7

En Kahu Heke no va explicar al principi el que la seva filla havia de fer per salvar el poble maori, perquè no va estar gaire estona a soles amb la Matariki. El jove guerrer que cuinava a la vora de la clariana es va acostar a tots dos tímidament, amb un estrany estri a la mà.

—Ariki… el menjar està a punt —va anunciar respectuosament—. Primer per a tu. Per a filla està sobre el foc. —S’expressava amb dificultat i cometia errors gramaticals.

La Matariki es va sorprendre una vegada més; no podia tractar-se d’un altre dialecte, semblava com si el jove maori fes poc temps que hagués après la llengua del seu poble. No obstant això, la noia es va oblidar de seguida de tots els problemes lingüístics quan en Kahu Heke va donar les gràcies i es va instal·lar majestuosament a la vora del foc. El guerrer va posar cura a no tocar la seva ombra mentre se li acostava i col·locava als seus llavis l’estrany estri. Era una espècie de banya amb una obertura a cada extrem. Amb tota serietat, el guerrer va anar abocant a la cavitat el menjar, que lliscava a través del forat més petit a l’interior de la boca d’en Kahu Heke.

—No he de tocar el menjar —va explicar el cap quan el guerrer li va treure un moment la banya—. Si utilitzés plats i coberts com tots els altres, després hauria de fer unes costoses cerimònies de purificació. Seria molest, i, a més, una ofensa per als déus. Per això tinc la banya per subministrar-me l’aliment. Un s’acostuma a tot, Matariki.

La noia es va posar les mans al front, però sense tocar-se els cabells per a major seguretat. Li hauria resultat massa lamentable haver d’inhalar Rauru.

—A mi no pensa donar-me menjar? —va dir simplement, amb la vista clavada en el jove.

Era guapo de debò. Només portava un petit tatuatge a la zona del nas que ella trobava més graciós que amenaçador. La Matariki va observar que accentuava els seus clotets. El jove tenia la cara ovalada, els cabells curts i foscos, que s’estava deixant créixer per poder recollir-se’ls en el monyo de guerrer, uns ulls castanys afables i una boca bonica i carnosa. La Matariki l’hauria imaginat com a poeta o cantant més que com a guerrer. En qualsevol cas, havia de practicar aquesta última disciplina si volia arribar a atemorir algú.

De fet, era ell qui semblava més acovardit. Després que la Matariki pronunciés decidida aquelles darreres paraules, la mirada espantada del jove li va recordar els ulls d’un osset de peluix ferit.

—Jo fet falta?

En Kahu Heke va negar amb el cap.

—Tot està bé, Kupe —el va tranquil·litzar… en anglès. El guerrer es va relaxar.

—No ha de donar-te menjar a tu, Matariki. —El cap va tornar a fer servir la llengua dels maoris—. Els tapu no són tan rígids amb els fills de l’ariki. Encara que es cuina per a tu per separat, quedes dispensada de la banya d’aliments. Així que calma’t. Tens gana? El teu menjar de seguida estarà a punt.

La Matariki no va comentar la resposta, però almenys va entendre per què els seus raptors l’havien evitada durant tot el viatge. Pel que semblava ningú no podia acostar-se a més de tres passos de la família d’un ariki de l’Illa Nord sense violar algun tapu.

Respecte a la purificació dels companys de viatge de la Matariki, hi havia un altre problema. Un cop «van haver donat menjar» al cap, un agitat missatger li va comunicar la notícia.

—En Hanu i en Kahori han començat la cerimònia de la purificació —va anunciar el guerrer—. Hem encès un foc sant i hi hem cuinat. Després, tal com ens vas dir, hem fregat el menjar a les mans dels impurs. Però qui ha de menjar-s’ho? Em refereixo…

En Kahu Heke va reflexionar.

—Vas dir —va recapitular el guerrer— que la dona de rang més elevat de la tribu havia de menjar-s’ho… Però no hi ha dones entre nosaltres. Llevat de… —va dirigir a la Matariki una mirada esporuguida.

