys li va tornar de mala gana la mirada. Per a això havia d’aixecar la vista, però no semblava disgustar-li.

—Com a obrer de la construcció, jove, o com a buscador d’or… Ens alegra que els nois de l’Armed Constabulary hagin manejat alguna vegada una pala. És un element una mica aliè a la seva professió… però val més això que dedicar-se a matar maoris. —En Julian Redcliff almenys semblava estar convençut d’això.

En Colin ho veia d’una altra manera.

—Senyor… mmm… Redcliff, ens han dit que ocuparíem uns càrrecs directius, nosaltres…

En Redcliff va dibuixar un ampli somriure a la seva cara colrada pel sol i el vent.

—Està bé, si sap vostè construir ponts i obrir túnels amb explosius, senyor Coltrane, no seré jo qui l’hi impedeixi.

—Sergent Coltrane —el va corregir amb sequedat en Colin.

En Redcliff va posar els ulls en blanc.

—Està bé, sergent —va dir, fent servir un to irònic—. Ensenyi’m un parell de plànols de la construcció útils i serà el meu home! De seguida li adjudicaré una quadrilla per al següent tram. En cas que només hagi vist el ferro en forma de bala i que la seva experiència amb els explosius es limiti a disparar un fusell, és millor que agafi la pala en qüestió i es dediqui a l’essencial.

—Jo suposava que supervisaríem els treballadors. —En Colin no llançava la tovallola.

L’encarregat va sospirar i va assenyalar una quadrilla d’obrers que, a una petita distància, estaven ocupats aplanant el llit d’una via. Abans havien picat amb esforç la roca i els homes més forts encara colpejaven amb els pics el fons dur com el ferro, mentre altres col·locaven els rails.

—No som a Austràlia, sergent —va observar en Redcliff, i va fer un gest a un dels homes que havia aixecat per un moment la vista de la feina—. Això no és una chaingang, sinó treballadors lliures que estan disposats a guanyar-se el pa amb un treball dur i honest. No necessiten vigilància i encara menys armada. Respecten els seus capatassos perquè treballen més dur que ells mateixos i entenen una mica més en la matèria. Si abans eren armed constables o no, buscadors d’or o enterramorts, és absolutament igual.

—Però… —En Colin pretenia posar una altra objecció, però en Redcliff no l’hi va permetre.

—Així, doncs, nois —el robust director d’obra va donar per acabades les formalitats—, sigueu benvinguts. Si treballeu dur, aviat sereu capatassos. Segur que sou llestos, del contrari no seríeu oficials o el que sigui. En qualsevol cas, aquí hi ha feina per a tots, només enviem de tornada a casa seva els fanfarrons, i això de seguida! —I amb aquestes últimes paraules es va quedar contemplant en Colin, qui li va aguantar la mirada amb fredor.

—Encara no s’ha dit l’última paraula —va dir.

En Redcliff li va allargar una pala.

—Agafa-la, anem a les coses pràctiques. —Va somriure—. I per mi pots queixar-te, noi. Ja ho han fet altres, no sou els únics del vostre cercle als quals envien aquí. Però no et servirà de res. T’has de cenyir als fets. El Govern ha contractat un munt de nois com vosaltres per estomacar els maoris, però, pel que sembla, han demostrat ser uns autèntics àngels de la pau. —En Redcliff va riure. La qüestionable victòria durant la invasió de Parihaka ja estava en boca de tothom—. Ara us necessiten per a altres tasques, ningú no paga un sou per no fer res. El normal és la construcció de vies, carrers o ponts. Així, doncs, treballa de valent allà on et destinin o deixa-ho córrer i busca’t una altra cosa. —Dit això, en Redcliff va tornar a assenyalar la quadrilla d’obrers i va fer mitja volta.

En Colin Coltrane va agafar la pala serrant les dents. És clar que abandonaria el servei! Quan se li presentés una altra cosa. Va pensar en la Matariki i es va proposar anar a veure-la com més aviat millor.

