2

L’Amey Daldy tenia cinquanta-quatre anys, però mai no havia mantingut una entrevista tan rara com la que va tenir amb la jove Matariki Drury. La noia havia viatjat a Ponsonby, al carrer Hepburn, i havia arribat enmig de l’enrenou d’una mudança amb vuit nens. La senyora Daldy havia enviudat quatre anys enrere, però havia tornat a casar-se amb un viudo també, el comerciant i polític William Daldy. Ella havia esperat segurament dedicar-se a partir de llavors als seus objectius i deures polítics, però alguna cosa s’hi havia interposat. La filla de William va morir, i poc després del luctuós succés també el marit havia mort, amb la qual cosa havien deixat els Daldy a cura dels seus vuit fills, alguns d’ells encara petits. La decidida Amey va llogar sense demora la casa contigua a la seva, va contractar una majordoma i va acollir els nens allà. Quan la Matariki va arribar a Auckland justament s’estaven canviant de residència i l’Amey hauria preferit postergar l’entrevista amb la jove maori.

No obstant això, la Matariki va moure el cap somrient.

—No, senyora Daldy, vostè necessita ajuda! I ara jo sóc aquí, i tant sé llegir contes en veu alta com preparar el dinar, com ordenar un armari. A l’hotel, contràriament, no faria més que quedar-me allà asseguda. I allà no miren el Dingo amb bons ulls.

Va assenyalar el seu gos de potes llargues i color marró clar, que l’acompanyava per a horror de la senyora Daldy. Però l’animal semblava tenir bon caràcter. Dos dels nens que es queixaven i ploraven, de seguida s’havien assegut a terra amb ell i es van quedar encantats quan el gos, amb expressió seriosa, els va donar la poteta. La Matariki ja duia a coll una de les nenes petites.

—Què passa, bufona? —va riure—. Vingui, senyora Daldy, deixi’m que l’ajudi! Tampoc no ha de sentir-se malament per això. —Amb cara trapella, la Matariki mirava la severa senyora—. Si no em necessita com a professora, potser podria escriure’m una recomanació com a mainadera.

La Matariki havia temut en un principi que el retorn a l’Illa Nord la deprimís. Al cap i a la fi, havia travessat la regió per última vegada amb en Colin, a qui s’havia lliurat. Tampoc els records de la conquista de Parihaka no eren agradables. Però de seguida la va fascinar aquell paisatge tan diferent i, sobretot, l’activitat de la part septentrional del país, molt mes colonitzada. A l’Illa Nord hi havia ciutats més grans, més pakeha, però també moltes més i més interessants tribus maoris.

La Matariki es va prendre el seu temps per recórrer el terreny a cavall. Va gaudir del clima més càlid i de la diversitat dels paisatges. Hi havia més bosc que a l’Illa Sud, les muntanyes no eren tan altes i escarpades, sinó mitjanes, i el terreny ondulat. La Matariki no va cavalcar al llarg de la costa, sinó del que seria la línia de ferrocarril de Wellington fins a Auckland. Va pensar nostàlgica en en Taranaki i va fer una volta, amb un calfred, per evitar Hamilton. Va recordar en Kupe. Seguia estudiant a Wellington; la Koria, a qui esperava tornar a veure a Auckland, no tenia, no obstant això, contacte directe amb ell. D’altra banda, havia sentit que tornava a estar amb la Pai. La Matariki va pensar a tornar a establir el contacte amb ells. Si en Kupe s havia decidit definitivament per la Pai i l’assumpte d’en Colin s’havia tancat per a la Matariki, no hi havia motiu per tenir rancor. A més, en Colin mai no passaria completament a ser part del passat i la Matariki no estava segura del que en Kupe diria respecte al record que el pakeha havia deixat en ella…

Finalment va arribar a Auckland i es va quedar una vegada mes extasiada davant la ciutat entre els dos mars: a l’est, l’oceà Pacific i, a l’oest, el mar de Tasmània. La població s’havia construït sobre un terreny abans volcànic i l’activitat del volcà, ara ja extint, havia esculpit el paisatge en forma de turons i llacs, illes i llacunes. Auckland ja li havia agradat quan s’hi havia instal·lat amb en Kupe. En aquells moments s’alegrava de viure enmig d un paisatge variat i poder veure com creixia la ciutat Si és que h queia bé a l’Amey Daldy. No era gens segur que la rígida metodista mostres comprensió per una jove que no s’havia pres gens seriosament el tema de la castedat.

La Matariki es va alegrar que aquesta conversa s’endarrerís un parell d’hores, perquè els nens s’havien de canviar de roba. I va aprofitar la seva oportunitat: al vespre, la senyora Amey Daldy ja sabia que la Matariki Drury era treballadora.

Per a sorpresa de la senyora, la jove va posar a dormir els nens petits sense que protestessin.

—Vinga ja podeu anar a dormir sols. No tingueu por, el Dingo anirà amb vosaltres i vigilarà que no tingueu cap malson, i, si apareix un fantasma, se’l menjarà.

I Els nens havien après una cançó infantil en maori i la il·lustraven amb un dibuix, mentre que els més grans estaven convenientment ocupats buidant les maletes i omplint els armaris.