—Jo, per descomptat, no penso menjar-me res del que aquells dos tinguessin entre els dits —va declarar la Matariki—. Entre altres coses perquè seria tapu —va prosseguir—. Tocaria alguna cosa que els homes han tocat abans i…

—Té raó, no pot ser —va dir amb gravetat el cap—. Envia-me’ls aquí, els alliberaré de la maledicció cobrint-los amb el meu mantell.

El guerrer va fer uns ulls com unes taronges.

—Se’ls atorga un gran favor, ariki! —va exclamar.

En Kahu Heke va arronsar les espatlles.

—En Hanu i en Kahori han prestat un gran servei al poble —va concloure dignament abans de fer la volta per anar-se’n.

La Matariki es va mossegar el llavi inferior quan el seu pare es va introduir a la casa. En el fons havia pensat que li faria companyia mentre ella menjava i així li explicaria alguna cosa més sobre la misteriosa missió per a la qual l’havien cridada. Però probablement també era tapu que un cap veiés com menjava la seva filla. La jove va vacil·lar de nou entre posar-se a riure o enfadar-se.

En Kupe se li va acostar pudorós.

—Ara pots menjar. Jo cuinat ocell. Però tu agafar-ho sola, quan jo ho agafo és tapu.

La Matariki es va posar dreta amb un remugueig de protesta. Ho havia entès: el noi no l’hi serviria. I possiblement també per a ella es feien servir olles per separat. Esperava almenys que el jove fos un bon cuiner, si bé el «cuinat ocell» no sonava gaire engrescador.

En efecte, la visió del guisat, a base de moniatos que flotaven en una mena de brou de pollastre, li va fer poca gràcia. El jove, que encara estava ocupat a apagar el foc mentre la Matariki s’asseia a menjar, es va adonar de la seva desgana.

—És kiwi —li va explicar, i va afegir que tenia més bon gust rostit quan la Matariki va contraure la cara en un gest d’aversió—. Però és millor bullir-lo. Als esperits dolents no els agraden els bullits.

La Matariki va aixecar els ulls al cel.

—Penseu de veritat que els esperits poden devorar el vostre menjar si el prepareu de manera que sigui més saborós? No esteu bé del cap.

El jove es va ruboritzar.

—Pots dir-ho una altra vegada? No t’he entès.

—No té importància —va murmurar la Matariki, un pèl avergonyida. Els seus pares li havien ensenyat a respectar la religió dels ngai tahu, com la tribu respectava el cristianisme de la Lizzie—. Però per què no comprens el maori? Ets d’una altra tribu més allunyada? Els guerrers d’aquí vénen de tribus diferents, oi?

Una vegada més, en Kupe només va entendre la meitat del que li deia. Era obvi que el dialecte de l’Illa Sud de la Matariki li exigia massa esforç. Però de sobte la noia va tenir una idea. En Kupe es diferenciava en tots els aspectes dels altres. No lluïa tatuatges, portava els cabells curts…

—Parles anglès potser? —va preguntar.

El jove va assentir amb entusiasme.

—Oh, sí, sí, és clar. Però… però jo no he de parlar-ne. És llengua d’enemic. He d’aprendre la nostra llengua…

La Matariki va llançar un altre sospir.

—Bé, ja n’aprendràs demà. Farem un tracte, Kupe, d’acord? No diré a ningú que hem parlat en anglès, però, a canvi, em fas companyia.

—És tapu —va advertir en Kupe, encara que sense perdre la calma.

En Hanu i en Kahori sempre havien mostrat por quan la Matariki se’ls acostava massa. Però en Kupe només semblava tenir por de violar el protocol i que el cap tribal el privés dels seus favors.

La Matariki li va somriure.

—Puc estendre el meu mantell a la vora —es va oferir—. O la meva manta, ja que per desgràcia no portava la jaqueta quan els teus simpàtics germans em van captivar. Però serà suficient…

En Kupe li va somriure.

—Crec que, en assumptes tapu —va dir en anglès—, a vegades cal improvisar una mica.

La Matariki va respirar alleujada. Per fi una persona amb la qual podia parlar! I pel que semblava no tan sols perquè utilitzaven el mateix idioma.