De fet, va haver d’esperar més de dos mesos perquè la companyia del ferrocarril donés als seus treballadors un permís que superés les habituals dues hores de descans. I quan això va succeir, en Colin hauria preferit passar el temps com els seus companys de feina: amb un breu viatge a cavall a la següent localitat amb pub, una borratxera cada tarda o, si no, dormint, dormint, dormint. Els armed constables mai no havien treballat tant com a la línia de Midland.

Ja des del primer dia que va passar palejant sorra i traslladant travesses, a en Colin li van fer mal tots els ossos. Amb el temps va anar sentint-se millor, però mai no va arribar a acostumar-se del tot a l’àrdua i amb freqüència també perillosa feina, en la qual sempre hi havia algun ferit en les explosions o en la construcció dels ponts. La línia de Midland s’arrabassava a la naturalesa i les muntanyes semblaven protestar desesperadament en contra d’això. Fos com fos, al cap de poc temps en Colin ja no prestava atenció a la bellesa dels boscos en els quals talava fusta ni al majestuós món de les muntanyes amb el qual homes com en Redcliff mesuraven les seves forces. Aquella no era la vida que ell s’havia imaginat. En Colin estava acostumat a manar i de jove havia après a vendre. No volia organitzar la feina com en Redcliff ni tampoc matar-se treballant com els altres obrers.

Ja d’adolescent s’havia sentit més atret pel comerç de cavalls que per buscar or, i estava segur que no es faria vell allà, a la línia de Midland. No obstant això, li faltava la idea de negoci decisiva i estimulant per construir una nova i totalment particular existència. En Colin hi donava voltes mentre dirigia els passos del seu cavall primer a Canterbury i després a Dunedin. A hores d’ara la Matariki ja devia estar lliure per a ell. Devia haver aprovat els exàmens finals de la High School i era probable que estigués ansiosa per contraure matrimoni. En Colin ja s’alegrava només de pensar en el seu riure, els seus petons i el seu suau cos…, però també tenia en compte el seu dot. Estimar la Matariki Drury era un regal des de qualsevol punt de vista. Reconfortava el seu cor i li obriria la porta a una nova vida en la qual en Colin Coltrane seria l’amo de si mateix, com ho havia estat el seu pare a la granja a la vora del riu Avon.

Per veure la Matariki, en Colin havia d’arribar fins a les muntanyes d’Otago. Com era d’esperar, la noia havia aprovat els exàmens i acabava de tornar a casa seva. En Colin estava impacient per conèixer la granja dels Drury. Mentrestant havia estat indagant sobre la situació a l’Illa Sud i, segons les dades obtingudes, en Michael Drury no era un baró de la llana com els Warden o els Barrington de les planes de Canterbury. Otago i el territori al voltant de Lawrence eren terra d’ovelles, però els grans criadors es trobaven a les vastes planes de Canterbury o molt més amunt, a Otago, als estreps de les Highlands. Lawrence havia estat conegut anteriorment amb el nom de Tuapeka pels seus jaciments d’or més que per la seva ramaderia, i, per les coses que la Matariki li havia explicat, els diners d’Elizabeth Station procedien en el seu origen de l’or. En Colin creia recordar vagament els rumors sobre l’espectacular troballa dels Drury. Llavors s’havia produït una mort i d’alguna manera els buscadors d’or de Tuapeka vinculaven amb aquest fet el nom del seu pare. Tot i així, no posseïa coneixements més exactes, atès que l’Ian Coltrane havia mort poc després i la pèrdua havia trastornat totalment en Colin, que llavors tenia quinze anys. Just després havia deixat Tuapeka i havia hagut de mudar-se a casa de la seva mare. Continuava sense saber gaire cosa sobre les circumstàncies concretes de la mort del seu pare, i, en aquell moment, en Michael Drury li resultava totalment indiferent. Ara li interessava més, encara que no era el pare biològic de la Matariki. Per una altra part, ell i la mare d’en Colin, la Kathleen, havien tingut una relació íntima… El jove trobava la història de la família un pèl tèrbola, però ja tindria temps per examinar-la a fons.