—Es clar que sabeu fer-ho sols! —els va animar la Matariki—. Quan aneu a la High School o a la universitat no tindreu cap donzella que us ajudi. Com? Que ja aneu a la High School? Quin curs? Ah, es l’any que es llegeix Shakespeare! Representareu Romeo i Julieta? Tenia una amiga que sempre volia fer el paper de Julieta, però era grassa com una balena.

La Matariki reia i parlava amb els nens, que es van oblidar així de la pena i de la por davant d’una llar nova i una àvia severa.

Quan per fi es va restablir la calma i la majordoma es va sentir una mica més tranquil·la, la senyora Daldy es va emportar a casa seva la seva futura ajudant per entrevistar-la. Respecte a la seva formació a Dunedin i el període passat a Parihaka, les referencies li van semblar més que satisfactòries. Però complia la jove, l’exigència de tenir una vida virtuosa, tal com s’esperava precisament de les professores?

—Senyoreta Drury… Jo… M’equivoco en suposar que vostè… mmm… es troba en estat de bona esperança? —L’Amey Daldy va llançar una mirada breu i de retret al ventre de la Matariki.

La jove va assentir.

—Sí, però això no influirà negativament en la meva feina. Al contrari. He de treballar amb dones maoris i gairebé totes tenen fills. La pràctica pakeha, segons la qual les professores no han de casar-se, els resulta totalment incomprensible. Una tohunga està orgullosa de poder transmetre el seus coneixements als seus propis fills i néts.

—Però vostè no està casada! —va observar amb severitat la senyora Daldy.

La Matariki va fer un gest de negació.

—No. Però tampoc això no afectarà les dones. A les tribus, qualsevol nen és ben rebut, tant si la mare ha elegit l’home com a marit com si no.

L’Amey Daldy gairebé va perdre el control.

—Senyoreta Drury, és cert que buscava algú que conegués els costums dels natius… Però… però no ha d’adoptar-los tots vostè.

La Matariki va somriure.

—Tampoc no estava planificat així —va admetre—. Bé, en realitat estava a punt de casar-me…

—I l’home la va deixar plantada? —va preguntar la senyora Daldy, i en les seves paraules van ressonar tant la compassió com la censura—. Quan va saber que vostè… que vostè estava en estat de bona esperança…

La Matariki es va mossegar el llavi.

—No del tot —va respondre—. Quan em vaig adonar que estava esperant… els maoris diuen simplement estar embarassada, serà difícil ensenyar-los això de «en estat de bona esperança»… hauria pogut casar-me amb ell. —La Matariki estava totalment segura que en aquest cas en Michael i la Lizzie haurien transigit i li haurien donat el dot—. Però miri… sempre s’ha dit que la millor manera de prevenir tots els inconvenients que es poden patir en un matrimoni és unint-se a un marit de moral sòlida, vinculat als valors cristians i capaç de moderació…

—I? —va preguntar la senyora Daldy, ara interessada a desgrat seu.

La Matariki va arronsar les espatlles.

—Doncs bé, em vaig adonar a temps que el meu promès era un infame.

L’Amey Daldy no podia evitar-ho, pugnava amb ella mateixa per no esclafir a riure.

—A temps? —va preguntar—. Jo diria que més aviat una mica tard.

La Matariki va alçar les celles.

—Val més tard que mai —va replicar.

La senyora Daldy es va controlar amb totes les seves forces.

—Està bé, senyoreta Drury, és possible que les dones maoris amb les quals treballarà en primer lloc ho vegin així, però també es relacionarà amb anglesos. Viurà entre els blancs… vostè i el seu… fill.

—Pakeha —va corregir la Matariki—. Nosaltres els anomenem pakeha. I és clar que xafardejaran sobre mi… Mmm… disculpi, senyora Daldy, volia dir, naturalment, que m’arriscaré a ser objecte de murmuracions. Però ja estic previnguda. —Somrient, va treure un petit anell de plata de la bossa—. Aquí ho té. Direm que sóc viuda. I, en certa manera, així és. L’home en qüestió ha mort per a mi.

L’Amey Daldy era una dona molt seriosa, bona cristiana, antialcohólica íntegra, lluitava amb vigor pels drets de les seves companyes de gènere. Però la seva capacitat de dominar-se es veia superada per la Matariki Drury. Va deixar anar una forta i sonora riallada.

—Entesos, senyoreta… Com es pronuncia el seu nom? Mar-tha-icky?

La Matariki li va somriure.

—Si ho vol, pot dir-me Martha.

La Matariki es va instal·lar en una habitació a la casa contigua a la dels Daldy i amb el tràfec que regnava en les cases compartides es va sentir agradablement transportada a Parihaka. S’ocupava dels orfes, posava el Dingo com a guardià de nit contra els malsons, i va trobar, malgrat que la senyora Daldy només ho aprovava en part, un lloc en el veí estable de lloguer per al seu cavall.

—Per què el necessita? —preguntava la dona, un pèl enfadada—. És una ciutat gran, hi ha carros de lloguer.

—Massa complicat —va observar la Matariki—. Ja veurà com ens farà algun servei, la Grainie.