—D’on véns, en realitat? —va preguntar a en Kupe, mentre feia cullerades inapetents a la sopa de kiwi. Els ngai tahu cuinaven millor—. Ets maori, oi?

Pels seus trets i la seva complexió física, en Kupe no era fill de pakeha i maori.

El jove va assentir.

—Vinc de Poverty Bay —va dir. La Matariki es va adonar que utilitzava el nom anglès de la badia. Segur que en Kahu Heke l’hauria renyat per això—. De Gisborne. Vivia en un orfenat.

La Matariki el va mirar sorpresa. En Kupe s’havia assegut al seu costat, però en aquest moment s’apartava una mica per no arriscar-se que l’ombra de la filla del cap es projectés sobre seu. Tampoc no la mirava, però sens dubte notava que ella trobava estranya la seva història. Els nens maoris no solien acabar en un orfenat, ni tan sols en el cas que els seus pares morissin. La tribu els cuidava amb amor.

—Tots els nens de la meva tribu van créixer en un hospici —va explicar—. L’any 1865, a Opotiki es va desencadenar una epidèmia de tifus i molts membres de la tribu van morir allà. En Te Ua Haumene va pensar que havien de ser venjats. Hi va enviar guerrers que van matar un missioner…

La Matariki n’havia sentit a parlar, d’aquells fets. Es va preguntar si el seu nou amic sabia que el seu pare era responsable de l’assassinat de Carl Völkner.

—I després van voler llançar al mar tots els pakeha de Poverty Bay —va seguir en Kupe.

—Cosa que ells no van permetre. —La Matariki també ho sabia, allò.

En Kupe mirava a terra.

—Els blancs van rebutjar l’atac dels hauhau. I llavors van arribar al nostre poble. No hi teníem res a veure, no en sabíem res, dels hauhau. Però no ens van fer cas. Van matar el cap, van foragitar la tribu i van agafar els nens. —En Kupe parlava sense immutar-se, com si hagués explicat moltes vegades la història. Però llavors el va envair la ràbia—. Vam haver de ser educats com respectables cristians… —El jove va escopir aquelles paraules.

—Van ficar els nens de tot el poble en un orfenat? —va preguntar la Matariki, horroritzada.

En Kupe va assentir.

—Jo amb prou feines recordo el nostre poblat. Era massa petit. Però els nens més grans així ho explicaven, abans que ens separessin. Vam acabar en diferents hospicis, perquè no parléssim entre nosaltres en maori. Els petits de seguida vam oblidar la llengua. Per això ara he de tornar a aprendre-la.

La Matariki estava consternada. Havia estat a punt de posar-li la mà al braç per consolar-lo, però ell el va retirar sobresaltat: era tapu. La Matariki va joguinejar nerviosa amb el penjoll de jade que portava al coll. Era un hei-tiki, un petit déu maori. La Haikina l’hi havia regalat l’últim aniversari.

—I va ser horrible —va continuar en Kupe—. A l’orfenat ens pegaven constantment, sempre ens deien que no servíem per a res. Amb cada error que cometíem ens repetien com n’era de mediocre el nostre poble. Si algú deia alguna cosa en maori, encara que fos una sola paraula, el tancaven durant dies. I això que feia temps que ens comportàvem com els nens pakeha. Ja no recordava la meva tribu, i no era ni gandul ni babau, sempre treia bones notes, potser podria haver estudiat una carrera. Hi havia beques per a Teologia. Però llavors vaig sentir a parlar dels hauhau a King Country. —Era el nom pakeha de Waikato i altres districtes—. Els missioners els esmentaven com si fossin el diable en persona. Però per a mi va ser l’oportunitat. Al final em vaig escapar. I, de fet, vaig trobar la meva tribu! —va exclamar amb orgull.

Per una part, la Matariki entenia la felicitat d’en Kupe. Però, per l’altra, pensava que segurament els blancs no eren els únics culpables de la seva infància infeliç. Sense les provocacions dels hauhau, als pakeha mai no se’ls hauria ocorregut atacar el poblat del noi.

—També tinc un nom nou! —li va comunicar el jove guerrer, encantat—. Kupe… el nom d’un heroi! Kupe va ser el primer colon d’Aotearoa.