En Colin va passar la nit a la parròquia de Caversham abans de seguir a cavall cap a Lawrence, i, en fer-ho, es va topar directament amb una nova tragèdia familiar. No obstant això, en realitat ell no entenia per què la Kathleen, i sobretot la seva germana, estaven tan afectades per la mort d’un jove banquer a l’Illa Nord. D’acord, estava casat amb la Chloé Edwards, la millor amiga de la Heather, però, al cap i a la fi, la Heather amb prou feines devia conèixer-lo. Malgrat això, anava d’una banda a l’altra amb la cara marcada pel plor i molt envermellida, i no se separava de la carta de la seva amiga.

En Terrence Boulder havia mort en un accident de vaixell. Al jove li agradava navegar a vela i no havia tornat d’un dels seus viatges. Pel que semblava, la Chloé estava destrossada i pensava tornar a l’Illa Sud. La Heather i la Kathleen no parlaven d’una altra cosa i només s’ocupaven de consolar la Claire Dunloe, alhora que intentaven pensar què fer per ajudar la Chloé a suportar la seva pèrdua. Per això les dificultats d’en Colin amb la construcció del ferrocarril amb prou feines van interessar a la Kathleen i només el reverend va escoltar les seves queixes amb certa atenció, però al final en Peter es va limitar a arronsar-se d’espatlles.

—Ja ho havia insinuat a Anglaterra —va dir l’home—. Els maoris no són un poble rebel. Els tumults de l’Illa Nord, que es van anomenar guerres, no podien durar. Allà un parell de bojos carismàtics van traçar un pla que al final tots van haver de patir, maoris i pakeha. Encara que ara, lentament, es van dissipant els núvols. Almenys no es necessita cap exèrcit ni cap gran patrulla de policia. Aquell senyor Redcliff de qui parles té raó. A la llarga hauràs de conformar-te amb la construcció del ferrocarril o buscar-te una altra cosa. El primer té futur i tu ets intel·ligent. Per què no t’esforces i procures que en un parell d’anys t’enviïn a la universitat? Els enginyers estan sol·licitats i segur que les companyies de la construcció del ferrocarril atorguen beques.

Sobre aquest tema, en Colin s’havia limitat a moure el cap, indignat. Res més lluny de la seva intenció que estudiar una carrera! No, la seva solució al dilema era la Matariki! Ple d’expectatives, l’endemà al matí, ben d’hora, va marxar cap a Lawrence. Potser fins i tot a la granja trobaria un nova esfera d’activitat. Qualsevol cosa era millor que manejar explosius, col·locar rails a la vora de barrancs i aquesta feina horrible i incessant de talar troncs de faig.

Entre Dunedin i Elizabeth Station, a les rodalies de Lawrence, hi havia uns seixanta-cinc quilòmetres. En Colin i el seu veloç cavall els van recórrer en un temps rècord, atès que el camí estava en bon estat. A penes uns pocs anys abans havia regnat allà un intens trànsit, els buscadors d’or es dirigien en grups molt nombrosos als jaciments i els comerciants els subministraven els articles necessaris per viure. Però, des d’aleshores, aquells aventurers ja havien marxat a altres llocs i Lawrence tan sols era una petita i insignificant ciutat, centre d’una comunitat de grangers i ramaders. Elizabeth Station era una de les granges més grans, i la gent del lloc parlava amb respecte i també amb una mica d’enveja de la propietat d’en Michael Drury.

El trajecte cap a allà va conduir en Colin per les muntanyes i, sobretot, a través d’un paisatge intacte. Al voltant de Lawrence encara es percebia la destrucció de boscos i planes que havien perpetrat els buscadors d’or. La terra s’havia remogut en excés, i s’havien desviat rierols i talat arbres. En els anys pitjors, Gabriel’s Gully, el centre dels jaciments d’or, havia quedat reduït a un fangar. Mentrestant havia crescut l’herba, i només uns pocs i impertorbables individus marcaven noves concessions o buscaven les velles seguint les restes dels que hi havien arribat abans. No obstant això, haurien de passar anys fins que els arbres tornessin a créixer, els ocells tornessin a piular i la naturalesa creixés esplendorosa, encara que fos una mica, al paisatge que en aquells moments en Colin travessava.