Un quant temps després, l’Amey Daldy va haver de donar-li la raó. Mentre que només unes poques dones maoris s’atrevien a acudir al seminari de la senyora Daldy a la ciutat, donaven a la Matariki una benvinguda més càlida als seus poblats. La regió d’Auckland havia estat ocupada anteriorment pels ngati whatua i els waikato tainui, i encara en l’actualitat vivien iwi d’aquesta i aquella procedència en les serralades Hunua i Waitakere. Per a sorpresa de l’Amey Daldy, els homes no criticaven allà que les seves dones i noies estudiessin anglès i fossin guiades per la Matariki a la ciutat quan se celebraven reunions polítiques sobre el dret de la dona al vot o també sobre el tema sobre dret a votar dels maoris.

La Matariki va celebrar com un primer èxit que les més avantatjades de les seves alumnes fins i tot hi prenguessin la paraula.

—Jo això no ho entenc del tot —deia l’Ani et Kaniwa, una música de la tribu dels hauraki. La sufragista Helen Nicol acabava de comunicar des de l’estrada que les dones no havien de ser per obligació, segons el seu parer, membres del Parlament, però que sí que haurien de tenir dret a votar—. Per què doncs no tenir… Voler… ser caps?

—Es cert que hi ha dirigents tribals que són dones? —va preguntar després la senyora Nicol, atònita, a la Matariki.

Ella ho va confirmar.

—Tenim, precisament, una cultura molt avançada —va riure—. Ja és hora que els pakeha aprenguin de nosaltres!

La Matariki reunia dones maoris i pakeha i s’esforçava per superar l’abisme que el problema de les guerres maoris havia obert entre els nous i els antics colons de l’illa. En el mateix Auckland no s’havia produït un gran vessament de sang, però el governador havia utilitzat la ciutat com a punt de partida per a les seves ofensives i els natius estaven espantats de la forta presència militar i dels soldats d’uniforme, amb freqüència poc diplomàtics, que hi havien arribat. A més, les malalties que havien introduït els pakeha, com la verola i la tuberculosi, havien delmat la població maori. La Matariki pronunciava ara conferències sobre aquestes afeccions i les formes de combatre-les. Conduïa les dones per les escoles dels anglesos i els explicava que els seus fills havien d’estudiar. També convidava els cercles femenins d’anglicans i metodistes als poblats, on presenciaven el ritual powhiri i participaven en la preparació d’un hangi.

Al principi, les dones pakeha es van sorprendre que les maoris es comportessin de manera tan desenfadada i la Matariki va recomanar a les dones de les tribus que es cobrissin els pits quan esperaven visita d’Auckland. No obstant això, sempre trobava divertit el moment en què les severes angleses, amb les còfies i les cotilles, anaven sortint de la seva reserva i s’entenien amb peus i mans amb les maoris. Al final solien acabar rient i cantant, i les estirades senyores pakeha intentaven entre rialles aconseguir arrencar algun so de les flautes koauaus amb el nas. Entre les dones maoris gaudia de gran popularitat Give to the Winds Thy Fears. Les seves tohunga s’imaginaven molt bé entregant al vent les seves pròpies pors. La Matariki va acabar traduint l’himne al maori i les dones del voltant de l’Amey Daldy van sorprendre els conferenciants convidats a les reunions interpretant la cançó en les dues llengües. La Matariki —i després les dones a les quals havien ensenyat anglès— solien afegir un parell de comentaris sobre el dret dels maoris al vot: el mateix país, les mateixes preocupacions, les mateixes necessitats entre dones i nens. Dret al vot per a tothom!

L’únic que no va agradar als maoris va ser la idea de l’abstinència. La Temperance Union tan sols es va guanyar les simpaties d’unes poques dones aïllades que o bé estaven casades amb pakeha, o bé tenien els seus marits treballant en fàbriques on havien adoptat els mals costums dels seus col·legues pakeha. Tret d’aquests casos, els natius van seguir gaudint dels sentits i del whisky. A la senyora Daldy això li preocupava, encara que a la Matariki tant li feia. Se sentia molt millor entre les tribus que entre els rígids cristians de les comunitats pakeha, malgrat que sempre anava a resar allà pel seu marit Colin Drury, lamentablement mort en la flor de la vida. Per al naixement de la seva filla, es va instal·lar amb els ngati whatua, mentre la senyora Daldy mentia a les seves amigues, dient que la senyora Drury s’havia refugiat amb la seva família en aquell període difícil.

«En part és veritat», pensava la Matariki, recordant el seu pare, en Kahu Heke. Segur que era parent dels ngati whatua.

Atesa per una tohunga de l’iwi, un bonic matí de tardor va portar al món una nena. La petita va llançar el seu primer crit quan el sol naixent banyava d’una suau llum rogenca el poblat.

—Atamarie —va dir la llevadora, mentre col·locava als braços de l’esgotada i feliç mare la seva filla.

«Sortida de sol» era, entre els maoris, un dels noms de nena favorits.

La Matariki va sospirar.

—Un nom preciós. Però temo que els pakeha l’anomenaran Mary.