La Matariki va posar els ulls en blanc. Naturalment, coneixia la llegenda. Però també la història sobre com en Kupe i la seva família es van establir a Nova Zelanda podia veure’s des de diferents punts de vista. Sens dubte havia estat audaç en deixar Hawaiki i conduir la seva canoa cap a un lloc incert. Tot i així, en realitat no li quedava cap més remei que fugir. En Kupe havia assassinat un company de la tribu i havia raptat la seva dona. I després va abandonar Kura-maro-tini i els seus fills per emprendre noves aventures. El pare adoptiu de la Matariki, en Michael, potser hauria considerat que en Kupe era un heroi, però la seva mare, la Lizzie, l’hauria qualificat amb menyspreu d’aventurer. No obstant això, valia més no explicar-ho al seu nou amic. En Kupe semblava tan content quan parlava de la seva vida amb els hauhau…

—A l’orfenat em deien Curt.

La Matariki va riure; almenys podia fer un comentari despreocupat.

—A mi em diuen Martha! —va confessar—. Ara bé, si et parlo amb sinceritat, jo n’estava força orgullosa, del meu nom nou, quan vaig entrar a l’escola. Però, en fi, Kupe és un nom bonic. —Va saber que havia dit el correcte quan els ulls del seu amic van resplendir. A vegades, en Kupe tenia un aire gairebé infantil, encara que devia ser uns tres anys més gran que ella.

La Matariki va passar a les preguntes pràctiques.

—On puc banyar-me, Kupe? Si pot ser sense transgredir cap tapu. En algun lloc hi ha d’haver un estany o un llac, no? Almenys hauria de rentar-me els cabells. Si és possible, sense tocar-los…

Una hora més tard, la Matariki s’havia rentat a les clares aigües d’un rierol, però s’havia hagut de treure la brusa mentre en Kupe procurava mirar cap a un altre costat. Un altre senyal de la seva educació pakeha. A les noies maoris no els preocupava mostrar el tors nu davant dels seus companys de tribu. La Matariki va trobar el comportament d’en Kupe d’allò més commovedor, sobretot quan, ruboritzat, li va allargar un bol amb aigua i sabó.

—Si t’ho tires pel cap i després t’esbandeixes els cabells, no hauràs de tocar-te’ls…

Per a la Matariki es tractava d’un tapu absurd, però va fer el que li indicaven. Després va deixar caure la cabellera a l’aigua. Va flotar de panxa enlaire, mentre el corrent li desprenia el sabó, i va mirar cap amunt, cap a la copa verda del kauri. Es preguntava quant de temps havia necessitat per arribar a aquella alçada. Pel que semblava, els kauris assolien els quatre mil anys. Si aquest havia mantingut la custòdia del rierol, encara que només fos una quarta part d’aquest temps, la seva llavor devia haver germinat abans que els primers maoris ocupessin aquella terra. Potser un blanc ni tan sols s’hauria dignat a mirar-lo. La Matariki no sabia exactament on es trobava, però si hi hagués assentaments pakeha a la vora, en Kahu Heke segur que hauria buscat un altre lloc on acampar. Si fos pel seu pare, allà no hi hauria mai una destral pakeha que tallés els arbres i les falgueres…

La noia va intentar imaginar Aotearoa sense els blancs, sense cases de pedra, escoles, ramats d’ovelles… No ho va aconseguir del tot, i tampoc no era res que trobés a faltar… Però l’aquí i l’ara li agradaven. El riu arrossegava els cabells llargs fins a la cintura de la Matariki, el corrent li acariciava el cuir cabellut i ella creia que notava fins i tot a les puntes dels cabells com l’aigua joguinejava amb els seus rínxols.

La veu d’en Kupe la va sobresaltar i la va arrencar del seu somieig. El jove havia tornat i mirava fascinat els abundants cabells negres que envoltaven, flotant, la cara de la Matariki com l’aura d’una ondina.

—Així sembles de veritat una… una maga… —va xiuxiuejar el noi.

La Matariki es va redreçar.