El jove va conduir el seu cavall per camins serpentejants entre penyes i al costat de rierols d’aigües cristal·lines, va contemplar prats d’un verd intens i inviolat i boscos clars de fajos del sud. En cap lloc no s’havien instal·lat allà buscadors d’or, cosa que, de fet, era ben estrany. La Matariki li havia explicat que Elizabeth Station s’havia edificat en l’antiga concessió d’en Michael Drury, o per sobre d’ella, la noia no ho havia concretat. Gràcies a les relacions de la seva mare amb la tribu maori local —en Colin va somriure en pensar en com se li notava a la Matariki el parentiu—, els Drury havien pogut comprar les terres.

«I per què no vau seguir explotant la concessió?», havia preguntat en Colin a la noia, però la Matariki només s’havia encongit d’espatlles. «Bah, ja no hi quedava més or».

A en Colin li resultava summament estrany. Al capdavall, d’algun lloc havien de procedir els diners per a la compra del terreny. Potser els maoris havien ofert un preu especial a la Lizzie, però segur que no l’hi havien regalat. I, a més, a això havia d’afegir-hi la compra de les ovelles, la casa…

Mentre en Colin passava pel lloc que abans havia estat el campament de buscadors d’or, anava donant-hi voltes al cap. Allò devia haver estat la primera cabanya que en Michael Drury havia construït en la seva concessió. El jove recordava vagament que en Michael i el seu soci no vivien al campament de Tuapeka, sinó un parell de quilòmetres més enllà del campament principal. Un canal de rentat de l’or parlava de l’activitat dels dos buscadors. Procedia d’allà la riquesa de la família de la Matariki?

En Colin va contenir l’impuls de desmuntar i observar amb més atenció el rierol. De totes maneres, no serviria de res, no tenia ni idea de com buscar or. Anys enrere només havia anat fent forats per allà amb el seu pare, com la majoria dels aventurers a la cerca de fortuna. Va deixar la cabanya a l’esquerra i va seguir l’ascens endinsant-se als boscos. El camí estava batut, però la naturalesa seguia intacta. Els arbres semblaven alçar-se cap a la infinitud del cel i l’herba es trobava esquitxada de penyals. Els vessants li recordaven el paisatge dels voltants d’Arthur’s Pass, però l’entorn era molt menys rude i hostil. Per contra, les valls i els rierols li semblaven amables, hi havia clarianes i pendents suaus i coberts d’herba que convidaven a establir-hi una granja. En Colin va ensopegar llavors amb els primers ramats d’ovelles, més aviat petits, però amb animals d’enorme qualitat. Va avançar després al costat d’un riu i va arribar a una cascada que alimentava un llac diminut. En el camp contigu s’elevaven del terra, com si fossin agulles, cinc roques, i sobre el turó veí s’alçava Elizabeth Station. No era una casa senyorial com les grans propietats de les Planes, però sens dubte es tractava d’una granja sòlidament construïda, d’aspecte acollidor, amb estables i deveses adjacents.

Li recordava una mica l’antiga granja dels seus pares a Avon, però Elizabeth Station semblava més resistent i ferma, i, sobretot, estava molt ben cuidada. Al jardí creixien flors i arbres rata, mentre que el vessant veí estava cobert de vinyes. En Colin va recordar que la Matariki havia parlat del peculiar caprici de la seva mare de produir vi neozelandès que assolís la mateixa qualitat que els grans cultius europeus.

El jove sergent es va limitar a moure el cap. No esperava res d’aquelles empreses utòpiques. Una dona, així l’hi havia ensenyat el seu pare, havia d’ocupar-se de portar la casa, els animals i els nens i, si era possible, no havia de desenvolupar cap iniciativa pròpia. La seva mare era un exemple del que succeïa quan, a una dona, se li deixaven les regnes massa fluixes. Esperava que amb la Matariki les coses no arribessin tan lluny. Des de qualsevol punt de vista, era millor que es casessin de seguida. A la universitat no farien més que omplir-li el cap de ximpleries.

A primera vista, la casa i el jardí dels Drury semblaven deserts, potser els habitants estaven ocupats amb els animals.

De sobte va sorgir d’entre els ceps un maori fort. En Colin va tenir un ensurt de mort. De manera instintiva va anar a agafar el fusell, però, és clar, des que l’havien destinat a la construcció del ferrocarril, no anava armat. Però, en observar amb atenció el natiu, va veure que no semblava violent. Ni tan sols exhibia tatuatges. La destral que portava era una eina de treball, no de guerra. De totes maneres, el maori va mirar desconfiat el nouvingut i el seu cavall, i va cridar alguna cosa cap a les vinyes. Llavors, per a alleujament d’en Colin, va aparèixer la mare de la Matariki. Entre els ceps havia estat impossible distingir la menuda Lizzie Drury, però en aquell moment somreia al jove després d’haver tranquil·litzat amb unes breus explicacions el natiu, que la va seguir quan ella va descendir per sortir a l’encontre del noi.

—Ja és aquí, senyor Coltrane! —La Lizzie Drury mostrava una expressió afable, però el seu somriure no era ni la meitat d’afectuós i resplendent que el de la seva filla. O almenys així ho va veure en Colin—. La Matariki se n’alegrarà, fa dies que només parla de vostè, almenys quan no es refereix a les carreres.

Mentrestant, en Colin ja havia desmuntat i la Lizzie li va allargar la mà per després presentar formalment i amb tota naturalitat el maori que l’acompanyava.

—Aquest és l’Hemi Kute, senyor Coltrane, un amic de la família. Avui m’està ajudant amablement amb les vinyes, mentre en Michael separa un parell d’ovelles i la Riki entrena el cavall.

Els germans de la Matariki, d’això ja en tenia coneixement en Colin, estaven en un internat de Dunedin des de l’hivern anterior.

El jove sergent no sabia amb exactitud què s’esperava d’ell, però el fort maori es va netejar tranquil·lament la mà bruta als pantalons i va fer el gest d’encaixar amb en Colin.

—Encantat —va dir, encara que amb una expressió més aviat furiosa—. Tots tenim molta curiositat per conèixer l’home que la Matariki ha elegit. Els ngai tahu s’alegraran de rebre’l al nostre poblat.

En Colin es va quedar una mica sorprès, però va condescendir a estrènyer la mà del natiu. Si tots eren així, acabaria entenent a què es referia el reverend. A l’illa Sud no es necessitaria cap exèrcit per mantenir les tribus a ratlla. Fins a aquest moment, en Colin tampoc no havia vist cap maori. En Redcliff negociava amb les tribus a les quals pertanyia el terreny de les vies, però per a això no necessitava protecció armada.

La Lizzie va tornar a casa seva.

—Acompanyi’m, senyor Coltrane, estarà assedegat després d’aquesta llarga cavalcada. La Matariki tornarà aviat, l’espera avui. Però es pren molt seriosament la carrera. Té un Kiward cob, diu, i no deixarà que ningú l’avanci a la cursa de cavalls al trot. Què et passa, Hemi?

Semblava com si la Lizzie tingués realment la intenció de convidar el seu empleat a compartir la taula amb la família! Però l’home va rebutjar la invitació.

—He d’anar-me’n, s’han d’enviar un parell d’ovelles amb el transport d’en Michael a Dunedin i he promès que ajudaria a seleccionar-les. Però pescaré un parell de peixos —va dirigir una mirada peculiar a la Lizzie— i després aniré a casa.

En Colin va seguir la Lizzie amb el nas arrufat, mentre l’Hemi tornava cap al riu. També això li va resultar estrany. És que no podia pescar en un altre lloc que no fos davant de la casa dels seus amos?