—Doncs no ho sóc! —va declarar—. Sóc una noia normal i corrent. Però ja que parlem de màgia: tens cap idea del que he de fer perquè vosaltres… tu i els teus germans de tribu… us torneu invulnerables?

En Kupe va arronsar les espatlles.

—Potser t’ho dirà el teu pare. Vol veure’t abans de les cerimònies nocturnes. Per això m’envia. —La seva veu tenia un deix de disculpa. Ell no l’hauria molestada.

La Matariki es va preguntar com hauria d’assecar-se els cabells sense tocar-se’ls. Podria haver agafat el vestit de muntar, però no tenia ganes de quedar-se tota la nit asseguda, amb la roba molla, al costat d’una foguera, si és que n’hi havia alguna per a ella. D’altra banda, la roba estava bruta i gastada. Necessitava urgentment roba nova. També que fos més d’abric, l’hivern estava a punt d’arribar i ja ara tremolava de fred a les nits.

La noia va ignorar qualsevol idea al voltant dels tapu i es va escórrer amb les mans l’aigua dels seus rínxols pesants i negres. Va tornar a la casa del seu pare i va descobrir una construcció provisional a la clariana del bosc. Seria aquella la seva casa? Segur que no la deixaven entrar a la cabana del cap.

En Kahu Heke estava dret davant de casa seva; probablement hi havia un tapu que no li permetia seure davant dels membres de la tribu de rangs inferiors. Com es feien les filles i els fills dels caps si l’ariki aplicava tot això en les relacions amb les seves esposes? La Matariki es va reprimir enèrgicament el riure que li provocava aquella idea blasfema. No podia evitar-ho, no aconseguia prendre’s seriosament la conducta del seu pare.

—Has tingut temps de recuperar-te, Matariki —va dir en Kahu Heke—. Creus que estàs preparada espiritualment per participar en les cerimònies d’aquesta nit?

La Matariki va arronsar les espatlles.

—Depèn del que hagi de fer —va contestar—. Per ara segueixo sense tenir cap embruix contra les bales de fusell…

En Kahu Heke començava a perdre la paciència.

—Nena, quantes vegades t’he dit que has d’interpretar-ho metafòricament? —va exclamar en anglès. No hi havia cap paraula maori que volgués dir «metafòricament»—. I tampoc no hem de començar amb una gran cerimònia. Tu…

—Pare, t’ho repeteixo, no sóc una tohunga —va puntualitzar la noia—. Ni tampoc no em convertiré en una, no estic seguint les ensenyances de cap dona sàvia. Quan era petita vaig passar un temps amb l’Hainga i conec un parell de plantes medicinals. I també sé ballar diferents haka.

—Ja és alguna cosa! —se’n va alegrar en Kahu Heke—. És clar que ballaràs, forma part del ritu. També conjurar els déus de la guerra. Però, com ja t’he dit, no ho farem de seguida, sinó… umm… quan hi hagi lluna plena?

La Matariki va aixecar les mans en un gest d’impotència.

—Pare, no sé quan es fa això. Ni tampoc no sé què es fa exactament. Necessito que me n’ensenyin. Hi ha alguna tohunga que pugui ajudar-me?

En Kahu Heke va cavil·lar uns segons.

—En fi…, en Hare diu que una vegada va assistir a una cerimònia d’aquestes… quan les tribus encara lluitaven entre si, en la seva joventut.

—En Hare és… sacerdot?

La Matariki va fer servir la paraula anglesa. En maori s’hauria utilitzat el terme tohunga, però significava «expert» en general. Es podia ser tohunga en assumptes espirituals, però també, simplement, arquitecte o llevadora.

En Kahu Heke es va passar inquiet la mà pels cabells i la Matariki va observar —divertida una altra vegada— que després s’oblidava d’inhalar el déu Rauru.

—És… això… bé, jo diria que és tohunga en whaikorero. Ell dirigeix les cerimònies quan jo no hi sóc… Pronuncia uns discursos molt commovedors.

La Matariki va sacsejar el cap.

—És mestre en l’art del recitat —va precisar ella—. Podria dir-se que és un comptador d’històries. I és ell qui ha de reconstruir ara una cerimònia tan important?, a la qual va assistir de nen? O potser ni tan sols això?