La Lizzie va riure quan en Colin va fer un comentari.

—L’Hemi no és el nostre empleat —va respondre—. Només un amic, com ja li he dit. A diferència de la majoria dels membres de la seva tribu, s’interessa una mica per la viticultura, almenys li agrada beure vi. I jo m’aprofito d’això amb tota naturalitat. —Va somriure. Tan bon punt parlava de les seves vinyes, es relaxava—. Però si…

—Es dedica a la cria d’ovelles? —va preguntar en Colin.

També això resultava inusual. Tret d’excepcions, com la comunitat de Parihaka, les tribus maoris practicaven poc l’agricultura i poques vegades tenien bestiar propi.

La Lizzie va assentir.

—La seva tribu —va puntualitzar—. I són bons. En Michael no pot dormir a les nits pensant que en la pròxima subhasta podran vendre els seus moltons més cars que els nostres. —L’observació no semblava anar gaire seriosament, atès que somreia de manera indulgent.

En Colin va decidir no dedicar cap pensament més a aquella estranya tribu maori, però de totes maneres va arxivar la informació a la seva memòria. Si decidia comerciar de nou amb ramats, els natius podien convertir-se en una interessant clientela, i més tenint en compte que l’origen de la Matariki amb certesa li aplanaria el camí. Però, en un principi, el que més li interessava era el que la Lizzie havia esmentat sobre la seva promesa i les curses de cavalls.

Mentre oferia a en Colin un got d’aigua i parava la taula per a l’àpat del migdia, la Lizzie el va informar de bon grat.

—Ah, una altra idea més del reverend Burton, per la qual és probable que el bisbe torni a enviar-lo al desert. La Kathleen, en qualsevol cas, es posa les mans al cap. Però en Peter opina que la gent aposta de totes maneres, així que podria aprofitar la celebració d’una cursa de cavalls a fi de fer una col·lecta per als pobres. I això no comportarà cap perill, ell mateix se’n cuidarà. I dels genets i de les apostes, ja que coneix bé el seu ramat. Si algú corre el risc d’apostar la seva paga setmanal per la Matariki i la Grainie, ho impedirà. —La Lizzie va riure.

En Colin va llançar una breu i desdenyosa mirada al seu cavall, que esperava davant la casa. Un animal nerviós i de potes llargues, segur que podia guanyar-hi una cursa. Però amb el poni de la Matariki…

—Aquesta és la gràcia —va explicar la Lizzie quan ell li va comentar el que pensava—. És una cursa de trotons, una nova moda que s’ha imposat a les Planes. Com era inevitable, ve d’Anglaterra. En qualsevol cas no es tracta d’un circuit curt com a les curses al galop, sinó de recórrer uns quants quilòmetres, i els cavalls han de limitar-se, exclusivament, al trot. El que galopa és desqualificat o ha de tornar a començar. Pregunti-ho a la Matariki, n’està molt assabentada… Ara arriba per allí.

La bonica i petita euga de la Matariki no s’acostava al trot, sinó al pas, la jove volia que es refredés de mica en mica abans de ficar-la a l’estable. Però, tan bon punt va veure el cavall d’en Colin, la noia no va posar la Grainie al trot, sinó directament al galop. Va llançar les regnes a la vora del castrat d’en Colin, sobre la barra on es lligaven els cavalls, i es va llançar directament en braços del seu estimat.

—Colin, estimat, ni t’ho imagines com t’he trobat a faltar!

La resplendor de la Matariki va tornar a captivar en Colin. La va besar i ella va contestar amb ímpetu la seva tendresa, prement el seu cos flexible contra el d’ell. Tenia la cara bronzejada i una mica més plena que en el període de tantes privacions de Parihaka. S’havia recollit els cabells llargs i negres en una trena i portava un vestit de muntar nou i de color marró, que ja semblava una mica gastat de tant ús. La seva cintura era tan fina que no necessitava cenyir-se una cotilla. Malgrat això, una noia pakeha com Déu mana ho hauria fet, però en Colin va apartar aquest pensament de la seva ment. Ella era una noia natural i, per a ell, podia continuar sent-ho.