En Kahu Heke de sobte va recordar Rauru i es va concedir una breu moratòria en la qual va inhalar respectuosament el déu.

—Matariki, ja t’ho he dit abans. Que la cerimònia transcorri amb exactitud no és important. L’important és arribar al cor dels homes. El seu propi esperit els fa invulnerables, no els déus.

—I si els déus ho veuen de manera totalment diferent? —va replicar la noia amb insolència—. Potser els enutgem si ens limitem a inventar-nos alguna cosa. Bé, l’Hainga, en qualsevol cas, no faria una cosa així. Això sí que seria tapu!

En Kahu Heke va perdre el posat cautelós i va començar a passejar amunt i avall davant casa seva. La Matariki, al seu torn, es va quedar quieta, on era, sense esquivar l’ombra del seu pare.

—Tu deixa que jo decideixi el que és o no és tapu! —va concloure impacient l’ariki—. Tret de ballar, tu no tens cap altre paper. Almenys avui. Balla algun haka que coneguis…

—Així? —va preguntar la Matariki mirant-se el cos—. Pare, no tinc ni piu piu ni poi poi. Així no pot ser…

Les danses de les noies joves s’expressaven no tan sols a través de la gràcia de les ballarines, sinó també per les seves faldilles confeccionades amb moltes fulles de lli, endurides una a una, que en moure’s produïen un xiuxiueig que acompanyava la melodia. A més, les noies feien balancejar boles de lli a l’extrem d’unes llargues cintes que també emetien un so i accentuaven el ritme. La Matariki sabia com confeccionar els dos elements, però el lli necessari per a això hauria trigat setmanes a endurir-se. Sense tenir en compte que hauria de teixir la part superior amb els colors de la tribu.

—No puc ballar amb el vell vestit de muntar!

En Kahu Heke no podia fer veure que no sentia aquest argument, encara que en realitat no estava segur de si la filla del cap havia d’anar despullada a les cerimònies decisives. El guerrer Hare havia esmentat alguna cosa així, però no volia córrer el risc que la Matariki tornés a contradir-lo.

—Bé —va dir finalment—. Avui encara no ballaràs. Enviaré de seguida un guerrer al poble veí i allí aconseguirà la indumentària necessària. Has d’anar vestida com un dels nostres.

—Sempre? —va preguntar la Matariki, horroritzada.

La roba tradicional maori era bonica, però no proporcionava gaire escalfor. Aquella era la raó per la qual els ngai tahu preferien portar vestits pakeha quan no s’havia de celebrar cap festa o cerimònia de salutació. En aquells casos els homes s’escalfaven ballant i cantant.

En Kahu Heke no li va contestar. En lloc d’això, va tornar a parlar dels tatuatges.

Els ulls de la Matariki van centellejar de fúria.

—Ja t’ho he dit, no vull portar moko! Primer, no m’agrada i… fa mal! Amb aquella agulla que rasca. I els colors… A més, pot infectar-se la pell!

L’Hainga havia parlat a les noies dels ngai tahu de diferents plantes que abans s’utilitzaven per evitar les infeccions que es produïen després d’haver tatuat una persona. De totes maneres, els resultats no sempre eren satisfactoris, una raó més, probablement, per la qual els ngai tahu, a causa del seu pragmatisme, havien rebutjat aquella pràctica.

—Ets la filla d’un cap! —li va recordar amb severitat en Kahu Heke!

—Per això mateix! —La Matariki va somriure amb aire triomfal—. Jo sóc la filla d’un cap i ningú no ha de tocar-me. Així que res de moko. Qui podria dibuixar-me el tatuatge? Que potser els ngati pau no s’ho prenien seriosament? O és que en realitat no ets fill d’un cap? No era Hongi Hika el teu oncle?

—Tinc suficient sang reial! —va declarar solemnement en Kahu Heke, però va deixar sense respondre la pregunta sobre el seu tatuatge—. I ara anem, Matariki, els homes esperen. Ballaran al voltant del niu i, com a mínim, has de fer acte de presència, encara que avui no aportis res a les cerimònies.