—Has d’explicar-me moltes coses de la construcció de les vies! —va demanar ansiosa la Matariki—. A Dunedin diuen que deu ser emocionant. Una activitat pròpia de pioners, fins fa poc, ni s’aconseguia passar per la muntanya a cavall… Tens de cap un tal Redcliff? A la universitat diuen que és un geni.

A en Colin no li venia de gust parlar de la construcció de la línia de ferrocarril, i encara menys del seu cap, els mèrits del qual seguien sense impressionar-lo. La qüestió de les curses de trotons la veia molt més interessant. A més, no es necessitava gran cosa per portar la jove al seu tema favorit actual.

Mentre ajudava la Lizzie a tallar el pa per posar-lo en una panera i portar-lo a la taula, es llançava cap al seu pare gairebé tan agitada com quan havia arribat en Colin i després es menjava complaguda la sopa, bastant insípida, de moniatos i carn de conill, va parlar amb vivacitat del nou esport i de la revolucionària idea del reverend Burton.

—No tan sols es pot guanyar amb cavalls pura sang, depèn del trot i no de la rapidesa del galop. A Anglaterra no es munten els cavalls, sinó que els genets van en els sulkys, aquells carros de dues rodes.

En Michael i la Lizzie van intercanviar una mirada breu. En Colin Coltrane no va interrompre la Matariki, però segur que sabia el que era un sulky. Hauria explicat res a la noia sobre el seu passat com a tractant de cavalls?

—Per a això, és clar, es necessiten pistes regulars, aquí el circuit només abraça dos quilòmetres i mig en direcció a Dunedin i la volta es fa pel camí interior. Es per on es corre millor si es vol evitar que es trenquin els eixos. D’altra banda, a les Planes ja han renovat una pista de curses al galop amb totalitzadors, apostes i tot el que correspon. A la llarga es convertirà en un autèntic esport, segons opina el reverend, una cosa que ell, per descomptat, no troba bé, atès que considera que tempta la gent a participar en jocs d’atzar. A més, també s’ha de comptar amb les protestes de les dones, bé, les mateixes que també són antialcohol i lluiten contra tot això perquè els seus marits es gasten tots els diners en borratx… bé, en whisky i això. I per als cavalls segur que tampoc no és tan bo, l’amo del pub de Caversham vol posar al seu poni una corretja auxiliar, com porten a Anglaterra els cavalls que tiren els carros de la gent fina. Això els manté el cap alt i no els deixa posar-se a galop tan fàcilment. Això jo mai no ho faria a la Grainie, és clar, no seria honest… I, de totes maneres, és més ràpida que el poni del senyor Allerton. Ella…

La Matariki era incapaç de deixar d’elogiar la seva muntura, mentre que el que a en Colin realment li interessava era aquest estrany i nou esport. Per practicar-lo es necessitarien uns cavalls determinats, diferents dels que s’utilitzaven per a les curses de velocitat, encara que també pura sang. Amb els cobs petits potser es podrien fer actes de beneficència, però cap cursa seriosa. En Colin ja s’imaginava quina seria la classe d’animal adequada: més delicat que la Grainie però amb la mateixa potència de trot… Calia reflexionar a fons sobre encreuaments amb cobs. Units a pura sang podrien donar el tipus adequat, encara que potser caldria esperar a la segona generació. Però la criança podria créixer amb l’esport. Encara es trigaria un parell d’anys fins que s’establís una autèntica escena esportiva de curses amb cavalls realment qualificats.

En la ment d’en Colin Coltrane va començar a madurar un pla. Tornaria a Arthur’s Pass per treballar durant un parell de setmanes més en la construcció de les vies. Però quan el reverend posés en marxa la cursa de cavalls trotons, ell seria allà, i ja abans intentaria veure un esdeveniment semblant a les Planes. Després sabria amb més exactitud què havia de fer, però ja veia el rètol a l’entrada de la seva granja: «Coltrane’s Trotting Winners».